03/04/2024 | 06:00
Barcelona està fatal. No té remei. L’han matat d’un suposat èxit. Està irreconeixible. No s’hi pot viure. T’ofega. L’única opció és escapar-ne.
Darrerament, sovintegen les proclames sobre la mort de la ciutat tal com la vam conèixer. Segons aquests enterradors il·lustres, Barcelona està condemnada i no té sentit oposar-se a unes dinàmiques que l’arrosseguen a la desnaturalització total. Només ens queda l’agror, el sarcasme i, en tot cas, la fugida. Per retrobar l’autenticitat, l’equilibri i el bon viure, l’única opció és marxar-ne i alliberar-se’n.
D’acord, Barcelona ens esborrona. I ens expulsa explícitament o subtilment. Probablement, la diagnosi sobre l’estat de la ciutat “turbocapitalista” mereix poca discussió. Escabetxada immobiliària, turistització asfixiant, hostalerització generalitzada, nomadisme adinerat, èxode veïnal, agonia del petit comerç, descomposició comunitària, dissolució de la llengua i un llarg etcètera. Però, què hi ha darrere la pulsió de recrear-se en les set plagues bíbliques que ens assolen?
En alguns casos potser només és un reflex dels temps cínics que vivim amb l’ús d’unes xarxes socials, com a abocador individual de frustracions i de cabrejos, que semblen eximir-nos des del sofà de casa d’haver de moure un dit per canviar l’estat de les coses. De la carta al director del català emprenyat al post del hater barceloní rajant. En altres casos, s’intueix més una necessitat de refermar i autojustificar la decisió individual concreta —més o menys obligada— de marxar-ne, que no pas la intenció d’alertar els veïns i veïnes del cap i casal dels mals que ens persegueixen i, encara menys, d’intentar contribuir a capgirar tanta fatalitat.
Però, i per als qui s’hi queden? En què ajuda aquesta acta de defunció de la ciutat els qui no en volen marxar? I encara més, als que no poden marxar —que també n’hi ha—? Recrear-se en el col·lapse imminent de la ciutat que vam viure, en un passat sovint glorificat, pot resultar gratificant, però també nihilista i paralitzant. Per què hauríem de pensar que ja se n’ha escrit l’última paraula?
Allò nostre realment genuí és l’esclat popular indomesticable, insurgent i normalment imprevisible
Si alguna pàgina ha escrit Barcelona en la història, és la de la seva gent, tantes vegades alçada contra les injustícies, provocant girs bruscos en el guió dictat pels poderosos. Allò nostre realment genuí és l’esclat popular indomesticable, insurgent i normalment imprevisible. Les classes populars barcelonines no han donat la batalla per perduda ni en el pitjor dels escenaris; han protestat sempre, fins i tot quan no servia de res.
I així viurem, lliures o morts a la ciutat que calia bombardejar cada 50 anys. La que registra més combats de barricades que cap altra ciutat en el món. La de la Revolta de les Quintes, les bullangues, els rebomboris del pa, la Setmana Gloriosa, la Vaga de La Canadenca i la vaga de tramvies. La Rosa de Foc. La que va esclafar el feixisme en 33 hores, l’any 1936. La dels maquis i la resistència antifranquista. La de la Caputxinada, els autobusos segrestats i les associacions veïnals practicant el contrapoder popular. La del moviment okupa, els ateneus, la PAH, el 15-M, el feminisme de base i els sindicats d’habitatge resistint als desnonaments. I la de les manifestacions independentistes amb milions de persones, dels barris populars defensant les escoles l’1-O i el jovent plantant cara en la batalla d’Urquinaona. Aturar-se a resseguir el fecundíssim fil roig de la història de Barcelona és una teràpia infal·lible per als moments d’abatiment.
A l’agost de 2014, una manifestació amb unes 2.000 persones sortia de la Barceloneta per recórrer el centre de la ciutat reclamant l’abolició dels pisos turístics. Hi ha qui diu que va ser el principi de la fi de l’etapa ultraliberal de Xavier Trias. Unes setmanes més tard, l’encara govern municipal de CiU congelava la concessió de noves llicències d’habitatges d’ús turístic (HUT) en tota la ciutat, després d’haver-ho fet parcialment primer. Nou mesos més tard, la sociovergència perdia a les urnes 11 regidors i a la Barceloneta passava del 52% dels vots al 28%. I, poques setmanes després, el nou govern municipal suspenia les llicències per a tots els tipus d’allotjaments turístics, incloent-hi els HUT, que en la regulació posterior del Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT) van quedar limitats definitivament als existents.
No, ningú no va abolir els pisos turístics. I la turistització extractiva de la ciutat ha continuat desposseint-nos sense treva. Però, si les veïnes de la Barceloneta i de més enllà no haguessin brandat la pancarta aquell estiu caldejat i s’hagués mantingut la tendència dels anys anteriors, ara podria haver-hi aproximadament el triple de pisos turístics legals dels que hi ha. Tot un precedent ara que, 10 anys després, l’amenaça dels 2,5 milions de visitants previstos per a la Copa Amèrica plana sobre el fràgil equilibri estival als barris del litoral i de Ciutat Vella. Casualment o no, les autoritats locals estan responent amb la carta d’una futurible reducció dels pisos turístics a les primeres interpel·lacions del moviment veïnal davant d’aquest macroesdeveniment elitista.
No fer res també és antipolítica: el desànim no és una opció, i contagiar-lo és fer el joc a voltors i carronyaires
D’acord, en la batalla general per Barcelona anem perdent. De molt. Però només acabarà en derrota si ho permetem els seus orgullosos veïns i veïnes. No fer res també és antipolítica. El desànim no és una opció, i contagiar-lo és fer el joc a voltors i carronyaires. Tot depèn de nosaltres, no dels colors del govern municipal ni dels tacticismes al Ple. Reprimim, si cal, la temptació col·lapsista. Resistim-nos al derrotisme barceloní.
Fem coses. Moguem-nos. Parem al replà a parlar amb la veïna a qui no renovaran el contracte. Baixem al carrer a resistir el pròxim desnonament. Mobilitzem-nos per l’extinció dels lloguers de temporada. Espatllem la festa als rics de la Copa Amèrica i als especuladors de The District. Organitzem-nos per aturar la construcció de la setena terminal de creuers (i per tancar les sis restants). Desendrecem el consens rendista i endrecem el desordre de la ciutat neoliberal. I tornem a confluir en una marea veïnal que com els veïns de la Casa Orsola proclami als quatre vents que ens quedem i ens quedarem a Barcelona.
I resistim sí, però recordem-nos també de somniar mentrestant. Perquè la manca d’horitzons, d’alternatives desitjables i de projectes emancipatoris forma part de la paràlisi i del desencís que habitem. Necessitem imaginar utopies urbanes possibles des de l’ull de l’huracà de la multireincidència immobiliària. Per escapar-nos del pessimisme autodestructiu. Igual que ho hem de fer a escala de país i del planeta davant de tots els abismes distòpics. Esmolem la imaginació, enxarxem les idees, escalem les alternatives, conreem la il·lusió i contagiem l’entusiasme. Necessitem esculpir un projecte alternatiu i integral de ciutat —i de país— pel qual valgui la pena quedar-s’hi i lluitar. Que Barcelona és nostra i la fan els barris. Tenim tota una ciutat per guanyar i només podem perdre les clàusules abusives.
