18/03/2022 | 06:00
Durant un parell de segles, les economies desenvolupades s’han bastit sobre un sistema energètic fossilista (carbó, petroli i gas) que ha fet possibles realitzacions faraòniques. Però les reserves d’aquests combustibles (i de l’urani) s’esgotaran durant la segona meitat del segle XXI, sense comptar-hi que seria aconsellable deixar de cremar-les ara mateix per no agreujar el canvi climàtic. Anem, doncs, ineluctablement cap al final de l’era dels combustibles fòssils, i això comportarà grans canvis. Les energies renovables no podran aportar la mateixa energia dels combustibles fòssils perquè requereixen metalls (que no existeixen en les quantitats requerides) per obtenir l’energia consumida avui. La humanitat s’haurà d’adaptar a una disponibilitat menor d’energia i a una economia sense creixement. Menys energia voldrà dir també menys productes. Una energia abundant però finita ens haurà aviciat a una plètora material insostenible quan la font s’exhaureixi. Ens haurem malacostumat cavalcant sobre un tigre voraç i insaciable anomenat capitalisme. L’única sortida ara és el decreixement.
Alguns fan del decreixement un programa polític. Però es pot veure també com un procés social objectiu que probablement no escollirem, sinó que ens vindrà imposat pels límits dels mateixos recursos. L’únic que podrem fer és adaptar-nos-hi. El transport de persones i de mercaderies necessita la meitat de tot el petroli consumit al món: és, doncs, vital reduir-lo tant com es pugui. Ni turisme massiu, ni consum que no sigui de proximitat. Una agricultura i una ramaderia sense fertilitzants quimicominerals ni plaguicides i herbicides exigirà més mà d’obra, també per regenerar els sòls i lluitar contra l’erosió: caldrà un retorn a la terra, després de dos segles d’èxode rural. La gent que treballa en activitats que seran eliminades o reduïdes necessitarà alternatives ocupacionals. Caldrà la reconversió de tot l’aparell productiu, i la reconversió professional dels treballadors desplaçats. A fi que ningú no quedi despenjat, caldran plans ambiciosos amb la participació dels afectats, que no es poden deixar a la iniciativa privada dels empresaris. La planificació institucional serà obligada.
Una societat amb les necessitats bàsiques satisfetes seria més feliç que l’actual
Tots aquests canvis, i altres de complementaris, haurien de tenir com a objectiu reorganitzar la societat de tal manera que fos màximament garantida la satisfacció de les necessitats bàsiques: alimentació sana i suficient, habitatge digne, salut, protecció enfront d’inclemències socials i naturals, cultura, llibertat, cohesió social, i algunes altres que cadascú pot afegir al seu gust. En una economia redimensionada a la baixa, molts d’aquests objectius es podrien aconseguir reduint la privatització i mercantilització de béns essencials que els fa més inassequibles (energia, aigua, habitatge), i derivant cap als sectors bàsics recursos que avui es dediquen a finalitats destinades a desaparèixer (com una part de la indústria química o el transport innecessari). Si cal escollir, cal tenir criteris de selecció.
Crec que una societat amb les necessitats bàsiques satisfetes seria més feliç que l’actual encara que hagués de renunciar —ni que fos parcialment— a viatges de llunyania i a la parafernàlia tecnològica que ens venen com a indispensable. La frugalitat ha estat la regla durant la història humana, i no per això les persones han renunciat a buscar fórmules per donar sentit a la vida i per trobar l’autorealització personal. La gent tenim la imaginació suficient per gaudir de les coses més senzilles (no ens calen complicacions) i per construir relacions socials enriquidores. No necessitem que ens les administrin. D’altra banda, la transformació —que marcarà tota una època de transició a una relació més respectuosa amb la natura— pot generar una dinàmica col·lectiva estimulant per a molta gent. Sentir que estàs reconstruint un món maltractat i malmès per una civilització depredadora pot resultar una font inigualable de satisfacció i de felicitat. La societat que ens envolta ens reclou en una closca individualista que és una font de frustració i d’empobriment espiritual, i de la qual és urgent escapar-se a través d’un projecte col·lectiu.
Les emergències poden ser perilloses, però tenen la virtut d’incitar-nos a trencar les rutines en què estem instal·lats i a imaginar maneres diferents i noves —i millors— de viure i de fer. Són oportunitats que cal aprofitar amb intel·ligència.
