04/11/2020 | 20:45
Quina anàlisi general fas de les eleccions d’ahir, quines serien les claus dels resultats?
Primer cal dir que alguns s’estan adonant ara que el somni americà és un malson americà. La societat nord-americana està en crisi. El sistema electoral està en crisi, i la seva democràcia té greus problemes. Els resultats, a més, mostren, d’una banda, que els demòcrates han presentat un candidat que no tenia el suport de les bases tradicionals del partit, i que no és capaç de guanyar amb un marge ampli contra Trump, tenint en compte que molta gent s’ha mobilitzat en sentit “anti-Trump”, tot apostant pel “mal menor”, no tant en una lògica “pro Biden”. A més, els resultats mostren clarament la fortalesa de Trump i de la seva manera de fer política, que connecta amb milions de nord-americans. Això deixa clar que Trump, encara que no renovi el seu mandat, no és un accident històric, sinó el reflex de la descomposició dels Estats Units, com a poder hegemònic basat en el consens mundial.
“Trump no és antisistema, com no ho era Hitler, sinó que és una expressió del sistema”
Passi el que passi finalment, cal dir que Trump i l’extrema dreta no han estat derrotats clarament a les urnes: el trumpisme és fort, ha rebut 70 milions de vots de gent que ja l’ha conegut durant quatre anys com a president. Com pot ser? És un fet que la gent d’esquerres o progressista europea ni ho entén…
Doncs ho hauríem d’entendre, perquè el fenomen de Trump no és només un fenomen propi de la societat dels Estats Units. És global aquesta emergència del que alguns en diuen “populisme” —a mi no m’agrada gens el terme; em sembla erroni usar-lo— i que crec que és la tornada de la ultradreta de tota la vida, versió segle XXI, però amb paral·lelismes amb el món d’entreguerres. Trump no és antisistema, com no ho era Hitler, sinó que és una expressió del sistema, dels monstres que es poden generar en determinades conjuntures històriques quan les societats arriben a un punt determinat de contradiccions i arriben lideratges capaços de canalitzar el descontentament. Tots dos són exemples d’un nacionalisme extrem, que no és incompatible amb l’expansió econòmica fora dels mateixos límits territorials, és a dir, és fals que Trump estigui en contra del lliure comerç: el que vol és que aquest lliure comerç beneficiï encara més els Estats Units.
Ens equivoquem analitzant Trump?
Hi ha un enfocament erroni a l’hora d’analitzar fenòmens com el de Trump, segons el meu parer. És l’enfocament que creu que el problema és Trump i no pas les condicions estructurals que el fan sorgir, les contradiccions del model nord-americà, un model que permet que milions de persones visquin en la pobresa més absoluta envoltades de les més grans opulències. Una societat paradoxal on tot és exagerat i pots trobar 20 marques diferents d’un mateix producte al súper amb 10 varietats o més de sabors, però on hi ha milions de persones que són pobres, fins i tot tenint una feina. Això genera un ressentiment, sobretot si les persones que són pobres creuen que no haurien de ser-ho perquè, en teoria, la seva societat està fonamentada en un sistema meritocràtic, on t’expliquen que hi ha mobilitat social si t’esforces i treballes de valent. Estic parlant dels blancs pobres o white trash, part de la base electoral de Trump. També el voten minories i hi ha llatins que li donen suport, però pensem que els llatins d’origen proletari o camperol que són pro Trump tenen una altra mentalitat; sovint poden arribar a creure que es mereixen ser pobres i veuen els Estats Units com l’oasi. Qualsevol salari, per baix que sigui, és molt més alt que el que podrien guanyar als seus països d’origen. Aleshores, la lectura d’un Trump buscant responsables externs a la seva pobresa és funcional a la seva visió del món: els de fora et treuen la feina, els negres són ganduls, delinqüents i no treballen, etc. Una lectura que comparteixen amb les elits reaccionàries i amb els sectors benestants que donen suport a Trump
Com definiries Joe Biden? No seria un candidat d’esquerres, com ha quedat clar, no?
És un polític professional. No pertany d’origen a l’elit nord-americana que ha monopolitzat la política, com ens explicava Alberto Mesas l’altre dia a Ctxt, ja que té uns orígens més populars que Trump. Però porta vivint de la política gairebé 50 anys, des del 1972, i s’ha sabut desenvolupar molt bé en aquests ambients. S’associa amb el sector més establishment del Partit Demòcrata, ve de ser vicepresident d’Obama i, per cert, va estar envoltat per un escàndol de corrupció a través del seu fill Hunter, a qui va portar a un viatge oficial a la Xina el 2013. Fruit de les negociacions, el Banc Central de la Xina va crear una empresa conjunta amb Bohai Harvest RST, relacionada amb l’empresa Rosemont Seneca, del fill de Biden. Això es va repetir al llarg de vuit anys de viatges de Biden i de John Kerry, secretari d’Estat. Anaven a negociar i després les empreses dels Estats Units feien negoci amb les contraparts. Algú dirà que és legal; però, evidentment, de gaire legítim no ho sembla, i menys quan hi ha nepotisme i tràfic d’influències al darrere. Recordem que una trucada de Trump al president d’Ucraïna en què demanava informació sobre els negocis del fill de Biden a Ucraïna va iniciar l’impeachment. A més, jo crec que hi ha una dada que defineix bé Joe Biden: el 2008, en les primàries demòcrates que guanya Obama, va rebre menys d’un 1% de vot al caucus d’Iowa. Ha tingut sempre poc suport intern del mateix partit i, ara, es va convertir en un candidat de circumstàncies perquè no guanyés Bernie Sanders.
“És trist que els negres només tinguin l’opció de Biden per fer fora Trump”
Quina incidència hauria tingut a l’hora de votar el gran moviment de protesta dels últims dos anys als Estats Units, el Black Lives Matter?
Aquest tema ha estat al centre del debat polític, com deia Angela Davis al CCCB fa alguns dies. De ben segur, una part de la major mobilització del vot s’explica per l’efecte d’aquest moviment, i de la pandèmia de la Covid-19 potser, que també ha mobilitzat sectors de seguidors de Trump contra els governadors demòcrates partidaris dels confinaments i del tancament d’espais i de comerços. Però encara és d’hora per saber amb detall fins a quin punt hi ha influït en les eleccions el moviment de protesta de la població negra: encara som en un moment d’incertesa.
Probablement, les seves protestes han portat a la reacció d’una part dels votants de Trump, molestos amb la visibilització mediàtica d’una ràbia no resolta des de fa segles. I, d’altra banda, les paraules de Trump potser han irritat encara més els negres i aquests han votat pels demòcrates. Però cal dir que aquestes protestes no són noves, i malauradament els assassinats de persones negres per policies als Estats Units no són nous, ni tampoc és nou que la població negra sigui proporcionalment la més gran a les presons, ni que els negres tinguin sempre pitjors salaris, etc. I, com passa aquí als barris obrers, la població treballadora negra també tendeix a ser més abstencionista. A més, agreujat en un sistema en què t’has de donar d’alta per votar i ho has de fer en un dia feiner. No tothom s’ho pot permetre, sobretot tenint en compte que la població negra majoritàriament té pitjors condicions laborals, socials i econòmiques.
El sociòleg Carlos Delclós explica en aquest article a CRÍTIC que el Partit Demòcrata va confiar la campanya en el fet que tot el vot de la comunitat negra seria per a ells… i probablement no ha estat així.
És paradoxal que Biden obtingui vots entre els negres, perquè Biden va redactar una llei contra el crim del 1994 que permetia que els delinqüents no violents haguessin d’entrar a la presó, tot i tenir sentències mínimes, cosa que va provocar l’empresonament de milers de negres i que va ser criticada fins i tot pel demòcrata Jesse Jackson, a més d’oposar-se a un sistema que volia posar fi a la segregació a les escoles. S’ha disculpat ara, però és paradoxal que els negres dels EUA només tinguin aquest candidat que suposadament defensa més els seus interessos. També diuen que Biden aconseguiria més vots entre les dones, però justament Biden va ser denunciat per assetjament sexual. És una mica trist que aquestes minories que han patit el menysteniment de l’elit política blanca durant dècades només tinguin aquesta opció per fer fora Trump, i, de fet, s’acaba veient que només posen Kamala Harris de vicepresidenta de Biden com a quota; sembla pur maquillatge.
“Als Estats Units només els milionaris poden anar a eleccions, i un dels problemes de l’esquerra és que és pobra”
L’esquerra mai podrà assolir la presidència als Estats Units per un sistema electoral que ho impossibilita. Com ho valores, sobretot tenint en compte que molts analistes diuen sempre que els Estats Units són el gran exemple democràtic al món.
Un dels problemes principals de l’esquerra nord-americana és que és pobra, i als Estats Units només es poden presentar a eleccions persones milionàries o que tinguin suport de grans fortunes per poder finançar les campanyes electorals. Aquestes eleccions han estat les més cares de la història. I les grans fortunes no solen ser gaire d’esquerres, en termes d’igualtat de classe social i econòmica.
Ara bé, sí que hi ha una situació social que demana un canvi del model econòmic i de les lleis electorals. Aquí hi ha l’exemple de la candidatura de Bernie Sanders, el candidat més valorat per les bases demòcrates i pels millennials, i que parlava obertament de socialisme. Cosa que aquí no fa ni tan sols Podem. Sanders, però, no va poder sortir. No el van deixar. Però les condicions socials de la gent sí que demostren que hi hauria un espai per a una opció socialdemòcrata, segurament no per a una esquerra radical, però sí per a un espai més progressista que el Partit Demòcrata actual.
Diries que els Estats Units són una democràcia que deixa sense veu negres, migrants, classe treballadora… i ningú que no sigui de l’establishment per accedir als òrgans de poder governamentals, militars o judicials?
És una societat amb un racisme estructural, sens dubte, però també classisme sota un fals discurs de meritocràcia. Nancy Isenberg, que acaba de publicar el llibre White Trash, deia l’altre dia que als nord-americans no els agradava parlar de classes socials. És un tema una mica tabú per a ells. Està mig ocult per uns discursos capitalistes neoliberals que fan molt d’èmfasi en la possibilitat de l’ascens social i dels Estats Units com a terra d’oportunitats. La visió neoliberal del capitalisme de Reagan o de Thatcher nega l’existència de les classes socials. Però la realitat és que aquesta divisió existeix. I, de fet, hi ha persones treballadores, que no tenen ni un lloc on viure i viuen en furgonetes, que justifiquen la seva situació. És molt difícil canviar un sistema així perquè molta gent, fins i tot víctimes, no ho vol canviar perquè els han convençut que pot ser culpa seva.
El sistema democràtic i econòmic als Estats Units en realitat s’assembla més a una plutocràcia on tot està molt lligat, sota discursos de falses defenses de la democràcia, les eleccions cada quatre anys i la llibertat en abstracte, però que en la realitat es corresponen bàsicament amb la llibertat del mercat i dels rics per fer el que vulguin, tant als negocis com a les institucions.
“En política exterior, no importa gaire qui guanyi. Tots els governs dels Estats Units volen mantenir el seu poder”
Canviarà la política exterior i militarista de Biden respecte a Trump? O seguirà, com va dir el conservador Eisenhower als anys seixanta, manant en realitat el complex militar industrial?
En termes generals, els Estats Units tenen una política exterior molt estable, i no importa gaire qui guanyi. Totes les administracions treballen perquè els Estats Units continuïn sent el poder hegemònic en el sistema internacional. Tot i que sí que és cert que els demòcrates han volgut intervenir més al món, amb guerres que ells anomenen humanitàries i agressions més limitades que una invasió, com serien els drons assassins d’Obama. I els republicans solen ser més aïllacionistes, ni que sigui per un tema econòmic, i no tant per criteris ètics. Podria ser que Biden fos més intervencionista i tornés a participar una mica més en els organismes multilaterals abandonats per Trump. Però cal tenir en compte que Biden té alguns assessors en política exterior que han treballat amb els republicans en el passat. Això, sí, però, hi ha un fet que s’escapa als governs nord-americans siguin del signe que siguin: un dels entrebancs principals de Trump en la seva gestió política, tan interna com sobretot externa, va ser la constant batalla amb una part de l’establishment, el deep state, el Govern permanent, els que dissenyen moltes de les estratègies del Pentàgon o del Departament d’Estat, i òbviament, el complex militar industrial té els seus propis interessos per sobre de qualsevol administració. I, compte!, la guerra és un negoci.
Analitzem les relacions entre els Estats Units i l’Amèrica Llatina progressista: amb Trump, s’ha de dir que la situació s’havia tensat al màxim amb Veneçuela o Cuba, i que hi ha hagut, casualment o no, cops d’Estat cívics o militars en països clau per a l’esquerra llatinoamericana com ara Veneçuela o Bolívia.
La política exterior amb l’Amèrica Llatina també ve determinada pels “interessos nacionals” dels Estats Units, que són els de les empreses estatunidenques i del complex militar industrial. Amb Trump van posar el focus en els governs més declaradament antiimperialistes i que, a més, poden obrir portes a negocis amb altres potències mundials, com la Xina o Rússia, sobretot pels recursos miners, petroliers i gasístics estratègics. Bolton va arribar a parlar de la “troica de la tirania”, que eren Nicaragua, Cuba i Veneçuela. I els Estats Units no volen deixar trepitjar-se per ningú aquest espai en disputa. Aquí, els demòcrates i els republicans, tot i les diferències tàctiques i els matisos, tenen els mateixos interessos. De fet, l’apropament a Cuba d’Obama l’estava demanant una part de l’empresariat dels Estats Units, que veia com perdia negocis a l’illa per culpa del bloqueig. Si continua Trump al Govern, tindrà molt a prop els lobbies anticastristes furibunds, com l’empresari Mauricio Claver-Carone, que ara està al Banc Interamericà de Desenvolupament, o els lobbies contraris a la Veneçuela de Maduro. Si guanya Biden, canviarà l’estratègia i les formes, però no els interessos, i podria ser que tornés a negociar amb Cuba. De fet, el candidat demòcrata ja ha dit que vol fer “pressió intel·ligent” cap a Veneçuela: volen posar fi a aquests governs, però des de la seducció i la negociació, introduint el mercat i les relacions diplomàtiques.
“No és el mateix un mexicà que renta plats en un restaurant… que un veneçolà ric que arriba amb estalvis i munta negocis”
Parlem del cas de Florida. Hi ha un vot majoritari de cubans, de veneçolans i d’altres col·lectius llatinoamericans a favor de Trump, malgrat les dures polítiques de Trump contra la immigració. S’explica en clau geopolítica més que en clau migratòria, no?
Sí, sí, s’explica en clau geopolítica de suport a la via dura pel canvi de règim a Cuba o a Veneçuela i, també, en clau ideològica perquè, sobretot en el cas dels exiliats cubans de fa temps i els veneçolans recents, són persones traumatitzades amb el tema del “comunisme”, que connecten molt bé amb el discurs de Guerra Freda que té Trump. I, de fet, alguns d’ells deuen pensar que Biden és un socialista bolivarià. És gent que està molt cega i viuen amb el fantasma del comunisme tot el dia. I el seu vot és important a Florida. Hi ha poblacions allà on ara viuen un 20% de veneçolans, i aquesta gent vol una intervenció armada contra Maduro, i no volen cap negociació.
Però cal analitzar bé l’eix de classe social entre la població llatina. No és el mateix un treballador mexicà o centreamericà o dominicà d’origen camperol i que ara treballa en un restaurant de Nova York… que no pas aquests veneçolans dels últims 20 anys que arriben amb estalvis, munten negocis i, de fet, acaben explotant altres llatinoamericans. Aquestes elits llatinoamericanes que es refugien a Florida, s’hauria de veure si es consideren elles mateixes llatinoamericanes o ja són avui més identitàriament estatunidenques. Són una mena d’elits transnacionals, que, a més, solen ser blanques i d’origen europeu, i que a vegades fins i tot demanen mà dura contra la immigració als Estats Units. A més, s’han empassat tot el discurs del “somni americà”, això de “si vols millorar econòmicament, podràs fer-ho als Estats Units”.
