15/03/2023 | 06:00
D’on ve la teva família? Tota és del Moianès?
El pare és de Castellcir, molt a prop d’aquí, concretament del Mas El Puig. Tota la família del pare era pagesa. Per part de mare, vinc d’Aldeacentenera, un petit poble a prop de Trujillo, a Extremadura. La mare era una rodamon, perquè d’allà se’n va anar a Cantàbria, i després, a finals dels seixanta, va venir a Catalunya i aquí va conèixer el meu pare. El meu avi matern era manyà. Fins als 19 anys, jo vaig treballar de ferrer, també. Tot i que vaig néixer a l’Hospital de Granollers, la meva infància transcorre a Castellterçol.
Com vas arribar a parar a Moià?
Hi vaig venir cap a l’any 2000, perquè jo tenia una empresa a Castellterçol, des dels 23 anys. Quan se’m va quedar petit el magatzem, vaig veure que al polígon industrial de Moià hi havia naus més grans, i m’hi vaig traslladar. No he estudiat cap carrera: soc autodidacte. Vaig fer formació professional d’administratiu i, molts anys després, vaig entrar a la universitat amb la prova per a majors de 25 anys. Vaig començar la carrera de Ciències Polítiques, però no l’he acabada mai.
De què era l’empresa que tenies?
D’alimentació, de productes ecològics. La vaig mantenir fins fa dos anys, quan me la vaig vendre. Va arribar un moment que o seguia amb l’empresa, que funcionava molt bé i que encara funciona, o em dedicava a la política; les dues coses alhora era impossible. Vaig optar per vendre-la a un amic meu i ara puc dedicar-me només a la política, que ja és prou.
“Aconseguir que el Moianès fos comarca no era tant una qüestió emocional, sinó de tenir una eina útil i efectiva”
Després parlarem de política, però abans continuem el recorregut físic i geogràfic de la teva vida. El Moianès no existia com a comarca oficial durant la teva infància i joventut. El municipi on tu vivies, Castellterçol, formava part del Vallès Oriental…
Sí, tots els serveis, sobretot els mèdics, eren a Granollers. Ara ja no és així: formem part de la Catalunya Central. Geogràficament, es veu de seguida. Això és un altiplà. Quan vens de les planes del Vallès, puges cap a Sant Feliu de Codines i, quan ets al coll de Poses, ja notes que ets en un altre territori: la vegetació, l’orografia, el clima…; tot canvia.
Ja que introdueixes el tema, ho aprofito per preguntar-te per què vau lluitar per tenir una comarca pròpia. Era una necessitat real d’aquesta zona?
Ens hauríem de preguntar on seríem ara si no fóssim comarca. El Moianès té una economia diferent a la de les comarques veïnes; vivíem bàsicament de l’agricultura de subsistència i de la indústria tèxtil. Als anys vuitanta, les dues coses van petar alhora. Van tancar tres empreses tèxtils, i les taxes d’atur eren brutals, fins al 35%. Els alcaldes i les alcaldesses d’aquell moment no tenien eines per ajudar la gent a sortir d’aquella situació tan complicada. I així va néixer el Consorci de Promoció del Moianès, 10 municipis que volien treballar mancomunadament per fer revertir el model econòmic i recuperar els llocs de treball perduts. Això es va aconseguir al cap de 25 anys. Ara el model de la comarca passa per la indústria agroalimentària, de qualitat, molta de la qual ecològica; passa també per l’agricultura ecològica, pel turisme i pels serveis.
Però tot això es va fer sense tenir comarca pròpia…
Sí, exacte. El 2012, el ministre Cristóbal Montoro promou una llei, l’ARSAL (Avantprojecte de llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local), que posa en perill tot això, perquè es carregava el model de governança que teníem al Consorci. Montoro diu que una administració és igual a una competència o un servei, i això trencava la col·laboració entre els ajuntaments que tan bé havia anat fins aleshores. El 2012 —aleshores ja era alcalde de Moià, però recorda que l’Ajuntament estava en fallida tècnica; després en parlem si vols— ens vam plantejar recuperar la idea de la comarca, que és una idea històrica: ja n’havíem sigut altres vegades —fins i tot el Ministeri d’Agricultura, des dels anys setanta, ens reconeix com a comarca agrària. El fet de ser un ens jurídic que pot tenir interlocució amb la Generalitat, l’Estat o la Unió Europea ens ha permès salvar tota la feina que es va fer des dels vuitanta. No va ser tant una qüestió emocional —que per a mi també ho era—, sinó una decisió presa a consciència per salvar una eina que s’havia demostrat que era útil.
“Cal reconnectar el món urbà i el món rural; la situació actual és insostenible”
Creus que cal fer revertir la despoblació del món rural, i més en aquests moments d’emergència climàtica, o penses que ja és impossible, que la urbanització del camp és inevitable?
Com que soc optimista de mena, estic convençut que Catalunya —i el món, perquè no és un problema d’aquí, sinó global— ha de reconnectar el món urbà i el món rural. És insostenible aquesta concentració de persones en tan poc espai a les grans ciutats, perquè és molt difícil gestionar la resta i perquè tots els serveis que necessiten generen uns efectes negatius molt bèsties: la gestió hídrica, de les deixalles, de les infraestructures, la pèrdua de coneixement, la pèrdua de biodiversitat… La racionalitat et porta a pensar que només tornant a donar importància a la terra, amb tot el que això representa, no només per produir aliments, podrem superar aquesta emergència climàtica.
Però partim d’una situació molt desequilibrada, amb una capital i una àrea metropolitana mastodòntiques i un rerepaís, és a dir, tota la zona interior i el Pirineu, molt extens però molt buit. Què hem de fer per canviar-ho?
El primer que cal és un canvi de mentalitat cultural. No pot ser que la gent de la gran ciutat o la gent dels pobles pensin que poden viure sols, els uns sense els altres. Després hi ha una qüestió mediambiental: caçar senglars, fins fa 10 anys, era una salvatjada; ara se’n diu “regulació cinegètica de la biodiversitat”. Quan els senglars han traspassat la ronda de Dalt i arriben fins al centre de la ciutat, s’ha començat a veure com una necessitat. També la gestió de l’aigua o la gestió dels boscos es veurà com una necessitat quan la gent de la ciutat sàpiga que un pi de 40 centímetres de diàmetre pot consumir uns 80 o 100 litres diaris d’aigua. La competència hídrica que genera un bosc no gestionat acaba repercutint en la gent de l’àrea metropolitana. I, finalment, hi ha la part econòmica: la indústria ja no està ubicada a Barcelona i ni tan sols a l’àrea metropolitana, pel preu del sòl, per la gestió de la mobilitat, perquè les infraestructures ja no hi caben i la mobilitat és difícil. Les tres potes, la social, la mediambiental i l’econòmica, ens porten irremeiablement a un nou reequilibri.
Veig que t’apassiona tot això…
Sí, és que tot just n’acabo d’escriure un llibre. Hi explico que, si Catalunya vol complir els objectius de l’Agenda 2030, només ho podrà fer reconnectant el món urbà i el món rural, i sobretot canviant el model de governança. Aquí al Moianès ens hem reinventat i hem començat a prestar serveis que la Llei de bases de règim local no ens reconeix, com la promoció econòmica, l’atenció a la gent gran, l’atenció als joves, la formació…; tot això, pensem que és imprescindible. El mateix en l’àmbit català: o ens reinventem i comencem a actuar o no ens en sortirem.
Com es titula el llibre?
Cordar-se bé les espardenyes. Solucions rurals per a problemes globals. És com un divertimento; el publico amb una editorial local, amb uns amics.
“Poder fer revertir el deute municipal acumulat del 400% al 0% en 10 anys ha estat una experiència brutal: m’ha enriquit molt personalment”
No puc deixar de preguntar-te sobre el fet que Moià era un dels ajuntaments més endeutats de l’Estat espanyol quan tu vas arribar a l’alcaldia, l’any 2011, amb un deute de gairebé el 400% del pressupost i que en 10 anys vau aconseguir fer revertir. Et sap greu que et coneguin bàsicament per això i no per altres coses que has fet?
N’érem plenament conscients, quan ens vam presentar a les eleccions. No sabíem la magnitud de la tragèdia; també cal dir-ho. Però aquesta barreja d’inconsciència i de voluntat i ganes de treballar és el que ens ha mogut als diferents equips que he tingut a l’Ajuntament en aquests tres mandats. En general, els ajuntaments havien fet bé els deures abans de la crisi, excepte uns quants. Aquí a Moià no s’havien fet gens bé. Va ser fruit d’una tempesta perfecta: un alcalde [Josep Monràs, de CiU] que feia el que li donava la gana, uns funcionaris que passaven de tot, unes entitats financeres que també tiraven pel dret, unes administracions superiors que no controlaven i, cal dir-ho també, el poble, a qui ja li estava bé i donava a l’alcalde anterior majories absolutes. Fer revertir el deute acumulat ha estat una experiència brutal, que m’ha enriquit molt des del punt de vista personal —m’he tret molts complexos, haver de dir que no constantment, haver de reinventar-se, pensant sempre com sortir d’una situació complexa— i per als moianencs també ho ha estat: ara aquest poble té una autoestima total.
“En aquests quatre anys, tota l’estratègia de la Diputació ha tingut una visió absolutament metropolitana”
Parlem de la Diputació de Barcelona. Tu ets cap de l’oposició des del 2019 perquè hi va haver un pacte Junts-PSC per repartir-se el govern provincial, que va donar la presidència a Núria Marín, l’alcaldessa socialista de l’Hospitalet, i que va suposar que la força més representada a la institució, ERC, hagués de passar a l’oposició. Va ser frustrant per a tu no arribar a la presidència de la Diputació, que semblava que tenies a tocar?
No, en l’àmbit personal no va ser frustrant. En política, no t’has de fer il·lusions ni tampoc emportar-te decepcions, perquè, si no, és que no saps a què jugues. La política és molt dura, molt cruel i, quan t’hi poses, has de saber a què vas. Has de venir plorat de casa i no has d’esperar cap abraçada de ningú. També va coincidir amb una època difícil personalment —la meva mare es va morir durant aquella negociació—: jo tenia el cap en un altre lloc. Però, en un àmbit més polític, crec que aquests quatre anys han suposat una pèrdua d’oportunitats enorme per a la demarcació de Barcelona especialment per al reequilibri territorial. Amb el PSC i la convivència de Junts i del PDeCAT —de fet, és un tripartit—, tota l’estratègia de la Diputació ha tingut una visió absolutament metropolitana. Ni Junts ni el PDeCAT no han fet res per fer-ho revertir, almenys res que es pugui veure de portes enfora. Des d’ERC hem fet una oposició molt responsable, aportant projectes i idees constantment, però ens n’han comprat molt poques.
La sensació que té la ciutadania és que la Diputació de Barcelona té molts diners, perquè té un pressupost que supera el d’alguns departaments de la Generalitat, però que és un organisme opac, sense gaire control, lluny dels focus mediàtics… Què n’opines?
La Diputació ha de canviar moltes coses. De fet, una de les raons per les quals penso que alguns partits no volien que la presidís ERC era justament perquè nosaltres teníem molt clar que calia fer aquest acte de transparència. En el mandat anterior vam aconseguir una cosa que, lamentablement, no tots els grups fan: tots els treballadors del grup d’ERC fitxen en entrar-hi i en sortir-ne. La transparència a l’hora de repartir els ajuts als ajuntaments, la visió transversal i holística de col·laboració entre diferents àrees internes: això no s’havia fet mai; això ho vam fer nosaltres en el mandat anterior, i això s’ha deixat de fer. Entenc que la ciutadania tingui aquesta visió que la Diputació és opaca, perquè és volguda, aquesta opacitat. És cert que la Diputació, i això la gent no ho sap, funciona com un ajuntament d’ajuntaments, no és una cambra parlamentària, no és un espai de debat polític: les decisions que s’hi prenen afecten només els ciutadans de la demarcació de Barcelona, no els de la resta de Catalunya. Lamentablement, la Diputació és una eina que s’utilitza amb poca transparència, amb poca visió holística i molt desconnectada de la societat.
“La Diputació és una eina que s’utilitza amb poca transparència, amb poca visió holística i molt desconnectada de la societat”
En aquest sentit, s’ha denunciat molts cops, i nosaltres també ho vam fer en aquest reportatge del 2019, que hi ha molts assessors dels grups polítics a la Diputació —també del vostre partit, és clar— que cobren moltíssims diners i que no se sap ben bé què hi fan…
En cada final de mandat, publiquem un llibre amb la feina que ha fet cadascun dels treballadors i treballadores, cadascun dels assessors i assessores i cadascun dels diputats i diputades d’ERC a la Diputació de Barcelona. Té molt poca difusió: a ningú li interessa gaire què fa la gent a la Diputació. La gent ho critica; però, quan té la informació, tampoc li interessa gaire… Que què fan els assessors? Ajudar-nos a nosaltres, els diputats, perquè tots som alhora regidors o alcaldes dels nostres municipis; per tant, hem de compaginar les dues feines. Una altra cosa és com s’utilitzen per part d’algunes forces polítiques aquests treballadors. Els nostres, els d’ERC, tots passen per concursos públics i no són obligatòriament militants del partit. Busquem perfils tècnics, i s’hi presenta gent de totes les universitats. Altres partits no ho fan així: n’hi ha hagut exemples diversos en aquest mandat, i això fa molt de mal.
Com veus la situació política actual a Catalunya, cinc anys i mig després de l’1-O? En concret, com vius tu el trencament de la unitat independentista?
Ho visc amb tristesa i decepció, perquè jo també vaig dir l’1 d’octubre a la plaça de la Biblioteca, ara plaça de l’1-O, on vam fer el recompte del referèndum, que la República era a tocar. Per tant, em sento frustrat que aquella voluntat no sigui una realitat. Pel que fa a la unitat independentista, potser no era tanta unitat com ens pensàvem, potser no tots arribàvem al convenciment que calia la independència pels mateixos motius… Quan vam ser-hi tots, l’1 d’octubre, ens vam pensar que hi havíem arribat de la mateixa manera i amb la mateixa velocitat, i això és una manca d’anàlisi. Després del 27 d’octubre, uns han estat a la presó, d’altres encara són a l’exili, d’altres estan represaliats, com moltíssima gent anònima. Això ja ho estem vivint i ho hem viscut… però potser ha faltat l’assumpció de la responsabilitat de dir: “No vam continuar, vam acceptar un 155”. Probablement no teníem més opció que acceptar-lo en aquell moment, però el que no podem fer després és oblidar-nos-en. Han passat coses, i cadascú n’ha fet la seva interpretació lliure, sense posar-se d’acord. Els diferents partits i les diferents entitats socials sobiranistes hem fet cadascun la nostra reflexió, però no l’hem posada en comú.
“Després de l’1-O, he trobat a faltar l’autocrítica de la CUP: no l’he escoltada”
Però l’estratègia del dia a dia, tant aquí a Catalunya com a Madrid, al Congrés dels Diputats, ha anat divergint cada cop més entre ERC i Junts, que són els dos partits principals de l’independentisme…; amb la CUP, també, però aquesta organització té un pes menor en la política catalana…
Sí, però també hi tenen responsabilitats, com tots. Jo trobo a faltar l’autocrítica de la CUP: no l’he escoltada mai. A Esquerra sí, i a Junts, en segons quins moments, també. No dic que uns siguin millors que els altres. Tinc una visió molt subjectiva, com a membre de la direcció d’un partit polític. Però crec que ara, que ja ha passat prou temps i que tothom ha passat els seus viacrucis, seria el moment de començar a plantejar-nos què fem a partir d’ara.
Quin és l’adversari d’Esquerra en unes municipals? És el PSC? És Junts? Depèn del lloc?
Esquerra som en terra de ningú, en el sentit que nosaltres tenim bons resultats i tenim representació a tot arreu. Això, en lloc de facilitar-nos les aliances, ens les complica. Personalment, aposto perquè puguem ser prou oberts i àgils per pactar allà on toqui per poder fer allò que volem fer. Mai he estat un gran estrateg polític; soc pràctic i resolutiu. Al Consell Comarcal del Moianès, per exemple, sempre hem optat per fer governs d’unitat. En determinats nivells de l’Administració, el que hem de fer és buscar les millors polítiques per als ciutadans i defugir segons quins tipus de marcs mentals. ERC és la força majoritària a la Catalunya no metropolitana i és la segona força a l’àrea metropolitana. I això fa que siguem els enemics a batre.
“Tenir bons resultats a tot arreu ens complica les aliances: som els enemics a batre per a tothom”
Però, justament en els casos de Lleida, de Tarragona o de Sant Cugat del Vallès, les principals grans ciutats que tenen ara alcaldia d’ERC, s’hi va poder arribar perquè hi va haver un pacte de “tots contra l’alcalde anterior o contra el govern anterior”. Potser ara no hi haurà aquesta necessitat de fer fora els qui manaven des de feia molts anys, com va passar el 2019.
Ens podem trobar que Esquerra obtingui els millors resultats de la història i, en canvi, no pugui governar en molts llocs. Si ens creiem que Esquerra ha de ser una eina útil per al govern dels municipis d’aquest país, seria trist que això passés, sense tenir en compte si les polítiques que s’han fet en aquells llocs han estat positives o no per a la ciutadania o si les coalicions que hi ha hagut continuen sent vàlides o no.
En tot cas, en les eleccions del 28 de maig, hi ha molt en joc…
Sí, la importància d’aquestes eleccions va més enllà dels ajuntaments, que és el que la gent veu quan vota: els consells comarcals i les diputacions tenen un pes enorme. Si la Diputació de Barcelona torna a estar dirigida per Junts i pel PSC, tornarà a ser una institució pensada només per a l’àrea metropolitana; no pensarà en el reequilibri territorial, ni en els petits municipis i les seves necessitats… Si ERC guanya a Moià, sense tenir el suport d’una diputació que pensi en tot el territori, és una victòria a mitges. Això, que jo veig tan clar, és difícil d’entendre per a la ciutadania a l’hora de votar, perquè en les municipals es vota molt la persona i l’equip, de vegades sense tenir-hi en compte les sigles. És un exercici de reflexió massa complicat per a molta gent.