23/01/2020 | 19:00
La ciència independent i una significativa part del jovent d’arreu avisen que caminem cap a l’abisme climàtic i civilitzatori. Tot i això, el sistema educatiu no sembla immutar-se. A casa nostra, més enllà de les imprescindibles reclamacions com ara mantenir escoles que l’Administració vol tancar, donar estabilitat a bona part del professorat i recuperar-ne salaris i drets, el marge de debat es redueix a si reforçar l’ensenyament públic o la conveniència de fer “projectes” i “gamificar” tot aprenentatge. Com si no hi hagués res nou sota el sol. Com si la mateixa idea de futur, el prerequisit de l’exercici de la llibertat d’imaginar i promoure un món millor que el d’avui, no estigués qüestionada tant des dels moviments neofeixistes com des de les elits econòmiques sense fronteres.
Martha Nussbaum, una extraordinària professora de dret i ètica a la universitat de Chicago, ha cridat l’atenció sobre la dimensió mundial de la crisi de l’educació tot comparant-la a un càncer: creix també silenciosament i pot arribar a ser mortal per a la democràcia mundial. Aquesta és l’escala, la global, que hauríem de manejar si volem entendre per què és urgent repensar d’arrel per a què eduquem. La idea fonamental és que el “somni educatiu”, com tot el que batega encara amb un mínim de llibertat i voluntat de progrés social sota l’Ordre Neoliberal, està amenaçat de mort arreu. Qui és jove té molt poques garanties que els estudis li serveixin per accedir a una professió qualificada amb un lloc de treball envejable. Per mostra, un botó: a l’Estat espanyol, un terç dels 12 milions de pobres tenen com a mínim títol de Batxillerat o FP bàsica. Un de cada tres contractes signats per joves universitaris té una durada inferior a un mes i, fins i tot amb un màster, tres de cada deu no arriben a mileuristes. No és estrany que la matrícula universitària reculi ja a força indrets… Si fa unes dècades la publicitat parlava dels JASP (en espanyol: “jóvenes aunque sobradamente preparados”), la Generació Z s’ha reduït a ser JPS (Joves Pobres Sobrequalificats) amb unes expectatives baixíssimes de sortir del precariat.
Volen alumnat tecnodependent, submís i “pràctic”. Més emprenedoria, més Caixabanc i menys filosofia, literatura, arts o història
Però això no para aquí. McKinsey, la consultora més prestigiosa del món, en un informe per a la patronal britànica, assenyala l’horitzó del procés d’automatització del mercat de treball: si bé només una de cada 20 feines desapareixerà, un terç de les tasques dels llocs de treball actuals seran automatitzat. Proposa una “tercera onada de reformes educatives” a escala planetària. Rere l’extensió de l’ensenyament obligatori i del nombre de graduats universitaris ara tocaria avançar cap a una “Educació al servei de la Demanda”. Seria l’apoteosi del projecte neoliberal, el TINA (“There Is No Alternative”): el sistema escolar hauria de generar només tècnics en funció de la demanda de les empreses. Volen només ATD: alumnat tecnodependent, submís i “pràctic”. Més emprenedoria, menys humanitats (o gens, ja que no són “rendibles”). Més Universia, més Caixabanc i menys filosofia, literatura, arts o història, perquè ens entenguem. Unes direccions escolars públiques amb poders reforçats per gestionar discrecionalment els “recursos humans” per tal de garantir un estat de xoc permanent que bloquegi, per por, qualsevol discussió oberta sobre el sentit de tot plegat. El perfil a promoure seria el del mestre col·laboracionista (MC), artista de la burocratització i l’entreteniment, mentre s’aïlla el professional que té vocació pedagògica. Al Regne Unit, un 50% del professorat ha pensat a deixar la feina el darrer quinquenni. A Alemanya, manquen centenars de milers de mestres i no en troben. Demaneu-vos per què.
Mentre els think tanks del capitalisme busquen sotmetre completament l’educació a les seves necessitats, el sistema educatiu ignora que estem en una època crucial en la història de la Vida en el planeta: l’antropocè, l’era del supremacisme humà. Estem traspassant molts dels llindars de seguretat ecològics i socials globals. Però el jovent de 16, 18 o 25 anys pot sortir del sistema educatiu amb notes fins i tot boníssimes sense conèixer quatre dimensions que són i seran vitals per a la seva generació, unes vertaderes “zones cegues” de l’educació actual. No sabrà res sobre l’explosió demogràfica de la nostra espècie, que s’ha triplicat des del 1950 i que assolirà 2.000 milions més d’aquí a 30 anys. El currículum no li haurà cridat l’atenció que el 80% de la població humana serà africana o asiàtica a finals de segle. No coneix res del món africà, xinès o indi. Tampoc no hi ha hagut espai per copsar que hi ha una creixent, colossal, desigualtat arreu: ni idea que a penes 26 persones acaparen més riquesa que mitja humanitat. Que si ets dona i neixes a Nigèria, un estat que tindrà més habitants que els EUA aviat, la teva esperança de vida és d’un quart de segle inferior. Aquesta indiferència dona ales als neofeixismes emergents, és clar. O més prop: que a l’estat espanyol la distància entre ser ric o pobre és la més extrema d’Europa, un dubtós honor compartit amb Letònia, Lituània i Bulgària. O que a Barcelona ciutat si en lloc de ser de Pedralbes ho ets de Torre Baró la teva vida s’escurçarà nou anys.
Cap jove centennial té garantit que gaudirà d’un clima respirable quan sigui vell
Naturalment, res comparable a l’inexplicable forat negre curricular de la crisi climàtica. Cap jove centennial té garantit que gaudirà d’un clima respirable quan sigui vell. Creix la sensació que poden ser la darrera generació, com es pregunten amb cada cop més angoixa i coratge moviments planetaris com ‘Fridays for Future’ i ‘Extinction or Rebellion’. Continuar produint i consumint en termes capitalistes i sobre un suport material fòssil com si no passés res és jugar a la ruleta russa: la ciència avisa que, si no hi ha un canvi radical d’aquí al 2030, a finals del segle XXI les temperatures poden arribar a augmentar 6ºC respecte al principi de la revolució industrial, especialment a zones com la Mediterrània on vivim nosaltres. El darrer trasbals similar, per bé que en termes de refredament en lloc d’escalfament, es va donar fa 20.000 anys quan el nivell del mar era 120 metres inferior a l’actual. Com diu la Greta Thunberg: “Hem d’entrar en pànic com si casa nostra s’estigués cremant perquè realment és això que està passant”. Com és possible que es graduï el jovent sense donar visibilitat pedagògica a la major amenaça a la supervivència de la Humanitat en tota la Història?
Aquestes tres zones cegues ens porten a una darrera realment crucial per poder capgirar la pèrdua de sentit de l’educació actual: necessitem centres escolars que respirin democràcia. Us imagineu què significaria retornar poder al professorat de base, a l’alumnat i a les famílies perquè pogués existir democràcia als centres? O que les direccions fossin elegides per la seva comunitat escolar i no pas per connivència amb l’Administració? I que els currículum “per competències” burocràtics actuals es reduïssin radicalment a fi que cada centre, en funció de la realitat de la seva comunitat i tenint en compte els reptes globals ara ignorats, pogués dissenyar el seu propi projecte? No se m’ocorre millor manera de fer créixer ciutadans i ciutadanes joves amb compromís global per la vida i el benestar de la nostra espècie que fent-los practicar la responsabilitat i la cerca del bé comú, una democràcia real, dins els recintes educatius. Estem en estat d’emergència planetària i educativa: la prioritat ha de passar del com al per a què eduquem. En terra hereva de l’Escola Moderna, de la de la República, del CENU i de Rosa Sensat, és hora de posar-s’hi abans que acabi de fer-se fosc.
-
Per saber-ne més
Les idees d’aquest article són el fonament del llibre “Educar per a què? Mestres lliures en l’era de l’antropocè”, recentment editat per l’editorial Més Llibres
