Crític Cerca
Opinió
Joaquim Sempere

Joaquim Sempere

Doctor en Filosofia i professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona

Créixer: una mala idea

Es pot viure bé amb recursos limitats si es prioritzen les activitats valuoses i es renuncia a les supèrflues. Els nostres marges per consumir menys sense patir gens són encara molt amples

26/07/2021 | 07:00

El mar de grues de les obres de Can Ricart / IVAN GIMÉNEZ

[Aquest és un text en resposta a l’article “Créixer: una bona idea”, d’Andreu Mas-Colell, publicat al diari Ara el 4 de juliol de 2021.]

És interessant en si mateix que un destacat economista mainstream com Andreu Mas-Colell entri en el debat del decreixement. Probablement és perquè el tema comença a ser present en l’àmbit públic, i això és una bona notícia. Però en l’article esmentat Mas-Colell no aborda el decreixement en si, sinó “la doctrina del decreixement”, de la qual diu que “és optimista pel fet de creure que els humans, amb totes les excepcions que vulgueu, s’adaptarien amb facilitat a un entorn que els demanés anul·lar les aspiracions de millora”. Al meu entendre, no es pot abordar profitosament la qüestió abans de considerar si la “doctrina” no es considera la realitat.

I, quina és la realitat? Que la nostra civilització material, havent explotat els recursos de la Terra més enllà del raonable, ens encamina ara cap a situacions d’escassetat que obligaran la humanitat a viure amb menys mitjans. Això val tant per als recursos biòtics i renovables (sòls fèrtils, boscos, pesca…) com per als minerals del subsòl, abiòtics i no renovables; i afecta tant els recursos materials com els energètics. Subratllo la importància de l’energia perquè és a tot arreu. Amb energia ens escalfem, cuinem, viatgem, fem funcionar forns industrials i tota mena de processos productius, incloent-hi el conreu, processament i transport dels aliments. Si es produís una escassetat d’energia, es traslladaria en cascada per totes les cadenes de producció.

Ara bé, els combustibles fòssils i l’urani –que representen el 85% de tots els usos humans d’energia— s’exhauriran durant la segona meitat del segle XXI, i el canvi climàtic aconsella fins i tot deixar-los de cremar molt abans. Molta gent pensa que ja tenim una alternativa en les energies de fonts renovables, i que, per tant, no hi haurà problema. Però les renovables tenen també limitacions. Ocupen espai i, sobretot, tenen elevats requeriments de materials per a la seva captació, alguns dels quals són escassos. Darrerament abunden els estudis sobre el tema, molts dels quals apunten a una conclusió: si es volgués mantenir l’actual sistema productiu i de transport, amb la mateixa despesa mundial d’energia (que l’any 2012 pujava a uns 158.000 terawatts-hora per any), no hi hauria a l’escorça terrestre prou materials per construir la immensa infraestructura de captació d’energies renovables –eòlica, fotovoltaica o una altra— que caldria. El ferro i l’alumini són abundants, però no ho són tant –o no ho són gens— el coure, el cobalt, el liti, el disprosi, el neodimi o el niobi, amb els quals es fabriquen els captadors. No cal dir que el raonament es fa més punyent si es pensa que molts milions de persones al món estan accedint cada any a nivells de consum que fan créixer les demandes de tot, incloent-hi aquests metalls. La conclusió que cal treure és que, probablement, la humanitat futura disposarà de menys energia i haurà d’adaptar el seu sistema productiu.

Es pot objectar que el reciclatge de metalls permet usar-los moltes vegades, allargant la seva vida útil, i que els progressos en eficiència permeten obtenir els mateixos resultats amb menys energia i materials. Però els progressos en eficiència tenen un límit, i el reciclatge és del tot insuficient. El Banc Mundial ha donat l’any 2020 xifres de reciclatge poc engrescadores: en els casos dels metalls més usats, la taxa de recuperació oscil·la entre el 20% i el 40% grosso modo, i els aliatges que es fan servir no permeten recuperar els metalls rars. I, fins i tot millorant molt la recuperació, caldrà jugar sempre amb una quantitat finita de materials.

Què es pot fer davant d’una situació com la descrita? Mas-Colell opina que “créixer és una bona idea”. Jo penso exactament el contrari. La realitat aconsella organitzar l’economia humana sense intensificar l’obtenció de recursos naturals, atès que hem arribat a prop dels seus límits. Més encara: cal no sols deixar d’intensificar l’extracció, sinó també reduir-la tant com sigui possible. Continuar creixent comporta endinsar-se en situacions cada cop més inviables i conflictives. L’alternativa és una economia estacionària o de creixement zero, amb les fases de decreixement selectiu que es requereixin. Els perills de conflictivitat i d’autoritarisme que Mas-Colell augura a una economia estacionària no sols no es podrien evitar en situació de creixement, sinó que molt probablement serien encara més greus, sobretot perquè el creixement va associat a una ambició desmesurada que excita patològicament els més poderosos, però que impregna tota la societat. Pensem en les guerres per uns recursos minerals cada cop més escassos.

Mas-Colell no sap imaginar una humanitat on les persones “no aspirin a més per a ells i sobretot per als fills”. Però, fins i tot admetent que la condició humana comporta l’aspiració permanent a superar-se, no veig per quina raó això ha de significar extreure més i més recursos de la Terra. L’autosuperació s’expressa de moltes maneres: en la competició esportiva, en el desenvolupament intel·lectual o artístic, en els reptes de l’aventura, en l’habilitat tècnica. La humanitat no toparà amb dificultats greus per falta d’imaginació i de creativitat humana, sinó –en tot cas— per l’excés de capacitat destructiva que ha desenvolupat. El decreixement, vulguem o no, se’ns imposarà. La saviesa consistirà –com en tantes ocasions anteriors de la història humana— a ajustar les aspiracions als contextos nous que es vagin presentant. La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és afortunadament enorme, i la felicitat es construeix sobre la marxa.

Es pot viure bé amb recursos limitats si es prioritzen les activitats valuoses i es renuncia a les supèrflues. Fàcilment ens podem posar d’acord que l’alimentació sana, l’habitatge digne, la salut, les interaccions humanes, els estímuls espirituals i algunes coses més són elements essencials per a una vida bona. Molts artefactes tecnològics –grans devoradors, a més, de recursos naturals— són, en canvi, prescindibles. Tampoc no cal dramatitzar la reducció dels béns disponibles: els països desenvolupats han multiplicat en el darrer mig segle per 2 o per 3 els seus consums de materials i d’energia, i no diríem que mig segle enrere vivien en la indigència. Els nostres marges per consumir menys sense patir gens són encara molt amples. Una consideració a banda mereixerien els països empobrits, però es tracta d’una altra història.

Reconec al meu amic Mas-Colell dos mèrits en el seu article. Un és la valentia d’abordar un tema tabú com el decreixement. Un altre és admetre que cal imposar “un límit al creixement de la població”, tema també tabú en el qual manifesto el meu total acord. “Ho faria tot més fàcil”, hi afegeix amb sentit comú. M’agradaria que articles com el seu fossin un inici de diàleg que impliqui les diverses tradicions intel·lectuals en presència, perquè el moment és summament delicat. Un model energètic fossilista, durant “dos-cents anys irrepetibles” (en paraules de l’enginyer Carles Riba), ens ha permès construir un món excessiu, exagerat, desorbitat. Ara toca revisar les “evidències” i considerar si no cal abandonar l’excés i reconstruir la societat humana sobre bases més realistes, més ajustades a una biosfera i a un planeta que hauríem de veure i respectar com el nostre claustre matern i no com un magatzem d’utensilis al nostre servei.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies