Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Ernest Maragall “L’Ajuntament de Barcelona s’ha inhibit en la defensa dels drets civils i polítics”

Ernest Maragall (Barcelona, 1943) encapçala de nou la llista d’ERC a l’Ajuntament de la capital. El 2019 va ser el candidat més votat, tot i que no va aconseguir l’alcaldia, i Barcelona en Comú va acabar formant govern amb el PSC. Enguany, a escassos mesos de les eleccions municipals, Maragall intenta sortir de la “falsa polarització” entre Colau i Trias que està marcant la precampanya. “Jo vull parlar de la ciutat: de què volem que sigui”, exposa. L’alcaldable reivindica el llegat del maragallisme i no renega de la marca Barcelona, malgrat compartir la crítica envers “la gestió de les conseqüències de l’èxit”. Amb ell parlem de les esquerres, de turisme, de projecte econòmic i de model de ciutat.

23/03/2023 | 06:00

Som a la parròquia de Sant Medir, a la Bordeta. Què representa aquest lloc per a tu?

Va ser un espai molt rellevant en la lluita per la democràcia durant la dictadura. És un dels llocs on podíem ser amb una certa reserva i protecció quan fèiem reunions. Hi havia el Centre Social de Sants, que teòricament era una associació ciutadana, però a la pràctica ens trobàvem aquí per decidir com repartiríem els fulls volants l’endemà a les sis del matí. La lluita antifranquista encabia tot un conjunt de moviments socials i polítics que, davant la impossibilitat de dur a la pràctica els nostres projectes, compartíem molta intensitat en el debat.

Hi havia una certa comunió, en aquell moment, entre els diferents actors que lluitàveu contra la dictadura?

El comú denominador era la democràcia i la llibertat. Hi arribàvem des de posicions diferents i amb propostes bastant diferenciades del que volia dir revolució. Però ens trobàvem en l’oposició al franquisme i al capitalisme.

Va ser a través del Front Obrer de Catalunya (FOC) com comences a involucrar-te en la política?

De fet, va ser abans. Quan vaig entrar a la universitat, als 16 anys, ja em vaig involucrar en l’ambient de revolta que s’hi vivia. També em va marcar molt el que havia après a casa, l’actitud del conjunt de la meva família, les activitats d’algun dels meus germans… Tot això em feia estar a prop de l’acció política. A banda dels debats intensíssims sobre què volia dir revolució social, lluita anticapitalista, llibertat i democràcia, l’acció política que fèiem era sobretot en termes de mobilització, de córrer davant dels grisos. Jo no tenia cap paper rellevant en aquell moment, però per a molta gent això va significar assumir molts riscos, detencions, empresonaments o maltractaments a la Via Laietana.

Després de la dictadura, vas tenir un paper actiu en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. Què representava el PSC en aquell moment?

Era la convicció basada en l’esperança que, per fi, podríem tenir un partit d’ampli abast sociològic i ideològic, amb una explícita voluntat de representació i amb la vocació de transformar la realitat, de construir una societat basada en la justícia, la dignitat, el catalanisme. Aquests eren els elements definidors del projecte. Però, segurament, el moment més intens en aquest sentit és el període de la Convergència Socialista de Catalunya, prèvia a la fundació del PSC. Va ser la suma de diversos grups –des de la gent que venia del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), del FOC, de Cristians pel Socialisme o del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)–, i això es palpava. Després, el PSC va ser capaç d’aplegar, en una mateixa organització, gent que s’havia enfrontat per discrepàncies estratègiques.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els Jocs Olímpics van ser una cirereta útil i necessària per obtenir recursos de l’Estat i inversió privada”

Els socialistes han estat més de 30 anys a l’alcaldia de Barcelona. Molta gent valora el teu germà, Pasqual Maragall, com el millor alcalde que ha tingut aquesta ciutat. Quin és el seu llegat? Quina és l’herència del maragallisme?

Això de parlar de nosaltres mateixos no és el que més m’agrada! Però, vaja, crec que és molt obvi que hi ha un amplíssim reconeixement del que va representar una manera de governar i de liderar que està associada a la figura de Pasqual Maragall, del meu germà. Però això té a veure amb un esforç col·lectiu. Aquell PSC era potent i divers, i la millor intel·ligència de la ciutat era allà. Era un moment creatiu en tots els àmbits, i una d’aquestes creacions va ser el que després algú en va dir “posar Barcelona al mapa”.

D’això en parlarem.

Teníem un avantatge: estava tot per fer. I hi havia grans demandes pendents en àmbits com l’educació, els equipaments públics, l’habitatge o l’urbanisme. A vegades sembla que els Jocs Olímpics van ser l’origen de tot; però, per mi, van ser la cirereta, una cirereta útil i necessària per obtenir recursos de l’Estat i inversió privada. En realitat, van accelerar plantejaments que ja estaven assumits i que van servir per donar sortida a la demanda de transformació profunda que hi havia sobre la taula.

La candidatura d’ERC a Barcelona vol recuperar una part d’aquest llegat maragallista?

El vol recuperar amb la condició de no quedar-s’hi enganxat. Un element essencial d’aquell període, i crec que necessitem que ho sigui ara, és tornar a connectar amb la ciutadania, amb la societat barcelonina. Ens cal lideratge i complicitat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El projecte de transformació de Barcelona en Comú ha quedat reduït i autocontingut”

Hi ha una desconnexió entre la ciutadania i les institucions ara mateix?

Jo crec que sí, que s’ha generat aquesta distància en molts sentits. S’ha substituït acció política per ideologia; és a dir, s’ha cregut que amb la ideologia ja n’hi havia prou, i hem vist que no és així. El projecte de transformació que legítimament va iniciar Barcelona en Comú fa vuit anys ha quedat reduït i autocontingut. Venia d’una reacció necessària a una crisi profunda, però una cosa és reaccionar-hi i expressar les ambicions pròpies i l’altra és convertir això en projecte. I no dic que no s’hagi fet res; s’ha fet molt. Però ara ens cal reescriure, no reactivament, sinó proactivament, què vol dir Barcelona.

Recupero aquesta idea de “posar Barcelona al mapa” que destacaves com una de les herències del maragallisme. Des d’una perspectiva crítica, també hi ha qui situa Pasqual Maragall com un dels artífexs del que s’ha acabat denominant la marca Barcelona. Per a alguns, això ha comportat  la construcció d’una ciutat orientada en excés al turisme i feta d’esquena a les necessitats dels veïns. Comparteixes una part de la crítica?

No exactament aquesta crítica però sí la crítica envers una part de les conseqüències, o envers la gestió que s’ha fet de l’èxit. En certa mesura, es pot dir que hem mort d’èxit, però els problemes generats per unes determinades desmesures són molt reorientables, i és el que ens proposem fer: tornar a definir què vol dir creixement d’una forma explícitament distinta del que proposa el PSC i diferent també del decreixement que volen els comuns. Els que diuen “no” a la marca Barcelona en nom de l’efecte que té el turisme sobre la ciutat haurien d’explicar de què prescindirien.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Associar l’excés de turisme o la crisi de l’habitatge a la ‘marca Barcelona’ és un engany”

Però, entenc, quan parlen dels efectes de la marca Barcelona, no només es refereixen a la massificació turística com una de les seves externalitats negatives; també a l’augment del preu de l’habitatge, a l’expulsió del veïnat, a la ciutat aparador, a polítiques que afavoreixen els interessos dels fons voltor…

Però atribuir-ho a Pasqual Maragall o al concepte marca Barcelona em sembla injust i erroni. Crec que hi ha un debat més interessant de fons: què volem que sigui Barcelona. I aquí hi ha qüestions que podem discutir sobre el rol econòmic, polític i institucional que ha de tenir, el seu rol com a capital del país i com a gran ciutat europea. I, és clar, podem decidir que renunciem a alguna d’aquestes dimensions perquè volem ser, simplement, una ciutat on es visqui bé. Jo afirmo que és absolutament compatible aconseguir això i, al mateix temps, ser una gran ciutat europea i una gran capital econòmica. Els que tenen el plantejament contrari creuen, per exemple, que hem de prescindir del Mobile World Congress?

És un debat.

Doncs, per contra, jo penso que hem de demostrar que el Mobile té una utilitat tangible i mesurable en el model productiu i en l’economia de la ciutat; en la creació de llocs de treball de qualitat i de valor afegit real, no d’explotació i de precarietat, com els que tenim ara. Però associar l’excés de turisme o la crisi de l’habitatge al concepte marca Barcelona és un engany.

Llavors, qui n’és responsable?

Els problemes de l’habitatge provenen de les decisions que s’han pres, algunes d’ordre estatal, i de la incapacitat de governar la deriva de la globalització i del mercat immobiliari; també dels efectes indesitjats del turisme. Però tot això és responsabilitat dels governs que han hagut de gestionar l’èxit. Jo estic d’acord a centrar la crítica en aquest període, en els darrers 15 anys, des del Fòrum fins ara. I penso que hi ha molt terreny de reversió que no passa per deixar de fer coses, sinó per fer-les de forma governada. El turisme, per exemple, es pot governar.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En el govern del senyor Trias es va regalar la ciutat al turisme”

Com?

En l’etapa de govern del senyor Trias es va regalar la ciutat al turisme: hi havia una rendició explícita a una determinada forma de creixement que, avui, l’expressen tant ell com el senyor Collboni, amb no gaires diferències.

I on és ERC en això?

En una esquerra transformadora que vol definir límits i capacitats. I que es nega a regalar la ciutat: ens estan comprant Barcelona. Nosaltres parlem de la capacitat de càrrega, i això implica quantificar. Hem de decidir quina és la capacitat d’acollida que volem tenir i com la gestionem d’acord amb un sector que legítimament té les seves aspiracions, però sent conscients que hi ha fenòmens associats al turisme que tenen uns efectes gravíssims en l’habitatge, com els pisos d’ús turístic. Són un emblema de la pitjor cara del turisme, i hi hem de posar mesures.

Una de les externalitats que podria produir l’ampliació de l’aeroport seria, justament, l’augment de turistes. Com t’hi posiciones?

Crec que no ens podem quedar presoners de la batalla semàntica “ampliació sí – ampliació no”. Hem de decidir quin aeroport volem per a aquesta Barcelona. O al revés: primer hem de decidir quina Barcelona volem i amb quin model productiu. I, en conseqüència, quina connexió amb el món necessitem.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Necessitem més vols intercontinentals i menys vols de curt recorregut”

I quina és la teva aposta en aquest sentit?

Jo crec que necessitem un aeroport que tingui connexions intercontinentals, però perquè aposto per l’economia del coneixement, per les noves tecnologies, i això demana coordinació i intercanvi, de vinguda i de retorn. Si aquestes són les nostres prioritats des del punt de vista de desenvolupament econòmic, immediatament apareix l’evidència que necessitem més vols intercontinentals i, segurament, menys vols de curt recorregut. Hem de deixar de ser una ciutat low cost en la mesura que l’aeroport és un aeroport low cost.

Però, hi insisteixo, més vols intercontinentals podrien comportar més presència de turistes a la ciutat.

No necessàriament. Dependrà de com regulem els altres elements de què parlàvem: l’oferta de pisos turístics, les regles del joc dels hotels, dels apartaments, de la promoció, les polítiques d’habitatge… Hi ha molts elements aquí.

De quina forma es fa compatible l’aposta per més vols intercontinentals amb els compromisos climàtics de la Generalitat i amb les normatives europees, que exigeixen una reducció de les emissions?

S’ha de fer compatible.

Però és, com a mínim, contraintuïtiu pensar que la reducció de les emissions de CO2 s’aconseguirà amb més avions, que, a més, són el mitjà de transport més contaminant.

Això dependrà de quants vols de curt recorregut eliminem. Perquè si, per cada vol que hi afegim, n’eliminem tres dels altres, potser hi guanyem.

Segons la Llei del clima de la Unió Europea, s’ha d’assolir la neutralitat d’emissions l’any 2050.

La decisió que hem de prendre és aquesta: com fem el recorregut cap a aquest objectiu, que no es pot negar ni matisar. I això vol dir parlar de medi ambient, d’espais naturals, de les connexions ferroviàries i del rol dels aeroports de Girona i de Reus. A banda de qüestions d’un altre ordre, més lligades a polítiques que alguns altres països estan considerant, com l’anul·lació de determinats vols perquè el saldo en termes econòmics i mediambientals sigui positiu. Jo estic convençut que això és possible, però els tècnics ens hauran de dir com. Afortunadament, el Govern de Catalunya ha pres el lideratge en aquesta qüestió. Només que ens plantegem que la decisió, en alguna mesura, sigui nostra, ja és molt! Vols que t’expliqui com eren les converses amb Zapatero, a la Festa de la Rosa, sobre l’aeroport de Barcelona?

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Som tan mesells que ja ens està bé que totes les decisions al voltant de l’aeroport les prengui AENA?”

Sí!

I com el conseller Castells i jo mateix en vam reclamar la gestió, i la negativa explícita i repetida amb què ens vam trobar? I com ho vam intentar negociar amb Alfredo Pérez Rubalcaba? I com això va formar part de les últimes converses entorn de l’Estatut? Tota proposta va ser rebutjada, i ara estem pagant les conseqüències que l’aeroport de Barcelona sigui a Madrid. I ho és per imposició de les administracions del PSOE i del PP. Aquí ha passat una cosa molt negativa: que la definició de l’estratègia i la gestió aeroportuària ha estat en mans d’un operador parcialment privat.

Però la queixa social al voltant de l’aeroport no és sobre qui el gestiona. Potser, en aquest sentit, hi hauria un acord majoritari en el fet que es gestionés des de les institucions catalanes. Té a veure, sobretot, amb l’impacte mediambiental i social. 

Però estàs d’acord que aquest és un concepte molt reduccionista, limitador i pobre en termes d’anàlisi global? Si som d’esquerres, estem obligats a fer una anàlisi real de la complexitat. I aquest és un element central del debat, però a partir d’aquí hi ha moltes altres qüestions, que inclouen qui decideix. La gent no es queixa d’això? Som tan mesells que ja ens està bé que totes les decisions al voltant de l’aeroport les prengui AENA i que només hàgim de discutir sobre el que se’ns imposa? No, no fotem! Hi ha una qüestió de model de país i de gestió. I aquí han decidit que a nosaltres ens toca un turisme low cost i connexions amb l’aeroport de Madrid, “que pa’ eso está”. Però això té a veure amb la decisió de fer de Madrid una gran capital d’Estat. I què hem de fer des de Barcelona? L’únic objectiu és complir la reducció d’emissions, o tenim altres missions, en termes de societat, d’economia, de qualitat, de benestar, del tipus de ciutat i país que volem? Ara això està obert, i estem obligats a respondre-hi bé.

Tornant a les municipals, sembla que la percepció d’inseguretat serà un dels eixos de la campanya. En una entrevista al Principal, deies que “Hi ha una realitat inqüestionable. No és només una percepció, sinó que hi ha una evidència diària. Hi ha un problema de seguretat i exigeix una responsabilitat compartida”. Les dades recents sobre delinqüència a Barcelona, però, demostren que han caigut els delictes postpandèmia.

Les estadístiques sempre són una part de la veritat. Hi ha noves evidències de manifestació de la inseguretat que no necessàriament hi surten reflectides. I, avui, hi ha més famílies que consideren que els seus fills i filles no poden sortir al carrer en alguns barris. En certa mesura, hem perdut el control en determinades parts de la ciutat. Si l’única batalla de la seguretat fos el que indiquen les estadístiques, la resposta seria molt fàcil: posem més policia i ja està.

Aquesta no ha de ser la resposta, segons el teu criteri?

És una part de la resposta i de fet, en part, això ja ha passat. Però hem de parlar de causes i no només d’efectes. Què és el que genera inseguretat? Podem parlar de la delinqüència organitzada, de com hi ha arribat i de com s’hi ha instal·lat? De les condicions derivades de la Llei d’estrangeria i de la irregularitat obligada? De com la delinqüència utilitza el coixí i el mercat del turisme massiu? O de fins a quin punt les polítiques de treball i d’habitatge tenen relació amb la percepció i amb la realitat de la inseguretat?

“Hi ha interessos mediàtics que juguen a consolidar el missatge de l’extrema dreta: llei i ordre”

Però aquest hauria de ser un dels eixos de la campanya?

No hauria de ser-ho. De fet, la meva feina és que això desaparegui del primer pla. El fet que la campanya sigui sobre això o sobre la neteja és un indicador de fins a quin punt cal un canvi. Per què la ciutat creu que aquests són els grans temes, en lloc del canvi climàtic, com resolem el tema de l’habitatge, o quin model productiu volem? Aquestes són les qüestions de fons; però, en canvi, són les altres les que ocupen el primer pla. També amb l’ajuda de determinats interessos mediàtics, que juguen a consolidar el missatge de l’extrema dreta: llei i ordre.

La setmana passada vau presentar els primers tres noms de la llista d’ERC per a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. Elisenda Alamany serà altra vegada la número 2 i, de fet, quan va integrar la candidatura, l’any 2019, vas dir que d’aquesta manera fèieu “present i potent la Barcelona del 15-M i dels 11-S”. Avui, aquest tàndem segueix representant el mateix?

Jo crec que sí i, segurament, més encara. A qui ens adrecem: a un amplíssim espectre social. A qui no: als especuladors, al poder econòmic per si mateix, a la delinqüència. Però sí a tothom que treballa i que vol treballar però no pot. A la diversitat de la ciutat, a les persones en una situació forçada d’irregularitat, als pensionistes, als estudiants, als aturats… Creiem que tenim oferta per representar-los dignament. I aquesta amplitud dels 11-S i del 15-M és una forma gràfica d’expressar-ho. Ajuntem aquests dos esperits amb el del maragallisme que dèiem abans i amb el que representa avui la governació del país, en clau de la transformació verda i feminista. El fet que hi hagi dues dones com Elisenda Alamany i Ester Capella és un missatge en si mateix.

Sí, però el cap de llista ets tu, i ets un home.

Jo hi soc al capdavant i juntament amb elles. Jo dic que Barcelona és una ciutat dona, i una forma d’explicitar-ho és transformant-ho en acció, en desplegament de polítiques coherents amb això.

I no seria més coherent encara que hi hagués una dona encapçalant la candidatura?

Ja hi serà! La transformació feminista especialment avui és en els continguts. No es tracta de fer fora els homes; es tracta que les dones tinguin el rol de protagonisme i la capacitat de lideratge que ja tenen indiscutiblement. Jo crec que la meva presència té una explicació en termes de trajectòria; no m’han triat perquè sigui un home. Com tampoc les hem triat a elles pel fet de ser dones. Ho són, i estem expressant una voluntat transformadora en aquesta direcció.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’organització que represento és independentista, però el que avui està en joc a Barcelona és Barcelona”

No podem saber quins seran els resultats de les eleccions, però els sondejos indiquen que molt difícilment podrà governar un únic partit en solitari. Això exigirà teixir aliances entre diferents formacions. En quin sentit creus que s’haurien d’articular? Aliança d’esquerres o independentista?

La meva aspiració és guanyar, com ho és la dels altres, perquè estic convençut que el meu projecte mereix tenir la confiança majoritària. Ara som la primera força de la ciutat, doncs demostrem-ho. Aquesta campanya serà més significativa perquè parteix de la incertesa associada a una situació de més o menys igualtat en el punt de partida. A partir d’aquí, que la ciutadania ens doni el mapa de quina és la seva voluntat democràtica. Jo vinc a representar una alternativa progressista explícita, que entenc que és millor que les altres presumptes esquerres.

Progressista i independentista?

Això forma part del caràcter de fons de l’organització que represento, però és obvi que el que avui està en joc a Barcelona és Barcelona. És a dir, com fem de la ciutat una capital en els termes que comentàvem, però també una capital de país. I aquí hi ha una qüestió de fons: cal una aliança entre govern municipal i govern de país, i crec que això és una distinció del nostre projecte que ha d’expressar-se en termes transformadors, progressistes. Per això ens adrecem a la ciutat i al conjunt del país. No som minories més o menys dignes o carregades de raó, que és més fàcil, sinó que representem una majoria que vol construir la raó de forma compartida i generar complicitat des del lideratge.

Però estiro això. Heu explicat que en les eleccions anteriors, l’any 2019, hi va haver un pacte per evitar que governessis tu com a alcalde independentista. Més enllà de ser, segons el teu criteri, la candidatura més progressista per a la ciutat, la teva aposta és una aposta independentista?

Les esquerres que ho van acceptar van fer-ho d’una forma coherent i conseqüent amb la seva ideologia? Aquesta seria una pregunta a fer-los. Jo crec que aquella pulsió [l’independentisme] en aquests moments no és la mateixa, no té el rol ni la inquietud que generava llavors. Abans, aquest eix era molt present i veníem d’una memòria calenta. Ara, em sembla que estem en condicions de debatre sobre Barcelona i de decidir sobre Barcelona.

“L’Ajuntament s’ha situat en una presumpta neutralitat; però, en política, la neutralitat és de dretes”

Per tant, ara no és tan rellevant com dèieu que era abans el fet de tenir un alcalde d’una formació independentista?

Jo crec que el rellevant és que hi ha una oferta nítidament progressista, transformadora i, al mateix temps, independentista. El que crec que no pot fer Barcelona és mantenir-se en la inhibició en què s’ha mantingut aquests anys.

Inhibició, en quin sentit?

A l’hora d’assumir un rol explícit de defensa de drets civils, polítics i col·lectius.

No l’ha assumit l’Ajuntament actual?

No ho ha fet en la mesura adequada, ni de molt. Ha mirat cap a una altra banda i s’ha situat sempre en el terreny d’una presumpta neutralitat; però, en política, no hi ha neutralitat: la neutralitat és de dretes.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies