Basha Changue “La Copa Amèrica és un atemptat climàtic”

Comencem pel principi. Parla’m dels teus orígens. On vas créixer?

Vaig néixer al Prat de Llobregat i vaig criar-me allà i a Nou barris, perquè la meva família estava repartida entre aquests dos llocs. Amb els anys, vaig conèixer el pare dels meus fills i, el 2011, vam anar a viure a Moià. Vam escollir un tipus de criança pausada que implicava tenir més temps, de manera que havíem de retallar ingressos i vam trobar un pis amb un lloguer que podíem assumir. Vaig estar-hi 10 anys, i en fa un parell que vaig tornar a Barcelona. En realitat, amb la meva militància antiracista i feminista sempre he estat en aquesta ciutat; no n’he marxat mai.

Has format part de diverses entitats feministes i sociopolítiques africanes i afrodescendents, com la cooperativa AfroFem Koop, la revista antiracista Afroféminas i milites a Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT). Per què t’has organitzat en aquests espais?

La meva família ha format part sempre dels entorns d’organització cultural al voltant de la comunitat bubi de Guinea Equatorial. El meu pare i la meva mare han estat molts anys a l’associació Riebapua, i Remei Sipi o Edmundo Sepa són de la seva colla, a banda de referents acadèmics i del món associacionista. Han mantingut viva la nostra lluita com a descendents de Guinea Equatorial. Tenim una genealogia de lluites que hem de fer valer. Jo tinc el privilegi de provenir-hi directament des de casa, i militar a AfroFem Koop, haver participat a Afroféminas i ara a la CNAACAT és el pas natural per seguir defensant la identitat afro.

El 8 de març passat et vas distanciar de la manifestació feminista unitària que va tenir lloc a Barcelona. Explicaves públicament que les afrofeministes no us hi sumàveu i vas donar suport a un manifest de la Red Afrofem en aquesta direcció. Per què vas prendre aquesta decisió?

Ja la vam prendre el 2018, quan hi va haver una catarsi en el moviment feminista hegemònic, precisament perquè l’antiracisme no forma part de la seva lluita. Aquell any hi va haver un punt d’inflexió: com es van viure les violacions de La Manada en contraposició a com es van viure les violacions a les temporeres de Huelva. La resposta no va ser semblant en cap cas, i això va suposar un sisme. El feminisme hegemònic té la voluntat de controlar l’agenda feminista; no veiem que hi hagi una lluita per la transformació, sinó una pugna pel poder. En canvi, des dels feminismes antiracistes tenim molt clars els efectes de la precarietat en què viuen les nostres companyes que fan treball de cures, així com les condicions d’explotació i de semiesclavitud a la indústria tèxtil o a la indústria agrària. En general, el moviment feminista no es focalitza, des d’una perspectiva anticapitalista i materialista, en qüestions cabdals per a totes les dones que viuen als Països Catalans.

El feminisme hegemònic vol controlar l’agenda feminista: hi ha una pugna pel poder

Però ara que parlaves de les condicions d’explotació d’algunes feines, en l’organització del 8-M hi participaven col·lectius com el Sindicat de Treballadores i Cuidadores de la Llar (Sindillar) o el Sindicat de cambreres de pis (Las Kellys). I, de fet, el moviment Regularización YA va llegir el seu manifest al final de la mobilització. Entenc que aquests col·lectius consideren que el moviment feminista sí que les empara.

Aquests col·lectius entenen que no s’ha de renunciar a cap espai, i no els fem cap retret. Tanmateix, les afrofeministes seguim tibant el moviment feminista cap a baix i a l’esquerra, tot i que hi hagi companyes que vulguin aprofitar aquests espais per visibilitzar els seus discursos. Això no vol dir que no pateixin i comparteixin la crítica que es fa al feminisme blanc i hegemònic.

El lema de la manifestació era “contra el sistema cisheteropatriarcal, racista i capitalista” i la reivindicació principal del manifest era la derogació de la Llei d’estrangeria. No creus que les mobilitzacions impulsades pel moviment feminista tenien la voluntat d’implicar-se en la causa antiracista?

Hi ha hagut la voluntat de deixar de ser assenyalades, que no de fer feina perquè això deixi de ser una realitat. Sempre diem que incorporar l’antiracisme als espais on tradicionalment no hi ha estat requereix molt més que una declaració d’intencions. Fixa’t que fa poc vam convocar tot el moviment feminista per l’obertura del mòdul de dones al CIE de la Zona Franca. Allà, el moviment feminista no hi era.

Un dels espais de referència principals del moviment feminista a Catalunya com és Ca La Dona, per exemple, va sumar-se a aquesta convocatòria.

Sí, van venir representants de Ca la Dona, però en cap cas la massa feminista que es va manifestar el 7 de març a la nit i el dia 8. De fet, la manifestació del dia 7, la de Se Va a Armar la Gorda, és el més proper a una feina conjunta i de moviment. Va acabar al CIE i hi van anar moltes persones. Per això sí que hi participem, perquè també és un espai en clau transfeminista, que és com nosaltres entenem la lluita.  

I la CUP sí que representa el feminisme antiracista que dius que no està present en el “moviment feminista hegemònic”?

La CUP no és aliena a la societat, i si una cosa posen en relleu l’antiracisme polític i el transfeminisme és que la supremacia blanca i el masclisme operen a tot arreu, i que ningú està exempt de reproduir dinàmiques que hem d’identificar per poder-les desfer. Nosaltres hem començat cicles de formació interna, i estic agraïda que fem aquest camí. No hem de pintar les coses com no són, però poso en valor la feina que està fent l’organització per avançar.

“El problema principal és que l’Ajuntament no creu que la ‘marca Barcelona’ sigui el problema”

Per què és important que la CUP torni a tenir representació a l’Ajuntament de Barcelona? Quin paper hi ha de tenir?

Aquests quatre anys que no hi hem estat s’ha produït un viratge cap a la dreta que cada cop és més accelerat. Totes les forces presents al consistori han anat regalant Barcelona a les grans empreses, al capital i als fons voltor, i s’han desentès de crear condicions dignes per habitar a la ciutat, no només per consumir-la. No hi ha ningú que estigui ni frenant, ni tibant cap a baix i a l’esquerra, i per això veiem la necessitat que la CUP faci de tallafoc. Barcelona en Comú pot fer els discursos que vulgui, però a l’hora de la veritat signa la Copa Amèrica, fa superilles sense impulsar mesures que evitin la gentrificació de les zones on s’implanten i blanqueja les polítiques de dretes del PSC. Quan els comuns inclouen el partit socialista com una força d’esquerres i des d’aquí justifiquen el govern de coalició, veus que l’acció de l’Ajuntament no és en benefici de la classe treballadora. En absolut.

Per tant, en aquests darrers vuit anys en què Barcelona en Comú ha governat a l’Ajuntament també s’ha aprofundit en la marca Barcelona i en les externalitats negatives d’aquest model de ciutat?

S’hi ha aprofundit perquè, a més, n’estan orgullosos. El problema principal és que l’Ajuntament no creu que la marca Barcelona sigui el problema. Des del capitalisme verd dels comuns fins al liberalisme extrem de Valents, aquest és el model que comparteixen tots i que es basa en la ciutat aparador. Ada Colau s’ha declarat hereva del maragallisme, i aquesta herència és la responsable de convertir Barcelona en un parc temàtic per tal que la consumeixi qui la pugui pagar. És clar que poden dir que s’haurien de limitar els preus de l’habitatge, però no estan treballant per fer-ho efectiu des dels espais que ocupen. El tema és entendre que aquest és un mal model, que expulsa les veïnes, perquè, per més que ens pintin els bancs de colors, si no podem pagar el lloguer, haurem de marxar de la ciutat.

“Per més que ens pintin els bancs de colors, si no podem pagar el lloguer, haurem de marxar de la ciutat”

Però el fet que moltes veïnes no puguin pagar el lloguer és atribuïble a la gestió de Colau?

Ho és en el sentit que els comuns haurien de ser sincers, reconèixer les limitacions de la política institucional i explicar fins on les han lluitat. És cert que existeixen, però en moltes coses no són ni tan sols a prop d’utilitzar totes les eines que tenim a l’abast. No s’estan posant ferms davant dels fons voltor, dels lobbys turístics, del capital i dels entramats empresarials de la ciutat, que són els que sempre governen, amb independència del color polític que tingui l’Ajuntament. I, per contra, ens intenten vendre el que fan amb un relat de purpurina i d’unicorns. No m’expliquis un conte; explica’m que hi ha una limitació i que no tens força, voluntat o interès a transgredir-la. Si et llances a fer superilles sense la possibilitat de controlar els preus de l’habitatge, però sent conscient de cap a on et porta això… com podem titllar aquesta política?

“Les querelles no frenen el moviment per l’habitatge. No haurien de frenar, tampoc, l’Ajuntament”

I quina és l’alternativa? No fer-les?

No diem que les superilles siguin una mala idea; al contrari: s’han de fer, però s’han de fer bé. Aquí l’objectiu és que ens donin premis i reconeixements internacionals, però això està empitjorant la vida de les veïnes. Cal una mirada de país i transformadora, amb canvis estables que potser són més lents, però més segurs. Són interessants les superilles? Sí, però encara ho és més pensar en com pacificar tota la ciutat i enfocar-ho, primer, cap als barris que més ho necessiten. Quins? Aquells amb habitatges més petits i concentrats, on més important és que els espais públics siguin d’ús veïnal. És aquest pensament d’atomitzar els barris, la ciutat i de desconnectar-la de la resta del país el que nosaltres veiem malament. No pots arreglar només Barcelona i oblidar-te de la resta, perquè és absurd, egoista i entronca amb la dèria d’aïllar la capital dels Països Catalans com a via per pacificar el conflicte nacional.

Què vols dir?

Que Barcelona sigui només un cromo a intercanviar-se amb la Generalitat i amb l’Estat serveix per apaivagar un conflicte que la gent manté viu. No només des de la voluntat d’alliberament nacional, sinó també per la transformació social. Els que s’aixequen per defensar el territori o els que lluiten contra el model econòmic i turístic que comporta la marca Barcelona ho fan perquè estimen el seu país, perquè saben que hi ha projectes que el destruiran. Ens ho poden pintar de molts colors, però aquest és el rerefons. I és greu.

Aquests anys s’han generat guerres judicials i mediàtiques cada cop que l’Ajuntament ha intentat confrontar els lobbys de poder a la ciutat. Això ha pogut ser una barrera a l’acció del consistori?

Això ho sap molt bé el moviment per l’habitatge, que planta cara cada dia als fons voltor. O l’Aliança contra la Pobresa Energètica, que planta cara a les grans elèctriques. Ho dic per posar dos exemples de lluita al carrer que han patit pressió judicial com a reacció a la seva acció. Si la gent posa el cos i arrisca la seva seguretat jurídica per defensar drets bàsics, què no ha de fer un ajuntament? Que, a més, és una personalitat jurídica amb moltes eines a l’abast per aguantar aquest embat. Quatre querelles no frenen el moviment per l’habitatge. No haurien de frenar, tampoc, l’Ajuntament.

“No hi ha manera de justificar la no limitació d’activitats com la Copa Amèrica o els creuers”

L’han frenat?

Jo crec que sí. Quan s’intenten trobar altres vies més conciliadores, perdem terreny, perquè els voltors no atendran les nostres demandes amables. Ells utilitzen qualsevol tècnica per buidar pisos, treure la gent de casa seva i apropiar-se solars per fer pelotazos. I també posen querelles. Doncs estan ben posades, perquè vol dir que s’han sentit atacats. Per tant, aquesta és la via. Ladran, luego cabalgamos. El problema, justament, és quan no es queixen i no posen tots els mitjans que tenen a l’abast en contra de l’Administració, perquè això significa que no se senten amenaçats, que no estem tocant el moll de l’os. Si els fons voltor no perceben els moviments socials i l’Ajuntament, que els hauria de defensar, com un perill, és que no estem fent les coses com cal.

Anem a la Copa Amèrica de Barcelona, respecte a la qual us heu mostrat molt crítics. En una entrevista a CRÍTIC, l’alcaldessa Ada Colau deia que es tracta d’un esdeveniment esportiu que encaixa amb el model de ciutat que promou l’Ajuntament, i que no es reproduirà el que va passar a València amb grans infraestructures i endeutaments públics.

Hauria d’explicar com garantirà que això no passi. Gràcies a la investigació de la Directa, sabem que els números no quadren: els informes tècnics diuen que la inversió pública serà més gran que la que ens van dir, que hi haurà avantatges fiscals per als inversors i per als participants, que hi haurà una cessió de l’espai públic gratuïta de 20.000 metres quadrats al Moll de la Fusta per fer-hi una fira que acompanyarà aquest esdeveniment, que els primers beneficis es destinaran a retornar la inversió privada… I, a banda, les contrapartides que expliciten és que això situarà Barcelona a escala internacional. Doncs no sé si a Barcelona li cal una cosa així per posicionar-se en l’escenari internacional.

O si això li interessa a la ciutat. Com a mínim és un debat.

Exactament. Per no parlar de l’impacte que tindrà en zones que ja estan hipermassificades i castigades pel turisme que pateixen de forma habitual, o de l’impacte climàtic. La Copa Amèrica és un atemptat climàtic i és terrorisme. És així.

Quan va començar el primer mandat d’Ada Colau es van aplicar un seguit de mesures per limitar en certa manera el turisme, com podien ser el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT), la regulació dels pisos turístics o la moratòria hotelera. Eren suficients? Abanderar aquests macroesdeveniments és contradictori amb aquestes mesures?

Són mesures hipòcrites, ja no només contradictòries. No hi ha manera de justificar la no limitació d’activitats com la Copa Amèrica o els creuers. De fet, hem de tendir a eliminar-les, perquè deixen una petjada ecològica brutal que no es pot compensar amb pegats estètics. Ja no som a temps de mesures tímides: la situació és d’emergència i anem molt tard.

“La taxa turística s’ha destinat a finançar la Copa Amèrica! Ens prenen el pèl”

Cal revertir el turisme?

No n’hi ha prou que no creixi: aquesta pantalla ja l’hem passat. Hem d’anar cap al decreixement. El turisme cada cop envaeix més espais en detriment de les veïnes, que són el dic de contenció davant el declivi de la ciutat. Es veu també en el consum d’aigua, que és molt més alt entre els turistes que entre els habitants. Aquesta activitat té uns impactes enormes, i els suposats beneficis que genera no van a la població, perquè això implicaria que passessin coses com que les places turístiques fossin de titularitat municipal. Però és que apostes tan minses com la taxa turística, que era una mesura una mica refor i estètica que havia de servir per pal·liar els efectes de la massificació, s’ha destinat a finançar la Copa Amèrica! Ens estan prenent el pèl.

La setmana passada parlàvem amb el candidat d’ERC, Ernest Maragall, sobre alguns dels eixos principals de la campanya, que recollirà tres idees: Barcelona és bruta, Barcelona és insegura i “el problema” de les ocupacions. Com us hi ubiqueu vosaltres?

El nostre repte és que la seguretat es concebi com la seguretat de poder viure. I això va molt més enllà de la seguretat ciutadana. De la mateixa manera, tenir una ciutat neta va molt més enllà de collir un paper de terra: es tracta de sentir-te l’espai col·lectiu com a propi i que col·laboris en el seu manteniment. I, en relació amb les ocupacions, on posem el focus és en la importància de tenir una llar. Per tant, ho abordem des de la perspectiva d’eliminar les causes que generen problemes de neteja, de seguretat, o que fan que hagis d’ocupar perquè no tens accés a un habitatge. Perquè anar a les conseqüències i enviar molta policia per evitar que la gent ocupi vol dir que s’està prioritzant la propietat privada respecte al dret a l’habitatge. I és molt greu. I també ens hem de preguntar de què parlem quan diem que volem més seguretat? De militaritzar els carrers? Estem dient que més policia és més seguretat?

Hi ha partits que sí que aposten per això.

Doncs, espòiler: surt malament. Hem viscut aquesta política molt de temps. I el resultat és que la gent està més segura?

“Per a moltes persones, la presència policial al carrer significa inseguretat”

Han baixat les xifres d’alguns delictes, tot i que res indica que una cosa sigui atribuïble a l’altra.

I aquí està la trampa. Per a moltes persones, la presència policial al carrer significa, directament, inseguretat. Fa que hi hagi gent que no pot participar de l’espai públic perquè corre el risc de ser identificada, criminalitzada, escrutada, deportada. Fins i tot si compréssim els marcs segons els quals la seguretat és que no et robin i que per això cal més presència policial, aquesta “seguretat” seria només per a uns quants. Nosaltres entenem que l’espai públic, la seguretat i el dret a l’habitatge és de totes, i que l’hem de cuidar i garantir entre totes. Per això, construir comunitats fortes és la millor eina antifeixista que tenim als barris.

“Construir comunitats fortes és la millor eina antifeixista que tenim als barris”

Quina voluntat política i mediàtica hi ha darrere de jugar amb aquests tres elements?

Els lobbys empresarials i hotelers són els poders fàctics que controlen la ciutat i modelaran el relat perquè surti guanyador d’unes eleccions qui més afavoreixi els seus interessos. Els comuns no els han fet el joc com estaven acostumats que se’ls fes i per això han apostat pel retorn de Trias. Però Collboni ha aparegut per dir que ell també hi juga. La pugna entre tots dos és per controlar el poder i distribuir els recursos. I els mitjans també hi participen. Per això són necessaris mitjans independents i crítics, que posin llum a aquest circ d’interessos.

Fa unes setmanes, al voltant del documental del Sense ficció, de TV3, vas publicar un article a CRÍTIC on reflexionaves sobre el passat esclavista i colonial català. L’article va aixecar molta polseguera. Per què creus que va generar aquesta reacció?

La reparació de la memòria històrica davant del que ha suposat el passat esclavista català és una reclamació històrica del moviment antiracista. És una lluita per recuperar espais que són símbols del passat colonial, però que ens connecten amb les raons per les quals avui existeixen els CIE, l’explotació i la deshumanització de les persones racialitzades. Aquest és el debat, però a alguns els interessa defugir-lo fent subterfugis hiperventilats estranys. S’han de tenir aquestes converses, hem de parlar de monuments, d’història, de carrers i de cultura popular, perquè el fet que no se’n parli genera moltíssims problemes en les vides materials de totes les persones que no són blanques i que no tenen un origen estrictament lligat a aquest país. No estem lluitant per l’alliberament nacional per fer el mateix que fa l’Estat espanyol. I, en conseqüència, no podem construir un país sobre unes bases contaminades.

“Fer una interpel·lació des de l’antiracisme polític molesta perquè estàs qüestionant els estaments del sistema”

Un dels punts que van motivar més respostes i, fins i tot, articles als mitjans, va ser la teva proposta de “retirar de les celebracions populars els elements que banalitzen el colonialisme i l’esclavatge, com els gegants”.

Això era el més fàcil, perquè és el que va més a l’estómac. La cultura construeix imaginaris i transmet la cosmovisió d’un poble en un moment donat; per això és tan important. Per tant, no és qüestió de revisar-la, sinó de com abordem el passat esclavista i colonial en els elements culturals, que tampoc se n’escapen.

Com interpretes la reacció d’algunes CUP al territori? Penso, per exemple, en les declaracions de la CUP Tarragona, de la consellera de Cultura i Festes de l’Ajuntament, Inés Solé, que va dir que els gegants “són figures que formen part del nostre Seguici Popular i com a tal son inqüestionables”.

És que és inqüestionable que formen part de la cultura; el tema és com es tracten i què se’n fa un cop tenim aquesta qüestió sobre la taula. Cada municipi haurà de fer els seus processos, i alguns seran dolorosos, com ho són molts d’altres: quan vam començar a parlar de despatriarcalitzar les institucions o les organitzacions, també hi va haver moltes reticències per les fragilitats masculines. Tanmateix, la proposta que plantejo és de creixement col·lectiu.

Et va sorprendre que la reacció d’alguna gent al teu plantejament fos confrontar-te amb atacs misògins i racistes?

No em sorprèn perquè ja sabia que això passaria. El lloc d’anunciació d’un missatge és importantíssim, i té molta relació amb com aquest missatge serà rebut: no és el mateix que l’emeti un home blanc cishetero, que s’entendrà que parla des de la saviesa, que el fet que ho faci una dona blanca cishetero, que serà qüestionada tot i que s’hagi obert més camí en aquest sentit, que el fet que es parli des d’un cos racialitzat dissident. I això és el que ha mostrat aquesta situació de visceralitat. No he fet res més que posar un mirall davant d’alguna gent. La resposta ha estat molt reveladora, però no és sorprenent. Quan tu fas una interpel·lació des de la solidesa de l’antiracisme polític i dels feminismes negres, la reacció no pot ser una altra, perquè estàs qüestionant els estaments mateixos del sistema. I això molesta. Però, si molesta, és perquè toca on ha de tocar.