Crític Cerca
Opinió
Jenn Díaz

Jenn Díaz

Escriptora

Primer els de casa

La identitat catalana —sostinguda especialment per la seva llengua— està en disputa. La pregunta que em faig és la següent: defensar-la vol dir atacar-ne d’altres?

17/11/2026 | 07:00

Casa meva està feta de pedaços. Com la majoria de les cases d’aquest país, per altra banda. Que la meva mare nasqués a Osuna —un poble de Sevilla— i el meu pare a Sant Just Desvern no fa que casa meva sigui ni menys casa ni menys catalana. Sé que, per a molta gent que llegeixi aquestes dues línies, l’afirmació és absurda. Per a molta altra gent, però, Osuna sí que és un problema. Dins del primer grup de gent, aquella que considera casa meva una casa catalana, hi ha qui no ho pensaria igual si en lloc d’un poble de Sevilla fos un poble de qualsevol país d’un continent que no fos Europa: queda clar que sobretot, a alguna gent, li agraden bàsicament les cases blanques. Si a casa meva hi hagués gent nascuda a Santander de Quilichao o a Dakar, perdríem pel camí molta gent que consideraria casa meva una casa pròpia del país. Així, les cases fetes de pedaços són més o menys cases, més o menys catalanes, en funció de qui tens al davant. Alguns, la línia de la frontera, la posen dins l’Estat espanyol. D’altres, a Europa. Només cal pensar dos minuts en les fronteres per adonar-nos que són un element aleatori i fictici. No diré que les fronteres no tenen cap sentit, però sí que diré que no és el sentit —estrictament criminal i deshumanitzant— que una part de la societat del segle XXI hi està atorgant.

Les cases, com les fronteres, també tenen sentit. A dins s’hi creen universos, llenguatges, codis privats. Hi podem trobar, doncs, la identitat. La idea de la família tradicional ha saltat pels aires. Abans, dins de les cases sempre hi trobàvem les mateixes peces: progenitors i criatures, avis i tiets, famílies extenses que convivien de prop amb les cases de la vora. Ara dins de les cases hi trobem una barreja de vincles, de parentius i de relacions. Les famílies es creen i evolucionen, es transformen, donen pas a altres famílies. Algunes de les famílies que trobem dins de les cases, avui en dia, estan compostes per una sola persona. També davant d’aquesta idea, en un primer moment, hi va haver qui s’hi va rebel·lar. Una casa pot ser, sí, una identitat: una manera d’enfrontar-se al món, de definir-lo, de crear-lo, de viure’l. I a casa meva l’amanida de procedències estava servida. Una mare andalusa que va créixer a l’extraradi de Barcelona. Un pare català, fill d’extremenys, que va créixer a l’extraradi de Barcelona. Dos germans nascuts a Catalunya que no van tenir prou normalitzat el català a les aules. I jo, nascuda a Sant Feliu de Llobregat, filla d’una andalusa i d’un català, neta orgullosa d’una Extremadura que també sento meva, castellanoparlant però militant de la llengua catalana perquè, a diferència dels meus germans, jo sí que he pogut gaudir de la immersió lingüística. Ara mateix, tal com tenim les coses al carrer i a les institucions, per a uns quants només jo seria considerada una ciutadana d’aquest país petit que és Catalunya. Una casa, una identitat, escapçada per una divisió: la línia interna, cultural i excloent no sempre té forma de frontera formal.

En lloc de pensar que els drets amplien subjectes de ple dret, es plantegen com un bé escàs 

De la identitat a la diferència

Una de les coses més curioses de les identitats és que, malgrat que ens agrada explicar-les com si fossin una cosa pròpia, individual i intransferible, sovint necessitem els altres per definir-les. Som d’un lloc perquè no som d’un altre. Parlem una llengua perquè hi ha altres llengües. Ens sentim part d’una comunitat perquè hi ha algú que, d’alguna manera, també ens fa sentir que en formem part. La pertinença és un sentiment absolutament emocional, subjecte a l’aleatorietat. El segle XXI és ple d’identitat; probablement vivim en l’era del jo: des del més individual fins al nacional. Els líders polítics són cada cop més un personatge: no els demanem que facin bones polítiques públiques, sinó que siguin carismàtics. El vot està segrestat, més que mai, per l’emoció. I, en aquest sentit, apel·lar a la identitat és part del joc. Hem construït grans identitats, dins i fora de les cases, però hem construït sobretot enemics de les identitats. El problema comença quan aquesta diferència, que podria ser simplement una característica de la vida en societat, es converteix en una jerarquia. Quan la identitat d’algú és considerada més legítima que la d’una altra persona. Quan algunes procedències sumen i d’altres resten. Quan tenir més d’una identitat és una riquesa si les identitats són les que nosaltres considerem adequades, però una sospita si incorporen elements que no reconeixem com a propis. Osuna sí, Dakar no. No hi ha espai per a la convivència; tot és competició. La meva identitat només pot sobreviure aniquilant la teva.

Aquesta manera de mirar el món no és exclusiva de les qüestions nacionals o migratòries. També la trobem en altres debats que semblaven superats, però ja els tornem a tenir sobre la taula. Durant molt de temps, per exemple, les dones hem hagut d’explicar que tenir els mateixos drets que els homes no significa prendre’ls res. Que poder decidir sobre la nostra vida, ocupar espais de poder, tenir autonomia econòmica o no assumir per defecte les tasques de cures no és una declaració de guerra contra els homes. En tot cas, és una declaració contra el patriarcat, del qual s’han aprofitat històricament els homes: que ja els estigués bé és un altre meló, però no és el meló d’aquest article. Els drets no són una competició en què, perquè nosaltres avancem, algú altre ha de retrocedir. No ho haurien de ser, vaja. Tanmateix, aquesta idea de la diferència com a competició apareix una vegada i una altra. És un debat que fa només uns anys —tot i que semblen segles— tornàvem a tenir respecte dels drets de les persones trans: semblava que, si es blindaven drets per a les persones trans que les persones cis teníem més o menys conquerits, ens restarien igualtat. I algunes de les dones cis, que van passar dècades defensant que l’avenç de les dones no era un retrocés per als homes, de cop posaven a competir oportunitats. En lloc de pensar que els drets amplien subjectes de ple dret, es plantegen com un bé escàs. Els jocs de la fam de la igualtat: algú ha de perdre perquè algú altre pugui guanyar. 

Entenc que la identitat catalana té molts fronts oberts, però no es farà gran eliminant-ne d’altres

De la diferència a l’amenaça

Potser el salt més important és aquest: passar de considerar que algú és diferent a pensar que aquesta diferència ens posa en perill. No és el mateix reconèixer que una persona ve d’un altre lloc, té una altra llengua o ha crescut en una altra cultura que interpretar la seva presència com una amenaça per a la nostra manera de viure. Entenc que la identitat catalana té molts fronts oberts, però no es farà gran eliminant-ne d’altres, a parer meu. Si la diferència es converteix en perill, aleshores ja no cal conviure-hi, entendre-la o incorporar-la: cal defensar-se’n. D’aquí ve el lema, directament, de l’extrema dreta nacional catalana. La ultradreta ha sabut construir bona part del seu discurs al voltant d’aquesta operació. La diversitat es converteix en substitució; la migració, en invasió; la igualtat en privilegi, i la convivència, en una renúncia a la identitat pròpia. No es tracta només de dir que hi ha persones diferents, sinó de fer creure que aquestes persones ens volen prendre alguna cosa: i, com que en tenim poques, de coses, i estan en disputa, val més que triem. Primer els de casa, i definim molt bé què és una casa. Perquè, si hi arriben, nosaltres en marxarem. Perquè, si parlen la seva llengua, la nostra desapareixerà. Perquè, si tenen drets, nosaltres en tindrem menys. Perquè, si la cultura canvia, deixarà de ser nostra. 

Arreu del món hi ha, ara, una proposta cultural de retorn dels orígens. Penso, per exemple, i ja en vaig parlar, del plantejament que ha fet Bad Bunny amb la seva darrera gira. No puc deixar de pensar, també, en l’aposta pel folklore argentí que ha fet Milo J amb La vida era más corta. Els vasos comunicants em fan anar de corcoll: com podem defensar la cultura pròpia —tal com fan molts artistes de l’Amèrica Llatina— i no convertir-nos en productes d’identitat excloent? Per a mi, hi ha una cosa bàsica: des d’on vols tornar a recuperar-te. Milo J i Bad Bunny miren enrere per enfortir una llengua i una cultura que els van segrestar. Apel·lar a les cultures de resistència no és, per a mi, una competició de cultures: es tracta de memòria. Catalunya en sap molt, d’això. Sap perfectament on, quan, com i per què la van voler esborrar. La identitat catalana —sostinguda especialment per la seva llengua— està en disputa. La pregunta que em faig és la següent: defensar-la vol dir atacar-ne d’altres? És una manera de construir el món en blanc i negre, sense matisos, sense espais intermedis, sense la possibilitat que dues veritats puguin conviure. Què ens fa por, exactament? Perquè és a la por, que apel·len.

Parlem de turistes i de migrants, però clarament podríem parlar de rics i de pobres. Tantes giragonses identitàries, i som on sempre: el classisme

Quan penso en els de casa i defenso els de casa i vull que casa meva quedi al marge dels mercats, em venen al cap els turistes amb qui convisc cada dia pel centre de Barcelona, el meu barri des de fa un any. Marxeu de casa meva, penso sovint quan baixo al carrer. Això que l’extrema dreta pensa de les persones migrants —no totes—, jo ho penso dels turistes. Tots dos arriben d’un altre lloc, travessen fronteres, ocupen espais, consumeixen recursos (els migrants, perquè és el seu dret), es relacionen amb la població local i, d’una manera o d’una altra, transformen el paisatge que troben. Però no els mirem igual. El turista és algú que ve a gaudir del que tenim, que porta diners, que ens descobreix i que, en el millor dels casos, ens ajuda econòmicament. El migrant, en canvi, és algú que ve a demanar alguna cosa, que competeix pels recursos, que pot alterar els costums o que, segons determinats discursos, posa en perill la nostra identitat. La diferència no és només el lloc d’on venen, sinó la posició des de la qual els mirem i la funció que els atribuïm: exacte, parlem de turistes i de migrants, però clarament podríem parlar de rics i de pobres. Tantes giragonses identitàries, i som on sempre: el classisme.

De l’amenaça a la defensa

Quan alguna cosa es presenta com una amenaça, la defensa sembla una resposta natural. Qui no voldria defensar casa seva? Qui no voldria protegir la seva llengua, la seva cultura, la seva manera de viure? La dificultat és que aquestes paraules, que també formen part del nostre vocabulari polític i sentimental, no sempre volen dir el mateix per a tothom. Els progressistes també volem primer els de casa. També volem que les institucions protegeixin la gent que viu aquí, que el català tingui futur, que la cultura pròpia es transmeti i que els recursos públics serveixin per garantir una vida digna. També creiem que hi ha coses que cal preservar i que no tot s’hi val en nom de la modernització, del creixement econòmic o de la llibertat individual. La diferència és que no entenem que per fer-ho calgui decidir qui és prou d’aquí i qui no ho serà mai.

Amb la llengua, per exemple, la contradicció és especialment delicada. El català necessita parlants. Necessita que les persones que arriben a Catalunya el puguin aprendre, que el trobin a les escoles, als comerços, als espais de lleure, a les converses quotidianes. Necessita que sigui una llengua útil, viva, estimada i compartida. Però, de vegades, en la manera de defensar-lo, sembla que oblidem que l’objectiu és precisament que més persones el parlin. Si convertim el català en una prova de pertinença, si fem sentir a algú que no el parlarà mai prou bé o que no té dret a incorporar-lo a la seva identitat, podem acabar allunyant-ne persones que podrien fer-lo seu. Defensar una llengua no hauria de significar defensar-la de les persones que la poden parlar.

Quan algú diu que vol protegir la llengua, cal preguntar-se si vol que més persones la parlin o si vol decidir qui la mereix

La qüestió és que, quan l’extrema dreta parla de defensar la cultura, la llengua o la comunitat, sovint aconsegueix fer-nos creure que els altres no ho fan. Com si voler una societat diversa impliqués no estimar el lloc on vius. Com si defensar el català i voler que el parli tothom fossin dues coses que no poguessin anar juntes. Com si reivindicar una identitat pròpia fos necessàriament una forma de tancar-se als altres. I aquí és on tenim un problema comunicatiu. Perquè, si renunciem a parlar de la llengua, de la cultura, de la identitat o de la comunitat perquè són paraules que també utilitza l’extrema dreta, li estem cedint una part important del vocabulari amb què podem explicar el món. Ara la dreta ens ridiculitza si parlem d’identitat. Fins i tot dins de l’esquerra hi ha un interès per ridiculitzar qualsevol política o defensa de la identitat. Com si el feixisme no parlés, dia i nit, d’identitat. La diferència és que no els cal parlar de res més: a l’esquerra i als pobres, sí.

De la defensa a l’atac

La paradoxa és que, quan la defensa d’una identitat necessita assenyalar constantment qui la posa en perill, acaba convertint-se en un atac contra aquells que no encaixen en la definició que s’ha establert. La defensa deixa de tenir com a objectiu preservar una cosa i passa a tenir com a objectiu preservar-la d’algunes persones. I és aleshores quan el discurs passa a ser excloent, encara que continuï utilitzant paraules com protecció, comunitat, tradició o convivència.

Potser per això és tan difícil desemmascarar comunicativament l’extrema dreta. Perquè no sempre diu coses que ens siguin completament alienes. A vegades parla de la llengua, de la cultura, de la seguretat, de les famílies, dels barris o de la necessitat de protegir els més vulnerables. Paraules que també fem servir nosaltres i que, de fet, també ens importen. La diferència no sempre és en el vocabulari, sinó en el significat que s’hi dona i, sobretot, en qui queda fora de la fotografia, és a dir, de la casa. De la consideració de casa. Quan algú diu que vol protegir la llengua, cal preguntar-se si vol que més persones la parlin o si vol decidir qui la mereix. Quan algú diu que vol preservar la cultura, cal preguntar-se si vol transmetre-la o si vol impedir que canviï o se la facin seva les persones que la creen. Quan algú diu que vol posar primer els de casa, cal preguntar-se qui ha decidit qui són els de casa i quines condicions ha de complir algú per poder-hi entrar. I, quan algú diu que vol defensar els nostres valors, potser cal preguntar-se per què necessita presentar els valors dels altres com una amenaça.

No crec que la resposta sigui deixar de parlar d’identitat, de comunitat o de pertinença. Assumeixo el risc de ser considerada, per sempre més, una woke. Tampoc no crec que hàgim de renunciar a defensar la llengua, la cultura o el territori per por que algú interpreti aquestes reivindicacions des d’un lloc excloent. Històricament, els independentistes han estat titllats de nacionalistes excloents, i els posicionaments d’independentistes d’esquerres encara són un espai polític que no entenen des de Madrid: aquest és un altre meló que quedarà sense obrir en aquestes línies.

Casa meva, com deia, està feta de pedaços. No sé si és més catalana per la meva mare, pel meu pare, pels meus avis extremenys, pels meus germans o per mi. M’és ben igual. Tampoc no sé quin pedaç hauria de pesar més ni qui hauria de tenir l’última paraula a l’hora de decidir-ho. El que sí que sé és que no necessito que ningú deixi de formar part de la seva pròpia història perquè jo pugui formar part de la meva ni per tenir-ne una de compartida. El que em preocupa, potser encara més que tot això —i això em preocupa molt—, és que hi hagi tanta gent, però tanta, que, catalana o no, ni tan sols pot assaborir la paraula casa. D’això, aquells que diuen defensar-nos, no en parlen mai, per cert.

Suma't a Crític!

Subscriu-te a partir de 6 €

Suma-t'hi!

Amb les quotes solidària i bàsica, t'enviarem a casa la pròxima revista en paper de Crític

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies