13/11/2024 | 06:00
Ha estat acabar l’estiu i, de seguida, ha retornat la cantarella oficial que la sequera no ha acabat. Amb dos anuncis claríssims de Sílvia Paneque, la nova consellera del ram. D’una banda, es declara partidària que s’apugi el preu de l’aigua per finançar noves infraestructures. I, de l’altra, “descarta criminalitzar” el consum turístic, sector que no ha d’esperar cap restricció de part del nou Govern. El PSC continua així la tradició que ha marcat la gestió d’aquest bé comú des dels anys seixanta del segle passat: la població resident ha de pagar les infraestructures hídriques per garantir el creixement sostingut del nombre de visitants durant el ple estiu. Alhora el sector beneficiat —el turisme— queda exonerat de cap contribució significativa al finançament d’aquestes inversions.
Per fer-nos una idea dels diners públics que estan en joc, recordem que l’any passat el Govern d’ERC va aprovar el nou Pla hidrològic, que preveu triplicar, amb 2.400 milions d’euros, les inversions fins al 2027. L’objectiu és duplicar tant la dessalinització com la regeneració a fi d’incrementar un 30% la disponibilitat d’aigua a finals d’aquesta dècada. La promesa és que “el 2030, Catalunya ja no dependrà de la pluja”. Aquesta xifra queda curta, però, en vista de l’afegiment aquest estiu d’una nova dessalinitzadora a l’Alt Empordà (200 milions més) així com dues plantes de dessalació mòbils a Roses i a Empuriabrava. En conjunt, la inversió en noves infraestructures hídriques és un 50% més elevada que el pressupost d’ampliació de l’aeroport de Barcelona (1.700 milions d’euros). Naturalment, a aquest cost econòmic directe, cal afegir-hi l’energètic. Les dues dessalinitzadores actuals (al Prat i a Blanes) són ja el primer consumidor d’electricitat del país, per davant de la Renfe. Multiplicar la dessalinització dispararà la demanda energètica fòssil o nuclear per alimentar-la. Dissortadament, ni ERC ni el PSC no han fet pública cap avaluació de l’increment del consum energètic derivat de l’aposta per “la independència de l’aigua de la pluja”. El que sí que sabem és que el metre cúbic d’aigua dessalada és un mínim de sis vegades més car que el de potabilitzar aigua dels embassaments i que regenerar-la arriba a triplicar-ne el preu.
Aquest triple horitzó d’augment dels costos de l’aigua per a la ciutadania contrasta amb la inexistència de dades detallades del consum del sector turístic. Samuel Reyes, director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), anunciava fa un any que havien encarregat un estudi. No se n’ha sabut res més. L’única aproximació oficial, la del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya 2022-2027, xifra el consum d’hotels i d’apartaments en uns 8,7 hm³, i el de les “indústries d’oci” (golf, esquí i parcs aquàtics), en 14 hm³. Aquest darrer volum gairebé s’hauria duplicat entre el 2007 i el 2018. Els 22 hm³ anuals equivalen al consum conjunt de l’Hospitalet de Llobregat i de Badalona. Malgrat això, el consum turístic seria gairebé simbòlic: a penes un 2,1% del total del país. Respecte al consum urbà, equivaldria a un 2,8% marginal. Aquesta precarietat estadística xoca amb l’evidència que Catalunya va rebre el 2023, entre visitants internacionals i espanyols, 24 milions de visitants, és a dir: tres turistes per habitant. O que l’ACA fa estadístiques mensuals de consum en localitats força turistitzades segons població efectiva. La diferència en habitants que hi reconeix entre el gener i l’agost és de set cops més (Santa Susanna) i del triple o gairebé (Roses, Castelló d’Empúries, Salou, Vila-seca, Lloret o Cambrils). Les Balears ofereixen un contrast interessant: una recerca de la Universitat de les Illes Balears (UIB) en plena pandèmia, quan no hi havia cap turista, concloïa que el turisme es beu una quarta part de tots els seus recursos d’aigua anuals.
No hi ha gairebé en cap tarifa de l’aigua un tram específic per al consum turístic
Aquest forat negre estadístic és summament útil al sector turístic. Afavoreix que el seu consum sigui igualat en les tarifes al de la població resident. I en les restriccions. Durant la sequera aguda de més de 40 mesos que hem patit, no hi va haver cap restricció específica en un sector que suposa un 14,6% del PIB i que té un pic de negoci en ple estiu, precisament quan hi ha menys disponibilitat hídrica. Mentrestant, tant la pagesia com la ciutadania sí que estàvem obligats a reduir-ne el consum.
Molta gent no ho sap, però no existeix gairebé en cap tarifa un tram específic per al consum turístic. El consum dels visitants s’equipara al d’una família amb domicili fix: el cost per metre cúbic és idèntic. El mateix passa amb el cànon d’aigua per a infraestructures. Aquest fet és escandalós i socialment molt injust, perquè suposa que la població local subvenciona, de facto i sense ser-ne informada, el sobreconsum turístic. Pel que fa a l’hoteleria, Barcelona Regional ha calculat que un turista en un hotel de luxe gasta cinc cops més aigua que un resident i que un establiment de quatre estrelles multiplica per 3,5 el consum veïnal. La Federació Espanyola d’Associacions d’Habitatges i Apartaments Turístics (Fevitur), part directament interessada, reconeix que un visitant, de mitjana, consumeix tres o quatre vegades més aigua que un resident local. Fins i tot el Gremi d’Hotelers de Barcelona admet que un turista allotjat en un hotel en consumeix un 60% més que la població local.
Altrament, sentim parlar del bo social de l’aigua pensant en famílies en situació de vulnerabilitat econòmica. Però, en realitat, pel volum d’estalvi en la factura, el vertader bo “social” el tenen els grans consumidors turístics, tal com han argumentat economistes prestigiosos per al cas espanyol. Generalment, els hotels i els habitatges d’ús turístic (HUT) gaudeixen d’un topall de preu per al darrer bloc variable de la tarifa perquè, gastin el que gastin, el cost quedi congelat. Els mínims de consum de les tarifes residencials (que s’apliquen igual al veïnat habitual i als apartaments turístics), en llocs com la Costa Brava, solen tenir un preu més barat que el del primer metre cúbic dels municipis que no fixen aquesta modalitat. Segons l’ACA, a Salou, 12 m³ mensuals —que corresponen a la mitjana catalana— costen 9,73 euros, mentre que a Barcelona el mateix consum s’apuja gairebé al triple (27,42 euros). Amb l’afegitó que en aquest municipi del Tarragonès, ple d’apartaments turístics que paguen la mateixa tarifa que els veïns permanents, hi ha una tarifa “mínima” que permet consumir fins a 15 m³ sense pagar un cèntim més (9,73 euros). A Roses, en un Alt Empordà premiat amb una nova dessalinitzadora per la consellera Paneque, els mateixos 12 m³ de tarifa de subministrament domèstic surten a 7,45 euros, és a dir, tres vegades més barats que a la capital del país. El festival és continu: a Begur, en plena sequera, han arribat a reduir un 20% el cost del metre cúbic dels hotels. Un altre truc per protegir descaradament el malbaratament turístic és impedir l’existència de tarifes estacionals. Òbviament, si l’aigua costés més a l’estiu —quan hi ha més consum i menys aigua— que en la temporada baixa, constituiria un incentiu major per a l’estalvi i l’eficiència.
El blindatge tarifari del consum turístic de l’aigua és un escàndol: els residents subvencionen el malbaratament que en fa el sector
El blindatge tarifari del consum turístic és un escàndol. Cal trencar el tabú de la subvenció popular al malbaratament d’aquest sector que no para de batre rècords d’afluència. La proposta més urgent és crear un tram de tarifa específic per a activitats turístiques (hotels, apartaments, restaurants, parcs aquàtics, golfs, marines…) que, paral·lelament als seus nivells de sobreconsum, faci que el preu de l’aigua sigui almenys tres o quatre vegades més gran, especialment del maig a l’octubre, l’estiu ampliat arran de la crisi climàtica. Igualment, caldria modificar el cànon de l’aigua per tal que les copioses inversions en noves dessaladores i en altres plantes de suport al creixement siguin finançades almenys en un 50% amb contribucions directes del sector en lloc de ser suportades en solitari per l’erari públic.
Perquè això sigui possible, la Comissió de Preus de Catalunya, l’organisme que supervisa les propostes de tarifes municipals i en fixa els imports màxims, ha de deixar de ser un organisme burocràtic on el Govern té la majoria (12 dels 18 membres, amb només 2 entre les associacions de consum i de persones usuàries). Les tarifes i el cànon d’aigua són instruments fiscals i econòmics que condicionen en favor de qui té la gestió de l’aigua al país. Una Comissió de Preus independent del Govern, amb una àmplia representació de les associacions veïnals i ecologistes del conjunt del país, que comptés amb l’assessorament tècnic en economia ecològica i en hidrologia, afavoriria una estructura de finançament i de preus molt més justa socialment i assenyada ecològicament.
Posar fi al tabú de l’exempció d’una contribució justa i a l’altura del seu cost ecològic per al sector turístic és una urgència democràtica. De fet, hauria de fer passar vergonya a les nostres autoritats tan servils amb el lobby turístic i immobiliari llegir el II Plan de desarrollo económico y Social (1968-1971). Allí, els capitostos de la dictadura reconeixien ja que el problema de l’aigua tenia a veure amb “la fuerte concentración de consumos en la temporada alta de turismo, que suele coincidir además con el período estival en que las disponibilidades hidráulicas son menores. Frente a este inconveniente existe, sin embargo, la ventaja que supone para una resolución económica del problema la mayor capacidad media de gasto del turista y la escasa repercusión que en su presupuesto total supone la existencia de unas tarifas de agua más elevadas… Una tarificación a diferente nivel para consumos permanentes o estacionales puede aportar una solución, al menos parcial, a la rentabilidad directa de las inversiones a realizar y aun abrir el camino a que la iniciativa privada pueda aportar su contribución financiera a la resolución del problema”. El Plan va ser aprovat per Franco l’11 de febrer de 1969. Cinquanta-cinc anys després, bona part dels quals durant la darrera restauració borbònica, tenir tarifes d’aigua justes continua sent una utopia. Una gestió democràtica del turisme que tingui en compte la crisi climàtica que està afectant duradorament la disponibilitat d’aigua hauria d’esdevenir un clam arreu del país.
