19/11/2020 | 06:00
Ets nascuda a València. Et sents valenciana? Valenciana i catalana alhora?
Em sento valenciana-catalana. Vaig vindre aquí amb 30 anys i continuo tenint allà el tronc de la meva família biològica i també la volguda. Vaig ser una de les víctimes de la crisi del 2008: treballava als mitjans, arriba un ERO i decideixo venir a Barcelona perquè volia reciclar-me i fer un màster de comunicació estratègica. No hi coneixia ningú, en aquell moment…
Quins són els teus orígens, com és la teva família?
M’he criat amb la família de la meva mare, que em va tenir molt jove, amb 19 anys. Es va separar de seguida del meu pare i ja vaig anar a viure amb me mare i me tia. Me tia va ser com una segona mare per a mi. Els meus cosins són com els meus germans: vivíem al mateix edifici a València. La meva sempre ha estat una família atípica: àmplia i matriarcal.
I a què es dedicaven?
El meu avi era d’Alcoi, i la meva àvia, del Pinós. Eren molt pobres: ella va fer de criada, va venir a servir a València des del poble, i allà es van conèixer. Me mare venia al mercat quan jo era petita i ara té una botiga.
Tu vas poder estudiar i vas fer periodisme.
Sí, vaig ser la primera de la família que va poder anar a la universitat. Vaig estudiar amb una beca al CEU San Pablo perquè no hi havia universitat pública de periodisme a València en aquell moment. Jo volia venir a l’Autònoma de Barcelona, però no podia pagar-ho i, per tant, vaig estudiar allà becada. Vaig fer pràctiques a la ràdio, a la premsa i al Canal 9, a la secció d’internacional, que era la menys conflictiva. Va ser durant els anys de Zaplana i de Camps.
Durant una època vas arribar a treballar també al gabinet de comunicació de la Generalitat Valenciana durant els governs del Partit Popular.
Sí. Va ser una cosa molt curiosa: m’havia preparat les proves per al Canal 9 i no hi vaig entrar; em vaig quedar en llista d’espera. Llavors van sortir places al gabinet de comunicació de la Generalitat Valenciana, i hi vaig quedar la primera. Crec que hi vaig aguantar com cinc mesos o una cosa així. Era durant l’època de Camps. Crec que l’experiència va ser interessant en la mesura que vaig veure com funcionava des de dins la maquinària. Era brutal ser conscient de tots els filtres que s’hi passaven.
“Mai havia militat en política fins que apareix Podem. Els partits polítics em generaven rebuig”
Com comencen els teus vincles amb el món social i la política? Quan comences a implicar-t’hi?
Mai havia militat en un partit polític. De fet, mai m’havia sentit atreta ni interpel·lada pels partits polítics tradicionals. A casa sempre hem estat votants d’esquerres; però, més enllà d’això, poca cosa més. Jo havia fet voluntariats ambientals, cursos de català per a persones migrades, i a casa havíem acollit nens que venien de viure a la presó perquè eren menors de tres anys i tenien les mares preses. Feia més tasca de voluntariat que no de militar en partits polítics, que sempre m’havien generat un cert rebuig; ho he de confessar. Mai havia militat fins que apareix Podem.
Hi ha un moment clau en la teva trajectòria en què intentes liderar Podem Catalunya, i vas perdre davant Albano-Dante Fachín.
Hi havia cinc candidatures i quedo la segona. Ho vaig viure amb molta esportivitat, però els resultats em preocupaven, sobretot, en termes polítics. De fet, després vam veure com va ser l’evolució de la relació amb els comuns. La direcció va optar per no formar part de Catalunya en Comú, i un grup de gent i jo fem el pas com a independents. Són moments durs perquè una part del partit no va comprendre que féssim aquest pas, però jo vaig fer el que considerava que havia de fer. Teníem un objectiu comú, calia cooperació i suma, tot respectant cadascuna de les identitats. Per tant, no tenia sentit estar competint amb una força que sempre he considerat germana. El tema de Podem i dels comuns és com la qüestió valenciana i catalana. Jo sóc militant conscient d’En Comú Podem i crec que no he d’escollir.
Podem Catalunya és un dels Podem on més conflicte hi ha hagut i diferents lideratges, crisis internes, dimissions, escissions, el problema d’unir-se o no amb els comuns, i al final tot va acabar amb Pablo Iglesias fotent un cop sobre la taula i amb Albano-Dante Fachín fora…
Ha estat una història intensa i convulsa. El procés de Podem Catalunya ha estat molt intens, però és que la política catalana ha estat també molt intensa, i la realitat política aquí és diferent de la d’altres territoris: ja hi havia una fragmentació política brutal perquè s’hi encreuen dos o tres eixos, l’ideològic, el nacional… i, a més, era difícil consolidar lideratges tenint un espai germà que ja els tenia consolidats, com eren els comuns. Per Podem Catalunya, era difícil trobar el seu espai.
“M’han dit ‘errejonista’, però no m’agrada que m’etiquetin, i menys amb el cognom d’un home”
Podem Espanya tampoc és una bassa d’oli. En una època tu et consideres errejonista?
És cert que m’han dit ‘errejonista’ moltes vegades, però no m’agrada que m’etiquetin, i menys en funció del cognom d’un home. No és que sigui errejonista: és que en el congrés de Podem de Vistalegre 2 vaig anar a les primàries que hi va haver al Consejo Ciudadano –que és com la direcció estatal– a la llista de l’Íñigo.
És el Vistalegre de l’enfrontament entre Iglesias i Errejón?
Sí. A mi, el tema dels corrents no m’ha agradat mai. Respecto els corrents interns en els partits, però mai m’he sentit part d’un corrent. Per tant, jo no estava a favor de construir un corrent dins de Podem. Els processos interns comencen i acaben; tu treus el resultat que treus, i s’ha acabat. Quan vaig perdre contra l’Albano, mai se’m va ocórrer crear un corrent dins de Podem Catalunya: ho has d’acceptar democràticament, venir amb l’ego calmadet de casa i amb la teràpia feta, perquè formes part d’un espai que decideix democràticament una cosa, i tu, guanyis o perdis, assumeixes el resultat i remes en aquesta direcció. Així ho vaig viure.
Però tu estaves més a prop d’Íñigo Errejón aleshores?
Jo en aquells moments sentia que ell tenia més per la mà el que era Catalunya. Havia viscut aquí, tenia relació amb gent d’aquí, i en aquell moment jo creia que entenia millor la peculiaritat de Catalunya. Després s’ha demostrat que em vaig equivocar, no? Pablo Iglesias ha demostrat que té una gran sensibilitat pel que fa al conflicte Catalunya-Espanya. Crec que entén molt bé el que passa. El que va ser un error greu de l’Íñigo va ser presentar-se a les generals amb Més País per Catalunya competint amb En Comú Podem. Era una candidatura que pretenia ocupar un espai que nosaltres ja estem treballant des del feminisme, la lluita contra l’emergència climàtica, des de la justícia social i des del diàleg.
“Les dones que són a la base del partit pateixen més masclisme que les que ocupem un lloc de poder”
Hi ha un fet que és transversal a la societat, als partits polítics i moviments socials, que és la violència masclista. Els darrers mesos han aparegut casos a JxCAT, a ERC i a la CUP. Has viscut algun cas similar dins l’espai polític dels comuns?
Els partits polítics formen part d’una societat que és masclista i patriarcal, i això fa que aquestes organitzacions també estiguin travessades pel masclisme. He de confessar que jo he viscut casos de masclisme fora de la política, però no dins de la meva organització. Als comuns fem molts esforços en aquest sentit. Em sentia molt més vulnerable quan era becària en un gran mitjà de comunicació, on vaig haver de suportar comentaris i actituds perquè em trobava envoltada de grans capitostes, que solien ser tios de 50 anys, heteros i amb rols de poder. A mi em preocupen més les dones que són a la base, que segurament no tenen un lloc de poder, que les dones que sí que els ocupem. És més difícil que algú s’atreveixi amb nosaltres. Al Parlament, sí que he hagut de suportar actituds masclistes d’alguns diputats. I òbviament a les xarxes socials. Ara, hi insisteixo, estic en una situació de privilegi i, per tant, no poso la mà al foc per cap espai polític ni de cap altre tipus.
Falta feminisme en la política institucional?
Ha faltat molt feminisme en la política i, sobretot, en les polítiques públiques i en el debat públic. En la batalla contra l’extrema dreta, el que em preocupa és que moltes vegades no fem suficient pedagogia de què és el feminisme. Per mi és un fracàs que hi hagi molts tios que el sentin com una amenaça: jo crec que hauria de ser un aliat dels homes, en el sentit que no només va en contra dels seus privilegis, sinó que pot ser un element alliberador dels rols que per a ells també són durs. S’hauria de comptar amb la complicitat dels homes. Falta molt per fer en política pública feminista.
“Els independentistes es van equivocar, i els presos polítics ara ho estan patint molt”
Per acabar el fil de la teva trajectòria política, hi ha un episodi que conflictua tota la societat: el procés i, sobretot, la declaració unilateral d’independència impulsada per Junts pel Sí i per la CUP ara fa tres anys. Tu hi eres al Parlament, com a diputada de CSQEP. A diferència de companys de partit teus com Albano-Dante Fachín o Àngels Martínez Castells, que no van ensenyar el seu vot “per solidaritat antirepressiva”, tu l’acabes ensenyant. Per què ho fas?
Jo crec que al voltant d’aquesta votació es va generar una llegenda urbana segons la qual, si nosaltres ensenyàvem el vot, estàvem col·laborant amb la repressió. És fals: ningú ha estat perseguit per la seva orientació de vot aquell dia. De fet, qui està empresonada és Carme Forcadell pel fet de permetre aquesta votació, cosa que crec que és un error. Sempre he defensat que al Parlament s’ha de poder parlar de tot, i ella ha estat represaliada en aquest sentit. Nosaltres votem abstenció al referèndum, però no perquè no el defensem, sinó perquè pensem que aquell, tal com estava plantejat, no acabaria tenint efectes reals, ja que ni havia estat pactat, ni era reconegut internacionalment. I votem que no a la DUI perquè pensàvem que trencava el consens al qual havíem arribat l’1 i el 3 d’octubre, que no era només entre els independentistes sobre el dret a decidir i el dret a l’autodeterminació, sinó de tot el sobiranisme. Nosaltres ensenyem el vot; és una decisió col·lectiva, perquè entenem que la ciutadania mereix saber que nosaltres hi votem que no. I sobretot, perquè tenim clar que en cap cas això tindria efectes sobre ningú.
I tres anys després, com veus la salut de l’independentisme?
L’1 i el 3 d’octubre s’eixamplen uns marges que el 27-O es fan estrets. I crec que això ha estat l’error de tot. Però tampoc m’agrada fer llenya de l’arbre caigut: crec que ells es van equivocar, però viure de retrets no ens permet avançar, i hi ha gent que ho està patint molt. El tema dels presos polítics és una ferida que tenim com a país; així que, des del reconeixement d’aquest patiment, per mi el més important és que aquests errors no es repeteixin. Ara, el que em preocupa és que l’independentisme, que en un moment va estar unit, ja no ho està: ha entrat en una competició perillosa en la qual hi ha un cert segrest emocional i ningú vol dir prou. Ningú diu “reflexionem i vegem com podem tornar a generar aliances amb forces sobiranistes no independentistes”. En lloc de fer això, està havent-hi un cert replegament, i crec que no tenen un full de ruta ni compartit ni concret.
“Ens sentim instrumentalitzats i maltractats per una part de l’independentisme”
Una de les coses que potser han afectat molt el posicionament polític de l’espai dels comuns és sentir-se insultat, atacat i assetjat durant els darrers anys per una part de l’independentisme. Això ho has viscut tu, Ada Colau, Jaume Asens… Com us afecta aquesta estratègia?
No ho fa tot l’independentisme, però és cert que, per a un sector, hi ha la creença que, si nosaltres no existíssim, ells ja tindrien la majoria de vots. Els molesta que hi hagi una proposta alternativa que creu que Espanya és reformable i que, amb totes les nostres limitacions, anem fent petites passes per aconseguir canvis. Li havia dit diverses vegades al president Quim Torra que ell ens tractava com si fóssim l’enemic a batre o l’adversari, i això, en lloc de construir ponts, els trenca. I ens trobem que ha arribat un moment en el qual preferim expressar els nostres posicionaments des de marcs propis en lloc de participant en fotos conjuntes, perquè, per un costat, ens sentim instrumentalitzats i, per l’altre, maltractats. No m’agrada gens el victimisme, però és cert que moltes vegades hem hagut d’escoltar coses molt desagradables. És curiós, perquè després s’ha vist que hi ha gent que ha anat virant cap als nostres posicionaments, mentre que nosaltres no ens n’hem mogut mai. En canvi, altres forces han anat i han tornat…
En qui penses?
En tota la gent que deia que el referèndum era una pantalla passada.
Però parlaves de forces.
Sí, penso, per exemple, en ERC. Però veig que els està costant molt dir que s’estan equivocant. Intenten tenir un discurs diferent, però després diuen que en el proper Govern de la Generalitat pactaran amb JxCat, i que s’ha de superar el 50% dels vots, tot i que no tenen clar per a què.
Deies que l’independentisme no ha volgut generar aliances amb els comuns. Vosaltres esteu per recuperar-les? Perquè sembla que amb qui les heu prioritzat ha estat amb el PSC, fins i tot quan hi havia la possibilitat real d’aliances amb partits independentistes, com en el cas de l’Ajuntament de Barcelona.
A Barcelona, però, va ser determinant el discurs d’Ernest Maragall la mateixa nit de les eleccions, que, una vegada resulta guanyador, diu que el seu soci prioritari és JxCat. Nosaltres, a Barcelona i on calgui, sempre direm que JxCat no és un hipotètic soci per governar enlloc.
“El PSC no és més progressista que el PSOE. Hi ha una subordinació important.
Tornem a la política d’aliances. L’espai de Podem i dels comuns van néixer com un espai antagònic als vells partits, i molt crític amb el PSC a Barcelona. Volíeu representar un trencament amb aquest món, però és amb qui acabeu pactant. Això implica unes certes renúncies.
Aquí jo diria dues coses. Primer, les majories absolutes no existeixen ara, cosa que vol dir que, si volem governar, hem de trobar amb qui. I nosaltres, en principi, volem governar, perquè pensem que és la manera més directa de poder transformar la realitat. En segon lloc, jo crec que tenim un cert complex en aquest país sobre el que són les coalicions. La història europea n’és plena! Jo penso que és possible pactar els acords i els desacords, i que governar amb ERC a Tarragona o amb el PSC a Barcelona no ens fa moure cap a posicions ni d’ERC ni del PSC. Senzillament, tu tens un programa de coalició al qual arribes a partir del que tens en comú, i, després, hi ha coses en les quals estem diametralment oposats. Per exemple, del PSC, no ens agrada la seva posició sobre la regulació dels lloguers o el seu pacte amb Units per Avançar.
Es poden crear governs transformadors amb aquests socis?
Jo crec que la política d’ERTO, la resposta a la crisi que està donant el Govern central, que és cert que és una solució d’urgència, o la regulació de les condicions de treball dels riders són polítiques transformadores. No tant com si governéssim nosaltres en solitari, és clar.
Un exemple d’aquests límits és la regulació dels lloguers a l’Estat, que no està arribant…
Però hem aconseguit el compromís i ara estem batallant per la prohibició dels desnonaments.
Tampoc s’han derogat la llei mordassa ni la reforma laboral.
Això és al programa de coalició i estem convençudes que passarà. La ministra de Treball tenia claríssim que resoldre el tema dels ERTO, els riders i posar-se a derogar la reforma laboral era prioritari. No és només que hi sigui a l’acord de coalició, sinó que ho té com un compromís personal. Això passarà.
“Nosaltres ni entrarem en un Govern amb JxCat ni hi donarem suport des de fora”
A Catalunya, la vostra proposta per governar seria ERC-PSC-comuns?
No parlem de fórmules. Mirem què passa a les urnes i actuem en funció d’això. Nosaltres ni entrarem en un Govern amb JxCat, amb Ciutadans ni amb el PP ni hi donarem suport des de fora. I a partir d’això considerem que entre ERC, la CUP, el PSC i nosaltres s’hauria de trobar alguna fórmula que ens permeti tenir un altre Govern amb un altre tarannà per a Catalunya. Què passa? Que veig que la CUP, des que va investir Torra, s’ha instal·lat en el no a tot. Ha entrat en una dinàmica que a mi em costa d’entendre, i confio que canviï, perquè en les votacions al Parlament, en el tema econòmic i social veiem que tenim molts punts en comú. Pel que fa a ERC, diu per activa i per passiva que vol estar amb JxCat. Fa alguns dies, deien que volien un Govern fort amb els comuns i amb JxCat, però per nosaltres, un Govern fort on hi sigui ERC i JxCat és quasi un oxímoron. Ara mateix, les relacions estan trencades. I, després, el PSC fa tot això que us deia i, a més, és molt poc valent amb el tema de la monarquia. Aquest és el panorama; però, a partir d’aquí, s’ha de trobar un programa de Govern compartit entre forces progressistes. Hi ha punts comuns: necessitem una política per reindustrialitzar Catalunya, per fer la transició ecològica, ens cal un pacte nacional per la salut, una transformació educativa…
I de tot això és possible parlar-ne amb aquestes quatre formacions que deies?
Hi ha aquestes forces al Parlament de Catalunya amb les quals ens podríem posar d’acord.
Però hi ha un altre element, que és la qüestió de la repressió i que, dins de tot el que comentes, és un altre tema que afecta una bona part de la població catalana directament o des del punt de vista emocional. Seria possible parlar-ne amb tothom?
Si em preguntes concretament pel PSC, l’hem vist moure’s en aquest sentit. En les darreres eleccions generals, l’únic que parlava d’un conflicte entre Catalunya i Espanya, o de la necessitat d’una taula de diàleg, era Pablo Iglesias. En aquest sentit, els socialistes s’han mogut. És cert que el PSC, en aquest tema, sempre oscil·la molt entre les pressions que rep per part de determinats barons territorials i pel calendari electoral; així que no crec que li vegem moviments valents abans de les eleccions. Tanmateix, crec que després és capaç de fer-ho. El que sorprèn és que Catalunya, sociològicament, és més progressista que la resta de l’Estat; però en canvi, el PSC no és més progressista que el PSOE. Hi ha una subordinació important.
Quin problema tenen els comuns en els comicis al Parlament? Han guanyat eleccions generals a Catalunya i les municipals a Barcelona i en altres municipis, però al Parlament de Catalunya els resultats han estat sempre decebedors. Quina autocrítica faria a l’espai dels comuns?
Soc sempre molt partidària de fer autocrítica. Han estat uns anys tan convulsos a Catalunya que això ens ha portat que, quan neix una formació en un context tan agitat, la construcció de la l’organització mateixa sempre és difícil. Catalunya se’ns resisteix, però crec que cada vegada som més decisius. El discurs que hem fet des del principi, i que ara veiem com altres formacions s’hi estan apropant, ocupa la centralitat del tauler. Estem molt motivats amb les eleccions perquè considerem que el canvi no pot esperar. La ciutadania està esgotada, no només del sacseig emocional que arrosseguem del procés, sinó també per la crisi sanitària, social i econòmica. La gent es mereix començar a alçar el cap.
“La socialdemocràcia ha fracassat per falta de valentia. Si vols guanyar, no has de copiar la dreta”
Podem, d’una banda, o l’independentisme, d’una altra, van obrir la finestra d’oportunitat per canviar el règim del 78, però avui dia semblaria que les dues esquerdes han topat amb un mur més fort que el que potser preveien. Sembla un mur infranquejable. El règim del 78 aguanta prou bé, el bipartidisme resisteix, la monarquia pateix però aguanta, el poder judicial segueix sent molt conservador… S’ha tancat aquesta finestra d’oportunitat i estem iniciant un nou cicle, com diu Xavi Domènech?
El règim del 78 està més fort o més feble després dels darrers 10 anys? Més fort, no ho està, i més feble, en funció de què. Jo diria que tenim una monarquia que està més feble per la corrupció. Hem posat fi al bipartidisme? Bé, ara crec que tenim un multipartidisme imperfecte, perquè segueix havent-hi dos grans partits, però és cert que l’arc parlamentari és molt més divers. I, si pensem en el poder judicial, crec que com a mínim ara està més qüestionat que mai. És cert que l'”asalto a los cielos” que volíem no ha estat ni tan ràpid ni tan fort i profund com ens agradaria, però jo no soc pessimista. I, sobre la finestra d’oportunitat, crec que, en la situació tan dura i dramàtica que vivim, el coronavirus també ho podria ser. El capitalisme ha ensenyat les seves costures i hem vist que no funciona. No és sostenible ni per a la nostra vida, ni per al planeta, ni com a sistema: quan una bona part de la ciutadania està empobrida i no pot consumir, se t’acaba el joc. Per tant, en el postcapitalisme, quin sistema volem? En aquest sentit, des de les cooperatives es va fer una proposta molt interessant que era la de l’economia plural i per la vida. I, més enllà d’això, crec que hi ha expressions al món que ens indiquen també que està havent-hi un canvi.
Doncs obrim focus: el cicle electoral els darrers 15 anys a Europa ha estat un desastre per a la socialdemocràcia i l’esquerra alternativa (des dels partits socialdemòcrates a França, Alemanya o els laboristes de Jeremy Corbyn fins a Syriza o l’esquerra portuguesa). Només resisteixen unes quantes excepcions en el terreny municipalista.
El que és clar és que la socialdemocràcia ha fracassat. Crec que faríem bé si anéssim més enllà de dir que l’extrema dreta és molt dolenta i penséssim en el grau de responsabilitat que tenim nosaltres en el fet que estigui als nivells que està. Hem de pensar en els errors que hem comès perquè estiguin en la posició que estan, i, en bona part, la socialdemocràcia ha traït i no ha estat prou valenta. Si realment vols guanyar l’extrema dreta, no pots fer-ho a mitges tintes ni copiant el seu discurs, ni assumint una bona part dels seus postulats. Has de generar una utopia il·lusionant, com diria Marina Subirats, però que sigui viable, sense crear expectatives que després es vegin frustrades. Perquè també hem vist que això produeix una impotència que no és bona. L’esquerra ens hem de treure del damunt la superioritat moral que hem tingut tant de temps i pensar per què és més fàcil que gent de determinats barris se senti més representada per un senyor que l’està explotant i que viu en una mansió que per gent com nosaltres.
