Un horitzó d’esperança

La classe treballadora d’avui es veu fragmentada per un seguit de canvis profunds en el món del treball i en el conjunt de la societat que el sindicalisme de classe i nacional, feminista i confederal ha de saber interpretar. Amb quin horitzó? Ras i curt: construir respostes col·lectives i reduir les desigualtats. Perquè els discursos reaccionaris aprofiten aquestes desigualtats per apropiar-se dels valors de l’esforç, de la solidaritat i de la lluita social per capgirar-los amb un únic interès: afeblir la democràcia perquè els de sempre segueixin acumulant riquesa i poder.

Estem veient com el discurs de l’odi s’obre camí entre les classes populars, assenyalant les persones diferents, siguin migrants o del col·lectiu LGBTI. L’extrema dreta alimenta la batalla entre pobres a l’hora d’accedir a recursos de suficiència. I utilitza els nous instruments d’adoctrinament mediàtic per multiplicar a les xarxes les mentides i l’odi, mobilitzant recursos per sumar cada cop més gent del poble al seu bàndol.

No dic res que no s’hagi escrit mil vegades, però vull compartir algunes causes que crec que faciliten que l’escenari de fragmentació social es vegi afectat per aquestes hordes reaccionàries, polítiques, mediàtiques i socials.

La crisi del 2008 va provocar un sotrac social per culpa de les polítiques austericides que la UE va impulsar, ofegant les economies dels països més endeutats i aplicant retallades a diferents nivells. Retallades de l’estat del benestar social per la via de retallar despesa pública. Retallades en infraestructures físiques, energètiques i digitals per la via d’aturar les inversions. I retallades en drets socials i laborals per la via de trencar els sistemes de protecció social i els equilibris de les relacions laborals.

El capitalisme és un sistema extractor de rendes de baix a dalt: la meitat de la riquesa va al 10% de la gent més rica

Aquestes polítiques temeràries van comportar un empobriment dels treballadors i de les treballadores amb ingressos més baixos, la pràctica desaparició de les anomenades classes mitjanes (que no són res més que treballadores i treballadors amb un nivell d’ingressos més elevat), i l’augment dels rics i de les grans fortunes, tot ampliant l’escletxa de la desigualtat. És paradoxal que el capitalisme global hagi reduït la desigualtat entre zones geogràfiques mundials però, alhora, hagi incrementat la desigualtat interna en tots els països, i singularment en els més desenvolupats. Això s’explica perquè el capitalisme és un sistema extractor de rendes de baix a dalt que reparteix més de la meitat de la riquesa entre el 90% de la població i l’altra meitat entre el 10% més ric.

En qualsevol cas, i a banda d’evidenciar aquestes conseqüències socioeconòmiques, les polítiques d’austeritat van situar la UE i els seus estats membres a la cua del tren dels canvis necessaris per encarar les transicions bessones: la digital i la climàtica. La falta d’inversions en infraestructures va dur la UE a desaprofitar els seus recursos naturals a l’hora de descarbonitzar la generació d’energia i el seu sistema productiu i, al mateix temps, a renunciar a competir amb les grans multinacionals tecnològiques per l’hegemonia en l’era de les dades amb un model propi i democratitzador dels avenços de la digitalització i la IA.

Convé recordar que Alemanya va desenvolupar l’energia renovable molt abans que Espanya, malgrat disposar de pitjors condicions ambientals que nosaltres, fins al punt que Catalunya és a la cua d’inversió en renovables de l’Estat espanyol. I no oblidem el debat sobre el vehicle elèctric: mentre que els xinesos avançaven les seves inversions, a Europa estàvem immersos en el conflicte del diesel gate, símbol decadent de les grans empreses automobilístiques a l’hora de fer front a una nova era de la mobilitat descarbonitzada.

Podem assolir un nou model de convivència que canviï les regles de l’economia i millori la vida de milions de persones

Europa va abandonar la cursa tecnològica per la manca de regulació i d’inversions públiques. Mentrestant, la Xina va desenvolupar una estratègia publicoprivada per digitalitzar la seva economia i les relacions socials tot creant grans empreses tecnològiques. Al seu torn, les grans tecnològiques nord-americanes s’apoderen de les dades mundials. Totes dues estratègies obren un nou ordre geopolític mundial en una nova guerra freda entre la Xina i els Estats Units.

Aquestes transicions tenen un efecte directe sobre les incerteses i els neguits de la gent. Veiem que els poders ho saben tot de nosaltres i que ens sotmeten a les seves regles del joc, tant pel que fa al consum com a l’accés a la informació i fins i tot a l’accés al treball. Veiem també com els canvis imprescindibles per lluitar contra l’emergència climàtica provoquen transformacions d’empreses i sectors econòmics sencers, com és el cas de les empreses energètiques, les automobilístiques, les cimenteres i les agroalimentàries. Pràcticament tots els sectors productius estan afrontant canvis provocats per la digitalització, la IA i l’economia verda i circular.

Aquests canvis han de tenir una resposta reactiva o de confrontació? La resposta és clara: no! Aquests canvis són una oportunitat històrica per transformar de dalt a baix un sistema extractor de rendes, d’acumulació de riquesa a les mans de poca gent i generador de pobresa i desigualtat per a la majoria.

Tal com està el pati, amb la reacció i l’extrema dreta escalant posicions arreu, qui signa aquest article s’ha tornat boig? Potser una mica, però és la bogeria de la utopia, de les utopies disponibles, i ho porto amb el pragmatisme d’un sindicalista de CCOO. Penso que hi ha condicions materials per assolir un nou model de convivència que canviï les regles de l’economia i millori la vida de milions de persones.

La reducció de jornada laboral acabarà consolidant-se, malgrat les posicions reaccionàries d’alguns

Ho estem veient al nostre país els darrers anys. Hem recuperat la força dels nostres sistemes de protecció social, amb la viabilitat i suficiència de les pensions, amb la xarxa de protecció per l’atur i amb noves rendes de suficiència com la renda garantida de ciutadania de Catalunya o l’ingrés mínim vital a l’Estat. Hem recuperat equilibris a les relacions laborals, estabilitzant la contractació, estenent drets a riders i treballadores de la llar, incrementant salaris i reforçant la participació sindical en l’organització del treball (registre salarial, control d’algoritmes, registre horari, plans d’igualtat…). I encara que alguns continuïn oferint resistències des de la miopia interessada dels lobbies patronals, la reducció de jornada laboral s’està obrint camí en els convenis col·lectius i acabarà consolidant-se en la normativa laboral, malgrat les posicions reaccionàries d’alguns, més properes al segle XIX que a la societat feminista del segle XXI.

També hem recuperat terreny en l’estratègia per descarbonitzar el model productiu. Avui, Espanya pot subministrar l’energia necessària per abastir tot el país amb energia renovable; de fet, ja hi ha hagut dies en què ha estat així. Hem avançat en inversions tecnològiques, com és el cas del gran supercomputador de Barcelona i l’anunci del centre d’IA a les Terres de l’Ebre, de la mateixa manera que hem avançat en transformacions d’empreses d’automoció tradicionals especialitzades en motors de combustió cap al cotxe elèctric. En són exemples la SEAT i les seves inversions de present i de futur o l’antiga Nissan, que d’ençà del seu tancament ha desenvolupat un procés de transició justa que ha fet possible l’arribada d’empreses de vehicles elèctrics com Ebro, Cherry o Silence, mantenint i creant nova ocupació.

Amb tots aquests canvis, de millora social i laboral, de transformació del model productiu, l’ocupació ha crescut i la seva qualitat ha millorat. Les dades de les altes a la Seguretat Social han batut rècords, superant els 22,2 milions a Espanya i els 3,9 milions a Catalunya. I, d’aquesta ocupació que ha crescut, el 70% han estat professions d’alt valor afegit i de persones migrants majoritàriament. El canvi de model ja és aquí!

Seguim tenint avantatges competitius per pensar a aprofundir en l’economia circular, amb sistemes de producció i consum de proximitat, incorporant la digitalització per millorar la productivitat eficient, aprofitant i reaprofitant els recursos, incrementant les energies renovables, desplegant l’autoconsum arreu i alliberant-nos del monopoli energètic.

Cal democratitzar l’accés a les tecnologies, superant les bretxes digitals, alfabetitzant digitalment la ciutadania, desenvolupant sistemes de protecció davant dels oligopolis digitals i regulant la IA per posar-la al servei de les persones. Cal apostar per societats més cooperatives, que pensin en les cures com un nou pilar de benestar sostingut pel sistema públic, per la comunitat, i no només assumit per les dones com fins ara.

El canvi de model ja és aquí i ens rearma contra l’extrema dreta i la reacció

La lluita contra el canvi climàtic, la democratització de la digitalització i la IA i un nou model de cures són tres línies de treball que han de donar seguretat a les persones en el camí cap a un nou model econòmic, més proper i més just, amb un nou pilar de protecció social que presta atenció al repte demogràfic i que fa de la convivència un valor i no un problema.

Totes tres són estratègies que van a favor de les persones, que aporten certesa i seguretat a la gent i que creen ocupació de qualitat i accés a rendes suficients perquè tothom visqui amb dignitat. Aquestes estratègies asseguren el control sobre els que fins avui tenen el poder i reforcen la democràcia perquè ens fa més copartícips i augmenten el nostre compromís amb la comunitat i amb allò públic i comú, el que és de tots i totes.

Un plantejament com aquest ens fa encarar la vida en col·lectiu i ens allunya de les pors. Ens fa més forts davant de l’odi i més solidaris davant dels segregadors socials, la xenofòbia, l’aporofòbia, l’LGBTI-fòbia, el masclisme… I, en definitiva, ens rearma contra l’extrema dreta i la reacció. Per lluitar contra la fragmentació social, contra l’odi i contra les desigualtats, tenim un camí més que traçat. És l’única via sociopolítica i viable cap a un futur o un horitzó d’esperança. El sindicalisme de classe i nacional, feminista i confederal té l’oportunitat i la responsabilitat de liderar-lo.