Mare meva, Rosalía, baixa-l’hi

Aquí una fan. Primer de tot, cal dir que tota patinada d’ara endavant, o fins i tot una mirada massa indulgent o plena de paciència i consideració envers Rosalía és fruit, únicament, de la devoció que li he professat els darrers anys. Devoció, sí. Em sembla una de les artistes més importants dels temps moderns, i per descomptat, l’artista catalana més fascinant. Aquesta darrera frase, l’ha escrit una fanàtica, no me n’amago: Rosalía estira la línia de l’avantguarda, porta el seu talent a llocs inexplorats. Se’ls inventa. I això, per a mi, té un valor incalculable.

Cada nova cançó, cada projecte nou que presenta, ens té entretinguts durant setmanes: les capes, les dimensions, les interpretacions, les crítiques. Passem el dia parlant amb amigues per veure com ho veuen elles, quina és la lectura que n’han fet i fins on volen acompanyar el seu nou camí. Aquests dies hi hem tornat amb “Berghain”. Abans de conèixer la cançó ja teníem la mosca al nas: a què treuen ca aquests vestits tan blancs, aquesta estètica tan pura. El misticisme no és nou, però hem passat del vermell i les ungles de gel quilomètriques a una dona immaculada, virginal.

La mística de moda

El primer punt de la meva defensa, senyoria, és que la fe religiosa no és una moda dins la seva obra, no és —crec jo— oportunisme. De fet, per a moltes de nosaltres era un petit obstacle per acabar de connectar amb algunes de les lletres d’El mal querer. Al final del disc, en el punt més àlgid de la protagonista que no està sent ben estimada, s’adreça a un públic amb tota la seva fortalesa i diu: “A ningú hombre consiento que dicte mi sentencia”. Fins aquí, bé. Però continua: “Sólo Dios puede juzgarme, sólo a él debo obediencia”. Sí, no parlem de fe, no parlem d’espiritualitat i, finalment, no fem servir paraules inofensives. L’obediència, fins i tot o especialment a Déu, em sembla un antídot contra l’alliberament que promet el recorregut del disc.

Precisament perquè l’onzena cançó es diu “Poder”, sobta trobar-hi allà no Déu, potser, però sí l’obediència. Això no és una disculpa; és només context. Vinc a defensar que les idees religioses i fins i tot nocives no són pròpies de la Rosalía del 2025: ja venia tocada per la vareta de molt abans. Fins i tot, una mica més tard, amb una cançó plena de sensualitat com “Hentai”, acaba dient que, abans que follar-te, “lo primero es Dios”. Aquesta barreja de provocació, de llenguatge obscè i de fe religiosa no és cosa nova en les cançons de Rosalía. Fins aquí, la meva defensa.

Flamenca i ‘El mal querer‘

Abans de començar amb la crítica raonable, m’aturaré una estona més en El mal querer. Les lletres, l’estètica i la proposta musical d’aquell disc també van generar molts debats. Per començar, cal dir que està basat en una novel·la occitana, titulada Flamenca, del segle XIII. Rosalía hi volia parlar de la cara fosca de l’amor i va partir de la història de la Flamenca i el seu marit, un home possessiu i gelós. Després del casament, Arquimbald de Borbó tanca la Flamenca de Namur en una habitació per evitar que qualsevol home la pugui veure o seduir. Només li permeten sortir per anar a l’església.

Els elements que avui ens fan nosa ja formaven part de l’imaginari musical i artístic de Rosalía des dels inicis

Voilà, ja ho tenim. Rosalía pren aquesta obra de referència per parlar del pitjor dels amors: el romàntic. Cada cançó és un capítol i respon al mateix nom: “Augurio”, “Boda”, “Clausura”, “Poder”. La violència física i psicològica es va fent evident. A “Bagdad / Liturgia” ja hi ha melodies, catedrals i èxtasi religiós, perquè, a la novel·la, Guillem de Never s’enamora de Flamenca i es fa passar per capellà per poder-la veure.

Vull dir amb això que, tot i que menys evident i amb una estètica contrària a tota aquesta intrahistòria, els elements que avui ens fan nosa ja formaven part de l’imaginari musical i artístic de Rosalía des dels seus inicis. En moltes de les lletres d’El mal querer, si ens les escoltem de forma superficial i literal, hi ha tots els estereotips de la violència masclista en l’àmbit de la parella. Hi ha una crítica velada, tan velada, que potser a molta gent li passa desapercebuda.

Les ‘red flags’ invisibles

Penso molts cops en com s’escolta Pienso en tu mirá i en com, si no parem atenció, és un cant i una romantització de la gelosia: “Me da miedo cuando sales / sonriendo pa’ la calle / porque todos pueden ver / los hoyuelitos que te salen […] Cuando sales por la puerta / pienso que no vuelves nunca / Y si no te agarro fuerte / siento que será mi culpa”. Penso en quantes dones joves han trobat en aquesta lletra una validació de situacions que avui en dia en diem red flags però que, a cop de música urbana, ens colen com a amor possible.

Sempre he tingut aquest dubte: si Rosalía podria haver fet més per contextualitzar el seu àlbum, perquè no quedés a la lliure interpretació de tantíssima gent que escolta el que ella vol cantar i dir. L’etern dubte: l’artista ha de donar tot el context, s’ha de mantenir al marge de la lectura, ha de poder comprometre’s amb la societat que li ha tocat viure o la seva obra ha de parlar per si sola? Jo contestaria a tot que sí. És, però, una aposta molt personal. Per a mi, seria meravellós veure Rosalía fent una promoció plena de consciència i prevenció sobre l’amor romàntic, això que ara en diem relacions tòxiques i carregant-se la dominació i els jocs de poder dintre de la parella. Al mateix temps, em sembla molt estimulant que ella llanci la seva obra i nosaltres, com gossos famolencs, ens hi acostem a ensumar-ho tot.

Fins aquí la meva defensa. Comencen els matisos.

Del polígon a l’església

Rosalía, de Sant Esteve Sesrovires, ens va enlluernar amb la seva estètica poligonera, que tantes nenes del Baix Llobregat hem representat i odiat igual. Tota ella respirava atreviment. Les ungles, les arracades, la roba: una de les nostres, clarament. Va traslladar la choni catalana a la urbanitat mundial. Va agafar el polígon i els marges i els va posar al centre, i ho va fer sense despentinar-se. Des de baix cap a dalt. Quin és el problema, ara, amb l’estètica clean o la performance de tradwife? Que és precisament el contrari: des de dalt cap a baix. Si agafes l’estètica que ara mateix predomina en els discursos conservadors, populistes i de la ultradreta, i la fas cool, la portes del centre polític al marge artístic. Fent-ho, pots jugar a despistar. I no ens agrada que ens despistin, Rosalía, amb el panorama que tenim.

No ens facis atractiva la mística, la fragilitat, la vulnerabilitat: explica’ns que són llocs de poder, no espais despolititzats

Crec que aquest és un dels punts foscos que envolten aquest gir místic: no en el que diu (que encara no sabem ben bé què és, perquè només tenim una cançó), sinó el context en què ens mostra l’apropiació dels símbols de la mística femenina. No ens facis tornar a les dones insatisfetes, amb un mal que no tenia nom, de Betty Friedan. Si us plau, Rosalía, tu no. No ens facis atractiva la mística, la fragilitat, la vulnerabilitat: explica’ns que són llocs de poder, no espais despolititzats. No prenguis de la mà Flamenca, que havia aconseguit sortir de la seva habitació, per tancar-la a l’església.

No tinc res en contra de la fe, però no és això el que ens planteja Rosalía, almenys, de moment. Ens dona descontextualitzat un paper que les dones del segle XXI hem subvertit en gran part. I ho fa en un moment en què l’auge de l’extrema dreta i de les figures com la Roro venen a tancar-nos de nou a la cuina, a cuidar els vostres fills i somriure en la soledat de la nostra llar. I això no és fe: és ideologia.

La Juani s’ha fet mestressa de casa

La mestressa de casa no es pot posar de moda com es va posar de moda la choni d’extraradi. Volíem ser la Juani, no volem que ara ens tanquin en una església que atempta contra els nostres drets humans. El catolicisme no pot ser una estètica mainstream com ho eren les arracades de cèrcol enormes. Aquí és on jo baixo del carro i penso: madre mía, Rosalía, bájale. Baixa-l’hi. No ets cap ingènua, no pots viure tan al marge de la societat. No ens pots fer creure que aquí només hi ha exploració artística, no ens pots embolicar la poma enverinada de la Blancaneu i que ens ho empassem tot sense alçar la veu.

No ets cap ingènua, no pots viure tan al marge de la societat; no ens pots fer creure que aquí només hi ha exploració artística…

No dubto que darrere de la proposta musical hi ha una ment brillant fent un triple salt mortal. De fet, que a la primera cançó hi apareguin Björk i Yves Tumor ja ens envia un missatge: subvertir gèneres, subvertir identitats, construir des de l’espai que no existeix encara. La capa musical subversiva no exonera l’artista, però. La línia entre la desconstrucció i la trivialització és, per a una figura amb el seu impacte global, perillosament fina. Res no queda al marge de les grans discussions ideològiques del nostre temps.

La sensació que ens queda és que el judici final, sigui com sigui, ens pertany a nosaltres —les teves fans, Rosalía— i no a Déu. A nosaltres, les de la poma mossegada d’Adam o de Blancaneu: no te n’oblidis. Senyora, tingueu pietat. Us ho demanem, senyora.