Crític Cerca
Entrevistes

Martí Sales i David Caño “Cal combatre l’acumulació de poder en el món cultural”

Un estrany espècimen animal deambula des de fa alguns mesos per les cantonades menys il·luminades de CRÍTIC: El Gos Cosmopolita. Així s’anomena l’espai de reflexió i debat cultural que impulsen i comparteixen l’escriptor, traductor i músic Martí Sales i el poeta David Caño. El Gos no pretén ser una secció de cultura clàssica, sinó un lloc de trobada i de recomanacions que abraça tot tipus d’activitat creativa, des de la música i la literatura fins al cinema, la pintura o les arts plàstiques. Sales i Caño piloten de manera autònoma aquesta bèstia indomesticable. Però… quin objectiu tenen? Com que ni tan sols nosaltres ho sabem, hem volgut entrevistar-los per mirar entendre la filosofia, les idees i els objectius del Gos. 

21/04/2021 | 07:00

La secció que heu inaugurat a CRÍTIC, El Gos Cosmopolita, pren el nom d’un assaig del filòleg i escriptor Raül Garrigasait. En aquest text, Garrigasait analitza tres personatges: Diògenes, filòsof que viva als carrers d’Atenes com un rodamon; l’holandès errant, capità d’un vaixell fantasma, i Ramon Mercader, assassí de Trotski. Amb qui us identifiqueu més?

Martí Sales: Garrigasait és un escriptor excel·lent que es carrega el fals binarisme entre el fons i la forma. I aquesta idea sempre m’ha obsessionat. Hi ha qui vol separar l’assaig de la literatura, però nosaltres fem textos de reflexió pensats des del punt de vista literari. Per això vam batejar la secció com El Gos Cosmopolita, i no tant per una identificació amb els tres personatges.

David Caño: Dels tres protagonistes de l’assaig, és clar que amb qui menys tindríem en comú és amb Ramon Mercader, perquè el gos no és estalinista ni sectari. També volíem confrontar el concepte “cosmopolita”. Va ser Diògenes que va encunyar-lo, però avui s’ha buidat del contingut i sovint parlem de ser “ciutadà del món” amb referència a un fals cosmopolitisme.

Què és el fals cosmopolitisme?

M. S.: Manuel Delgado ho explica molt bé: la gent que diu que ara es reivindica com a cosmopolita en realitat sol ser la gent rica, que no té necessitat d’estar arrelada enlloc perquè té molts diners i pot anar arreu del món. Quan sents algú que diu que és ‘ciudadano del mundo’ –normalment ho diuen en castellà, però alerta, que també hi ha algun imbècil que ho diu en català–, vol dir que en realitat són rics i poden tenir pisos a Brooklyn i a Tòquio. Però la gent naixem tots d’un cony que no hem triat, i aquest cony és en un cert lloc del planeta. El cosmopolitisme és una altra cosa, i no les ximpleries que se n’han dit.

D. C.: Per nosaltres està associat amb la idea de la curiositat. El rigor i la investigació són contraris al cosmopolitisme banal de la gent que després no sap qui dona nom al carrer del costat de casa seva ni quines lluites populars hi ha al seu barri. Cosmopolitisme, per exemple, és no caure en el centralisme i tenir en compte les moltes experiències brutals que hi ha fora de Barcelona.

Foto: Ivan Giménez

David Caño: “La bellesa estàndard no ens interessa; allà on hi ha conflicte hi ha vida”

L’any 2014, quan estàvem gestant el projecte de CRÍTIC i el mitjà encara no tenia nom, li vam demanar al Martí de quedar un dia perquè ens ajudés a pensar una capçalera. Vam anar a un celler de Sant Antoni i després d’unes quantes cerveses (i una migranya que va durar dos dies) en Sales ens va proposar dos noms: L’enemic del poble i Tot el que no explica ‘La Vanguardia‘. En aquell moment els vam descartar i ens vam decantar per CRÍTIC… A l’hora d’abordar el relat cultural, però, també s’ha de ser enemic del poble i explicar tot el que no explica La Vanguardia?

M. S.: Una mica sí! Però, per ser l’enemic del poble, necessitaríem publicar amb més freqüència i dedicació. Com que ara com ara no ho podem assumir, ens quedem amb el Gos, que apareix quan pot. I sí, el concepte “allò que no explica La Vanguardia” també ens sembla bé. No volem ser deutors ni esclaus de l’actualitat. Parlem de tot el que ens motiva sense que necessàriament hi hagi una notícia al darrere.

D. C.: I ho fem des del nostre punt de vista, fugint de la falsa idea de l’objectivitat.

La Vanguardia té un suplement cultural bastant referencial, Cultura/s. No us identifiqueu amb aquest món?

D. C.: Intentem que tot el que fem no sigui excessivament canònic ni mainstream.

M. S.: No hi ha res d’objectiu, ni la ciència. Per tant, l’únic que fem és assumir la nostra subjectivitat. La nostra és una visió del món esbiaixada. Així contrarestem la pretesa objectivitat d’altres mitjans que també fan el mateix que nosaltres, però no ho diuen.

Els marges culturals i l’imaginari de la perifèria urbana és un dels temes habituals en la producció literària de tots dos. Penso en els poemes sobre ciutats d’Un cos preciós per destruir, d’en David, o alguns dels capítols del darrer llibre d’en Martí, Aliment. Al Gos l’atrauen aquests territoris de frontera?

D. C.: La bellesa estàndard i els barris gentrificats, tocats i posats m’interessen poc. En canvi, allà on hi ha conflicte hi ha vida. No volíem, però, que el Gos Cosmopolita fos una cosa absolutament underground o perifèrica, que potser és el que s’espera més que fem nosaltres. Ens interessen moltes altres coses que van més enllà d’aquesta etiqueta.

Una altra de les dèries d’en Martí, que també apareix a Aliment, és la Muntanya Pelada del Carmel, que representa com un territori quasi xamànic. Enteneu la creació artística com un ritual, com una mena de bruixeria? Fins a quin punt les drogues hi tenen un paper?

M. S.: Hi ha molt de mite respecte als estats alterats de consciència per crear, però normalment el resultat és un nyap. Posaria la mà al foc que només s’han escrit grans coses a través de la reescriptura sòbria. La llavor de l’experiència lisèrgica pot ser important perquè, si la teva vida és plena i rica, més ho serà l’escriptura. Però la teva vida pot ser plena de moltes maneres. No cal que sigui una experiència fora de la llei o mística. Miquel Bauçà, assegut tot sol a casa, anava tant al fons –de vegades, al llindar de la bogeria– que no li calia voltar pel món per escriure coses meravelloses. El que no pots fer mai és quedar-te en la superfície.

D. C.: La condició sine qua non és ser curiós. Tenir ganes boges d’arribar a llocs. I això pot passar de moltes maneres. Si alterar la consciència pot ajudar-te, perfecte. Si t’emborratxes i el resultat és un desastre, però a partir d’aquí guardes alguna nota per a l’endemà, doncs collonut. I, si no fas res de tot això, també. No hi ha més recepta màgica que la curiositat.

Martí Sales. Foto: Ivan Giménez

Martí Sales: “Escriu un bon llibre i acabaràs guanyant el puto premi Sant Jordi!”

Us sentiu hereus d’alguna tradició literària? Penso en autors com Juli Vallmitjana, l’escriptor dels baixos fons barcelonins de principis del segle XX, o el periodista Paco Madrid, que va batejar el Barri Xinès a les seves cròniques. Potser també en Pepe Ribas, impulsor de la revista Ajoblanco durant els anys setanta. Hi ha una cultura underground catalana que ha existit sempre, al marge de la cultura catalana oficial?

M. S.: Mmmff… [Remuga.] Sempre hi ha coses que queden soterrades, però tinc la teoria que tot allò que és molt potent tard o d’hora acaba explotant. Fixa’t en Enric Casassas. Des del 1970 fins al 1990 va passar 20 anys escrivint sense excessiva transcendència, després va explotar i ara li han donat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Som un país i una llengua prou petits perquè no hi hagi res que valgui la pena que quedi en un calaix. Cal, això sí, perseverança. Si llances la tovallola aviat, o esperes que et reconeguin de pressa, llavors no te’n sortiràs, però perquè hauràs sigut un dropo. Si ets bo, piques pedra i treballes, d’una manera o d’una altra acabaràs sortint a la llum.

Vols dir? Hi ha molts productes literaris sense excessiva qualitat que assoleixen molt de ressò mediàtic, i hi ha autors molt poc reconeguts però més potents.

M. S.: Aquest plantejament és una fal·làcia argumentativa: no té res a veure l’una cosa amb l’altra. Fa anys que em moc pel món literari, he fet de jurat de premis literaris, i això ha fet que molta gent em porti coses que ha escrit perquè els doni el meu parer. Sempre els pregunto quan ho han escrit, i, si em diuen que ho van acabar abans-d’ahir, ja no m’ho quedo: els ho torno, els dic que ho deixin reposar i que ho tornin a reescriure. Ningú està tocat pels déus. Curra-t’ho! No és difícil publicar. Hi ha molts editors que volen publicar autors catalans. Si escrius una cosa amb cara i ulls, t’ho trauran de les mans. Però, per escriure bé, has de llegir molt, treballar i ser humil. Escriu un bon llibre i acabaràs guanyant el puto premi Sant Jordi!

I el capital social no importa per ser reconegut en el món literari?

D. C.: Una cosa és el reconeixement, i una altra escriure un bon llibre. I aquí no hi ha gent tocada pels déus: escriure és un ofici. Jordi Cussà, per exemple, per mi és una bèstia literària. És molt conegut? No ho sé, però el paio no ha parat, i ha anat publicant sempre. Un instagramer amb un gran capital social potser fa un llibre i és el més venut de Sant Jordi. I què? Això no té a veure amb la literatura, sinó amb el capitalisme. Igual que es venen calçotets es venen llibres: agafes algú sobredimensionat mediàticament, li poses un negre a escriure la novel·la, muntes una campanya i a vendre.

David Caño. Foto: Ivan Giménez

David Caño: “Hi ha qui escriu sobre la perifèria de manera desclassada i sense viure-hi”

I la ideologia, no hi té a veure? En el món de la cultura, a Catalunya, pots reeixir amb independència dels teus planejaments polítics o del model de país que defensis?

D. C.: La cultura catalana hegemònica ha estat controlada per la burgesia, i quan analitzem el cànon narratiu o poètic, això es nota. Potser l’única excepció és Salvat-Papasseit, tot i que vull recordar que un professor de Filologia de la UB fins fa poc encara deia d’ell que “per ser autodidacte i pobre, no ho feia malament”. Però també hi ha hagut qui ha creat amb voluntat no canònica, generant un discurs i una pràctica dissidents, hagi vingut de baix o també de dalt. Sense anar més lluny, aquesta entrevista la fem a L’Antic Teatre, que és un espai de referència de la cultura alternativa. També hi ha qui, escrivint des de la perifèria, ha estat acceptat pel cànon, s’ha integrat en els ecosistemes literaris hegemònics i ha patit un procés de desclassament, de manera que ha acabat escrivint llibres sobre la perifèria però sense viure-hi, només rememorant la infantesa des d’una posició acomodada.

M. S.: Estàs pensant en Pérez Andújar, per exemple?

D. C.: En certa manera, o potser en Juan Marsé… Puc entendre el desclassament: a tots els qui venim de classes treballadores ens agrada viure millor. No hi ha cap èpica en la perifèria fumuda. Però em fa ràbia que algú escrigui durant 30 o 40 anys aprofitant-se d’una literatura que ja no li pertany.

En aquest país, tenir una identitat una mica líquida, no tancada, suposa viure a la frontera i córrer el risc de ser identificat com a traïdor?

M. S.: Mmrrff [Remuga més.] No estic d’acord amb la pregunta i no conec ningú que sigui un traïdor. De fet, no estic d’acord ni amb el concepte “en aquest país”. Mira: vivim en un sistema capitalista, econòmic i de valors que és hegemònic a tot el món. Com es comporta la gent a Nova York, a Itàlia o a França? Doncs en un 99% igual que nosaltres. No som tan diferents perquè tots som serfs del capital. El que caldria és començar a ser traïdors al capitalisme. La resta és fum de sabatots.

Però a Catalunya existeixen diferents identificacions culturals, començant pel fet que hi ha dues llengües –el català i el castellà– que han conviscut durant molts anys amb diferent grau. Això no passa en tots els països del món i potser ens fa una mica diferents.

M. S.: Hi ha moltes més identitats culturals que no pas aquestes, però la important és la capitalista. Un traïdor de veritat seria algú que no cregués en els valors del capital: l’herència, l’individualisme, la propietat privada… El mot traïció, tal com ho planteges, té més a veure amb la política.

La cultura també és política.

M. S.: Depèn de com la facis. El mot traïdor, jo no l’he sentit mai aplicat a un escriptor.

Les últimes setmanes hem vist la polèmica entorn d’unes declaracions de Javier Cercas, per exemple.

D. C.: Cadascú ha de fer el que vulgui sense limitar-se. Si a partir d’aquí els hooligans d’una banda o de l’altra t’acusen de no sé què, això no t’ha de condicionar. D’altra banda, comparteixo el que diu el Martí, però entenc la pregunta: a Catalunya (o a qualsevol altre lloc) si tu fas un tipus de creació lligada a la defensa d’uns valors identitaris molt marcats, tindràs més oportunitats? Potser sí. És obvi que hi ha un mercat per a tot això: els llibres més venuts han estat sobre el procés durant molts anys. Però això no és literatura, gairebé ni és assaig. No ens interessa gaire aquest tipus de creació proteccionista que assenyala un marc cultural concret en oposició a un altre, com feia, per exemple, Brigitte Vasallo en el seu article sobre la identitat xarnega a CRÍTIC.

Foto: Ivan Giménez

Martí Sales: “Als rics no els importa si ets negre, xarnego o trans”

Vasallo, en el seu article, diu que el xarneguisme “no és una marca identitària i molt menys una marca genètica”. Una “zona grisa que ningú no vol veure i que ningú no vol que parli”.

D. C.: Quan Vasallo parla de xarneguisme, el que fa és generar identitat, i això, en certa manera, vol dir limitar. Si tu no t’identifiques com a xarnego en aquests termes, què passa? Un xarnego d’Olot, com jo, és el mateix que un xarnego de Santa Coloma i de l’Hospitalet? Fer emergir una identitat tan marcada és caure al parany d’allò que es vol combatre. És fer categoria d’uns greuges i opressions personals. Catalunya és un port des de fa 2.000 anys. És tot el contrari d’una identitat tancada, sigui catalana, espanyola o xarnega. I de la mateixa manera que penso que el Manifest Koiné va ser un error, també penso que ho és generar una identitat xarnega.

M. S.: Estic d’acord amb el plantejament que fa la Blanca Llum Vidal en resposta a la Brigitte. Estem en ple apogeu de les guerres culturals. Cal ser conscients de les opressions i dels privilegis, però no té gaire sentit generar més identitats. Al final, això vol dir generar més bàndols i més divisió entre els perdedors, i ens despista a l’hora de lluitar contra els qui realment tenen poder. Les esquerres sempre han estat ultrafragmentades i el capitalisme sempre ha tingut clar que el que vol és fer diners. Als rics no els importa si ets negre, xarnego o trans; el que els importa és fer diners. No és un problema de racisme: al xeic àrab li posem la catifa vermella. Si el xarnego és ric, no hi ha cap problema. Si el català és ric, no hi haurà cap problema.

Ara que citaves la Blanca Llum Vidal. Ella ens explicava en una entrevista a CRÍTIC que a les institucions culturals públiques hi ha càrrecs col·locats a dit i conflictes d’interessos… Realment és així?

M. S.: És inapel·lable que hi ha una sèrie de gent en estructures del món cultural que cobren molts diners i tenen molt poder. I, com en qualsevol àmbit de la vida, l’acumulació i l’abús de poder s’han de combatre. Però és complicat fer-ho sense acabar inserit tu mateix en la roda del poder. No es tracta que ens empoderem: és més important desempoderar el sistema. No només en l’ecosistema cultural, sinó en tota la nostra societat. Això ho podem fer impulsant cooperatives, proposant procediments de presa de decisions més mancomunats…

D. C.: Qualsevol persona que ocupi un càrrec públic hauria de passar un procés objectiu de selecció i de rendiment de comptes. No pot ser que un organisme públic tingui directius nomenats a dit. I si, a més, són persones que poden tenir interessos o negocis en el sector cultural privat…

Això passa, a Catalunya?

D. C.: Sí.

En sabeu algun cas concret?

Foto: Ivan Giménez

Martí Sales: “La solució de tots els problemes de la cultura és la renda bàsica universal”

Potser el problema és que el món de la cultura té massa dependència del sector públic?

M. S.: Crec que la solució de tots els problemes de la cultura és la renda bàsica universal. Aquesta és una qüestió que estan començant a treballar des d’espais com la cooperativa La Murga, impulsada, entre d’altres, per Jordi Oliveres, que ha impulsat un manifest per la renda bàsica universal anant més enllà de la tendència de reclamar ajuts específics per al món de la cultura. És una lluita que ens agermana a totes.

L’esquerra té un programa per la cultura, o només la té en compte, la cultura, a l’hora de signar manifestos?

M. S.: Hi ha un dèficit de reflexions profundes i de programes culturals amb cara i ulls. Per començar, no hem tingut mai un Govern d’esquerres. Per tant, no s’han fet plantejaments des d’aquesta òptica.

D. C.: Des dels temps dels grans projectes culturals del maragallisme i del pujolisme, que van confrontar dos models d’entendre la cultura a Catalunya, no hi ha hagut un debat a fons. Podríem estar en desacord amb els dos models –per dir-ho de manera esquemàtica: la cosa de l’aplec i de la muntanya vinculada al món pujolista, versus la idea del fals cosmopolitisme dels grans equipaments maragallians. Però el cert és que existien. Ara potser hi ha algunes propostes, com poden ser la renda bàsica, defensada per sectors molt amplis, o les diferents idees de gestió civicocomunitària d’espais culturals. Però no hi ha un relat cultural amb aquesta vocació.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies