26/05/2026 | 07:00
“Aquesta ciutat mereix una classe de criminals millor… i jo li’n donaré.” Així de clar ho expressava The Joker, demostrant-nos que el caos és una conseqüència natural d’una ciutat trencada. Aquesta idea, la ciutat com a espai inevitablement degradat i violent, ha estat una de les narratives més persistents de la cultura urbana contemporània. Perquè, abans de ser una política, la seguretat és un relat. I, durant dècades, aquest relat ens ha ensenyat a veure les ciutats com a espais de por. Però governar les ciutats des de la por no les fa més segures: les fa més desiguals. La seguretat real no es construeix amb més control, sinó amb més drets. Llocs com Ciutat de Mèxic demostren que la vida quotidiana és més efectiva (que el control).
Al llarg dels anys vuitanta i noranta es va consolidar un imaginari urbà basat en la inseguretat i l’amenaça permanent. La cultura popular va convertir la metròpoli en un espai hostil, corrupte i socialment fracturat. Des de la Gotham City de Batman fins a LA de Blade Runner, les grans ciutats apareixien com a ecosistemes col·lapsats dels quals només podien salvar-nos herois o policies militaritzades.
La ciutat deixa de ser vista com un espai d’emancipació i de barreja social per convertir-se en un espai de risc que cal controlar
Però res d’això no succeeix per casualitat. La disputa pels relats i pels imaginaris sempre ha estat una disputa política. Els referents culturals produïts per la indústria audiovisual no només reflecteixen pors socials: construeixen formes de mirar el món, defineixen què percebem com una amenaça i preparen les condicions culturals perquè determinades respostes polítiques semblin inevitables. Aquell imaginari distòpic no era només una estètica; era també una manera de legitimar ciutats més vigilades, més segregades i més governades per la lògica del control.
La ciutat deixa de ser vista com un espai d’emancipació i de barreja social per convertir-se en un espai de risc que cal controlar. Les polítiques urbanes passen així de construir drets a gestionar amenaces. I la seguretat es converteix en l’horitzó polític central.
Què passa quan la por guia l’urbanisme?
Pocs autors van descriure això amb tanta precisió com Mike Davis a City of Quartz, especialment al capítol “Fortress LA”. Davis hi explicava com Los Angeles s’estava convertint en una ciutat fortificada: arquitectura defensiva, espais privatitzats, bancs públics dissenyats perquè ningú no hi pogués dormir, centres comercials blindats, càmeres, seguretat privada i una expansió constant de la policia. La por es convertia en urbanisme.
Aquesta transformació no va ser només física. Va ser també cultural. La pobresa va començar a ser llegida com una amenaça i no com el resultat de desigualtats estructurals. La seguretat es va separar de la justícia social. I la policia va substituir progressivament moltes polítiques públiques. Com escrivia Davis, els governs urbans van acabar utilitzant la repressió com la seva política principal contra la pobresa.
Multiplicar els pressupostos policials o endurir les polítiques penals resol les causes de la violència?
Els Estats Units van ser el laboratori d’aquest model. Entre els anys vuitanta i dos mil, moltes ciutats nord-americanes van multiplicar els pressupostos policials, van endurir les polítiques penals i van expandir massivament els sistemes de vigilància. Los Angeles va esdevenir una icona d’aquesta hipersecurització urbana. Però la pregunta important és: això va resoldre les causes de la violència?
Més policia vol dir realment més seguretat?
La realitat és més complexa del que prometia el relat securitari. En algunes ciutats dels Estats Units, la taxa d’homicidis es va reduir prop d’un 45% durant els anys noranta, però el que és discutible n’és la causa. Les dades mostren que aquesta caiguda no pot explicar-se només per l’augment policial. Diversos estudis han apuntat factors molt més amplis: canvis demogràfics, reducció de l’atur, transformacions econòmiques, estabilització de mercats de drogues o, fins i tot, la disminució de l’exposició al plom, una neurotoxina present durant dècades en la benzina i les pintures, associada a problemes de desenvolupament cognitiu i una major impulsivitat. Mentrestant, les conseqüències socials de la militarització urbana van ser profundes: empresonament massiu, segregació reforçada, criminalització de comunitats senceres i destrucció progressiva de l’espai públic compartit.
És més fàcil posar policies a les portes de les escoles que garantir escoles cohesionades i dignes, habitatge assequible…
Per exemple, durant els mateixos anys, els Estats Units van passar de prop de mig milió de persones empresonades a més de dos milions, consolidant un sistema d’empresonament massiu amb un impacte clarament desigual segons la classe i la raça. En ciutats com Nova York, pràctiques com l’stop and frisk van comportar milions d’identificacions policials amb una eficàcia limitada en la detecció de delictes, però amb un efecte acumulatiu de desconfiança i d’estigmatització. Lluny de reforçar la cohesió urbana, aquestes polítiques van contribuir a erosionar vincles comunitaris, restringir l’ús de l’espai públic i consolidar una ciutat cada cop més fragmentada, una lògica de seguretat amb biaixos racials que encara avui ressona en molts debats i polítiques contemporànies.
La paradoxa és que, sovint, les polítiques de seguretat més agressives no intervenen sobre les arrels del problema. Actuen sobre els símptomes. És més fàcil posar policies a les portes de les escoles que garantir escoles cohesionades i dignes, habitatge assequible, accés a cultura o xarxes comunitàries fortes. Però això no significa que funcioni millor.
Per què el control no resol la violència urbana?
Hi ha altres camins. I probablement un dels experiments urbans més interessants dels últims anys és el que ha passat a Ciutat de Mèxic, concretament a Iztapalapa. Iztapalapa és una alcaldia immensa, amb prop de dos milions d’habitants, una dimensió comparable a la de Barcelona. Durant anys va concentrar alguns dels indicadors més greus de violència, feminicidis, pobresa i exclusió de Ciutat de Mèxic. Era presentada sovint com un territori perillós, abandonat i empobrit.
La resposta podria haver estat la recepta habitual: més policia, més control, més càmeres. Però el projecte impulsat per l’aleshores alcaldessa, Clara Brugada, ara alcaldessa de Ciutat de Mèxic, va anar en una altra direcció. Les anomenades UTOPÍAS: Unitats de Transformació i Organització per a la Inclusió i l’Harmonia Social parteixen d’una idea radicalment diferent: la seguretat no es construeix només perseguint el delicte, sinó generant condicions materials per a una vida digna.
Les UTOPÍAS són grans infraestructures comunitàries situades als barris populars. Espais públics de màxima qualitat, amb piscines, biblioteques, teatres, centres de cures, esports, escoles de música, espais feministes, activitats infantils, serveis socials i natura. No són equipaments residuals per a pobres. Són equipaments excel·lents allà on històricament només arribava l’abandonament.
L’urbanisme feminista pensa la ciutat com un espai que ha de sostenir la vida: no posa el focus en la vigilància, sinó en les cures
El cas d’Iztapalapa també permet entendre una altra idea fonamental: probablement la millor resposta a l’urbanisme securitari és l’urbanisme feminista. Perquè, mentre les polítiques basades en la por entenen la ciutat com un espai a controlar, l’urbanisme feminista la pensa com un espai que ha de sostenir la vida. No posa el focus principalment en la vigilància, sinó en les cures. No pregunta només com perseguir el delicte, sinó com reduir les vulnerabilitats que el produeixen: la desigualtat, la solitud, l’abandonament institucional, la manca d’espais comunitaris, la precarietat del temps quotidià o l’expulsió de la vida col·lectiva dels barris.
Perquè, quan una ciutat expulsa, abandona i estigmatitza barris sencers, el conflicte creix, i, quan crea comunitat, drets i oportunitats, el conflicte disminueix. En aquest sentit, les UTOPÍAS són una expressió concreta d’aquesta mirada. I, alhora, una impugnació del model globalitzat del centre comercial, el “mall”. En lloc d’espais d’oci governats pel consum, espais públics organitzats al voltant dels drets.
Ara, els resultats són rellevants. Segons les dades recollides per diferents institucions i pel mateix govern de Ciutat de Mèxic, Iztapalapa ha deixat d’aparèixer entre les zones més violentes del país i diversos delictes greus han disminuït significativament al voltant de les UTOPÍAS. Potser la dada més important no és només la reducció del delicte. És la transformació de l’imaginari. Allà on abans només hi havia el relat de la por, avui hi ha orgull comunitari. Allà on l’Estat només arribava amb policia, ara hi arriba amb cultura, esport, espai públic i cures.
I si la seguretat es construís des de la vida quotidiana?
No existeixen solucions màgiques ni polítiques neutres. Les polítiques que funcionen són, gairebé sempre, aquelles que actuen de manera simultània sobre diferents fronts: habitatge, educació, espai públic, cultura, temps quotidià, oportunitats econòmiques i xarxes comunitàries. No es tracta d’escollir entre seguretat o drets, sinó d’entendre que la seguretat real només emergeix quan aquests elements es reforcen mútuament.
Les ciutats que inverteixen en vida comunitària generen vincles, autonomia i cohesió
L’urbanisme securitari, per exemple, tendeix a protegir determinats espais i poblacions mentre desplaça o n’estigmatitza d’altres. En canvi, les polítiques que posen la vida quotidiana al centre redistribueixen recursos, temps i espai, i amplien les condicions materials perquè més persones puguin exercir el dret a la ciutat. Les ciutats fortalesa generen sospita, segregació i por. Les ciutats que inverteixen en vida comunitària generen vincles, autonomia i cohesió.
