Crític Cerca
Opinió
Jordi Estivill

Jordi Estivill

Politòleg

El (re)torn de la vella política a Barcelona

La política amb majúscules dels projectes col·lectius sucumbeix a la política efectista d’uns lideratges messiànics propis del segle passat

26/04/2023 | 06:00

Els candidats principals a l'alcaldia de Barcelona, Trias, Maragall, Colau, Collboni i Sirera, aquest dilluns al Born, amb el president de PIMEC, Antoni Cañete / SÍLVIA JARDÍ – ACN

Els darrers mesos de precampanya per a les eleccions municipals a Barcelona han servit per confirmar la fi d’allò que un dia algú va decidir anomenar nova política. La crisi-estafa immobiliària de l’any 2008, l’esgotament del règim bipartidista espanyol del 78 i la corrupció van fer aflorar, a redós del 15-M, artefactes polítics amb nous codis i noves formes de fer. Es qüestionava la democràcia liberal de mínims existent, des del poder simbòlic de les places. I es feia tot apuntant a unes institucions opaques, corporativistes i corrompudes pels poders econòmics. 

Però també s’esmenaven, des de l’àgora horitzontal i assembleària, uns partits polítics clientelars, jeràrquics, autoritaris, amb escassa renovació i enorme llunyania de la realitat material de les classes populars. Van aparèixer (o, millor dit, es van estendre) les limitacions de mandats i salaris, les primàries obertes, els codis ètics, la transparència o el rendiment de comptes. D’una manera o d’una altra, ningú no en va quedar al marge i també els grans partits tradicionals van haver d’introduir canvis, com a mínim de cara a la galeria.

Observar els darrers llargs mesos de precampanya a Barcelona és constatar que poc que en queda, de tot allò. L’element més rellevant en el debat polític i el relat mediàtic fins ara ha estat la designació dels candidats a l’alcaldia. El 2023, en una ciutat diversa, amb un ple amb 41 regidors i regidores, equips de govern necessàriament amplis i una administració enorme i complexa, resulta sorprenent el nou tancament ultrapersonalista de la política municipal. Projectes d’esquerres que se sostenen per la tirada d’una única líder, partits diluint del tot la seva identitat política a canvi de fer tornar un exalcalde jubilat, tinents d’alcalde dimitint a última hora per fer veure que no han estat part imprescindible i dirigent del govern municipal sortint i algun altre aspirant que sembla haver-se guanyat una segona oportunitat gràcies a l’eco del seu cognom. La política amb majúscules dels projectes col·lectius sucumbeix a la política efectista d’uns lideratges messiànics propis del segle passat

Aquests quatre caps de cartell dels grans partits del consistori són, d’una manera o d’una altra, vells coneguts. Jaume Collboni porta prop de 30 anys en càrrecs institucionals amb el PSC i es presenta per tercera vegada com a cap de llista, tot i haver obtingut el 2015 els pitjors resultats de la història del seu partit. Ernest Maragall va començar la seva carrera a l’Ajuntament de Barcelona fa exactament 58 anys, en plena era de Porcioles, i ha estat regidor, diputat al Parlament català i Europeu i conseller de la Generalitat, abans de perseguir el premi final de l’alcaldia de Barcelona. Xavier Trias ha estat regidor, alcalde, conseller i diputat al Parlament i al Congrés, tot encadenant càrrecs polítics des de fa més de 40 anys i fins que va plegar, temporalment, el 2019. Fa uns quants mesos, el mateix Trias descartava, en una entrevista a la televisió, ser alcaldable a la seva edat en nom de la renovació i “per evitar fer el ridícul”, mentre afirmava no voler arribar a la situació d’Ernest Maragall. 

Ada Colau, la més novella de tots, es presenta per retenir l’alcaldia de Barcelona per tercera vegada, tot i la limitació a dos mandats que va reivindicar Barcelona en Comú des dels seus inicis, com a forma per evitar la professionalització política. La distància que hi ha entre l’assemblea interna amb 200 militants que va autoritzar l’excepció per al tercer mandat al maig del 2022 (BeC té més de 100 persones treballant a l’Ajuntament entre càrrecs i assessors) i el codi ètic creat el 2015, que supedita la pròrroga excepcional a l’existència d’un “procés de discussió i validació ciutadana”, és la mateixa distància que hi ha entre la marca electoral i institucional al voltant d’Ada Colau que és BeC avui i aquell nucli fundacional de Guanyem Barcelona de gran capacitat agregadora. Marc Andreu, exconseller tècnic de Sant Martí entre el 2015 i el 2019 pels Comuns, reivindicava fa pocs dies, des de la històrica revista Treball, que codirigeix, l’organització col·lectiva de reminiscència psuquera per anar molt més enllà dels hiperlideratges representats, gràficament, per Yolanda Díaz i Ada Colau. 

De l’excepció per la repetició de Janet Sanz com a regidora (tercer mandat amb BeC, però quart des que va entrar amb ICV), que la portarà, amb Jordi Martí i Galbis de Junts, a ser els regidors que més temps seguit porten al ple del Consell Municipal, directament no n’ha transcendit res. En una entrevista recent a Nació Digital, Sanz no tancava la porta, més aviat al contrari, a ser la futura candidata de la seva formació política actual. Lluny queden les places en aquests nous mals temps per a la regeneració democràtica.

Amb els fitxatges d’última hora, es transmet el missatge que hi ha una casta política professionalitzada i corporativista

Un cop confirmats els alcaldables, va començar el mercat de fitxatges per omplir les llistes electorals. La tònica, gens nova, ha estat intentar incloure per tots els mitjans noms procedents d’altres partits o espais polítics. Alguns ja venen d’abans, però la llista cada cop és més llarga. Jordi Martí, número 2 a la llista de Barcelona en Comú, va ser portaveu del Grup Municipal Socialista entre el 2011 i el 2014. Lluís Rabell, ara a la llista del PSC, va encapçalar el Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot al Parlament de Catalunya entre el 2015 i el 2017. Ernest Maragall, un altre exsocialista, és acompanyat a la llista per Elisenda Alamany, que també anava de número 2 l’any 2017, però per la llista de Catalunya en Comú – Podem al Parlament. El germà petit de Pasqual Maragall ha fitxat Carles Campuzano per tancar la llista d’ERC, històric dirigent de Convergència Democràtica de Catalunya, fundador del Partit Nacionalista de Catalunya amb Marta Pascal i ara conseller de Drets Socials de la Generalitat. Menys sorprenent, però igualment destacable, és el fitxatge de l’exvicepresidenta de la Generalitat Joana Ortega per la llista que presenta Junts, en l’intent de Trias de reagrupar simbòlicament no només tota l’antiga Convergència, sinó fins i tot Unió.

Aquesta mena de transfuguisme soft, més enllà de l’oportunisme i l’instint de supervivència d’alguns, transmet justament el missatge que existeix una casta política professionalitzada i corporativista, que un dia té uns principis i, si cal, l’endemà en té uns altres, mentre pugui conservar la cadira. I en qualsevol cas confirma que, malgrat el soroll electoral, els grans partits polítics comparteixen el tronc central d’un projecte de ciutat-marca amb més o menys maquillatge social, que permet a gairebé qualsevol regidor passar còmodament d’un partit a un altre sense haver-se de justificar ideològicament en excés.

Un altre element significatiu d’aquest període són les enquestes encarregades i els sondejos de part. La manca d’encert de les enquestes i l’extensió del coneixement demoscòpic semblava que havien contribuït, d’uns anys ençà, a una major transparència metodològica i un major rigor mostral. Els nervis i l’electoralisme han capgirat la tendència en aquests comicis. Una gran quantitat de projeccions suggestives ens bombardegen en els últims temps, aparentment intentant captar tendències i preveure els resultats del dia 28 de maig. La realitat és que la gran majoria dels sondejos publicats han estat pagats per diferents partits o per agents poc neutrals com Foment del Treball. La coincidència d’aquests encàrrecs amb uns resultats avantatjosos i propicis per a qui estén el xec converteix una mostra i una cuina, ja per si poc transparents, en altament sospitoses. Però l’efecte buscat per condicionar l’electorat s’estén ràpid a l’era dels mitjans digitals, l’última hora i les xarxes socials. Només tenint en compte que vivim en una època d’incertesa, de desafecció democràtica i d’indecisos, molt hauríem de desconfiar de qui diu preveure resultats electorals amb precisió centesimal. De moment, l’únic antídot és prendre amb recels i precaucions aquests veritables instruments partidistes de campanya, en lloc de deixar-nos endur pel clickbait demoscòpic.

Sorprèn el baix nivell polític del debat: no parlem de la ciutat, dels barris, de l’emergència social

I, mentre parlem de tot això, de què no parlem? No parlem de la ciutat, no parlem dels barris, dels seus veïns i veïnes i de les emergències socials, econòmiques i climàtiques que ens travessen. Sorprenen, a poques setmanes vista de les eleccions, el baix nivell polític del debat i l’absència de continguts estructurals en la confrontació argumental de les candidatures. Mentre ens entretenim amb tal fitxatge sorpresa, amb l’últim sondeig de cuina creativa, amb pactes futuribles i com a molt amb les valoracions sobre la conversió en zona de vianants d’algun carrer, no parlem ni de l’expulsió silenciosa de milers de veïnes per la massificació turística i la gentrificació, ni de com revertim urgentment les 1.000 morts anuals causades per la contaminació, ni de com combatem la cronificació de la pobresa i les precarietats vitals en una ciutat caríssima. 

La sensació és que els spin doctors de torn i els seus clients viuen absolutament desconnectats de la realitat vital de les persones que habitem aquesta ciutat i de les que n’han hagut de marxar. El debat polític superflu i artificiós empobreix la feble democràcia urbana i banalitza les nostres vides, les nostres misèries i les nostres angoixes. Si alguna cosa es vol fer per combatre les desafeccions i aprofundir en una democràcia real per a ara mateix, la primera hauria de ser que les campanyes tinguessin més de política i menys de comunicació. Alguns seguirem esforçant-nos perquè en aquests temps de política fake amb retrats a les butlletes electorals, es parli des del primer dia de la mercantilització de l’espai públic, de l’empobriment via inflació de la classe treballadora, dels impactes negatius de la Copa Amèrica o dels serveis municipals externalitzats. Avui com ahir caldrà seguir brandant l’esperança de fer tornar el torn de l’alternativa alliberadora a la vella política metropolitana contra la qual tant vam conjurar-nos.

Suma't a CRÍTIC, suma't a la resistència!

Venen temps difícils, toca resistir. Et necessitem més que mai per donar un nou impuls al nostre mitjà de comunicació.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa les dues últimes revistes publicades, 'No puc més' i 'Temps'.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies