Crític Cerca
Opinió
Laura Aznar

Laura Aznar

Periodista de CRÍTIC

Barcelona és insegura (però no pel que t’expliquen)

Inseguretat és que hi hagi 520.000 barcelonins que viuen en un habitatge en males condicions i que, els darrers 2 anys, 2.800 famílies hagin estat desnonades a la ciutat

13/07/2022 | 06:00

Una persona gran empeny el carret d'anar a comprar al barri d'Horta a l'abril del 2020 / XAVI HERRERO

Amb l’arribada de l’estiu, torna a guanyar pes el debat recurrent sobre la (in)seguretat a les grans ciutats, amb el focus posat, especialment, en Barcelona. La proximitat de les eleccions municipals del 2023, a més, fa augurar que els pròxims mesos el tema es jugarà fort a les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació, a les columnes dels diaris, a les xarxes socials i a les converses de sobretaula.

Els furts que pateixen principalment els turistes tornaran a copsar portades. També els renecs de diversos tertulians, perquè “quina mala imatge estem donant, Déu del cel”. I és que, si la cosa segueix així, la gallina dels ous d’or en forma d’indústria turística “se’n ressentirà, i molt!”. Hi donarem voltes i més voltes, i hi haurà opinòlegs que brandaran tesis alarmistes, sovint nascudes d’un substrat més ideològic que fàctic, sobre la delinqüència als carrers de la ciutat.

Aquest estiu també hi haurà teles que es desplaçaran per entrevistar la senyora Maria, la veïna del tercer segona, que va anar a comprar el pa tan tranquil·la i resulta que, en tornar, uns okupes li havien entrat al pis. Llavors, alguns diaris dedicaran pàgines senceres a resoldre el gran enigma: “Tinc ‘okupes’ a casa, com fer-los fora”.

Veurem comentaristes dient que l”okupació’ és una plaga, i vinga anuncis de Securitas Direct: un negoci rodó

Enguany, tornarem a veure comentaristes a dojo criminalitzant l’okupació –que en molts casos és una forma més de criminalitzar la pobresa–, dient que això que li passa a la senyora Maria “és una plaga”, i explicant que la millor inversió que han fet en la seva vida ha estat posar-se una alarma a la porta de casa. I vinga anuncis, i falques i bàners i merdes de Securitas Direct. Negoci rodó: segons MarketingNews, un mitjà d’informació dirigit als professionals del sector, la companyia de venda i instal·lació d’alarmes va ser l’anunciant més actiu a la televisió als mesos de juny i d’octubre de l’any passat. Així mateix, l’any 2020 va batre el seu rècord de facturació: 907 milions d’euros, un 10,6% més que en l’exercici anterior.

Mentre tot això estigui passant, no tindran ni la meitat de cobertura les dades fetes públiques després de la reunió de la Junta Local de Seguretat de la setmana passada. Segons els indicadors, durant els primers cinc mesos del 2022, les denúncies per delictes a la ciutat han baixat un 23% respecte al mateix període del 2019. Concretament, els furts, les estafes i els robatoris s’han reduït en un 26,8%. Compte, que no es tracta tampoc d’invisibilitzar la realitat: aquests delictes suposen la meitat de les denúncies que es presenten a les comissaries. Són un problema, i cal atendre’n les causes. Ara bé, vertebrar un relat que no reculli informació contextualitzada i contrastada al voltant del fenomen és pura intoxicació.

En paral·lel, segurament tindran molta menys transcendència informativa els discursos que trenquin el marc imperant (okupes = dolents) i que denunciïn la crisi de l’habitatge o l’acció dels fons voltor. No en els termes que imposa el poder, que vol que sentim en carn pròpia la suor freda que recorre les galtes d’un propietari que viu amb el neguit que li ocupin la segona (o tercera, o quarta, o…) residència, sinó pel que representa l’especulació desfermada per una majoria social.

El relat que desmunta les mentides al voltant de l’’okupació’ ocuparà moltes menys hores de ‘tele’

Hi haurà canals que ni tan sols donaran veu a plataformes com la PAH, els sindicats d’habitatge o les xarxes de suport. I, en conseqüència, ocuparà moltes menys hores de tele i de ràdio el relat que desmunta les mentides que es difonen al voltant de l’okupació.

Tal com va avançar el programa Planta baixa, en cap dels habitatges okupats l’any passat a Barcelona dels quals l’Ajuntament disposa de dades hi havia famílies vivint-hi prèviament. O el que és el mateix: en el 100% dels casos, les okupacions es van produir en pisos buits. A més, totes les persones que van entrar a viure als immobles eren vulnerables i el 74% dels pisos eren propietat de grans tenidors –que, per cert, tenen l’obligació de fer un lloguer social als inquilins que es trobin en aquesta situació.

Insistir en el contrari, parlar de forma superlacrimògena de la pobra senyora Maria perquè “no hi ha dret que això passi cada dia” i falsejar la realitat per incidir en l’opinió pública a partir dels interessos propis hauria de comportar una reacció en l’editor de qualsevol espai informatiu. Sempre que l’editor, és clar, tingui el compromís de no fer passar per informació el que és ideologia i de la xunga.

De què parlem quan parlem d’inseguretat?

Malgrat que les dades indiquen que la majoria dels delictes contra el patrimoni han baixat (o, com a mínim, que se n’han denunciat menys) els primers mesos d’enguany respecte al mateix període del 2019, prepandèmia, la inseguretat és el primer problema que perceben els barcelonins. Segons el darrer Baròmetre municipal, la inseguretat encapçala el rànquing, seguida de la neteja, l’altre temazo que ja s’està jugant fort a les tribunes d’alguns mitjans aquests mesos previs a les eleccions.

Això no invalida que, efectivament, existeixi un problema amb la brutícia als carrers de la ciutat, fins al punt que el govern actual ha activat un nou servei de neteja que significa un augment del 13,6% de la inversió. Però, preveient que aquest serà un dels eixos de la campanya electoral, les darreres setmanes han proliferat els articles, els vídeos, els tuits provinents d’alguns sectors polítics, i el xup-xup al voltant de la mateixa idea: “Barcelona està deixada”. Res no és casual.

Mentre s’estira el xiclet dels robatoris de rellotges als turistes, què estem deixant fora del debat?

Tanmateix, i amb el permís dels genis de La Calòrica i de la seva darrera producció: De què (no) parlem mentre parlem de tota aquesta merda? Quan des d’alguns mitjans i des d’alguns faristols s’estira el xiclet dels robatoris de rellotges als turistes o dels okupes de ca la Maria, generant una por sense fonament que, a més, és la porta d’entrada per a mecanismes de major control social, què estem deixant fora del debat?

Quan parlem d’inseguretat, de què estem parlant? “Hi ha problemes que sí que tenen incidència directa sobre la seguretat de la ciutadania i no els hem catalogat com a tals. La corrupció, per exemple, té una afectació directa sobre la vida de les persones. En canvi, no genera sensació d’inseguretat”, explicava l’advocat penalista Xavier Muñoz Soriano en aquesta entrevista a CRÍTIC. I hi afegia: “El mòbing immobiliari és un problema de primer ordre a Barcelona i està tipificat pel Codi penal. Però tampoc es percep com un problema de seguretat”.

Hi ha un biaix ideològic en la definició dels marcs mentals sobre què és la inseguretat

“La mirada sobre la inseguretat és ideològica”, plantejava l’advocat. I, certament, hi ha un biaix ideològic en la definició dels marcs mentals sobre què és la inseguretat si alarma més que a un turista li robin un rellotge de 45.000 euros (sic) –perquè això sí que fa córrer rius de tinta– que l’existència de fons d’inversió com Blackstone o Cerberus.

Si, en canvi, el paràmetre per definir el concepte és l’afectació de la realitat sobre la vida de la gent, inseguretat és que hi hagi 520.000 barcelonins, segons Càritas, que viuen en un habitatge que no reuneix les condicions per viure-hi. I que hi hagi uns altres 300.000 que no saben si podran fer front al pagament del seu pis el mes següent. Que durant el 2020, en plena pandèmia, 1.028 famílies fossin desnonades a la ciutat. Que 1.755 més ho hagin estat durant el 2021. Que hi hagi fons voltor que expulsen veïns de casa seva per especular amb l’habitatge. Que hi hagi persones que no tenen accés a un immoble.

I, si parlem de delictes denunciats, inseguretat és que, en comparació amb el mateix període del 2019, enguany hagin augmentat un 31% les agressions sexuals i un 11% els abusos. Tot i que aquest increment no farà posar els pèls de punta a molts tertulians instal·lats en el seu privilegi, ni tampoc centrarà la major part dels debats d’aquest estiu. Inseguretat és que les agressions violentes contra el col·lectiu LGTBI creixessin un 50% a Catalunya l’any passat, segons les dades de l’Observatori contra l’Homofòbia, i que Barcelona concentri el 45% del total de les incidències.

Barcelona és insegura i és irrespirable, perquè cada any es podrien evitar més de 1.500 morts per contaminació. En total, a l’àrea metropolitana, les morts evitables ascendirien fins a les 3.770 anuals si s’apliquessin les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut. Tanmateix, i malgrat les dades, qualsevol temptativa de limitar l’ús (i abús) del vehicle privat, per exemple, topa amb la bel·ligerància de sectors polítics, mediàtics i dels lobbies interessats en el fum.

El debat sobre la (in)seguretat és pertinent, perquè Barcelona és insegura. Però no pel que t’expliquen.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies