Crític Cerca
Opinió
Jordi Estivill

Jordi Estivill

Politòleg i militant de la CUP Barcelona

Barcelona en Comú: la renúncia a capgirar la ciutat

Després de dos mandats a l’alcaldia, la realitat de les dades demostra que el balanç transformador és limitadíssim i que el projecte de la Marca Barcelona avança a tota vela

21/07/2022 | 06:00

Foto: SEBASTIAN VAN DEN BERGHE – GETTY IMAGES

És difícil saber si el pas pel govern municipal de Barcelona en Comú s’acabarà al maig del 2023 o si el seu esperit de supervivència política oferirà una nova operació audaç, com el no pacte amb el candidat de les elits, Manuel Valls, per evitar que fos alcalde el guanyador independentista de les eleccions del 2019. El que és clar és que l’actual mandat municipal podria servir d’epíleg tràgic d’un projecte que un dia es va coure a redós dels moviments socials i es va alimentar de la indignació connectada a les places aquell maig del 2011. Després de set anys al capdavant de la segona administració amb més pressupost de Catalunya, el balanç és exigu per a un projecte polític que pretenia representar la impugnació popular sintetitzada al 15-M, després d’un cicle intens de mobilitzacions a la ciutat. 

Avui, 30 anys després de la borratxera olímpica, Barcelona es prepara per a la celebració de la Copa Amèrica de Vela el 2024; un fet que coincidirà amb el vintè aniversari d’una altra fita de la política de grans esdeveniments: el Fòrum de les Cultures. Tres dècades més tard, sembla que el relat únic sobre les bondats del model de ciutat negoci, sorgit del narcòtic consens olimpista, comença a esquerdar-se. I és ara que les autoritats municipals han acceptat entusiastes que atraqui a Barcelona un dels esdeveniments esportius globals més elitistes, símbol de la València corrupta de Rita Barberà, sense que calgui aquí cap consulta popular. Ho han fet atenent la demanda interessada de Barcelona Global, actiu lobby empresarial capitalí, i mentint sobre l’hipotètic impacte econòmic que tindrà per a la ciutat, o més ben dit per a algunes àvides butxaques, com va destapar la Directa

Deia fa alguns dies Manuel Delgado de forma incisiva que “la ciutat està dirigida avui pel que un dia va ser l’esquerra anticapitalista i avui és el capitalisme d’esquerres“. Certament, sembla difícil que l’Ada Colau alcaldessa pogués sostenir avui un veritable cara a cara amb l’Ada Colau activista. Són diversos els motius que poden haver causat la deriva possibilista d’un projecte fonamentat ja bàsicament en el carisma de la seva figura. Ho pot ser el pecat originari d’integrar ICV, formació que havia estat crossa fixa dels governs municipals que havien fonamentat el model de ciutat marca, i una premeditada dilució ideològica de regust postmodern. O la por constant del marcatge mediàtic i judicial de la dreta i el temor de forçar els límits d’allò possible legalment. També ho ha estat la institucionalització i la desconnexió del carrer, dels barris i dels moviments populars. Però el que ha estat fulminant per a les possibilitats de provocar un canvi de paradigma real ha sigut fiar el seu destí a l’abraçada de l’ós del PSC. 

El discurs econòmic de l’Ajuntament de Barcelona costa de distingir del que practica el tàndem Ayuso-Almeida a Madrid

El PSC fa molts anys que representa a Barcelona el model de ciutat i els interessos del patriciat local, i s’ha convertit, probablement, en una de les franquícies municipals més neoliberals d’Europa sota aquesta sigla. Donar-los via lliure en àrees clau com l’econòmica o la de seguretat ha enfonsat la credibilitat transformadora de Barcelona en Comú. El discurs econòmic de l’Ajuntament de Barcelona costa de distingir del que practica el tàndem Ayuso-Almeida a Madrid: atracció de talent i inversions estrangeres, rebaixes fiscals, col·laboració publicoprivada, liberalització d’horaris comercials, obsessió per hubs i clústers, el creixement del turisme o la concepció de l’espai públic com un bé de mercat, situen el govern municipal com un fidel aliat dels poders econòmics.

La crítica a la Generalitat de Catalunya pels seus incompliments, així com l’enuig per la presència central del conflicte nacional entre Catalunya i l’Estat espanyol en el debat polític, han estat totes les referències apreciables sobre la concepció i el projecte de país de Barcelona en Comú. En canvi, ha anat construint un discurs cosmopolita entre naïf i interessat, insistint en la necessitat que les ciutats guanyin poder en la governança global. Amb algunes actituds, el món dels comuns s’ha mostrat condescendent o fins i tot burleta en referir-se a un món rural català d’hegemonia independentista. La concepció urbanocèntrica de la ciutat autònoma i avançada, que dona l’esquena a un territori endarrerit, deslligada del rerepaís i sense responsabilitats econòmiques, socials, demogràfiques ni ambientals sobre allò que passa a la resta de comarques no només és classista, sinó que en temps d’obligades relocalitzacions, d’interdependència i de sobirania alimentària és un tret al peu. 

De la bombolla de les hipoteques hem passat a una llarga bombolla del lloguer

La timidesa de les polítiques municipals amb un enfocament teòricament més progressista es fa palesa en diversos àmbits. L’habitatge era probablement l’eix estrella del projecte de BComú, amb una alcaldessa que s’havia fet mediàtica pel seu paper destacat com a portaveu de la PAH. De la bombolla de les hipoteques hem passat a una llarga bombolla del lloguer que ha crescut en paral·lel a l’alcaldia de Colau. El primer trimestre del 2022, el preu mitjà dels nous lloguers a Barcelona ha estat un 35% més car que quan Trias va ser desbancat, i el del metre quadrat dels pisos de venda de segona mà ha crescut un 21%

Els desnonaments diaris (els visibles i els invisibles), la saturació de la taula d’emergència i les alternatives residencials indignes formen part del paisatge quotidià d’una ciutat amb una administració incapaç de plantar-se enfront dels interessos rendistes, com sí que fa un moviment per l’habitatge que és la veritable xarxa de suport i de resistència per a moltes famílies treballadores. El parc públic d’habitatge segueix en estat raquític. Dels 8.000 pisos que Ada Colau prometia sumar-hi, fins ara se n’han construït menys d’un miler i el govern municipal calcula que el 2024 n’hi haurà disponibles 2.115 més.

Barcelona, com qualsevol ciutat immersa en les dinàmiques del capitalisme global, és un territori travessat pel conflicte i les desigualtats econòmiques. I aquest període governamental tampoc no ha servit per reduir-les. Entre el 2015 i el 2019, la desigualtat territorial de renda disponible per capita es va incrementar entre el 10% de seccions censals més pobres i el 10% de més riques. La població en risc de pobresa i/o exclusió (taxa AROPE) s’ha mantingut de forma invariable al voltant del 25% del total de veïns i veïnes els darrers anys. El Baròmetre semestral de l’Ajuntament explicava recentment que un de cada tres barcelonins no anirà de vacances, la majoria per motius econòmics. La pobresa extrema s’enquista i, segons els recomptes d’Arrels Fundació, entre el 2015 i el 2022, la xifra de persones que dormen al carrer s’ha incrementat en un 38%. 

La gestió del turisme mostra molta més continuïtat que ruptura

Malgrat la retòrica i algunes accions per moderar el creixement de l’oferta d’algunes tipologies d’allotjament, la gestió del turisme i els seus resultats també mostren molta més continuïtat que ruptura amb les etapes anteriors. Amb dades del 2021, a la ciutat hi ha 48 hotels més que el 2015. Uns hotels que, en l’últim any no condicionat per la pandèmia, el 2019, van allotjar un 20,2% més de turistes que el 2015, un període en el qual la ciutat va veure arribar un 23,5% més de creueristes. El sotrac de la crisi sanitària va fer aflorar discursos, també al govern municipal, que parlaven de la necessitat de revisar el model i reduir la dependència del turisme. La realitat que veiem aquests dies a la ciutat demostra que no hi ha cap intenció veritable de deixar de fer rodar la màquina dels bitllets de la voraç indústria turística i que el necessari decreixement turístic no té avui cabuda al plenari municipal

La lluita contra la contaminació i l’emergència climàtica és un altre dels eixos dels quals més ha fet bandera l’executiu liderat per BComú. Però, més enllà dels simbolismes i dels projectes de nom innovador, de nou els resultats són molt discrets, i l’enfocament de les iniciatives engegades, qüestionable. Després de la seva reducció a causa de la pandèmia i la disminució de l’activitat, els nivells de contaminació ja són, els primers mesos del 2022, similars als de 2019, molt per sobre dels llindars recomanats per l’OMS i superant en alguns casos els límits legals. La zona de baixes emissions, més enllà de les seves derives judicials, ha servit bàsicament per renovar el parc automobilístic –un canvi obligat que castiga la classe treballadora–, però no per reduir el nombre de cotxes ni de desplaçaments, i ha tingut un efecte molt limitat en la reducció de contaminants atmosfèrics.

La gestió de la seguretat és una altra taca negra en l’expedient dels comuns

La gestió de la seguretat i dels cossos policials és una altra taca negra en l’expedient dels comuns. El seu programa del 2015 parlava d’un concepte plural de seguretat que anés més enllà de l’ordre públic i la persecució dels delictes, i prometia la dissolució dels antiavalots de la Guàrdia Urbana. El mandat actual va començar amb Albert Batlle, tinent d’alcalde de Seguretat i membre d’Units per Avançar (formació que va succeir a l’extinta Unió), defensant el “retorn assistit” dels menors migrants sense referents familiars i celebrant haver fet net de manters al litoral barceloní. Va seguir indultant l’agent que va disparar el sensesostre Marjan i mentint sobre el cas. A hores d’ara, els antiavalots no han estat dissolts, sinó que s’han reforçat després de canviar-los el nom, i fa pocs dies s’anunciava que es triplicaran les càmeres de videovigilància policial a Ciutat Vella amb capacitat de reconeixement facial. 

Com marquen els cànons de la comunicació política actual, l’acció institucional de BComú ha estat lligada a la conceptualització i presentació contínua de projectes singulars, amb dissenys gràfics atractius i noms icònics. Però això té poc a veure amb la millora de les condicions materials de vida de les treballadores de la ciutat, amb l’enfortiment dels serveis públics o la conquesta de nous drets socials. El salari real s’ha mantingut pràcticament congelat entre el 2015 i el 2020, la pobresa salarial afecta prop d’un de cada cinc treballadors i l’esperança de vida al barri que la té més baixa ja és quasi 12 anys menor que la del que la té més alta.

El pecat més letal que pot cometre l’esquerra que s’autodefineix com a transformadora quan accedeix al govern és, justament, renunciar a transformar i no ser autocrítica amb aquest fet. Engegar accions benintencionades d’impacte discret o introduir conceptes progressistes en el llenguatge municipal no poden ser les metes del municipalisme de matriu anticapitalista. La realitat, tossuda, mostra que en aquests set anys no s’ha transformat la ciutat ni les seves estructures profundes, però també demostra que ni tan sols s’han matisat les inèrcies d’un model de ciutat entregada a les lògiques neoliberals que no tenen discussió al ple municipal.

Hi ha qui pensarà que no, no s’ha pogut. Altres pensem que no s’ha volgut capgirar la ciutat. Però és indiscutible que no s’ha fet. I, mentrestant, als despatxos nobles de la ciutat, els estrategs de la burgesia local valoren si aquest cop els caldrà prefabricar i untar un candidat a mida o si, comptat i debatut, guanyi qui guanyi les eleccions del 2023, l’amenaça als seus privilegis està ja més que neutralitzada.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies