23/10/2025 | 06:00
“Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món ni gaires d’influents o de bona família. Ben al contrari, Déu ha escollit els insensats d’aquest món per confondre els savis; i ha escollit els febles d’aquest món per confondre els forts. Déu ha escollit gent que no compta, els menyspreats d’aquest món; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu“. Sant Pau, Primera Carta als Corintis 1, 26-31. Bíblia Catalana Interconfessional (BCI), 1993.
Divendres, 17 d’octubre, dos dies després de la vaga general i les multitudinàries manifestacions a tot l’Estat espanyol en defensa del poble palestí contra l’Estat sionista d’Israel i l’imperialisme genocida dels nostres estats, es va publicar l’entrevista a la Rosalía que la periodista Mar Vallverdú li ha fet al seu pòdcast Ràdio Noia, produït per Radio Primavera Sound. La fascinació —ni admiració ni respecte— que sento per la Rosalía, des del principi dels principis, és el que m’ha impulsat a escoltar la que ha estat la primera entrevista en català que l’artista ha decidit concedir pocs dies abans d’anunciar el seu nou i quart disc, LUX.
Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), fascinar significa ‘captivar irresistiblement amb la mirada, amb algun atractiu poderós, amb el seu prestigi’. La Rosalía és una gran música, amb un talent inqüestionable, amb una sensibilitat i una intel·ligència que la fan especial. Les seves melodies i sobretot les seves lletres m’han acompanyat en alguns dels moments més brillants i més foscos de la meva vida. Sens dubte, per fer companyia a desconeguts a través de la música, de la literatura, del cinema, o de qualsevol altra disciplina artística, s’ha de disposar de mitjans, però també d’un do. En realitat, la Rosalía em fascina perquè em fascinen les seves cançons, no ella. Ni de bon tros tot el que l’envolta. Ni de bon tros les seves decisions o les seves declaracions.
Criticar la figura de l’artista sota el capitalisme no és la qüestió que m’ocupa en aquest article. I, si ho fos, probablement l’abordaria ràpid i malament i cauria en l’economicisme i l’esquematisme del marxisme vulgar que, desgraciadament, ara per ara, encara ens caracteritza a la gran majoria dels comunistes quan ens expressem sobre l’art. És evident, però, que, si el que em crea fascinació és l’obra i no l’artista, em faci cringe l’enaltiment amb el qual la Mar acull la Rosalía, o no reconegui l’aura de genialitat o de divinitat que li atribueix. Tot i així, l’entenc. Perquè, honestament, yo faneo Bad Gyal. Però, si ho faig, és perquè és la Venus de la nostra contemporaneïtat, és a dir, per un interès historicoartístic. No com a fan. No com a consumidora. I, a més, l’Alba Farelo sí que signa els manifestos contra els desallotjaments dels espais sota control popular com ho va fer en defensa de l’Antiga Massana.
S’han ridiculitzat les ‘groupies‘ perquè en elles hi trobem cosificació, mercadeig i infantilització de la dona
Les esnobs girlies, impostores i farsants intel·lectuals, ignorants i reaccionàries, idealitzen i defensen, des del feminisme burgès –no es pot fer des d’un altre marc ideològic–, el fenomen fan o altres tonteries perquè, sociològicament, han estat majoritàriament una qüestió de noies. Però no tot allò que és de noies és, essencialment, una qüestió a defensar. Perquè si ho és, si alguna cosa és de noies, ho és per determinació històrica, social i cultural. Per política. I totes sabem que, històricament, la societat, la cultura i la política no han estat, precisament, aliades de les dones, sinó tot al contrari. Si s’han ridiculitzat les groupies, és perquè en els fonaments de la construcció de la noia obsessionada per algú altre ja trobem burla, infantilització i psicopatologització. I cosificació i mercadeig. La fan no apareix perquè sí, de forma natural; és una conseqüència. Sense espectacle no hi ha ni fans ni ídols.
El sistema capitalista, intrínsecament masclista, va crear les fans per tal que la indústria musical fos més que rendible i després les va tractar com a histèriques. Res de nou. Ara bé, avui el fenomen fan ja no només correspon a una noia cridant, plorant i estirant-se els cabells per un noi que canta i toca la guitarra en un escenari. Avui qualsevol és fan o fanejat. Som consumidors o consumibles o les dues coses. Avui podem ser fans de dones exitoses i, per tant, les considerem empoderades i admirables, tot i que reprodueixin o participin de les mateixes dinàmiques de poder i violència que els homes exitosos. Potser és això, l’empoderament: el poder de les dones burgeses. Tornant a l’entrevista, darrere del faneig de la Mar i la falsa modèstia de la Rosalía, sota la fingida aparença d’amigues –recordem que no es coneixen de res i que fins i tot elles dues ho posen de manifest jugant i fent-ne broma contínuament– s’amaga un clar interès per part de totes dues.
De tant en tant, a la Rosalía li agrada baixar del mont Olimp i barrejar-se amb la resta dels mortals: tristos i pobres
¿És interessant assenyalar que qualsevol periodista és conscient del que significa entrevistar una superestrella internacional més a prop que lluny de treure el seu nou disc, sumant, a més, que és la Rosalía, a Barcelona, parlant en català? Probablement, no. Tots vivim en aquest món, i criticar les estratègies de màrqueting o l’intercanvi d’interessos en relació amb el capital social no aporta res més que repetir i evidenciar que el capitalisme no només és un sistema econòmic, sinó també un conjunt de relacions socials pervertides i degradades en un sentit humà. No dubtaré de la bondat d’un DM d’Instagram a la teva cantant preferida, estigui condicionat o travessat pel que sigui. Però sí que em sembla interessant analitzar la posició de la Rosalía, a la qual, de tant en tant, li agrada baixar del mont Olimp i barrejar-se amb la resta dels mortals, més tristos i més pobres, i recordar-nos que ella, en el seu dia o en el fons, va ser o continua sent una de nosaltres.
Com a mínim, així ha volgut mostrar-se en aquesta entrevista seguint en la mateixa línia com ho fa des de les seves xarxes socials, a través del seu estil, els seus oufits i els seus pentinats, o en les seves declaracions durant els grans esdeveniments de les elits culturals burgeses als quals assisteix, simulant deixadesa i espontaneïtat. Ben al principi, la Rosalía ens ha explicat que ella és una xavala de Sant Esteve Sesrovires, que ha viscut a Sant Andreu de Palomar i al Bogatell, que l’altre dia va anar amunt i avall amb la seva moto per Barcelona, i que se sentia molt tranquil·la anant pel Raval, concretament pel carrer de Joaquín Costa. Ha deixat clar que ella no té ni xofer, ni xef, ni entrenador personal, que, a diferència d’altres, a qui sí que els agrada que els facin les coses, a ella no, a ella li agrada fer-se les coses ella mateixa, com fa tothom, com fa la gent normal i corrent, vaja.
Si aclareix aquesta qüestió, és perquè podria, perfectament, accedir a tenir servents a la seva disposició. No és el cas de la resta de la humanitat, que no només ens cuinem, sinó que no sempre podem decidir què mengem; que agafem l’autobús i el metro, que a vegades ens colem; que hauríem d’anar al gimnàs, però que, després de vuit hores explotats als nostres llocs de treball, només tenim ganes d’estirar-nos al sofà; o que vivim al Raval i som testimonis de la misèria i la violència a la qual és abocada la classe treballadora, en particular el proletariat i el subproletariat migrant. Una situació, de fet, agreujada amb el pla Endreça impulsat pel PSC, un pla classista i racista, higienista, cosí germà del pla “Barcelona, posa’t guapa”, que la Rosalía menciona per demostrar-nos que ella també coneix Barcelona.
Intentar fer creure que és una ‘outsider’, quan és una de les artistes més cotitzades, és d’una hipocresia i d’un postureig que fan vomitar
No ha sigut molt humà anomenar el Raval perquè queda cool i ignorar la militarització i els desnonaments que, en plena crisi d’habitatge, dia rere dia, pateix un dels barris més castigats i estigmatitzats de la ciutat. Tot i així, la Rosalía insisteix a mostrar-se humana, a mostrar-se com una noia qualsevol, que ha vist la sèrie Girls, que va a la Sala Beckett, i que, si no tingués tanta feina a Los Angeles o a Miami, li agradaria fer pelegrinatge continuant el Camino de Santiago. Encara més, al llarg de l’entrevista, la Rosalía es presenta, i la Mar Vallverdú ho reforça, gairebé incòmoda per a l’star system, com si fos considerada públicament “una noia insuportable”, com si mai hagués estat una dona incompresa, assenyalada i castigada per boja.
Parlen dels artistes irreverents i de la irreverència com a sinònim de “que te la peli tot“. Aquestes ties han consultat alguna vegada un diccionari? Segons el DIEC, irreverència significa ‘manca de reverència, acte irreverent’. Busquem-hi, doncs, reverència. Hi trobarem tres accepcions: “1 f. [LC] Respecte profund i afectuós. Tractar amb reverència els vells. Paraules de reverència. Inspirar reverència. 2 f. [LC] [RE] Tractament que es dona a certs religiosos. 2 f. [LC] Inclinació que es fa amb el cos per saludar respectuosament. Fer una reverència“. Si la Rosalía ha estat mai irreverent, moltes altres dones no hem patit mai les conseqüències de ser-ho realment. Insistir a aparentar normalitat i senzillesa, a més de victimitzar-se i intentar fer creure que és una outsider o que va a contracorrent quan és una de les artistes internacionals més ben valorades i cotitzades, multipremiada, és d’una hipocresia i d’un postureig que, a hores d’ara, fan vomitar.
La Rosalía sap perfectament que no ha de parlar de política per preservar, no la seva llibertat artística, sinó l’empresarial
Justament, si la Rosalía ha estat mai criticada per alguna raó, és per la seva falta de risc, de compromís i de posicionament en relació amb el sofriment de la gent. Escriure “Fuck Vox” en un tuit el novembre de 2019 és anecdòtic, irrellevant. Des d’aleshores, l’auge reaccionari s’ha constatat com un fenomen real del nostre temps. L’enfortiment de l’extrema dreta radical i els nous feixismes amenacen amb la retrocessió de drets i llibertats davant les esquerres socialdemòcrates que demostren una absoluta incapacitat per revertir la situació. Contínuament som testimonis de la intensificació d’atacs racistes i masclistes. L’homofòbia i la transfòbia són el pa de cada dia, com també la repressió sindical i organitzativa de la classe treballadora. Sense obviar els tambors de guerra que sonen a tot Europa.
La Rosalía no parla de política perquè sigui tonta. La Rosalía no parla de política perquè sap perfectament que no ho ha de fer per preservar, no la seva llibertat artística, sinó l’empresarial. És clar que la Rosalía no és responsable del capitalisme, però també és clar que sí que se’n beneficia. Tot just fa un mes, aquest mateix mitjà publicava un reportatge d’investigació sobre els beneficis milionaris que adquireix a través d’inversions immobiliàries i les seves pròpies empreses. La Rosalía és conscient que la classe treballadora, o sigui, la gran majoria de la població, està sent expulsada de Barcelona? És conscient que la seva fanbase té o tindrà dificultats serioses per accedir a un habitatge? És conscient que la gran majoria de la gent que escolta les seves cançons pateix o patirà molt per qüestions econòmiques? El procés de proletarització de les classes mitjanes i la pauperització dels sectors més pobres de la classe treballadora són ja una realitat. La crisi capitalista és innegable. Això li importa? O li és completament indiferent?
És clar que la Rosalía no és responsable del capitalisme, però també és clar que sí que se’n beneficia
A l’entrevista, la Rosalía s’excusa i es justifica, darrere el posat cute i amable que la caracteritza, insistint en la victimització de la figura de l’artista incompresa –hi torno: no ho ha sigut mai–, i alerta que les coses s’entenen amb retrospectiva, fent referència a qüestions de les quals l’han fet responsable. A què es refereix exactament? No en posa cap exemple. Amb condescendència, ens diu, si fa no fa, que, nosaltres, pobres i tristos mortals, haurem d’esperar per descobrir-ho. I que, aleshores, ens en penedirem per haver-li reclamat en algun moment alguna cosa. Es refereix a les crítiques que va rebre per apropiació cultural a l’inici de la seva carrera? O potser a la polèmica que va generar que un artista de la talla del dissenyador de moda mallorquí Miguel Adrover fes públic el seu rebuig a treballar amb ella perquè no s’havia posicionat públicament contra el genocidi del poble palestí i la deixés en evidència mundialment?
La periodista Leyla Hamed, nascuda a Espanya i originària del Marroc, afirmava al seu compte d’X que, tot i que havia tingut l’oportunitat perfecta per, finalment, pronunciar-s’hi, la Rosalía havia publicat una declaració sobre Palestina redactada amb molta cura i emocionalment vaga: evitant, per descomptat, les paraules “Israel”, “genocidi”, “ocupació”; decidint, així, protegir la seva imatge mentre Gaza estava sent esborrada. Sense oblidar, com denunciava l’artista comunista peruana Daniela Ortiz, que enmig d’un boicot contra Zara, per haver llançat una campanya publicitària en la qual es mofava dels palestins assassinats, l’artista catalana feliçment visitava les oficines d’Inditex a Arteixo (A Coruña). Tan inspirada per Déu, és conscient la Rosalía que el genocidi del poble palestí no s’entén sense la imperant i creixent islamofòbia a Occident?
Mentre la matança, l’expulsió i el desplaçament forçat de la població de la Franja de Gaza són retransmesos en directe, la Rosalía somica quan parla de la seva vida nòmada, explica com de dur és portar la casa a sobre i haver de construir i destruir la seva llar d’hotel en hotel. Recordem com ella mateixa li reconeix a la periodista que res ni ningú l’obliga a fer o no fer el que fa o no fa. Per tant, si més no, la Rosalía sí que és responsable de les seves pròpies decisions. També, precisament, de la seva falta de consciència que l’aboca a la insensibilitat que poc o res té a veure amb l’aura divina i genial amb la qual ha decidit performar la promoció del seu àlbum següent. Lluny del que vol aparentar, la Rosalía no és una artista misteriosa. Fa més d’un any que s’intueix que el seu nou treball parteix de la idea de Déu. Ridícul quan intenta fer la mística i assumeix tenir totes les necessitats bàsiques cobertes per després començar a balbucejar sense sentit sobre l’abundància i el luxe. Tota l’entrevista està marcada per l’alienació i la frivolitat. I la naturalització de la cultura de l’esforç i la meritocràcia fa por i, per moments, és insofrible. “Déu t’ho concedirà”, afirma.
En definitiva, en aquesta nova era, la Rosalía es fa viral apareixent amb una samarreta amb l’eslògan “God complex” perquè, realment, o es creu Déu, o una santa, o se sent beneïda per haver-se convertit en multimilionària fent música. Una altra forma d’estetitzar el fet de passar de l’anonimat a la fama, d’haver-ho aconseguit, d’haver “triomfat”. Temàtica característica i recurrent de la música del nostre temps. Un símptoma d’època. Mai havien existit tants famosos com ara. Encara que persisteixi a fer-nos creure que és algú com qualsevol altre, durant més d’una hora no parla d’una altra cosa que no sigui d’ella mateixa i de suposades lliçons i consells equiparables als lemes amb els quals es va dirigir al món des del vídeo que va realitzar conjuntament amb Instagram, més propis d’un coach que d’una artista. Ens anima a viure i a crear cap endins i no cap enfora. Tot i així, contradictòriament, s’assegura de no semblar una narcisista o una egocèntrica i no oblida criticar les nocivitats de l’ego-trip.
Necessita un músic de la seva classe participar en el negoci de l’habitatge? Per què no es conforma amb fer cançons boniques i meravelloses?
Sentir que tens una missió en aquest món i que és especial i diferent a la de la majoria de la gent és perillós. La Rosalía diu que la seva missió és fer música i que per això es disposa a tot allò que el seu ofici implica, com ara estar lluny de la seva família i de la seva ciutat. Sembla que també l’allunya de la realitat, del que està bé i del que està malament. I que li fa oblidar o amagar certeses tan valuoses com, per exemple, que de música se n’ha fet sempre a tot arreu, de la manera que sigui. Per ser músic, no cal fer anuncis per a multinacionals. Això sí, ràpidament ens explica que els seus companys de feina són allà, en aquella esfera, en aquell estatus. Perquè, sobretot, la Rosalía treballa molt i ens ho vol deixar clar. Només faltaria que algú que ha creat un entramat empresarial que factura 12,5 milions d’euros l’any no treballés. Necessita, realment, un músic de la seva classe participar activament de fer de l’habitatge un negoci? Per què no es conforma amb fer cançons boniques i meravelloses?
L’any passat, la Rosalía passejava pels carrers de Nova York amb un vestit vermell amb l’statement següent: The People Want More. L’estetització de la política és sempre reaccionària. I, per tant, odiosa. La gent no vol més, Rosalía. La gent no és com tu. La gent corrent i comuna no és com tu. La gent necessita, no vol. I necessitar no és el mateix que voler. Perquè, per començar a voler, s’ha de deixar de necessitar. En aquest món absurd, trist, cruel, no hi ha ni temps ni espai per al desig. Aquesta és la tragèdia. Però, com diu sant Pau a la Primera Carta als Corintis, alguns mengen i beuen sense considerar els pobres i els febles, però Déu ha escollit els pobres i els febles d’aquest món per confondre els forts, ha escollit els que no compten, els que no són ningú, els menyspreats, per anul·lar els que són algú. Hi ha alguna cosa més perillosa que el sentiment burgès de sentir-se Déu, l’hibris del proletariat.
Davant una societat en què la majoria de les persones són condemnades a l’explotació i a l’opressió, a la pena i al dolor, a la injustícia, a la ignorància, a ser reduïdes a esdevenir mercaderies o consumidores, a viure per inèrcia, és impossible retirar-se del compromís social sense trair la consciència pròpia. El poder i els mitjans de la burgesia creen il·lusions, distorsionen la realitat. Els intel·lectuals i els artistes tenim el do i el dret d’inventar imatges, però també el deure de violentar, trencar i destruir les que són falses. I si decidim no fer-ho, i si decidim trair la consciència pròpia, alguns amb més remordiments que d’altres, almenys, no siguem, també, nosaltres mateixos, un engany, una estafa. Malauradament, ni les cançons ni els poemes reconstruiran les vides dels palestins. I vigilem amb l’assistencialisme, condescendent i paternalista, o la política del gest. Fer justícia, com el simbolisme, poc o gens té a veure amb comportar-se, hi insisteixo, com una farsant.
La performance amb què la Rosalía ha decidit començar a promocionar el seu nou àlbum, retransmesa en directe a TikTok, demostra l’absurd de l’espectacularitat de la societat i la decadència de la cultura capitalistes. Des del get ready, maquillatge, perruqueria, vestuari, passant pel trajecte amb cotxe per Madrid, conduint ella mateixa, fins al bany de masses, buscat i causat intencionadament. Un filtre que deia alguna cosa així com “uneix-te al meu club de fans” i una aurèola tintada al cap han estat els atributs que l’han acompanyat en la seva declaració d’intencions. Tan cutre com ho és la portada del nou disc, on apareix disfressada de monja sense aconseguir l’efecte d’estranyament que pretén. Gens de vergonya a falsificar i comercialitzar l’espiritualitat. En la sura Al-A’raf, el setè capítol de l’Alcorà, es recull un advertiment contra la idolatria i la falsedat de la veneració exterior d’allò que no té capacitat de crear ni influir veritablement en el món: “Realment no veuen que allò que adoren fora d’Allah no pot crear res, ni ser creador de si mateix? Són guies per a aquells que es deixen enganyar”.
Segons el DIEC, la “Fe”, en la primera accepció, significa una creença ferma en la fidelitat, en la veritat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa. Tinguem Fe. Siguem exigents. Instruïm-nos: emocionem-nos, formem-nos i organitzem-nos. Imaginem. Tot podria ser diferent. No ens conformem amb ser fans, groupies, seguidores estúpides. No ens conformem que la Rosalía sigui, tan sols, vulgarment i exclusivament, una artista sota el capitalisme. La despolitització no és algo guay, és algo pasado de moda. I deixa en evidència no només el nostre intel·lecte, sinó també la nostra falta d’humanitat i, sobretot, el nostre interès de classe dominant o el nostre complex d’esclau. Que Déu ens guardi de perdre la Fe en imaginar un altre món possible. Que Déu ens guardi de tenir amigues que no ens recordin que el dolor dels altres no ens sigui aliè.
La missió de les filles de la classe treballadora no és individual, personal o vocacional, sinó històrica: contribuir a la lluita del proletariat en el seu alliberament que, conseqüentment, esdevindrà el de tota la Humanitat. De nosaltres depèn assumir-la com a noies màgiques o aspirar i transformar-nos en qualsevol altra cosa, menys vertadera, menys justa, menys bella. Pel que respecta a la meva intimitat, confesso que, sota el meu designi principal, un dels meus mandats preferits és el de constatar que saber i parlar de política no és només una cosa de nois, lletja i avorrida; sinó un superpoder universal, preciós. Gairebé diví. Disculpeu-me la irreverència, doncs. No pretenc ser una noia insuportable. Només algú que, com una boja, intenta obrir camí per a quan passin els savis.
