Les armes, el sentit comú i la submissió voluntària

L’ús de les armes mata i deixa seqüeles indelebles que duren hores, mesos o fins i tot dècades. Cada any es fabriquen al món 8 milions d’armes petites i 15.000 milions de cartutxos de munició. Cada dia moren 700 persones (més de 2,5 milions en una dècada) per armes de foc com ara pistoles, escopetes, fusells d’assalt o metralladores. Almenys 2 milions de persones sofreixen ferides per armes de foc i milions de persones sofreixen els efectes psicològics de la violència amb armes de foc amb profundes seqüeles físiques i psicològiques de llarga durada.¹ Un exemple d’això són els milers d’infants² que, involuntàriament, es troben enmig de conflictes armats i que es veuen obligats a exercir la violència contra els altres i contra ells mateixos. Jean tenia 6 anys quan va ser segrestat en una zona rural per un grup rebel al Congo. El van portar a una mena de campament, li van donar un Kalàixnikov i li van comunicar les normes: qui intenti fugir morirà; qui no mati morirà; qualsevol mínima infracció serà castigada amb una pallissa brutal.

“Em van ensenyar a disparar, a carregar l’arma… Durant dos dies em van torturar sovint… O mataves o et mataven. Vaig veure morir molts nens i sabia que jo podia morir en qualsevol moment. Un dia, tornant al campament, vaig veure un soldat, vaig tenir por i abans que em veiés vaig disparar. Em vaig convertir en un assassí amb sis anys. Després vaig matar-ne molts més, però no sé quants”.³

La matança d’almenys 19 infants i dues mestres el 24 de maig passat al col·legi Robb Elementary School (Uvalde, Texas) per part d’un jove de 18 anys armat amb una pistola, un rifle semiautomàtic i carregadors d’alta capacitat ha tornat a plantejar, una vegada més, el debat sobre el control de les armes als Estats Units.⁴ A vegades, les xifres ho expliquen gairebé tot. Als Estats Units hi ha al voltant de 400 milions d’armes de foc civils, és a dir, 1,2 armes de foc per habitant, gairebé la meitat del total mundial.⁵ Cada any es produeixen més de 45.000 morts per arma de foc (unes 124 morts diàries), entre els suïcidis i les morts per homicidi, que estan experimentant un fort augment.⁶ Tres de cada cinc adults estatunidencs han experimentat directament, o d’algú que tenen pròxim, la violència amb armes de foc al llarg de la seva vida. Aproximadament tres milions de nens nord-americans són testimonis de la violència amb armes de foc cada any.⁷ Es tracta de morts desiguals que van en augment. Les dones d’aquell país tenen 21 vegades més probabilitats de ser assassinades per armes de foc que les dones d’altres països rics, i les morts per armes de foc són molt més freqüents en joves, homes, afroamericans i les classes socials més pobres.

En comparació amb altres 22 nacions riques, als Estats Units la taxa d’homicidis per armes de foc és 25 vegades més alta, la taxa de suïcidis 8 vegades més alta i la taxa de morts no intencionals també per armes de foc és més de 6 vegades més alta. Encara que només tenen la meitat de població que la resta d’aquests països sumats, els Estats Units acumulen el 82% de morts per armes de foc, el 90% de totes les dones assassinades, el 91% dels nens menors de 14 anys i el 92% de joves de 15 a 24 anys assassinats amb armes de foc.⁸

Els estatunidencs estan més armats que els ciutadans de qualsevol altra nació. Quatre de cada deu adults diuen que viuen en una llar on hi ha una arma, i tres de cada deu admeten tenir-ne una. I la situació va a pitjor. Tan sols en el període des d’inicis del 2019 a l’abril del 2021, 7,5 milions d’adults estatunidencs van adquirir per primera vegada una arma, i així augmenta encara més el risc de morir de nens i d’adolescents (gairebé el 10% de totes les morts per homicidi, suïcidi i accidents que van succeir el 2020).⁹ No obstant això, la pregunta que hem de fer-nos no és només el què, l’on, el qui i el com, sinó també el perquè.

Quin paper tenen els actes propagandístics d’empreses o de ‘lobbies‘ com l’Associació Nacional del Rifle?

Per a la majoria dels mass media, la causa principal de les massacres que tenen lloc als Estats Units és deguda a la cultura de les armes existent al país. Són molts els qui pensen i diuen frases del tipus “els nord-americans estimen les armes, sempre les han estimat, se senten orgullosos de posseir-les”. Les armes serien part de la seva identitat. Es tractaria d’un vincle cultural forjat durant la Revolució Americana, concretat en la Segona Esmena de la Constitució, i ratificat el 2008 pel Tribunal Suprem en assenyalar que cada individu té el dret de portar armes.¹⁰ Aquest és el saber convencional que, una vegada i una altra, ressona amb emoció en la ment i les paraules de bona part de la població. No obstant això, al llarg de la història, qui va dissenyar, va inventar, va patentar, va produir, va publicitar, va comercialitzar i va distribuir armes? Quin paper van tenir els mitjans d’informació i els actes propagandístics d’empreses o de lobbies tan poderosos com la National Rifle Association (NRA)?

Charlton Heston va encapçalar durant anys la defensa de la lliure possessió i ús d’armes de foc com a president de l’NRA.¹¹ En el seu discurs de l’any 2000, el famós actor¹² va assenyalar: “Quan unes mans ordinàries poden posseir un instrument tan extraordinari, això simbolitza la mesura plena de la dignitat i la llibertat humanes” i, finalment, alçant enlaire amb les mans un vell Winchester de 1866, cridar: “From my cold, dead hands”. Només mort me’l prendran, va dir si fa no fa.¹³

Dues dècades després, a penes tres dies després de l’assassinat de l’escola d’Uvalde, Donald Trump va assenyalar també davant l’NRA la necessitat urgent de militaritzar cada escola amb policies o agents de seguretat armats, convertint cada lloc en un centre d’alta seguretat: amb una sola entrada, tanques de seguretat, detectors de metalls i noves tecnologies per revisar, escanejar, examinar i aprovar els qui hi entren.¹⁴ Per a ell, cada persona és responsable de les seves accions, per la qual cosa el culpable de la massacre va ser un individu violent i trastornat. Trump va defensar la necessitat imperiosa de posseir armes, tot afirmant:

“No hi ha senyal que convidi més un assassí de masses que un senyal que digui ‘zona lliure d’armes’. És el lloc més perillós. Com diu el vell refrany, l’única manera de detenir un home dolent amb una pistola és un home bo amb una pistola… L’existència del mal al nostre món no és una raó per desarmar els ciutadans respectuosos de la llei que saben com usar les seves armes i protegir moltes persones; l’existència del mal és una de les millors raons per armar els ciutadans respectuosos de la llei.”

La “cultura de les armes” no és innata als EUA

A què és deguda aquesta excepcional relació històrica entre les armes i la població dels EUA? Per què l’existència d’una relació tan íntima, que personatges com Heston o Trump han defensat fins a límits grotescos? Però, un moment, és veritat això?, com i quan es va crear aquesta “innata” identitat cultural? Quina és la cadena de causalitat existent entre la línia de muntatge d’una fàbrica d’armes fins a la bala que s’incrusta en els pulmons d’una víctima? Contràriament a una visió àmpliament estesa, el sentit comú de les armes als Estats Units va ser un procés històric —ha assenyalat l’historiador John Blum— mercantilista i “amoral”, que va seguir les pràctiques comunes de l’economia industrial capitalista dels segles XIX i XX.¹⁵

El negoci de les armes va prosperar als Estats Units per l’ambició d’uns capitalistes amb interessos comercials

Al segle XIX, no hi havia cultura de les armes. Llavors, els Estats Units eren un país d’agricultors, on les pistoles s’usaven com una eina més, però no eren una cosa omnipresent. Va ser la bel·licositat europea i l’ambició imperial de diversos règims i governs les que van proporcionar mercats per fabricar massivament armes. Després de la Guerra de Secessió, entre el 1861 i el 1865, grans fabricants d’armes com Winchester i Remington van veure perillar el seu negoci i van posar en marxa una forta ofensiva publicitària per tal de crear un mercat nacional d’armes. Les raons esgrimides per tenir armes i milícies van ser el temor de l’amenaça britànica, facilitar l’expansió de les colònies en territori indi, protegir-se de les rebel·lions d’esclaus i defensar la llibertat davant la tirania del Govern. El negoci de les armes va prosperar per l’ambició d’uns capitalistes de les armes amb grans interessos comercials i no a causa d’un excepcionalisme mític. Després dels anuncis creats per la companyia Winchester, posseir una arma es va convertir en un objecte de desig amb un profund vincle psicològic i un elevat valor emocional per a molta gent. Com va assenyalar el sociòleg i economista nord-americà Thorstein Veblen, es tractava de fabricar desitjos.¹⁶ Com es va fer? Com es va generar aquest particular sentit comú?

Per tal de “crear el desig de tenir una arma”, les indústries van contractar especialistes en relacions públiques que van inventar múltiples històries d’un salvatge oest, amb vaquers, xèrifs, pioners i persones proscrites. El procés es va iniciar amb un relat el 1867 de Wild Bill Hickok a Harper’s, i va seguir amb desenes de novel·les i llegendes en les quals, per protegir-se i ser un “home de veritat”, calia posseir un sofisticat rifle Winchester. Més tard, aquesta història seria recreada per les empreses tabaqueres per promocionar l’“home Marlboro”, així com amb la difusió d’innombrables pel·lícules. Després de la Primera Guerra Mundial, la Winchester Repeating Arms Company (WRAC) va impulsar les seves vendes mitjançant un ambiciós pla de màrqueting nacional amb l’objectiu d’arribar a 3,4 milions de nens de 10 a 16 anys.

Fundada el 1871 per dos veterans de la Guerra Civil dels Estats Units, l’NRA, que compta actualment amb milions d’afiliats, ha anat “regant” amb milions de dòlars durant dècades els mitjans i polítics del país.¹⁷ Per exemple, el 2016 va donar gairebé 50 milions de dòlars a senadors, governadors i als candidats a les eleccions presidencials Donald Trump i Hillary Clinton. La cultura de les armes als Estats Units ha estat, per tant, construïda i enfortida històricament, però com i per què els éssers humans creem identitats fictícies i ideologies? Com es crea el sentit comú?

Mirall del genocidi i de l’ecocidi globals

La disponibilitat d’armes és una epidèmia mortal, una crisi de drets humans i un immens genocidi. Entre el 1968 i el 2011 es van produir als Estats Units 1,4 milions de morts relacionades amb armes de foc (incloent-hi suïcidis, homicidis i accidents) en comparació amb 1,2 milions de morts de nord-americans en totes les guerres. Fa una dècada, un comentarista polític com Mark Shields ho explicava d’aquesta manera:

“Des que Robert Kennedy va morir a l’Hotel Ambassador el 4 de juny de 1968, durant 43 anys han mort més nord-americans per trets dins del país que en totes les guerres [en què els EUA han intervingut], des de la Revolució fins a la Guerra Civil, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial”.

La matança que generen les armes i les causes profundes que les produeixen són un mirall del genocidi i ecocidi globals al qual ens confronta la paorosa crisi ecosocial que vivim. El capitalisme verd és un oxímoron que pretén voler detenir els passos cap a l’extinció amb les mateixes receptes mercantils i tecnològiques que han esbrossat el camí a l’abisme. Mai com en aquest moment ha estat tan necessària una nova cultura política en la defensa comuna d’una fragilitat compartida. A més a més d’una profunda conversió ecosocial, necessitem generar els mitjans per crear una profunda revolució antropològica, una conversió psicocultural.

Com va assenyalar la física i ecofeminista índia Vandana Shiva: “No hem d’escapar de la terra; hem d’escapar de les il·lusions que esclavitzen les nostres ments i fan que l’extinció sembli inevitable”. Per viure una vida humana, plena i limitada al temps, necessitem sentir la nostra transcendència i reivindicar la reconstrucció espiritual d’allò que podem ser. Això comporta analitzar i planificar la millor manera de construir l’imaginari de com volem (i podem) viure i de què volem (i podem) ser. Comprendre (i canviar) de quina manera s’estan transformant els nostres cervells ha de ser una de les prioritats essencials de qualsevol projecte polític emancipatori que pugui impedir l’extinció.

Notes:

1. Vegeu: Werbick M, Bari I, Paichadze N. et al. “Firearm violence: a neglected ‘Global Health’ issue”. Global Health 2021;17,120. https://doi.org/10.1186/s12992-021-00771-8. Les armes de foc són els instruments més utilitzats per matar i intimidar la parella als països amb altes taxes de possessió d’aquestes armes. El 2017, prop de 87.000 dones van ser assassinades a tot el món. Més de la meitat, 50.000 dones, van morir (137 al dia) a les mans de la seva parella o d’un membre de la seva família. Amnistia Internacional. “Dades clau sobre la violència amb armes de foc”. Accessible a: https://www.amnesty.org/es/what-we-do/arms-control/gun-violence/.
2. Segons l’UNICEF, s’estima que pot haver-hi 300.000 nens i nenes soldat. “Nens soldat”. Accessible a: https://www.unicef.es/ninos-soldado.
3. “Me convertí en asesino a los 6 años. El desgarrador testimonio de un niño soldado“. La Información, 10-02-2017. Accessible a: https://www.lainformacion.com/asuntos-sociales/converti-asesino-desgarrador-testimonio-soldado_0_998300882.html/.
4. Durant l’any en curs, ja hi ha hagut fins al moment (27-05-2022) 213 tirotejos, en 10 dels quals hi ha hagut quatre o més víctimes mortals.
5. Els Estats Units són el país del món que exporta més armes (37%), seguit de Rússia (20%), França (8,2%), Alemanya (5,5%), la Xina (5,2%), el Regne Unit (3,3%) i Espanya (3,2%). Vegeu: SIPRI Arms Transfers Database. Accessible a: https://www.sipri.org/databases/armstransfers. En aquests països, la tinença d’armes per persona és molt inferior als EUA: 0,2 a França i Alemanya; 0,1 a Rússia; 0,07 a Espanya; 0,04 a Anglaterra i Gal·les; i 0,03 a la Xina. Accessible a: https://www.smallarmssurvey.org/highlight/new-small-arms-survey-databases-2021-transparency-barometer-and-2021-uems-update.
6. El 2020 va haver-hi 45.222 morts per armes de foc als Estats Units, amb un fort augment (33,4%) en els homicidis, especialment entre joves, on les lesions per armes de foc són ja la primera causa de mort. Vegeu: Goldstick JE, Cunningham RM, Carter PM. Current Causis of Death in Children and Adolescents in the United States. N Eng J Med. 2022;386;20:1955-6.
7. Everytown Research and Policy. Accessible a: https://everytownresearch.org/report/gun-violence-in-america/.
8. Grinshteyn E., Hemenway D. “Violent Death Rates: The US Compared with Other High-income OECD Countries, 2010”. American Journal of Medicine 2016;129(3):266-273. Accessible a: https://www.amjmed.com/article/s0002-9343(15)01030-X/fulltext.
9. Miller M, Zhang W, Azrael D. “Firearm Purchasing During the COVID-19 Pandemic: Results From the 2021 National Firearms Survey“. Annals of Internal Medicine 2022;175(2):219-225.
10. En el cas District of Columbia v. Heller, 554 O.S. 570 (2008), el Tribunal Suprem de Justícia “va sostenir que la Segona Esmena protegeix el dret a posseir i portar armes amb el propòsit d’autodefensa revocant una llei del Districte de Columbia que prohibia la possessió d’armes de foc a la llar.” A: Grup d’Estudi i Recerca en Dret Constitucional. Quod est, Summus? En què quedem Suprem? VIII Quòrum VIII, 2014.
11. El documental The Price of Freedom ’Review: Guns Across America, de Judd Ehrlich (2021), explica els canvis en l’Associació Nacional del Rifle (NRA) i la seva creixent radicalització. El títol, ‘El preu de la llibertat’, fa referència al nombre de morts que han d’acceptar-se com a cost per poder aplicar la Segona Esmena.
12. Entrevistat per Michael Moore al documental Bowling For Columbine (2002), sobre la massacre de l’institut Columbine (Colorado, EUA), ocorreguda el 20 d’abril de 1999, on van morir 15 persones i va haver-hi 24 ferits, l’actor va assenyalar que tenir armes carregades a casa seva li treia preocupacions, que amb això exercia un dels drets transmesos per uns “vells i savis blancs que van inventar aquest país”, que “la història dels Estats Units té molta sang a les seves mans… i una història de violència, tal vegada més que la majoria d’altres països”, i fins i tot que potser això és degut a tenir “una mescla ètnica més gran que en altres països”.
13. El discurs de Charlton Heston va tenir lloc el 20 de maig de 2000 durant la 129a Convenció de la NRA a Charlotte (Carolina del Nord). “Cada vegada que la nostra pàtria es troba en el camí del perill, un instint sembla convocar el millor d’ella primer: aquells que realment la comprenen. Quan la llibertat s’estremeix sota la freda ombra del veritable perill, sempre són els patriotes els primers a escoltar la crida… Les coses sagrades resideixen en aquest material de fusta i blavós acer. Alguna cosa que li dona a l’home comú la més infreqüent de les llibertats”. Accessible a: https://www.youtube.com/watch?v=bojqfnoqqcy. La part final del discurs fa referència al vicepresident demòcrata Al Gore, que disputava l’elecció presidencial al republicà G.W. Bush. La seva frase final “From my cold, dead hands” és una variació de l’eslògan “I’ll give you my gun when you pry (or take) it from my cold, dead hands“, popularitzat per l’NRA en calcomanies dels para-xocs dels cotxes, i és un eslògan semblant al d’un informe de 1976 del Subcomitè del Comitè Judicial del Senat per Investigar la Delinqüència Juvenil: “I Will Give Up My Gun When They Peel My Cold Dead Fingers From Around It“. Heston va repetir la frase al final de cada convenció que va presidir i quan va anunciar la seva retirada de l’NRA el 2003.
14. Vegeu: Ciro Gómez Leyva. “Trump defiende uso de armas en la NRA”. 27 de maig de 2022. Accessible a: https://www.youtube.com/watch?v=uw14mu__9us; “Trump defiende más armas para que haya más seguridad en los colegios”. El País. 28 de maig de 2022. Accessible a: https://www.youtube.com/watch?v=aie_yqpbfee.
15. Mitjançant un acurat examen dels arxius de la indústria de les armes, la historiadora Pamela Haag ha revisat la història de les armes als Estats Units, tot criticant el mite del vincle existent entre els nord-americans i les seves armes. Sota el lideratge d’Oliver Winchester i els seus hereus, l’empresa va utilitzar tècniques de màrqueting i enginyoses campanyes publicitàries per tal de crear nous mercats. Al llarg d’un segle i mig, la Winchester Repeating Arms Company va vendre més de 8 milions d’armes. Pamela Haag. The Gunning of America: Business and the Making of American Gun Culture. Nova York: Basic Books, 2016.
16. Curiosament, la indústria de les relacions públiques és “anticapitalista”, ja que no es basa en consumidors racionals i informats, sinó en individus amb una racionalitat limitada sobre els quals es generen necessitats que d’entrada no desitgen.
17. Open Secrets. National Rifle Assn. 2020. Accessible a: https://www.opensecrets.org/orgs/national-rifle-assn/summary?id=d000000082.