Crític Cerca
Foto: Arxiu ERC
Entrevistes

Marta Rovira “Ho tornarem a fer? Depèn en gran part del que faci el PSOE”

La darrera vegada que CRÍTIC va entrevistar Marta Rovira, al juliol del 2017, ho vam fer en un hotel del centre de Barcelona. Faltaven tres mesos per a l’1 d’octubre i hi havia tensió política en l’ambient, però les paraules “presó” o “exili” no van aparèixer en la conversa. Tres anys després, la secretària general d’ERC viu com a refugiada política a Suïssa. Parlem amb ella per videoconferència, i la presó i l’exili sobrevolen en tot moment la conversa. Però l’entrevista, més enllà de l’actualitat, versa sobre el futur de l’independentisme i d’ERC, sobre les relacions amb el PSC i el PSOE i sobre el famós “Ho tornarem a fer”. També sobre la seva vida i trajectòria personal: ella, que després de llicenciar-se en Dret va arribar a examinar-se per ser jutgessa davant dels magistrats del Suprem, és avui perseguida per aquest Tribunal.

24/11/2020 | 07:00

Comencem pel principi: Vic, anys vuitanta. La teva família no formava part ni de l'”aristocràcia vigatana” –concepte al qual t’has referit alguna vegada– ni de l’Osona benestant. Com eren els Rovira-Vergés?

La meva família no té els vuit cognoms vigatans… La del meu pare és de Prats de Lluçanès, i ve de les colònies tèxtils. El meu avi i el meu besavi van néixer a Viladomiu, van treballar per a moltes fàbriques i, com que sabien fer anar els telers, els va sortir una oportunitat i van acabar muntant una petita fàbrica a Prats. El meu pare hi va fer feina en el torn nocturn des dels 14 anys. Recordo que el meu avi Rovira m’havia llegit una carta del meu pare quan estava treballant 12 o 14 hores, i li explicava que escopia sang. Ells van perdre els calés i la fàbrica quan el tèxtil se’n va anar a l’aigua, i de petita recordo el meu pare ajudant el meu avi a sortir-se’n, pagar els deutes, els treballadors… i salvar la casa i poca cosa més. La banda Vergés ve de Sant Pere de Torelló. Són una gent que es van dedicar a tenir la botiga de poble. La meva germana i jo som la primera generació de la família amb estudis universitaris.

El teu avi Francesc Vergés va ser alcalde de Sant Pere de Torelló durant el franquisme. Has explicat que ho va fer per vocació de servei. Però estem parlant d’un Ajuntament franquista i antidemocràtic.

A mi m’hauria agradat molt poder parlar amb el meu avi Quico de política. No ho vaig poder fer, perquè va morir en un accident de cotxe quan jo tenia 14 anys. Sí que he pogut parlar d’ell amb molta altra gent. Al poble va ser una persona estimada. Quan he preguntat, em destaquen tres coses del seu pas per l’alcaldia: va posar el rellotge a l’Ajuntament, va fer arribar la línia d’autobús, i va arreglar els carrers. Jo crec que era una vocació de servei i devia agafar l’alcaldia perquè li ho devien gairebé proposar. No crec que combregués amb el règim, però sempre em quedarà l’espina de no haver-hi pogut parlar profundament.

Vas estudiar Dret a la UPF. A Cada dia més a prop, el llibre biogràfic que va escriure Eva Piquer sobre l’any 2014, expliques que és allí on comença la teva socialització política. Vas anar a algunes reunions del Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI), però en la teva època universitària t’acabes implicant més a Juristes sense Fronteres. No veies del tot clar el moviment independentista?

Vaig acostar-me a l’associacionisme estudiantil per militar al BEI i anava a algunes reunions, però a Dret el BEI estava molt ben representat per gent com Carles Mundó, Martí AdroherIgnasi Garolera o Núria Cuenca. Juristes sense Fronteres necessitaven algú que s’ocupés de l’associació, i a partir d’aquí van néixer alguns projectes solidaris amb altres entitats estudiantils. Tot i això, jo ja buscava algun encaix independentista. També vaig posar els peus a la JERC, als 18 anys, en arribar a Barcelona. Em vaig donar d’alta la JERC en una parada de la rambla de Catalunya el dia de Sant Jordi amb 18 anys, i em va semblar superrevolucionari. Però jo volia militar a Barcelona, que era on residia, i ells volien que ho fes a Osona… No ens vam acabar d’entendre i al final la meva incorporació plena a ERC no seria fins alguns anys més tard.

Després de la carrera, vas fer tres anys d’oposicions per arribar a ser jutge. Un episodi poc conegut explica que et vas examinar per accedir a la magistratura… I vas suspendre.

Sí, i recordo tot l’attrezzo i la solemnitat dels jutges del Suprem que van examinar-me… Jo acabava d’estudiar Dret i tenia molta vocació per a l’advocacia. Però em vaig decidir a opositar a la judicatura perquè políticament em semblava important que hi hagués jutges que fossin catalans, que era una mancança històrica. No lamento els anys que hi vagi dedicar. Però el procés d’examen per accedir a la judicatura és molt d’un altre temps, arcaic i molt memorístic: cal recitar-hi de memòria una sèrie de preceptes del Codi penal… No me’n penedeixo, però. Va ser una experiència que m’ha empès a treballar per tenir un altre sistema de poder judicial.

Aquells són els anys en què et formes ideològicament. Tu t’has definit en alguna ocasió com a socialdemòcrata. Quin és el pensament ideològic i social de Marta Rovira?

Em sento molt còmoda a ERC, i, quan faig el pas, el faig després d’haver meditat molt perquè em costava molt lligar-me a unes sigles. Però per mi ERC és la fusió de dues idees molt importants: una és el republicanisme, molt poc reivindicat com a pensament polític, i l’altra és la socialdemocràcia. Soc independentista perquè soc socialdemòcrata i republicana. I l’única manera de perseguir aquests valors és ser independentista. També hi ha una certa base de defensa de la cultura i de la llengua, però sobretot per aconseguir més justícia social, per treballar per la igualtat d’oportunitats i per posar fi a les elits oligopolistes. Fujo, però, de l’esquerra dogmàtica.

“Som una esquerra que defensa els treballadors però també les empreses productives”

Creus que hi ha una esquerra massa immobilista?

Per portar a terme els seus objectius, l’esquerra ha de ser versàtil. No em sento part de l’esquerra que diu que les empreses i l’economia són el mal per se, i que nosaltres només hem de defensar els treballadors. Som una esquerra que defensa els treballadors però també les empreses productives, i sabem que, si incentivem aquest model, això és la millor manera d’aconseguir que hi hagi feina per a tothom.

Foto: Arxiu ERC

“Hem de posar fi a tota mena d’elits, siguin catalanes o espanyoles”

Quan parles de les elits oligopolistes, parles de l’Estat espanyol, et refereixes també a Catalunya?

Hem de posar fi a tota mena d’elits, siguin catalanes o espanyoles. També les elits comarcals i locals, que n’hi ha moltes al nostre país, perquè hi ha hagut molts alcaldes i alcaldesses que han governat durant molts anys. Soc una defensora de la limitació de mandats. No a quatre anys, perquè crec que és un temps que no permet moltes transformacions, però a 8 o 12 anys sí. Perquè després corres el risc del favoritisme i dels vicis.

Creus que el pujolisme, que va governar durant 23 anys, va instaurar en certa manera un règim oligopòlic o va caure en el favoritisme? Hem fet net, de tot allò?

Encara s’hi ha de posar molta llum. Per aconseguir una societat republicana, també necessitem un ciutadà compromès amb virtut civil i compromís. Hem de ser crítics amb la manera com s’exerceix la política. Fa falta obrir moltes portes i finestres, canviar molts murs de les administracions, que han de ser transparents.

El llibre d’Eva Piquer també recull que el 2008 vas escriure al teu blog que eres “fèmina però no feminista”, que no entenies les formes de les velles feministes i que no estaves a favor de la política de quotes… Quina és la teva relació amb el moviment feminista i com el veus ara en vista dels últims anys?

Soc radicalment feminista. I, des que em dedico a la política intensament, encara ho soc més. He viscut més intensament les discriminacions masclistes des que he començat a dedicar-me més a la política.

“Cada segon que passo dedicant-me a la política, més radicalment feminista em faig”

Però on les has viscut? Dins del partit? Al Parlament?

A tot arreu! De companys i companyes, i de diferents organitzacions polítiques. En negociacions entre partits, fent d’oposició… El sistema polític està construït a partir de paràmetres masclistes, i la política està altament masculinitzada. Cada segon que passo en la política, més radicalment feminista em faig. I això explica la trajectòria viscuda des que es va escriure el llibre de l’Eva i l’actualitat.

Creus que ERC ha actuat prou bé quan han aparegut casos de masclisme? Penso en el cas de l’exconseller Alfred Bosch i Carles Garcias, o en el cas de les declaracions de Lluís Salvadó.

ERC ha actuat diligentment, però està en un procés d’aprenentatge. Tenim més instruments que mai per afrontar aquestes situacions, però n’hem après mentre els hem hagut d’aplicar. Si avui es tornessin a repetir alguns dels episodis que hem hagut de tractar, estem en condicions de fer-ho molt millor. Crec que en algun moment s’hauria pogut gestionar millor. Per exemple, nosaltres hem detectat limitacions en el sentit que l’organització sovint va al darrere d’una realitat de la qual no tenim coneixement. Hem de fer processos més àgils. Si no, la mateixa realitat comunicada als mitjans de comunicació fa que molts cops ens trobem anant per darrere d’una realitat ja coneguda i, si m’ho permets, jutjada pels mitjans.

Foto: Arxiu ERC

“Defujo els llibres de Puigdemont. Si cadascú explica les seves vivències personals de l’1-O, serà una guerra de retrets constant”

Al llibre Cada dia més a prop, publicat el 2014, et pregunten on et veuries el 2024, i deies: “Haurem fet la feina i viurem en un país normal amb absoluta tranquil·litat. Un cop haguem fet el clic, la resta és gestió: negociació amb l’Estat espanyol, actius i passius…”. Què penses quan llegeixes això ara?

Amb Oriol Junqueras hem fet un exercici de posada en comú de reflexions compartides al llibre Tornarem a vèncer (2020). Hi expliquem que, segons el nostre parer, l’octubre de 2017 va tenir uns encerts, però també manques de previsió i errors. I segurament algunes d’aquestes mancances les vam generar nosaltres mateixos. Si volem guanyar, això ens ho hem de poder dir amb humilitat i transparència. Les fortaleses hi són. Quin projecte té per a Catalunya el Govern espanyol o partits que són sucursalistes de forces polítiques espanyoles, com els Comuns o el PSC? El nostre camí pot ser dificultós i incert; però, per molts interrogants que hi hagi, no hi ha un altre projecte igual de sòlid que aquest.

Has llegit els llibres de Carles Puigdemont, sobre la seva presidència i sobre els anys de l’exili?

Me’ls he rellegit tots dos. Però, quan vaig veure que Puigdemont explicava les seves vivències del 2017 des d’una aproximació molt personal, els vaig defugir.

Els llibres del president Puigdemont són durs amb ERC i en especial amb Oriol Junqueras, a qui acusa de deslleial. Et sembla que en fa un relat injust?

Són les seves vivències i, en la mesura que no són compartides o consensuades, no les puc catalogar de justes o d’injustes. En tot cas, no són les meves ni les d’Oriol Junqueras o les d’altres persones d’ERC. A mi m’hauria agradat que escrivíssim un llibre a múltiples mans sobre l’octubre del 17, que construíssim un relat conjunt en forma d’aprenentatge que ens permetés seguir el camí de la manera millor possible, consensuant estratègicament el que hem de dir i fer. Des del meu punt de vista a partir de l’1 d’octubre aquest camí de consens ja no existeix. I és llavors quan comencem a perdre el lideratge. Si cadascú explica les seves vivències particulars sobre el que va passar, entrarem en una guerra de retrets constant i permanent.

“Vaig dir que el Govern espanyol ens va dir que respondria amb l’Exèrcit, i m’hi reafirmo”

HI ha unes declaracions teves que van ser molt polèmiques després de la DUI fallida del 27-O. Vas explicar que sabies que el Govern espanyol havia amenaçat amb “sang i morts al carrer” si el Govern català intentava implementar la República. El mateix president Rajoy et va desmentir. T’hi reafirmes?

No vaig dir que el Govern espanyol hauria fet això, sinó que el Govern espanyol ens deia que faria això. No sé quins plans tenia l’executiu de Rajoy, però teníem el precedent de la intervenció policial de l’1 d’octubre. El Govern espanyol ens va dir que respondria amb l’Exèrcit, i ens ho va dir en reunions oficials. Em reafirmo en el que vaig dir perquè va passar i altres persones també ho van entendre així. Jo intento explicar-ho en un moment en què l’independentisme se l’acusa de moltes coses, i miro de fer obrir els ulls a la ciutadania del moment en què érem i per què es van prendre determinades decisions polítiques. En aquell moment, l’amenaça era creïble quan ja havíem viscut la primera ofensiva.

Abans has fet servir el concepte “sucursalisme” per definir el PSC i els Comuns. Et sembla una definició justa?

Sí. Les apostes del PSC a Catalunya acaben sent autoritzades pel PSOE, i, respecte als Comuns i Podemos, hi ha la mateixa relació.

Miquel Iceta deia en una entrevista recent a CRÍTIC que seria molt difícil arribar a acords amb ERC mentre defenseu allò d'”Ho tornarem a fer”. Què en penses?

Jo li respondria que, si ho tornem a fer o no, depèn en gran part del que faci el partit de Miquel Iceta, que és el PSOE. Fa anys que intentem arribar a acords amb l’Estat espanyol, acords que o no arriben o no es compleixen lleialment. Ara el PSOE s’ha assegut en una taula de negociació que assumeix que hi ha un conflicte polític a Catalunya. Nosaltres en aquesta taula representarem els grans consensos de país, i un d’aquests consensos és que més del 70% de la ciutadania catalana, com s’ha expressat en enquestes i en algunes votacions, és partidària d’un referèndum per resoldre el conflicte. A quin cantó de la taula s’asseurà el senyor Iceta? Al cantó dels qui defensem aquest gran consens, o al cantó del Govern espanyol, que ens diu que el referèndum no és la solució? A quin cantó de la taula s’asseuran els Comuns?

Foto: Arxiu ERC

“Ara mateix som molt lluny del PSC; se’m fa impensable que arribem a un acord”

Hi ha qui diu que ERC està preparant un nou tripartit i que arribarà a pactes amb el PSC. Si els socialistes proposessin investir el candidat d’ERC, hi estaríeu d’acord?

Dit així, perquè el PSC proposi investir el candidat d’ERC, no. Em sembla que el PSC ens ha d’explicar molt clarament per què voldria investir un candidat d’ERC. Ara mateix som molt lluny del PSC; se’m fa impensable que arribem a un acord. No som nosaltres que ho diem: ho diuen ells mateixos. La seva estratègia és no arribar a acords amb ERC. Ens ho demostren a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona. Els pactes que fa ERC a escala municipal impliquen buscar una alternativa a aquells governs del PSC que porten 20, 30 o 40 anys d’història en els seus feus. Amb qui podem pactar per transformar des de l’esquerra i sense lligams amb el règim del 78 ni les elits? De vegades amb els Comuns, que diuen que estan per confegir una alternativa d’esquerres; en alguns casos, hem combinat els Comuns i sectors de JxCat, i, en alguns, també la CUP.

Què penses quan veus alguns independentistes, sovint de nova fornada, que diuen que ERC són uns traïdors pel fet d’arribar a pactes amb el PSOE a Madrid?

Suposo que els qui diuen tenen por d’ells mateixos i ens jutgen sota els paràmetres d’una altra generació política. Són ells que feien aquesta pràctica política, no nosaltres. ERC no és això. Els pactes amb el Govern espanyol, quan n’hi hagi, seran amb vocació de país i amb interès general i transparència pública. Ara, què ha de fer ERC, davant d’una crisi social i econòmica d’unes dimensions brutals a raó de la pandèmia? Doncs intentar tenir al nostre abast tots els instruments que facin possible una sortida de la crisi. A qualsevol preu? No, des del nostre programari i ideals. Hem d’utilitzar tots els instruments possibles per generar inversió pública, vinguin d’Europa, de l’Estat espanyol o de Catalunya. Això és ser hereu del pujolisme, que feia pactes ocults amb les elits i les castes oligopolistes de l’Estat i quedava atrapat en aquesta praxi política? Em sembla que no. Els pactes d’ERC són oberts i al servei del país.

Convergència o ara Junts per Catalunya fan pactes ocults amb les elits?

Això ens ho haurien d’explicar ells, perquè han pactat a la Diputació amb el PSC. Avui tenim poca informació de tots els pactes que es van fer a l’època pujolista i de què implicaven. Nosaltres no ens casarem amb una política de pactes a l’Estat. Sempre utilitzem dos criteris: intentar millorar la qualitat de la vida de la gent, i al mateix temps, fer passos cap a la República catalana.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota anual, rebreu el dossier monogràfic núm. 7, 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies