Crític Cerca
Opinió
Jaume Osete

Jaume Osete

Activista d'Extinction Rebellion Barcelona (XR BCN)

2035, un futur possible

Barcelona, estiu del 2035. La Clàudia i la Bruna prenen la fresca i reflexionen sobre com ens vam allunyar de la crisi climàtica

15/10/2021 | 06:00

Manifestants a Tarragona amb motiu de la vaga pel clima / GERARD COMAS

Barri de Sants, Barcelona, estiu del 2035. La Clàudia i la seva filla, la Bruna, prenen la fresca en una plaça pública. La Bruna pregunta a la seva mare:

—Escolta, de vegades veig alguns documentals que parlen dels grans canvis que s’han produït al món els darrers 10 o 15 anys. La setmana passada vaig veure’n un que es deia La rebel·lió que ningú esperava. De vegades et sento parlar d’algunes d’aquestes lluites i m’agradaria que m’expliquessis bé com van ser aquests canvis, sobretot aquí a casa nostra i com ho vas viure tu.

—Doncs mira, crec que el punt d’inflexió va ser a la tardor del 2021, quan tu encara no havies nascut. En aquell moment van coincidir dos fets importants. D’una banda, aquí s’estava debatent un projecte per ampliar l’aeroport del Prat. I, de l’altra, l’IPCC va publicar un nou i demolidor informe sobre la crisi climàtica i també es va filtrar de forma absolutament premeditada el contingut d’un altre informe que s’havia de publicar en els mesos següents, però que primer havia de passar pel filtre polític. O sigui, encara no li havien passat les tisores ni l’havien tunejat. Va ser filtrat per un moviment anomenat Scientist Rebellion, un grup de científics fart de les contínues suavitzacions o alteracions que patien els seus documents, elaborats pels millors experts i expertes de la comunitat científica climàtica.

—Ampliar l’aeroport, has dit? Però s’havien begut l’enteniment o què? Mare meva!

“Hi va haver una gran mobilització a Barcelona i un grup de científics va començar una vaga de fam”

—Bé, sí, ara es veu com una bogeria, però aleshores també ho semblava, i per això va haver-hi molta oposició social, tanta que al final el projecte no es va fer. Va haver-hi una gran mobilització al setembre a Barcelona (jo vaig estar a l’organització), i poc després un grup de 12 persones de la comunitat científica a escala mundial va començar una vaga de fam indefinida per exigir acció climàtica contundent, i concretament per aturar diversos projectes que consideraven que contribuirien a agreujar-la. Hi havia científics i científiques de diverses parts del món, sobretot a Europa i als EUA. Aquí, una membre del CSIC va començar la vaga i reivindicava, si no ho recordo malament, descartar completament les ampliacions dels aeroports de Madrid, de Barcelona i de Palma i la del port de València. Els moviments climàtics i socials van convocar protestes amb moltíssima gent, en suport de les persones en vaga de fam. El resultat va ser que alguns projectes efectivament es van descartar per la pressió. Però aleshores va haver-hi un fet que crec que va ser determinant. Una científica jubilada i d’edat avançada, que es deia Sarah Connor, no va deixar la seva vaga de fam perquè al seu país, ara no recordo quin, no hi havia reacció i el projecte continuava endavant. I, finalment, al cap de 12 dies va morir. Allò va ser com quan aquell home es va cremar a l’estil bonze a Tunísia, i va donar inici a la Primavera Àrab. Això ho heu estudiat a l’institut?

—Sí, em sona vagament. Crec que ens n’han fet menció a classe d’Història Contemporània.

—Doncs bé, la mort de la Sarah va crear moltíssima indignació i va ser l’inici d’una mobilització espectacular. Poc després de la seva mort es va celebrar una COP, la cimera climàtica organitzada per l’ONU, a Glasgow. Milers i milers d’activistes es van desplaçar de tot Europa cap allà per intentar forçar la classe política a prendre les mesures que feia dècades que havien d’haver pres. Jo, com moltes altres, hi vaig anar amb tren, amb un grup organitzat aquí a Barcelona. Va ser realment emocionant; se’m posa la pell de gallina de recordar-ho: el viatge, veure tanta gent allà, indignada, fins als nassos, però al mateix temps amb molta força, energia, bon rotllo, amb música, fent càntics… I al mateix temps hi va haver concentracions gegantines simultànies en totes les capitals del món. Va ser l’hòstia! En tinc un munt de fotos; després les mirem si vols.

—Sí, sí, que no me les has ensenyat mai. Quines ganes de veure-les!

—D’acord, després de sopar les mirem.

“Es va prohibir l’ús de carbó, de petroli i de gas. A tu et costarà d’entendre perquè ara et deu semblar una cosa òbvia”

—Com et deia, Bruna, aquestes mobilitzacions van ser gegantines i a la majoria dels països del món. Això va forçar que a la COP, per primera vegada, arribessin a un acord rellevant. Es va decidir, després d’hores i hores de debats i de pressions i d’accions de protesta, prohibir completament l’ús de carbó, de petroli i de gas per al 2040. En aquell moment allò era una victòria espectacular. A tu et costarà d’entendre perquè et deu semblar una cosa òbvia, que, si hi havia una causa clara de la crisi climàtica, doncs que s’havia d’eliminar aquesta causa. Però feia dècades que tot eren manipulacions i pressions dels lobbies econòmics que treien beneficis astronòmics de cremar combustibles fòssils. S’havien gastat milionades promovent campanyes de desinformació i de pressió a polítics. Exxon, per exemple, tenia informació científica precisa des de finals dels anys setanta del segle XX, i la va amagar i desmentir amb campanyes milionàries, sobretot als Estats Units.

—És clar, és que això és evident, no? Si acumules molt poder econòmic, l’utilitzaràs per bloquejar qualsevol canvi que vagi contra els teus beneficis. Comprant polítics o mitjans de comunicació. D’això n’hem parlat a classe de Filosofia.

—Sí, doncs aquest argument, entre d’altres, és el que va inspirar una campanya mundial per consumir productes locals i deixar de consumir productes i serveis de grans companyies transnacionals. Va tenir un èxit brutal i allò va ser l’inici del que ara és la tendència normal, o sigui, comprar productes de proximitat i a petites empreses locals. En aquell moment, uns senyors anomenats Mark Zuckerberg i Jeff Bezos van ser els caps de turc. El primer era el fundador de Facebook, la xarxa social més potent que hi havia llavors, entre altres coses, perquè era propietària també d’Instagram i de WhatsApp.

—Ah, aquestes dues sí que em sonen. Una era per penjar-hi fotos i l’altre per enviar missatges, no?

—Sí, perquè aquestes dues encara van durar alguns anys més. Facebook va deixar d’existir com a xarxa social a principis o mitjans de la dècada passada.

—I com va passar, això?

—Es va fer un documental anomenat Senyors feudals del segle XXI on principalment parlaven d’aquests dos homes. El Sr. Bezos era el fundador d’Amazon, una companyia que va començar com una llibreria en línia i que va arribar a ser el distribuïdor més gran del món de tota mena de productes. El documental explicava com Zuckerberg i Bezos, dos dels homes més rics del món, no pagaven gairebé impostos, i totes les estratègies mancades d’ètica que les seves companyies feien servir per, entre altres coses, eliminar competència o crear addicció als seus productes o serveis. La gent es va adonar que no podia seguir alimentant el monstre, per molt que algunes d’aquestes companyies ens facilitessin la vida. El títol del documental venia perquè els senyors feudals també oferien alguna cosa a canvi de la dominació, protecció per exemple. Una gran part de la societat es va despertar i va unir els punts. En aquell moment, aquesta rebel·lió contra les grans companyies transnacionals era gairebé l’única manera, i la més fàcil, de recuperar la democràcia i de deixar de caminar cap a futurs distòpics, recuperant diverses sobiranies perdudes pel camí.

“Es va veure que per fer una revolució ja no era necessari matar ningú; només calia deixar de donar-los diners”

—I a Catalunya va tenir èxit aquesta campanya?

—Molt d’èxit, la veritat. Aquestes grans companyies no eren res sense els nostres diners. Es va fer famós un símil, el que deia que aquell moment es podia comparar amb la situació prèvia a la Revolució Francesa. En els dos casos, els que tenien el poder i els diners no pagaven impostos, i els que pagaven els impostos no tenien cap poder real. I es va veure que per fer una revolució ja no era necessari matar ningú; només calia deixar de donar-los els nostres diners. Ja es veien molts símptomes que globalment es caminava cap a un desastre climàtic, ecològic i social. L’esgotament de recursos que s’havia predit a principis dels anys setanta del segle XX es començava a patir. La societat catalana va veure que s’havia de posar fi a la globalització econòmica i fer una economia molt més resilient. I en aquest punt va ser decisiva també la tasca d’una dona que coneixes, una dona que es va voler dedicar a la política en aquell moment.

—De qui parles, de la Neus?

—Sí, de la Neus, quina dona més senzilla i propera; per això tothom li diu pel nom i no pel cognom. Es va presentar a les eleccions a Catalunya, amb un missatge molt clar, dir la veritat. Va aconseguir transmetre la veritat, per dura que fos, acompanyada de moltes personalitats de l’àmbit científic, cosa que feia que el seu missatge fos irrebatible, sumat a la seva trajectòria prèvia, coherent i honesta. Però al mateix temps va crear un equip magnífic i ens va fer pujar a un projecte il·lusionador, un projecte col·lectiu que ens ha portat al moment actual que coneixes. Bé, crec que ja he parlat massa. Suposo que tens ganes de sopar.

—Sí, va, que tinc gana. Sopem de pressa, m’ensenyes les fotos i em continues explicant.

Dedicatòria: Segons Global Witness, l’any 2020 van ser assassinats/ades 227 activistes ambientals (l’any 2019 en van ser 212). A mesura que s’intensifica la crisi climàtica i ecològica, també augmenta la violència contra qui defensa la seva terra i el nostre planeta, i s’assoleix cada any un nou rècord de víctimes mortals. Aquest escrit, que només pretén estimular i promoure la reflexió personal i col·lectiva sobre futurs possibles alternatius, està dedicat especialment als milers d’activistes ambientals al Sud global, persones defensores de la natura i d’una vida digna a la Terra per a les generacions actuals i futures.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies