04/10/2022 | 06:00
Anem al principi, a les arrels. D’on surt Gabriel Rufián?
Vinc de pare i mare andalusos i d’una família amb una tradició obrerista molt a l’esquerra de l’esquerra. Soc de barri, del Fondo de Santa Coloma, que als anys vuitanta era una ciutat dormitori però amb molta consciència de classe i una cultura popular molt forta. Vaig tenir una infància feliç, amb algunes mancances, i una joventut en què vaig anar enllaçant feines precàries. Això és tot, res d’extraordinari. És la història de moltíssima gent en aquest país i en altres llocs de l’Estat espanyol. Probablement, la meva socialització no té gaires diferències amb la d’algú de Vallecas.
En relació amb aquesta forta cultura popular, Santa Coloma de Gramenet és, precisament, el primer lloc on els veïns van organitzar-se per exigir la immersió lingüística durant els vuitanta.
I em sento profundament orgullós que, gràcies a la lluita de la classe treballadora de la meva ciutat, jo hagi tingut la capacitat d’aprendre a parlar i estimar en dues llengües diferents. Ara estem veient com en alguns barris s’està inoculant el discurs de l’extrema dreta, i crec que en aquells temps això hauria estat impensable. Els nostres pares i avis, amb molta menys formació i informació, tenien molt clar qui era el seu adversari de classe. Això avui està fallant i és una reflexió que totes les esquerres ens hem de fer.
Et planteges tornar a Santa Coloma i fer política municipal?
Sí.
I en quin estadi està aquest plantejament?
En reflexió. És una proposta que m’han fet moltes vegades, i aquesta vegada me la fa l’Oriol [Junqueras] i la secció local. A mi m’és molt difícil dir-li que no a l’Oriol i m’ho estic pensant. Si puc ajudar que un partit que governa per majoria absoluta des de fa 31 anys a Santa Coloma deixi de governar, perquè em sembla molt poc sa, doncs aportaré el que pugui.
“No tothom s’emociona amb una estelada, ni se sap ‘Els segadors’, però aquesta gent també són dels nostres”
Tornant a la immersió lingüística, quina lectura fas de tota la polèmica al voltant de la llengua, les resolucions judicials i les declaracions d’alguns partits de la dreta espanyola sobre el castellà i el català?
Això té un rèdit electoral fora de Catalunya, tot i que Ciutadans també va obtenir un gran resultat aquí atiant odi cap a la diversitat cultural i lingüística. A Vox saben perfectament que estan mentint quan diuen que el castellà està perseguit o amenaçat; però, si li han tret el copyright d’aquest discurs absurd i fal·laç a Arrimadas, és simplement perquè l’anticatalanisme, agradi més o menys, té un rèdit electoral. I, al mateix temps que et dic això, també penso que el català no ha de ser patrimoni exclusivament de l’independentisme.
És l’independentisme el que considera que el català és patrimoni seu, o són alguns dels partits no independentistes però de base catalanista els que han deixat de banda aquesta qüestió?
Molts dels treballadors que van lluitar perquè els seus fills i nets estimessin i parlessin la llengua d’aquest país estarien enormement avergonyits amb un partit que va tenir –en passat– una sigla gloriosa com la del PSC. En aquest assumpte ha tingut una actitud, sent molt generós, equidistant, i això només respon a una mena d’operació de rescat de vots de Ciutadans. En qualsevol cas, penso que l’agenda política i mediàtica actualment la dominen de forma total i absoluta la dreta i la ultradreta, i això explica que s’estiguin recuperant debats que fa temps que eren tancats. I és dramàtic, perquè passa amb la llengua i passa amb l’avortament, sense pretendre fer cap paral·lelisme.
“El català no ha de ser patrimoni exclusivament de l’independentisme”
Sobre això, en una entrevista a CRÍTIC, els periodistes Jordi Borràs i Miquel Ramos explicaven que una de les victòries de l’extrema dreta havia estat justament la dretanització dels parlaments.
Jo és que treballo al focus de tot això i ho veiem de forma molt clara. El principal triomf de la dreta i de la ultradreta és crear l’imaginari segons el qual reivindicar un habitatge digne és comunisme. Han convençut que això és així, quan aquesta reivindicació és socialdemocràcia moderada, com a màxim. I aquí penso que també ens cal autocrítica.
Quina autocrítica?
Les esquerres, tinguem la bandera que tinguem, no només hem de militar en la moral. Jo estic fart de tenir la raó; el que vull és guanyar, i això suposa militar en la utilitat. En el cas de Catalunya, ERC és tan gran que la gent ens vota per motius molt diferents: no només per la bandera; moltes vegades també ens vota per la nevera. Hem de ser la síntesi de Catalunya, i això suposa parlar del dia a dia de la gent. Hi ha persones que creuen que voten a favor dels seus principis encara que, de facto, estiguin votant en contra dels seus interessos, i això ens obliga a omplir de contingut la bandera. Al nostre país no tothom comparteix els mateixos símbols que nosaltres, ni s’emociona amb una estelada, ni se sap “Els segadors”, ni parla ni estima en català, però que també són dels nostres. Què hem de fer? Llançar-los els símbols al cap? Repartir carnets de puresa? O parlar del que malauradament comparteixen: la precarietat, l’atur, el masclisme, el canvi climàtic…?
“Quan estàs molt fotut i no identifiques correctament el teu adversari, és quan Abascal et sona bé”
Ja.
Els partits tenim debats eterns sobre com ho fem per arribar a més gent i per emocionar-la, quan és prou simple: la gent s’emociona quan arriba a final de mes. Quan algú té cobertes les seves necessitats més bàsiques, pot ser lliure realment, i segurament no pensarà que el seu adversari és algú amb un altre color de pell i una situació encara més precària. Aquesta és la base de tot. Quan estàs molt fotut i no saps identificar correctament el teu adversari, és quan, de sobte, Abascal et sona bé.
Dins l’independentisme s’han repartit també carnets de puresa?
Totes les dretes, tinguin la bandera que tinguin, pensen que els països són seus i que a les esquerres les poden fotre fora quan vulguin.
Però jo t’havia preguntat específicament per l’independentisme…
L’independentisme té dretes també.
I les dretes dins l’independentisme també s’ho pensen?
Totes les dretes pensen que els països són seus.
I quines són les dretes que pensen això dins l’independentisme?
No parlo de Junts.
…però és que ERC, el partit del qual tu ets representant, governa amb Junts a Catalunya. Com a mínim, de moment, això és així.
Agradi més o agradi menys, el futur de la política són pactes entre diferents. Dir que dins de Junts existeix un corrent conservador i liberal no és opinió; és informació. I no ho dic amb cap connotació negativa. Moltes de les contradiccions que nosaltres tenim amb l’espai de Convergència o dins del Govern actual són les mateixes que té el PSOE amb Unides Podem a Espanya. L’única diferència és que nosaltres som a cinquè de coalició. En tot cas, les contradiccions són normals i les hem de portar amb naturalitat, perquè aquí ja ningú guanyarà per majoria absoluta.
“Junts ha de decidir què vol ser de gran: si vol ser oposició o si vol ser govern”
I aquestes contradiccions us han portat a pensar en la possibilitat de canviar d’aliances?
No, perquè som independentistes i el nostre compromís fa 91 anys que és aquest. Fa 80 anys que ERC defensava la jornada laboral de 8 hores i també la independència de Catalunya. És indivisible. I crec que també hem arrossegat l’acció de Govern cap a les nostres posicions. Aquest executiu amb enormes contradiccions ha aprovat un impost a les nuclears, no sé quantes lleis inequívocament socials o una renda mínima garantida. I crec que el paper de la CUP des de fora hi ha fet molt. També és cert que, respectant enormement els seus processos interns, tant de bo es poguessin implicar una mica més en l’acció de Govern.
La setmana passada hi va haver la major crisi de Govern entre ERC i Junts, fins al punt que el president, Pere Aragonès, va destituir el vicepresident Jordi Puigneró. A finals de setmana, Junts consultarà a les seves bases si es manté en l’executiu o si trenca el Govern i se’n va a l’oposició. Ja sé que no parles de Junts, però quina lectura en fas, d’aquesta situació?
Crec que hi ha un espai polític que el que fa constantment és externalitzar el seu debat intern, les seves faccions i les diferents sensibilitats, famílies i ànimes. S’externalitza constantment una discussió cap enfora. I faig meves les paraules del president: ha arribat el moment que aquest espai ha de decidir què vol ser de gran, si vol ser oposició o si vol ser govern. Però també et dic clarament, perquè és la nostra responsabilitat que així sigui, que ERC està preparada per governar en solitari.
Parlem del teu rol dins la política. Tu arribes a ERC després d’haver passat per Súmate i per l’ANC. Per què decideixes involucrar-t’hi i quina interpretació en fas del paper que tenen aquests dos espais actualment?
Va ser una mica casual. Jo coneixia gent que feia coses per a Súmate, que era una plataforma que m’interessava especialment, perquè creia que interpel·lava un sector de la societat que era imprescindible en el procés d’autodeterminació de Catalunya, que per mi era revolucionari. Llavors, em contacten per explicar el sistema de pensions en una futura Catalunya independent, i així començo. A partir d’allà, tinc contacte amb persones de partits, entro a l’ANC i un dia m’ofereixen fer política amb Joan Tardà. Era molt difícil dir-hi que no, perquè, per mi, Tardà era un Julio Anguita, un Labordeta…, un referent.
“Cada vegada que discutim sobre el passat d’ERC amb Junts, regalem més futur al PSC”
I per això fas el pas a ERC?
Per Joan Tardà. És per ell.
És a dir, no és el projecte polític del partit el que t’hi motiva?
Jo crec que l’ànima que representa el Joan, que també ho vinculo amb el lideratge de l’Oriol [Junqueras], interpel·la gent molt diferent. Això, sumat al fet que és un partit amb unes arrels esquerranoses i obreristes, trencadores amb el Règim del 78, em va portar a dir-hi que sí.
Què penses de l’ANC actualment?
No parlo de Junts.
Per tant, la redueixes a un espai que és de Junts?
No parlo de Junts. I no ho faig per tres motius. El primer és perquè crec que, cada vegada que parlo de Junts, s’origina una tempesta mediàtica absurda que allunya molta gent del nostre moviment. En segon lloc, perquè, per sort, Catalunya és molt més que una discussió entre ERC i Junts. I, en tercer lloc, perquè cada vegada que discutim sobre el passat amb Junts, li regalem més futur al PSC.
Però fixa’t que jo no t’he preguntat per Junts…
Però sospito que anaves per aquí.
“Xiular gent que ho ha donat tot, fins i tot la seva llibertat, es defineix per si sol”
T’he preguntat per l’ANC.
Jo li tinc molt de respecte, i per responsabilitat i carinyo a aquella etapa mai en malparlaré. Molts dels que hi vam ser intentem no malparlar de l’ANC per respecte a aquest passat. A més, si jo parlo malament de l’ANC, segurament serà el titular i es generarà una tempesta mediàtica que avorreix enormement gent que m’estimo molt.
Enguany fa cinc anys de l’1-O. Com recordes aquella jornada?
Ho vaig viure com tothom, amb una barreja d’orgull i de patiment, i això també tenia un component personal: davant de casa meva hi havia un cotxe de la policia i no sabia què podria significar, fins al punt que em vaig arribar a acomiadar de la meva família. Però també hi ha un component col·lectiu: vam demostrar que es podia fer un referèndum. Ara cal demostrar que es pot implementar, i això passa per acumular forces. Hi ha qui diu que és fill o filla de l’1-O. Hi ha gent que és pare o mare de l’1-O.
Aquest cap de setmana s’ha celebrat el cinquè aniversari del referèndum i dissabte hi va haver un acte a l’Arc de Triomf, a Barcelona, que també va estar marcat per les xiulades a personalitats com Carme Forcadell. Què en penses, d’aquest acte?
Jo penso el que pensaria qualsevol persona amb un mínim de decència. Xiular o criticar gent que ho ha donat tot, fins i tot la seva llibertat, com en aquest cas la Carme, que ha estat quatre anys a la presó, crec que es defineix per si sol. Com a demòcrata no puc sentir altra cosa que pena i penso que és una equivocació. I també crec que això ens ha de portar a una reflexió: hem d’anar allà on sumem. En els espais que només serveixen per a la vanaglòria de segons qui, doncs potser millor que s’hi quedin sols.
Suposo que ho comentes perquè, en aquesta ocasió, els representants de Junts no van rebre crítiques ni xiulets.
Per mi, això demostra que era un acte de partit.
Personalment, tu com portes el hate que reps particularment per xarxes socials?
Aquesta és la millor feina que he tingut mai, i no me’n queixaré. Quan no em dedicava a això i escoltava un polític queixar-se que rajaven d’ell i que allò era injust, sempre pensava: “Vine un dia a currar aquí i en parlem”. Jo mai em queixaré que al Twitter em diguin no sé què, o que un periodista menteixi. Ja no tinc un jefe explotador, com he tingut pràcticament durant tota la meva vida, i això és una sort.
“La ultradreta diu que la taula és una rendició, i un sector de l’independentisme replica exactament el mateix”
Fa la sensació que és una part de l’independentisme qui genera aquest hate, particularment contra alguns representants d’ERC. Ho perceps així?
No parlo de Junts.
És a dir, creus que això està instigat per Junts?
No parlo de Junts. Crec que cada vegada que en parlem, li regalem més país al PSC.
Però en parles tu; jo no t’he preguntat per Junts!
Tenia la sospita que la pregunta següent seria sobre Junts.
Doncs no vaig per aquí. Parlem de les relacions amb el Govern espanyol. Hi ha una part de l’independentisme que considera que, a efectes pràctics, és el mateix que a Espanya governi la dreta o l’esquerra. Què els diries?
Que vagin 10 minuts a Madrid. La pregunta és: la nostra gent estarà millor si Vox forma part del Govern espanyol? O, per anar a coses concretes: la nostra gent estarà millor si Ortega Smith és ministre de l’Interior? I no només l’independentisme, el periodisme estarà millor si Macarena Olona és ministra de Justícia? El sindicalisme estarà millor? Ara bé, això no significa que el PSOE hagi de governar fent xantatge sobre la por a la seva alternativa. El tema aquí és que nosaltres no som responsables de les decisions del PSOE; al contrari: som responsables d’algunes de les seves rectificacions, juntament amb altres formacions polítiques.
Sobre l’estratègia d’ERC al Congrés, alguna gent considera que hi ha hagut un viratge des del 2017, fins al punt que, avui, la formació s’ha convertit en sòcia del Govern espanyol…
Em sobten aquesta mena de reflexions.
“Em sembla kafkià dir que la via negociadora és contraproduent o una traïció”
En quin sentit?
Nosaltres, el 2019, guanyem les eleccions dient que obligaríem el PSOE a asseure’s a una taula de negociació. Per tant, em sobta que em diguin que hem fet un viratge. No ho és; és una trajectòria: volem representar l’opció política envers el conflicte amb l’Estat espanyol que aglutini la immensa majoria de la gent. Aquí, la variable important no és el temps: és la força. El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) diu que, a Catalunya, el 82% de la gent està a favor de la via negociadora, i a mi em sembla kafkià dir que això és dolent, contraproduent o que és una mena de traïció. De fet, fixa’t que la ultradreta espanyola diu que la taula és una rendició i, en paral·lel, hi ha un sector de l’independentisme que replica exactament el mateix.
Junts?
No parlo de Junts.
“Hi ha gent en contra de la taula de negociació simplement perquè la lidera ERC”
D’acord, doncs parlem d’aquest 82% favorable a la via negociadora. Encara que això sigui així, hi ha un sector de l’independentisme que el que critica és la taula de diàleg, el seu funcionament i els fruits que està donant.
Primer, jo penso que no som davant de dues o tres estratègies que es confronten envers el que cal fer. Tant de bo! D’una banda, hi ha l’estratègia d’ERC, que passa per la taula de negociació, i de l’altra, hi ha gent que constantment hi està en contra, però que tampoc sabem ben bé quina alternativa proposen. Nosaltres estem disposadíssims a escoltar altres opcions, i això és el mateix que li diem al Govern espanyol: la nostra opció és la de l’amnistia i l’autodeterminació. Quina és la vostra?
De moment, els representants del PSOE al Govern espanyol en certa manera volen invalidar aquesta proposta, perquè diuen que ni tan sols se’n pot parlar.
No conec cap negociació en què, perquè l’altra part no accepti les teves posicions, aquestes posicions siguin invàlides. No som responsables que ni el Govern espanyol ni el PSC no tinguin cap proposta per Catalunya. Tanmateix, em sembla dramàtic que el PSC no la tingui i que, així i tot, guanyi eleccions. I això s’explica perquè no parlem d’ells. Parlem tant de nosaltres, entre nosaltres i per a nosaltres, que a Illa no li cal fer res: és al seu despatx acariciant un gat. En un escenari normal, la pressió hauria d’estar sobre els socialistes, però constantment sembla que la culpa de tot sigui de l’únic que ha fet una proposta.
Per què creus que bona part de les crítiques es dirigeixen contra ERC?
Crec que hi ha gent que està en contra de la taula de negociació simplement perquè la lidera ERC. No és que siguin contraris a aquesta via, però no volen que la lideri ERC.
Què passaria en el cas hipotètic que s’acabés valorant que la taula ha fracassat? Hi ha alternativa?
Si la taula fracassa haurem de ser capaços de socialitzar aquest fracàs hipotètic. És a dir, haurem de fer que l’esquerra espanyola s’hi senti interpel·lada i també senti que ella mateixa ha fracassat. I ho repeteixo: tothom sap quina és la via de resolució que planteja ERC. Tant de bo hi hagués una confrontació d’estratègies a Catalunya, però no hi és. Així i tot, crec que la negociació hauria de continuar imperant, fins i tot en el cas hipotètic que la taula fracassés, perquè l’altra alternativa és presó per a uns i màgia per a uns altres. I per a màgia ja hi ha el tarot o l’horòscop.
Qui són els de la màgia?
No parlo de Junts.
