14/11/2024 | 06:00
En altres èpoques històriques, la qüestió política més important era la “qüestió agrària”: les lluites socials dels remences al segle XV i, més tard, dels rabassaires al segle XX. Esquerra Republicana i el president Companys van estar molt a la vora del moviment i sindicats dels rabassaires, combinant la “qüestió nacional”, que demanava la llibertat de Catalunya, amb molts dels altres problemes socials de l’època. La història de Catalunya del segle XX destaca universalment per la “qüestió nacional” i per la “qüestió social”, com es deia aquells anys. La vaga de La Canadenca del 1919, la història de la CNT, alguns dirigents obrers com Salvador Seguí (el Noi de Sucre), la lluita per la jornada de vuit hores o la revolució col·lectivista del 1936. Simultàniament, també hi havia la “qüestió urbana”, com diu el títol del llibre de Manuel Castells del 1972, i que es pot exemplificar amb la concentració de la propietat urbana, l’”escarxofament” de la conurbació de Barcelona, organitzacions com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) o els més recents sindicats de llogaters.
La classe obrera industrial hi participa, però no és l’única protagonista de les grans lluites socials que determinen la política. Ara a Catalunya hi ha una lluita feminista important contra el patriarcat, i això és part de la universal “qüestió del gènere”. A més, el terme lluita contra el patriarcat ha nascut de la mateixa lluita. És així perquè l’ordre sempre es manté intacte. Primer són les lluites socials i després els eslògans, les reivindicacions i, potser, les organitzacions. El feminisme és, segurament, el moviment sociopolític més potent de la nostra època. Llegint Françoise d’Eaubonne, que va introduir la paraula ecofeminisme el 1974, s’entén el lligam entre aquestes dues grans qüestions del segle XXI: l’ecologisme i el feminisme.
El llibre és necessari per entendre que un tema preponderant arriba finalment a la política: l’ecologisme
Els capítols d’aquest llibre tracten d’aspectes diversos de la qüestió socioecològica al nostre país. És un llibre molt necessari per entendre que un tema preponderant arriba finalment a la política: l’ecologisme. No hi ha un sector ecologista separat de la societat, atès que els protagonistes de l’ecologisme s’encavalquen amb el feminisme ecològic, l’agrarisme ecològic, les lluites per l’energia distribuïda, per l’agroecologia o l’urbanisme ecològic, entre d’altres. D’altra banda, cal dir que també s’encavalquen amb l’obrerisme. Hi ha hagut lluites obreres ecologistes per la salut, com les nascudes de la malaltia de l’asbestosi de la Uralita de Cerdanyola del Vallès, lluites urbanístiques a l’Horta de València, lluites somortes contra la contaminació industrial a Flix, contra les centrals nuclears de Cofrents, Ascó, Vandellòs, i lluites en temes energètics com les del MIDCAT i la MAT, com també protestes a la central tèrmica de Cercs, els drames de la mineria de carbó al Berguedà durant els anys quaranta o els conflictes més recents entre el paisatge i l’energia eòlica monopolitzada. També hi ha hagut lluites ecologistes per la mineria de potassa i la contaminació del Llobregat des d’abans del 1936. Lluites de veïns contra la contaminació de la cimentera de Lafarge a Montcada i Reixac, que ens acosten als moviments actuals com els Soulèvements de la Terre a França.
També hi ha hagut moltes protestes per la contaminació de la incineradora de Sant Adrià de Besòs i per la contaminació de la indústria petroquímica de Tarragona. Per exemple, el 1977, una planta asfàltica de Nou Barris, a Barcelona, va ser enderrocada per l’acció directa dels veïns, que defensaven el seu dret a respirar. També són molt importants les lluites agràries contra el blat de moro transgènic o contra la indústria excessiva dels porcs a Catalunya, que contamina terres i aigües.
D’altra banda, cal no oblidar la gran lluita a l’Ebre per salvar el Delta i en protesta per la pèrdua de sediments i pel transvasament, amb el lema “Lo riu és vida”. Per acabar, tenim les lluites actuals contra el monocultiu turístic al Pirineu, contra l’expansió de l’aeroport del Prat, contra algunes infraestructures viàries com el Quart Cinturó, contra l’ampliació del port de València o contra macroprojectes d’oci com el Hard Rock a Vila-seca i Salou.
Les lluites socioecològiques, traslladades al carrer i a les institucions, han de canviar completament la societat i l’economia actuals
El moviment ecologista català és el conjunt d’aquestes lluites i moltes altres, que caldria inventariar. Centenars de moviments locals s’encavalquen amb les antigues qüestions: la social, l’agrària i la urbana. Són part de la lluita per la llibertat nacional i també van molt sovint acompanyades de l’ecofeminisme. Són les lluites socioecològiques que, traslladades a la política de carrer i de les institucions o parlaments, han de canviar completament la societat i l’economia actuals. Són lluites que es coordinen universalment amb els moviments contra els combustibles fòssils, contra el canvi climàtic, per la defensa de la biodiversitat o per la prohibició dels ecotòxics.
Tots aquests conflictes no són pas NIMBY ni tampoc són expressions de la mal anomenada “cultura del no”, com agrada dir a molts mitjans com La Vanguardia o fins i tot al president Jordi Pujol. No són NIMBY, sinó que són NIABY (en anglès, Not in anyone’s backyard), que vol dir “ni aquí ni enlloc”. De tot això i més en parla aquest llibre tan necessari i tan oportú.
-
Un llibre col·laboratiu i polièdric
Publicat per Manifest aquest 2024, El fil verd i roig és un compendi de reflexions sobre el passat, el present i el futur del moviment ecologista i de lluita social al nostre país. Hi participen 36 persones d’arreu dels Països Catalans, amb pròleg de Joan Martínez Alier —el que teniu en aquest article— i epíleg a càrrec de Laura Zúñiga Cáceres, activista prodrets humans hondurenya i filla de l’activista ambiental hondurenya assessinada el 2016, Berta Cáceres.
El llibre s’estructura en 15 capítols temàtics: extractivisme, energia, sindicalisme, sobirania alimentària, ecofeminisme, turisme, etc. “Un llibre fet per persones de mar, de plana i de muntanya, d’entorns més rurals i d’altres de més urbans, de pobles i ciutats, persones més grans i d’altres de més joves”, segons els coordinadors, Marta Guillaumes i Sergi Cot, que ajuda “a seguir filant i mantenint aquest fil verd i roig (i lila) que tant país i futur ha construït i que, sobretot, li queda encara per construir”.
