Llengua i classe

Doncs sí, aquest és un altre article d’opinió sobre l’ús —o el desús— del català. De la preocupació que tenim sobre l’estat de la nostra llengua. També és un article d’opinió que no vol desvincular la tria de la llengua en funció del context en què fem aquesta tria. Començo per la personal: una tria absolutament conscient, política i militant. No és la meva llengua materna, però sí que és la meva primera llengua a hores d’ara. Ja ho he explicat altres vegades; però, per a una escriptora, no triar com a llengua literària la seva llengua materna és una declaració d’intencions. És, concretament, la meva declaració d’intencions. Aquest article, l’enèsim sobre el tema, no s’escriu des d’un lloc qualsevol o desconegut per al lector; us en faig partícips: soc una castellanoparlant que parla, somia, estima, fa broma, s’indigna i pensa en català. Quan condueixo, tiro de frase feta o he de pensar en números ja la cosa canvia, però d’entrada, sí, soc una catalanoparlant conversa. Poso tots els antecedents sobre la taula abans de començar, perquè no m’agradaria que, abans d’arribar a llegir la tesi que pretenc defensar en aquestes línies, els prejudicis facin abandonar aquesta lectura. 

Nascuda a Sant Feliu de Llobregat l’any 1988, tot feia pensar que, sense l’escola catalana i el català com a llengua vehicular a la pública, avui jo no hauria pogut fer aquesta tria personal, política i militant sobre la meva llengua quotidiana. Simplement, el castellà seria l’única opció que tindria per parlar, somiar, estimar, fer broma, indignar-me o pensar. En cas que hagués volgut aprendre català, exactament com m’ha passat amb l’anglès, hauria d’haver triat la via privada o l’accés minso als recursos públics: és a dir, Consorci per a la Normalització Lingüística o totes les seves derivades i alternatives. Vaig tenir la sort de créixer en un moment en què, temps enrere, les famílies castellanoparlants, migrades de la resta de l’Estat i aterrades a Catalunya, van lluitar-ho des de baix i van convertir la nostra tria en un dret i una reivindicació pròpia. En un èxit col·lectiu, i no un camí en solitari. No ens imposaven el català: nosaltres el volíem. Els nostres avis i els nostres pares el volien per a nosaltres. Les persones que llegeixin aquestes línies i em coneguin pensaran que, ostres, ja hi torno, però és que em sembla molt rellevant explicar en quin context defensaré unes idees que fa temps que em ronden pel cap.

No crec que el català hagi de ser simpàtic ni convertir-se en una arma de seducció

No crec que el català hagi de ser simpàtic. No crec que les llengües hagin de convertir-se en armes de seducció. El català, quan és simpàtic i és una arma de seducció, guanya… però no crec en absolut que aquestes dues condicions hagin de ser indispensables per a la seva supervivència i per al seu ús normalitzat. Que hi hagi música urbana i amb sons llatins cantada en català ens ajuda? Jo diria que moltíssim. Que tinguem influencers conegudes en castellà fent contingut en català és una ajuda? Segur que sí. Que aquestes dues particularitats no fan que el català se salvi per si sol? Doncs també. Que el català ha de ser parlat sense la música urbana, sense les cançons ballables i sense les influencers dedicant un de cada deu posts a fer contingut fet en català? Si us plau, sí. De vegades, en els debats —no sé si és cosa nostra, de la immediatesa de les xarxes, o senzillament debatre sempre ha estat un joc de simplicitat i bons oradors—, tinc la sensació que ens fan triar. En el meu cas, acostumo a perdre’m en els matisos, els grisos i els síperò.

Em passa molt sovint quan parlem de llengua i oblidem la classe. No per fer aquella vinculació tan absurda de considerar el castellà la llengua de l’obrer, i el català, del burgès. Em sembla que seria perdre un temps meravellós, parlar d’aquesta associació interessada, esbiaixada i lamentable. No ho faré. Parlo d’una altra cosa: de quan alguns de nosaltres veiem que la nostra militància lingüística, en el debat públic sobre el català, ens posa contra les cordes respecte a la nostra militància de classe. I, ah, no: per aquí no passaré.

Vivim en un context concretíssim: l’extrema dreta normalitzada, guanyant adeptes arreu, amb discursos simplistes, ampliant horitzons i altaveus. Carregant-nos consensos, revertint drets conquerits, convertint en políticament correcte el que feia una dècada feia lleig dir en veu alta, infantilitzant els discursos sobre desarmament o pau i, per acabar, responsabilitzant de tot això les forces que han estat lluitant —amb més o menys encert, no hi entraré— per combatre l’onada reaccionària. Enmig de tot això, una llengua, la nostra, tremolant com una fulla. Per una banda, aquells que volen protegir-la i fomentar-la de forma genuïna. Per l’altra, aquells que aprofitaran aquesta mateixa onada per dir que defensen la llengua, quan en realitat són simplement racistes. 

No ens feu triar entre classe baixa i llengua oprimida, o us quedareu fent ‘aliances’ amb qui ens vol tan malament

Per exemplificar això que dic, parlaré de dos casos que em preocupen especialment. Sobretot perquè venen d’aquells que considero els meus, si és que puc considerar una cosa així en aquest punt de la pel·lícula. Parlo de criticar taxistes o cambrers que no ens atenen en català, per exemple. Amb la frase taxistes o cambrers que no ens atenen en català a tothom li venen al cap les mateixes persones: sí, persones migrades. Amigues de les esquerres: de veritat la defensa del català, la supervivència del català, la lluita perquè l’ús del català no caigui en l’oblit… implica assenyalar les persones de classe baixa, migrada? Ostres, no ho he vist a venir. No és cert: es veia d’una hora lluny, perquè no podem desvincular aquests debats interessats del que passa globalment. Ja us entenc, amigues de les esquerres: voleu que us votin. I ara difícilment ho faran si no us hi sumeu —una miiiica, només una micona, no del tot, perquè us continueu considerant amigues d’esquerres— a certs debats. La Marçal parlava d’aquelles tres voltes rebels: no ens feu triar entre classe baixa i llengua oprimida, o us quedareu fent aliances amb qui ens vol tan malament. Per a mi, la suma de les meves dues consciències i militàncies —la lingüística i la de classe— és indestriable: si em feu triar, i de vegades em feu triar, no us agradarà què trio. Ho sospito. Perquè per a mi la feina més important que hem de fer és la de recollir el fil d’aquelles famílies de Santa Coloma de Gramenet i entendre que aquestes famílies ja no venen només d’Extremadura i d’Andalusia. Venen d’arreu del món, amb unes condicions encara més complexes que les nostres. O entenem què els allunya del català i hi posem remei, o no s’hi val posar-los al centre de la diana. No, almenys, si no hi poseu de costadet els expats que us parlen en anglès, rebenten els vostres barris, compren les vostres cases i us expulsen de les vostres ciutats. Ja entenc que no ho fan en català i fa ràbia; però, com que ho fan amb diners i són blancs, sembla que us cogui menys.

El segon cas que em revolta és el discurs que s’està instal·lant sobre demografia: no podem ser-ne més. Aliança Catalana o Vox no volen que en siguem més, perquè així no ens hem de barrejar. Quan des de certes esquerres es reclama no ser-ne més, no ho fan pels mateixos motius, és clar: ens diuen que és perquè no tenim recursos per a tothom. Ahà: ho entenc. Gestionar els recursos minsos és desesperant: tens al davant unes necessitats que no pots atendre, et calen diners per poder donar resposta als reptes d’una societat de vuit milions de catalans i, no saps com, en venen dos milions més que no tenies previstos. I de veritat la conclusió a la qual arribeu, amigues de les esquerres, és que no podem ser-ne més? I com ho fareu, quina és la solució que proposeu? Us posareu a les fronteres i decidireu qui sí o qui no? Francament, us ho demano, perquè tinc molta curiositat per saber en què es tradueixen certes afirmacions que podrien signar els d’Aliança Catalana. 

Assenyalar persones migrades que no t’atenen en català al bar no és la militància lingüística genial que sembla

Catalunya i el català tenen dificultats, qui pot negar-ho. Però els reptes complexos no ens poden posar entre l’espasa i la paret. I no ho poden fer, precisament, en un moment tan concret com l’actual. Assenyalar persones que han migrat i que no t’atenen en català al bar de la cantonada no és la militància lingüística genial que pot semblar. Per a mi, una bona militància lingüística no podrà estar mai deslligada del context socioeconòmic de la llengua i dels seus parlants. Tot hi té a veure. Els recursos són limitats, d’acord. Però una política d’acollida no pot reforçar fronteres. No puc parlar en nom de ningú; però, pel que fa a mi, les meves militàncies mai són incompatibles amb les polítiques de drets humans i de classe. O totes, o cap. Més recursos a la normalització, més recursos a l’acollida, més recursos per a tothom. Aquells que creuen que primer els de casa normalment són els que en tenen més d’una, amigues de l’esquerra. No s’han de barallar amb els expats, no defensen els teus barris, no lluiten contra l’especulació ni per protegir les pensions. I jo, almenys, m’equivoco amb moltes coses: però mai, mai, amb l’adversari polític.