Benito i el decreixement

El món se’n va a la merda. El mercat, els valors del capitalisme al servei de la mort i el populisme amplificant les veus del mal ens aboquen a un futur sense esperança. Davant del declivi general, les guerres, els genocidis, l’amenaça al planeta i els drets humans escolant-se per la desmemòria col·lectiva, les esquerres estan perdudes. No les culpo: l’escenari és desolador, i no hi ha una recepta màgica per revertir el despropòsit. Enmig d’aquest desconcert, hi ha un sentiment bastant unànime: la nostàlgia. Cadascú, la seva. Els feixistes —en totes les seves formes— enyoren un món ple de foscor, autoritari, sense garanties democràtiques. Un món opac, desigual, explotador. És la nostàlgia dels forts, dels que es poden permetre viure en temps passats sense veure perillar la pell. No cal que us digui quins són els seus representants. A les esquerres també hi ha nostàlgia, però —com sempre a les esquerres, és clar— amb més matisos. També volem un retorn als orígens perquè el present i el futur no tenen la supervivència garantida. Les esquerres enyorem un món més lent, més circular, més curós. Volem que el mercat laboral no ens exploti, però no volem tornar enrere sense els drets conquerits en el darrer segle. Volem tornar a un món en què el plàstic no era la moneda de canvi, un món on els residus no se’ns mengin, però no volem que aquest canvi recaigui sempre en els de sempre: els pobres, la classe treballadora, els de sota. Volem tornar a casa perquè fa temps que hem perdut el control sobre les hores que dediquem a sostenir el mercat, però no volem tornar a casa de qualsevol manera, no a la manera dels nostàlgics que romantitzen les tradwives. Volem sentir-nos arrelats al nostre territori, però no volem que les fronteres marquin la nostra solidaritat. Volem protegir la nostra comunitat i reivindicar els orígens, però no volem ser una societat tancada i deshumanitzada, no volem que els de casa siguin l’excusa per vulnerar drets. És una nostàlgia exigent; aquesta és la veritat.

Enmig d’aquest soroll insuportable i tant mirar enrere, Bad Bunny treu DeBÍ TiRAR MáS FOToS. Faig una aturada per posar una mica de context, abans que els nostàlgics de la música comencin amb els seus prejudicis. Perquè, sí, el reggaeton és un gènere musical que, com molts d’altres, pot ser molt misogin, masclista i patriarcal. El reggaeton també neix als marges, en els barris populars, com una expressió cultural híbrida i insurgent. Aquest no serà un article sobre per què el reggaeton mereix el nostre respecte, quin avorriment. Tampoc no és un d’aquells articles que trien un ric famós que ens cau millor que els altres i el convertim en el salvador de totes les causes justes. Aquest és un article que vol posar en context i en la importància que li correspon un projecte musical, i concretament un disc, que arriba enmig de la desesperança. DeBÍ TiRAR MáS FOToS és un disc sobre la nostàlgia, també. Adequat per a l’època. Nostàlgia d’un país, d’un món i d’una cultura que estan en perill. Concretament, Puerto Rico. Bad Bunny diu que aquest disc “fue un sueño que yo tuve“, i és un somni compartit. Aquest sí que és un article que vol defensar aquest somni compartit.

L’artista porto-riqueny ha fet un disc polític: parla d’identitat, de resistència i de crisi ambiental

De què parla DeBÍ TiRAR MáS FOToS? De moltes coses —amor, rancúnia, dolor, desamor—, però sobretot de decreixement. Parla del turisme massificat, de resistència, de migració i de diàspora, d’orígens i d’orgull, de cultura pròpia, de la defensa d’una llengua i d’unes tradicions, d’identitat i de lluita de classes, de corrupció. És un disc, en resum, polític. La història d’aquest disc ens va començar a arribar pel Sapo Concho. Per als qui no el coneguin, el Sapo Concho és una mascota de Bad Bunny que acompanya i posa context a les cançons de DeBÍ TiRAR MáS FOToS. És una espècie de gripau endèmic de Puerto Rico que es troba en perill d’extinció. És un dels amfibis més rars de l’illa i té un gran valor ecològic. La pèrdua d’hàbitat, les espècies invasores i el canvi climàtic són responsables de la seva extinció. No és una tria qualsevol; és un símbol: identitat, resistència i crisi ambiental. El disc és ple de detalls d’aquest tipus. El güiro (instrument de percussió tradicional caribenya i llatina), el pitorro de coco (un rom casolà que li ha regalat el seu avi per Nadal), el lelolai (expressió pròpia que evoca els cants tradicionals), els jíbaros (camperols del poble porto-riqueny), gèneres musicals caribenys i llatins (perreo, salsa, bomba i plena) i PR (Puerto Rico, el archipiélago perfecto).

Tots aquests detalls no tindrien la transcendència que tenen si no fos perquè PR i la seva cultura estan sempre amenaçats pel gran imperi ianqui. Que Benito se’n vagi al Tiny Desk i hi parli en espanyol i faci broma perquè a Nueva Yol la gent no sap ni que existeix el seu país ni la llengua que s’hi parla —malgrat que sigui un estat lliure associat— és pura supervivència. Recordem que Puerto Rico ha passat de ser una colònia a un territori no incorporat als EUA. La sobirania del seu poble rau, precisament, en la resistència. Però, què fa que aquest disc sigui no només l’eterna reivindicació de la identitat pròpia de PR davant l’imperialisme que se’ls menja? Que parla d’un context molt específic: la gentrificació, el turisme massiu, el canvi climàtic. Parla de com quieren quitarle el río y también la playa, de com li volen prendre el barrio mío y que abuelita se vaya. I jo, quan me l’escolto, penso en tants barris que ens han pres, en tants rius que ja no existeixen, en les platges que no trepitgem… i en tantes àvies expulsades de casa seva, dels seus barris. És impossible no escoltar aquestes cançons amb la mandíbula tensa, pensant en l’extractivisme ferotge que arrasa pobles, comunitats, rius i vida arreu del món. Benito no vol que a Puerto Rico li passi el mateix que li ha passat a Hawaii, i és impossible no pensar en el nostre país i en els territoris que queden arrasats per la mateixa lògica i dinàmica. Quan Benito diu eres mala, te fuiste como la luz, de cop penso en l’apagada de l’altre dia. Penso en les apagades pròpies de Puerto Rico, de les quals parla obertament a “Una velita”, i en les morts del Govern corrupte i manipulador: fa referència a l’huracà que va deixar tanta mort i incompetència al seu pas. És evident que ens cal prendre distància i posar en context, però és difícil no traslladar la situació —amb la seva escala justa— a la DANA i la gestió terrorista de Mazón. Quan reivindica quedar-se a casa seva, i diu que de aquí nadie me saca, de aquí yo no me muevo, dile que ésta es mi casa, donde nació mi abuelo, penso en les nostres illes i en com mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers fa temps que demanen exactament el mateix. Quan reclama que ningú no deixi anar la bandera azul clarito, penso en com avui en dia les banderes —com la nostàlgia— són un perill o un símbol de resistència. La bandera de la qual parla el chamaquito té un significat concret: aquí mataron gente por sacar la bandera, por eso es que ahora yo la llevo donde quiera, cabrón. Orgullós, ens recorda que és millonario sin dejar de ser del barrio. Ara que visc al Guinardó, i que he d’agafar els busos que van al parc Güell, penso en com ja només els milionaris i uns quants es poden permetre el luxe de quedar-se als seus barris. El repte, Benito, és que no només els milionaris —aquest tampoc no serà l’article que parli de les entrades de concert amb preu dinàmic— es puguin quedar a viure on van néixer els seus avis. El repte és que ho pugui fer tothom. També els que som del Baix-fucking-Llobregat, com seria el meu cas.

El darrer disc de Bad Bunny és un somni sense colònies, un somni antiimperialista

DeBÍ TiRAR MáS FOToS és un somni que va tenir Benito. El somni de poder-se quedar a casa seva. De no marxar del seu barri. De no haver de canviar a l’anglès cada dia de la seva vida. De no acceptar el menysteniment a la cultura, les tradicions i la identitat porto-riquenya. El somni de fer arribar la seva jerga arreu del món, que la coneguin. De perreo, de salsa, de bomba, de plena. De estar pa’ las cosas que valgan la pena, que és resistir davant la nostàlgia dels més forts, dels que els és igual el Sapo Concho i tantes espècies en perill d’extinció. És un somni boricua, un somni de P-fucking-R. Un somni sense colònies, un somni antiimperialista. He dit al principi que aquest no seria un article sobre rics salvadors, i no ho serà… però seríem molt poc intel·ligents si no aprofitéssim els altaveus d’un artista com Bad Bunny per aferrar-nos a una nostàlgia que sí que ens representa. Per apel·lar, per cert, a una generació que no ens escolta, però que es mou al ritme de Benito. Jo també crec que esto está peligroso, i que en aquests moments no podem prescindir de cap crit, de cap veu alçada a favor de la vida. Entre dembow i dembow, mentre perreamos hasta abajo, un fil de nostàlgia es converteix en lluita.

I aquí començaria un altre capítol de l’article, perquè DeBÍ TiRAR MáS FOToS passa de la nostàlgia col·lectiva a la personal, perquè aquestes cançons també són un cant a un passat que no torna: perdut, però no oblidat. En aquest disc, Bad Bunny també parla de les seves exs, però aquest article encara no estem preparades per escriure’l. Estem totes amb tu, Gabriela.