Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

La ferida xarnega 

Existeix a Catalunya un sentiment de greuge que encara cou, i és positiu que això s’expressi de forma viva i oberta

19/01/2025 | 21:55

El guionista de 'Casa en flames', Eduard Sola / JORDI BORRÀS – ACN

La gala dels Premis Gaudí ha posat de nou sobre la taula la ferida xarnega. No pas pel triomf d’El 47, que narra l’epopeia dels veïns de Torre Baró, un barri nascut de la immigració dels anys seixanta, sinó sobretot pel discurs d’Eduard Sola, guionista de Casa en flames, l’altra pel·lícula triomfadora de la nit, la que narra, justament, la història d’una família de la burgesia catalana. Dos minuts i mig de reivindicació “orgullosament xarnega” (manllevant les paraules del mateix Sola), que conclou amb un missatge d’esperança: “Si el meu avi era analfabet i jo em dedico a escriure, és perquè entremig ha passat una cosa que es diu progrés”. 

Han estat diverses les expressions a les xarxes que han criticat a Sola l’ús del concepte xarnego, un adjectiu que molts consideren superat. “És un gran discurs i, si canvies xarnegos per classe baixa, és universal”, piulava tot seguit l’humorista Joel Díaz. I sí, una gran part d’allò que denuncia Sola és una experiència comuna de les classes populars arreu del món. Però el guionista de Casa en flames va parlar d’orgull xarnego, perquè és així com ho viu i com ho sent. Perquè existeix a Catalunya una ferida xarnega que encara cou, i és positiu que aquesta ferida s’expressi de forma viva i tan oberta. I més que ho faci en un espai com els Premis Gaudí, aparentment reservat a una forma més tradicional de viure la cultura catalana. 

Existeix, però, una forma d’entendre la catalanitat que no reconeix aquesta ferida. O que, si bé la reconeix, creu que ja és cosa del passat, que avui ja no toca parlar-ne, que tres generacions després no té sentit remoure més el tema. És una forma d’entendre la catalanitat que no és patrimoni només d’una dreta classista, sinó també d’una part de l’independentisme d’esquerres, que viu la reivindicació i la ressignificació d’aquesta “identitat xarnega” com un episodi de guerra cultural.

Qui és l’autor de la ferida?

Aquest discurs afirma, entre altres qüestions, que també existeixen catalanoparlants analfabets, pobres i de classe baixa. I que la reivindicació de la condició xarnega no reconeix aquesta realitat i és una forma més de separar les classes populars. Les pàgines de CRÍTIC han estat testimoni al llarg del temps d’aquests debats des de múltiples posicions, començant pels articles i per les entrevistes a Brigitte Vasallo i les aportacions de Blanca Llum Vidal, Martí Sales i David Caño

La ferida, ho vulguem o no, existeix. I totes les ferides, per curar-les, han de ser reconegudes i s’han de treballar

Però el fet és que la ferida, ho vulguem o no, existeix. I totes les ferides, per curar-les, han de ser reconegudes, s’han de mirar de fit a fit i s’han de treballar. I, si volen reparar-se, en aquest procés hi ha de participar tothom: el qui la pateix i el qui la infligeix. Comencem per aquí, doncs: qui és l’autor de la ferida? Una primera resposta fàcil des de l’esquerra: l’Estat espanyol i el capital. La repressió, la fam, la pobresa i l’explotació van forçar l’emigració de milers i milers de persones d’Andalusia o d’Extremadura a Catalunya. No hi va haver cap mà negra per desnacionalitzar Catalunya, com apunta cert nacionalisme essencialista: va ser un moviment migratori condicionat per un sistema capitalista que volia mà d’obra barata i sense drets. 

Així doncs, si l’autor de la ferida és el franquisme i el capitalisme… per què ens cou l’exposició de tot plegat a aquells catalans –també els d’esquerres– que no tenim la nostra identitat tan marcada per l’experiència de la migració? Per què saltem quan es toca el tema? Potser perquè la persistència de la ferida és també una manifestació de les nostres pròpies limitacions, del nostre propi fracàs: no hem estat prou capaços d’omplir de contingut aquell lema tan bonic d’“Un sol poble”. De materialitzar-lo com una realitat més enllà de l’eslògan. 

El pujolisme i la consolidació de l’imaginari cultural català

L’hegemonia pujolista dels anys vuitanta i noranta va ser un moment fundacional de moltes coses, també en clau cultural. Va configurar una forma d’entendre la cultura catalana a partir d’una història d’èxit i d’integració: ens hem explicat a partir de la immersió lingüística, l’escola en català, TV3, Bola de Drac… Un imaginari cultural reproduït pels mitjans de comunicació catalans (públics i també privats), en què l’esquerra catalana també s’hi sent còmoda. No genera contradiccions. Segons això, hem fet bé la feina.

Però… de veritat l’hem feta bé? Algú podria pensar que sí. Perquè aquells barris dels altres catalans de Paco Candel van millorar les seves condicions a partir de la feina dels ajuntaments democràtics i de la primera Generalitat. Pel fet que s’hi van abocar recursos, inversió, obra pública… Però, tot i això, van continuar sent els barris, els pobles i les ciutats amb més pobresa, amb més atur i amb més desigualtat i segregació. És així i ho diuen les dades.

L’ascensor social va funcionar, però només una mica. I ara, amb les noves onades migratòries i la crisi de l’habitatge, torna a encallar-se

Les associacions de veïns, els caus, els sindicats, les AFA de les escoles, aquest “èxit col·lectiu” del qual ens parlava Eduard Sola… Tot allò que el sociòleg Eric Klinenberg anomena “palaus del poble” ha estat un dic de contenció contra les desigualtats. Però de vegades no n’hi ha hagut prou. Perquè l’ascensor social va funcionar, sí: “Ha passat una cosa que es diu progrés”. Però va funcionar només una mica, i veiem com ara, amb les noves onades migratòries, amb la crisi de l’habitatge, amb l’ascens de l’extrema dreta… torna a encallar-se. I és en aquesta desigualtat on la ferida encara supura. 

Reconeixement i reparació

Ha de ser possible, però, generar des de la catalanitat un discurs que no confronti, sinó que integri les visions que no responen al relat més tradicional. Hi ha d’haver espai per entendre aquestes expressions no com un greuge, sinó com una forma de construir i d’enriquir. Ens cal una cultura catalana menys pura, més bastarda, més atrevida. I això passa també per un reconeixement de la llengua castellana i de les seves aportacions culturals a Catalunya.

No és casual que aquesta reivindicació de la xarneguitat es doni en un moment en què les dues pel·lícules més premiades, Casa en flames i El 47, són produccions en llengua catalana i castellana que s’han vist en versió original també en moltes sales de l’Estat espanyol. Això vol dir que el català és una llengua tan vàlida com qualsevol altra per fer cinema, música, teatre… I que hem de protegir-lo, cuidar-lo i salvaguardar-lo, però sobretot hem d’utilitzar-lo sense complexos, de forma lliure i creativa, en peu d’igualtat. 

Tota ferida, per curar-se, necessita reconeixement i reparació. De part de l’Estat espanyol, aquesta reparació difícilment arribarà –tot i que caldria que ho fes: això és un tema per a un altre article, que podria començar amb aquella seqüència d’El 47 en què un guàrdia civil ridiculitza un veí de Torre Baró pel seu accent andalús. De la part catalana, això ja passa: l’escenari dels Gaudí ha estat un moment en què això s’ha fet visible. Manca, però, molt de camí. I entendre que curar una ferida no implica esborrar-la, ni oblidar-la, ni fer com que mai no hagi existit. Totes les ferides deixen cicatrius, una mapa de carreteres d’una identitat que anem construint, de vegades compartida, de vegades divergent. Però igual de catalana, ni més ni menys. 

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies