09/05/2025 | 18:05
El col·lapse generat per la venda d’entrades dels concerts de Bad Bunny a Madrid i a Barcelona és el darrer exemple de l’estafa piramidal en què s’ha convertit la indústria de l’espectacle en temps de tardocapitalisme descarnat. És un cas especialment explícit de com operen les multinacionals de l’espectacle, però ni de bon tros l’únic: de fet, podríem dir que és la norma. Hem normalitzat un model de consum cultural que incentiva l’exclusió, la manipulació emocional i la presa de decisions irracionals. Un model que no només impera a escala global, sinó que amb les seves particularitats també s’aplica a escala catalana.
La dinàmica que es genera cada cop que s’anuncia algun tipus de macroesdeveniment musical com el concert de Bad Bunny no dista gaire dels jocs d’atzar, de les apostes o de les estafes digitals. Sovint, els col·lapses i les cues virtuals no responen tant a una demanda desbordada real com a una estratègia de màrqueting per generar sensació d’exclusivitat i d’urgència. Això fomenta una resposta impulsiva per part del públic, alimentada per mecanismes psicològics semblants als de les apostes.
Aquesta mena de dinàmiques de consum digital pot amb nosaltres i ens aboca a prendre decisions irracionals. Per vèncer el FOMO (Fear of Missing Out) necessitem una entrada i farem el que sigui per aconseguir-la. Preveies gastar-te 90 euros; però, si cal, te’n gastaràs 300. Són decisions que, des de la calma i la racionalitat, no prendries i que tampoc no aplicaries en qualsevol altre àmbit de la vida. I ves que no acabin sent 2.000 euros, perquè pots comprar-ne fins a 8 i és un miracle que hagis arribat al final de la cua i encara en quedin… Tot i que mai no sabràs si és que en realitat en queden o és que l’algoritme ha decidit mostrar-te que no en queden: la informació mai no és pública. Això, sense tenir en compte que hi ha qui les acaba revenent a preus més elevats.
Concentració empresarial i falta de competència real
Tot això no passa perquè sí: forma part d’una estratègia de màrqueting salvatge del capitalisme monopolista més descarnat aplicada al sector de l’espectacle. Plataformes com Live Nation o Ticketmaster –que van fusionar-se el 2010– operen gairebé en règim de monopoli o duopoli en molts mercats. Ticketmaster, segons The Guardian, controla el 70% del mercat global de venda d’entrades per a concerts, així com més de la meitat dels ingressos derivats de la venda d’entrades, de patrocinis i de publicitat.
Una de les perversions més extremes és el denominat sistema de “preus dinàmics”
Una de les perversions més extremes és el denominat sistema de “preus dinàmics” implementat per Ticketmaster, que ajusta els preus en temps real segons la demanda, sovint sense una transparència adequada per als consumidors. Això ha provocat situacions en què els preus de les entrades es disparen durant el procés de compra, generant una sensació d’urgència i pressió per adquirir-les immediatament. Per exemple, durant la venda d’entrades per al concert de Bruce Springsteen, es van registrar preus de fins a 5.000 dòlars per seients de gamma mitjana.
Tot plegat és obra de grans terratinents. I no és una metàfora. L’accionista més gran de Live Nation és Liberty Media, propietat del magnat de la comunicació John C. Malone, que també ostenta els drets de la Fórmula 1. Entre altres negocis, a través del conglomerat ramader Silver Spur Ranches la família Malone també controla. 8.500 km² en camps agrícoles als Estats Units. Terratinents en el sentit més estricte i terratinents de la cultura i l’espectacle.
Exclusió cultural i segregació socioeconòmica
La concentració empresarial permet a aquestes grans multinacionals imposar condicions abusives tant a consumidors com a artistes, amb poc marge per a alternatives. Com a públic no tenim cap poder de negociació ni opcions viables per triar altres canals més ètics o accessibles. Tot plegat forma part també d’un procés d’exclusió i segregació socioeconòmica. La combinació de preus dinàmics, múltiples categories VIP i despeses de gestió elevades ha transformat l’accés a la cultura en un luxe.
Es genera una cultura a dues velocitats on l’art i la música es converteixen en un luxe
L’estructura de preus i privilegis VIP que hem normalitzat en grans concerts i festivals consolida un model de consum cultural profundament classista. L’experiència de l’espectacle es mercantilitza fins al punt que només les capes més benestants poden accedir-hi amb condicions dignes. Es genera així una cultura a dues velocitats, on l’art i la música es converteixen en un luxe, reproduint les desigualtats estructurals. El més preocupant és que això també passa fins i tot en aquelles expressions culturals que sorgeixen en contextos populars o de resistència.
La situació és tan extrema que fins i tot artistes de renom internacional han alçat la veu contra les pràctiques abusives de la indústria de l’espectacle. Taylor Swift, després del col·lapse de la venda d’entrades de la seva gira The Eras Tour, va criticar públicament Ticketmaster pel fet de no garantir un procés just i transparent, fet que va desencadenar una investigació al Senat dels Estats Units. Pearl Jam ja va protagonitzar una batalla similar als anys noranta, quan va intentar fer una gira al marge de Ticketmaster, topant amb una estructura gairebé monopolística. Al final, però, desenganyem-nos: la pràctica totalitat del mainstream global pren part activament o es beneficia d’aquesta estratègia, per més que en alguns casos esgrimeixin discursos d’esquerres o de classe.
Alternatives des de la cultura transformadora
Trencar amb aquestes dinàmiques passa per la construcció d’espais on la cultura no sigui exclusivament un bé de mercat. I aquí la responsabilitat és múltiple. Des de l’economia social i solidària s’estan plantejant alternatives. Com explicava Helena Martín en aquest reportatge, Tickètic és una cooperativa que ofereix un servei de gestió d’entrades i control d’accessos amb uns valors allunyats de les multinacionals capitalistes. Aquesta iniciativa, nascuda des de les files i els valors del Festival Esperanzah!, ha desenvolupat una eina tecnològica per a la venda anticipada d’entrades des de l’economia social i des d’una visió de la cultura transformadora i no extractivista.
Els concerts organitzats en recintes i espais públics no s’haurien de convertir en els ‘jocs de la fam’
Però també calen polítiques públiques i exigir responsabilitats a les administracions. I això vol dir que un govern progressista no hauria de permetre que els concerts i grans esdeveniments organitzats en recintes de gestió pública es converteixin en els jocs de la fam o permetin zones VIP amb preus prohibitius. Cal recordar que l’Estadi Olímpic Lluís Companys i el Palau Sant Jordi són propietat de l’Ajuntament de Barcelona, igual que el Parc del Fòrum. Això vol dir que són espais que existeixen gràcies als nostres impostos i que no poden ser privatitzats de forma acrítica.
Però també cal exigir responsabilitat als creadors, i això massa sovint no ho fem. Eximim els nostres artistes perquè admirem i estimem la seva obra, i els perdonem la seva adscripció acrítica a aquesta mena de pràctiques. I això no és de sentit comú: potser aquí tampoc no podem separar l’obra de l’artista. Això vol dir que necessitem artistes amb menys consciència d’estrella i més treballadors de la cultura.
I, al final, la darrera baula és el públic. I aquí cadascú té la seva responsabilitat. Fins i tot persones culturalment actives i crítiques caiem massa sovint en els dilemes que ens planteja la indústria de l’espectacle, sense qüestionar-los d’arrel. Som consumidors de cultura-espectacle. I, com a consumidors, normalitzem les dinàmiques del mercat més desregulat i salvatge. Hem de deixar de ser consumidors culturals i passar a ser a subjectes actius i participatius, capaços de viure i sentir la cultura des d’un altre punt de vista sa. Perquè la cultura ha de ser vida: no FOMO, angoixa, malestar i zones VIP a 1.000 euros per barba.
