Massa xarnega, massa catalana

La meva mare va néixer a Osuna, Sevilla. El meu pare, a Sant Just Desvern. Va ser el primer dels Díaz Rodríguez a néixer a Catalunya. Els meus avis són de dos poblets extremenys, a Badajoz: Puebla de la Calzada i Montijo. A casa meva hem parlat sempre en castellà, i el sentiment de pertinença a Extremadura no ha afluixat mai. Tot això no seria important si la construcció de la identitat catalana, del que vol dir Catalunya, no estigués farcida d’històries familiars com la meva; si Catalunya no tingués una història complexa entre les famílies nascudes al país i les famílies nouvingudes de la resta de l’Estat espanyol. No seria important si la majoria de les famílies que van arribar a Catalunya ho haguessin fet per motius diversos. La realitat és que només n’hi havia un, de motiu: pobresa i misèria, i la promesa d’un futur millor per a les noves generacions.

Tampoc no seria important si la identitat catalana no s’hagués fragmentat en subcategories. Tampoc no seria important si la meva llengua materna —estimada com s’estimen les llengües maternes— no fos una amenaça per a la supervivència i la normalització de la meva llengua d’acollida —estimada com s’estimen les llengües d’acollida. La identitat xarnega no seria un problema si no hagués estat creada per generar divisions en diferents moments de la història, per motius diferents al llarg de la història.

Com moltes altres paraules, el xarneguisme s’ha volgut recuperar per ser reivindicat des de l’orgull i la riquesa d’una societat que, pel fet de ser d’acollida, és diversa. Impura, segons alguns. Plural, al meu entendre. Quin problema hi ha amb la recuperació —bastant artificial— del xarneguisme? Per què el moment de la recuperació del fet xarnego és conflictiu en l’actualitat? Per part meva —massa xarnega per ser catalana, massa catalana per ser xarnega—, ho visc amb molta serenitat. No hi ha conflicte en mi, perquè catalana o xarnega, amb els cognoms que tinc, hi ha una intersecció clara que he d’agrair al tèrbol atzur: la classe. Les identitats xarnegues i catalanes no estan en lluita quan es poden abraçar des de l’obrerisme. Quin és el problema, doncs? El problema són els relats institucionalitzats —artificials, interessats, fets des de les elits i el poder— que pretenen ser els oficials. La història única. Un dels problemes d’aquests relats és que simplifiquen. Xarnego, classe obrera. Català, burgesia. Sense matisos, confrontats i, sobretot, irreals.

Eduard Sola, en realitat, parlava de l’ascensor social de la classe obrera catalana

Tot això ve a tomb, és clar, pel discurs del guionista Eduard Sola als premis Gaudí. En el seu discurs —que, aprofito per dir-ho, subscric a grans trets precisament perquè hi comparteixo orígens, valors i ascensor social—, hi conflueixen alguns dels matisos i de les necessàries reivindicacions del xarneguisme, però hi ha algun silenci fàcil de malinterpretar. A casa meva hi ha, a banda de castellanoparlants, obrers: cuineres, treballadores domèstiques i paletes. Ara també hi ha una escriptora en llengua catalana. I aquesta és la història de molts xarnegos de Catalunya, però és sobretot la història de molts obrers de Catalunya.

Quan Eduard Sola confronta —crec que sense ànim de confrontar, per cert— la família de Casa en flames i la seva, quan parla de la segona residència i del barquito, en realitat parla de l’ascensor social de la classe obrera catalana. I en fa responsables l’escola, els casals i la base comunitària. Com dic, és la història de molts xarnegos de Catalunya. I què tenim en comú molts dels xarnegos de Catalunya? Que som obrers. Que, malgrat que ens hem allunyat de la classe a la qual pertanyem —perquè, de pares obrers, n’han sortit escriptores i guionistes de cinema—, els nostres orígens són humils. La majoria de les famílies extremenyes, andaluses o gallegues que van venir a petar a Catalunya no ho van fer perquè fossin riques precisament. Així, la identitat xarnega està íntimament lligada a la condició de classe.

Els relats artificials i nacionalistes espanyols s’han dedicat a esborrar el català obrer

Què passa amb la identitat catalana? Doncs que és diversa. I què han fet els relats artificials, antiindependentistes, nacionalistes espanyols i/o supremacistes? Esborrar el català obrer. Com si a Catalunya només hi hagués burgesos. I, d’aquesta dicotomia falsa de xarnegos-obrers i catalans-burgesos, en sorgeix el buit narratiu que fa esclatar l’opinió pública davant del discurs d’Eduard Sola. Exactament com quan parlem d’aquelles famílies xarnegues que van venir a aixecar Catalunya. La gent que va venir de fora de Catalunya va aixecar barris i ciutats? Sí. Sabeu qui més aixecava barris i ciutats? Els catalans que van néixer a Catalunya. I obviar-los no ens fa cap favor.

Que els xarnegos tenim la classe/origen que tenim no és casualitat. Que les nostres famílies marxessin dels seus llocs d’origen té una clara marca de classe. Que, en arribar a Catalunya, molts ens vam beneficiar de l’ascensor social és una evidència. Però que ara els fills d’aquells migrants tinguem les condicions materials adequades per ascendir i allunyar-nos de l’obrerisme familiar no té res a veure amb el fet que siguem xarnegos ni catalans. Té a veure amb la classe treballadora beneficiant-se de la política pública. Té a veure amb el nostre origen de classe, però no l’origen de naixement. I aquí hi ha la trampa del relat d’Eduard Sola: que, volent parlar de l’ascensor social, de la cosa pública, de la política que genera equitat, del seu origen obrer, de la pluralitat de la identitat catalana i de la meravellosa pluralitat catalana —que durant un temps va ser provinent de l’Estat espanyol, però ara va més enllà—, va confrontar dues identitats que en molts casos són la mateixa.

Què en fem, si no, de la Catalunya obrera que tampoc no té la segona residència a l’Empordà ni el ‘barquito‘?

Què en fem, si no, de la Catalunya obrera que tampoc no té la segona residència a l’Empordà ni el barquito? Què en fem, d’aquells que viuen precisament al lloc on els barcelonins de classe mitjana i alta hem decidit ocupar per als nostres caps de setmana i les vacances? Què en fem, d’aquells que tenen el mateix origen humil, però les seves famílies no s’han mogut de Catalunya? Què en fan, tots ells, amb qui els xarnegos compartim experiència i identitat de classe, però els nostres cognoms expliquen històries diferents? I d’aquí plora la criatura. Quan vaig escoltar el discurs d’Eduard Sola, vaig pensar que parlava de mi, i de molta gent que conec. I vaig sentir un cert orgull. Jo també em quedo a casa escrivint, Eduard. Hem tingut molta sort. I, tot i així, hi havia alguna cosa en el seu discurs que em feia sentir distanciada. Perquè en la meva reivindicació del xarneguisme hi ha molt orgull de catalanitat, i no vull que ningú —i menys de forma artificial, i menys si em fan triar, i menys si es fa des de les elits, i menys si respon a interessos determinats— consideri que la meva història em converteix en una branca de la identitat catalana. No vull ser una subcategoria dins del fet català.

Per què avui en dia costa tant reivindicar el xarneguisme? Doncs perquè les paraules, tot i que ens les vulguem apropiar —maricons, bolleres, putes i feminazis ho fem—, tenen un context polític i social. Els xarnegos, i ara ja no hi entro en la classe social, no podem obviar que alguns, des de posicions antiobreres i anticatalanes, ens van voler fer servir per justificar un relat de confrontació. Des de fa alguns anys, jo soc ben conscient que el meu origen, la meva llengua materna i el lloc on van néixer els meus pares i avis, van servir a Ciutadans —per assenyalar un dels espais interessats i que ho va fer de manera més desacomplexada— per explicar una història de Catalunya que no comparteixo. Recordem Tabàrnia. Recordem com van voler instrumentalitzar les nostres històries, sense escoltar-nos a moltes de nosaltres. I d’aquí el títol i aquest article, que miro d’escriure amb molta cura i atenent totes les veus que ressonen en mi: massa xarnega per parlar d’una Catalunya uniforme, i massa catalana per obviar que el mot xarnego alimenta i aprofundeix l’anticatalanisme.

La història d’Eduard Sola té molts cognoms, i molts d’ells són catalans, i molts d’altres d’arreu del món. Ja no és només la història d’unes migracions. Crec, sincerament, que ell ja ho sap. Crec, a més, que volia fer un cant als obrers que de cop som treballadors de la cultura. D’aquesta qüestió —i del conflicte de classe intern que ens genera—, en parlen Annie Ernaux i Anna Pacheco. També penso que, celebrant la seva història personal i volent que ressonés com a història comunitària —que ho és—, va oblidar alguns matisos que el van condemnar. I mentre obrers, xarnegos i catalans —alguns som les tres coses— debatem sobre identitats, cognoms i orígens, els qui ens condemnen són els de sempre. Els de dalt.