Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Eulàlia Reguant “A Catalunya es reparteixen carnets de traïdors d’una forma molt banal”

Eulàlia Reguant (Barcelona, 1979) viu el que probablement seran els seus últims dies de diputada de la CUP al Parlament. Almenys, ara per ara. El Tribunal Suprem, probablement, la condemnarà per haver-se negat a respondre les preguntes de l’advocat de Vox al judici contra els líders independentistes. Assumeix les conseqüències i, de fet, només esmenta dues persones en tota l’entrevista: Xirinacs i Arcadi Oliveres. El judici serà el proper 28 de setembre i, aquell dia, s’aturarà fins i tot el debat de política general al Parlament. A les portes de la inhabilitació, Reguant, amb 20 anys de militàncies que van des del sindicalisme universitari i el cristianisme de base fins a la seva feina en el món de les ONG i del pacifisme passant pels anys durs del procés, fa balanç dels 5 anys post 1-O i dels 10 anys de la CUP al Parlament. 

21/09/2022 | 06:00

Et sents ja condemnada per la justícia?

Parteixo d’estar convençuda d’haver fet un acte de desobediència a l’extrema dreta i entenc que, en el marc jurídic espanyol, l’objecció de consciència a la ultradreta no està reconeguda, i assumeixo plenament que hi haurà una condemna. La inhabilitació que hi pugui haver no em preocupa perquè no m’impedirà fer política com he fet tota la vida. Tant si soc dins com fora del Parlament, continuaré fent el mateix i defensant el mateix. 

Desobeireu, si t’inhabiliten? 

En els darrers mesos hem pogut comprovar els límits de la desobediència institucional si no va acompanyada d’una mobilització social a fora. S’han de retroalimentar la desobediència civil i la institucional. Com vam fer amb el cas del Pau Juvillà, anirem pas a pas, analitzant a cada resolució quina és la millor via per erosionar els poders de l’Estat. No tenim, però, cap decisió presa del que farem exactament. 

Suposo que la CUP heu reflexionat ja molt, sobretot arran del cas de Pau Juvillà, sobre els límits de la desobediència institucional. 

La teoria i pràctica de la desobediència civil pacífica, des de Gandhi fins a Xirinacs, porta associada l’assumpció de les conseqüències. Jo les assumeixo. L’acció que fèiem al Tribunal Suprem buscava erosionar el poder judicial i demostrar la connivència històrica de la justícia espanyola amb l’extrema dreta, quelcom que hem vist amb formes més amables i formes menys amables els últims 40 anys. L’ideal hauria estat que tothom hagués desobeït i no hagués contestat l’advocat de Vox. D’ara endavant, hi haurà més oportunitats de no contestar-los. El que vam fer l’Antonio Baños i jo no va ser una decisió individual… sinó que era fruit d’un procés de reflexió col·lectiu. Una persona sola no canviarà les coses. Però, si moltes persones decidissin no contestar els advocats de Vox, potser les coses canviarien. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si m’inhabiliten, seguiré fent política des del carrer; ja coneixem els límits de la desobediència institucional”

Si t’inhabiliten i no t’encadenes al Parlament… quins són els teus plans? Tens ja, com un bon grapat de ministres i consellers, una d’aquelles portes giratòries

[Riures de l’entrevistada i de l’entrevistador.]

No, però, seriosament, què faràs? Sortir de la política institucional i venint d’un partit com la CUP després dels anys que portes tampoc és gens senzill.

Els diputats no tenim atur, i, per tant, si m’inhabiliten, buscaré feina i continuaré fent política des dels carrers. Els que ens dediquem a denunciar contínuament els interessos de les elits econòmiques no tenim ni volem portes giratòries.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hi ha gent, de dretes i d’esquerres, que arrufa el nas quan dius que vens del cristianisme de base”

No tothom sap que, abans de ser diputada i regidora de la CUP, Eulàlia Reguant era una activista de base, que havia estat en mil batalles, i segurament molts dels que sí que coneixen el personatge de Polònia saben d’on vens? Expliquem-ho.

Jo començo a militar a la universitat: ho vaig fer alhora en moviments cristians de base i en el sindicalisme estudiantil, a l’AEP, l’Associació d’Estudiants Progressistes, i, per tant, de jove no vaig estar en espais propis de l’esquerra independentista. Després, vaig ficar-me en el món de les ONG, primer treballant a Setem, després a Justícia i Pau i, finalment, a la Federació d’ONG catalanes.

Arcadi Oliveres, que va presidir molts anys Justícia i Pau, va ser un dels teus referents. Ara que ja no és entre nosaltres… quines coses recordes sobre ell?

Per a mi, i crec que per a bona part de la nostra generació, va ser un mestre. Va ser un mestre pel que ens explicava, sí, però sobretot va ser un mestre per la humilitat i la capacitat d’entrega als altres. A més, vaig tenir la sort de treballar amb ell en un moment de convulsió social a Catalunya i en uns anys en què ell s’entrega a l’activisme social. Vam treballar plegats en l’època que aniria del 2008 (amb l’inici de la crisi econòmica) i al 2012. Va ser l’època forta dels fòrums socials mundials, i on guanyen protagonisme totes les respostes socials a la crisi, que acaben cristal·litzant en el 15-M.

Hi ha un altre punt de la teva trajectòria social que t’uneix a l’Arcadi i la gent de Justícia i Pau: el cristianisme de base. Com expliques això a la gent d’esquerres a Catalunya, històricament, atea i contrària a les religions?

Hi ha gent que arrufa el nas quan els dius que vens del cristianisme de base. Gent d’esquerres i gent de dretes. Per mi, forma part d’un procés natural, forma part de la meva tradició familiar, ha estat un aprenentatge al llarg dels anys. S’ha de dir, però, que en l’actualitat això no forma part del meu dia a dia. Visc absolutament allunyada del que és l’Església i no comparteixo cap de les seves directrius, malgrat que ara tinguem un papa que és del més progre que es pot ser en una estructura com aquella.

No venies, per tant, d’una trajectòria política i social únicament vinculada a l’independentisme, sinó del món de les ONG, del cristianisme de base i, fins i tot, de sindicats d’estudiants no indepes. Com és, doncs, la teva socialització política de jove als anys 90 i 2000?

Sí, sí. Al principi, em socialitzo en moviments com el pacifisme, l’antiglobalització, el deute… Tot i que a partir del 2006, quan jo tinc 26 o 27 anys, ja començo a entrar en espais més propis de l’esquerra independentista: primer, a la Intersindical, i després, amb companys de barri, obrim l’Ateneu Francesc Layret, on la CUP sí que hi té més presència. Fins que el 2015 acabo sent diputada al Parlament per la CUP.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Aquests 10 anys han passat moltes coses que no s’entendrien sense la CUP al Parlament”

Parlem sobre el moviment independentista. Ara farà 10 anys de l’entrada de la CUP al Parlament al novembre del 2012. Quin balanç fas de la feina feta en la política institucional?

En un moment d’acceleració del procés independentista, es va entendre que la CUP havia de fer el pas per entrar al Parlament i intentar influir-hi. La veritat és que han passat moltes coses en 10 anys. I han passat moltes coses que no s’entendrien sense la CUP al Parlament. Hi ha hagut un canvi en la concepció de com s’entén la política, que és fruit del que ha demostrat l’esquerra independentista tots aquests anys; hi ha hagut uns debats sobre la potència de la desobediència civil en les institucions, que sense la presència de la CUP no haurien existit.

Quines coses destacaries com a positives, per a tu, d’aquests 10 anys de la CUP a la política catalana?

Hi ha moltes coses. Però, per destacar-ne algunes, faig la meva llista: la lluita contra la corrupció a Catalunya, i l’exemplaritat ètica dels nostres diputats; la petjada i la influència que vam tenir en la celebració del referèndum de l’1-O, o la defensa d’una sanitat 100% pública i la lluita contra les corrupteles del negoci sanitari.

“Ens critiquen per haver investit Puigdemont o Quim Torra, però no tenen en compte el context de repressió”

D’autocrítiques, en fas? Coses negatives o que no t’han agradat d’aquests darrers anys?

La CUP ha fet més autocrítica de la que pot semblar, i és sa i necessari que sigui així. Però l’autocrítica no ha de ser flagel·lació. En alguns moments no hem sabut mostrar la nostra millor versió, i n’hem d’aprendre. Per exemple, el 2015, durant els tres mesos postelectorals sobre si investiríem Artur Mas o no. Per mi, el resultat final va ser positiu, però és cert que no vam saber explicar-nos bé durant aquell temps. Sovint no sabem explicar-nos o ens fa por!

Només esmentes un episodi “negatiu”… i creus que és “negatiu” pel fet de no saber explicar-vos. Però parlem de temes punxeguts: hi ha qui diu que la CUP en 10 anys ha acabat pactant el 9-N amb Artur Mas, investint presidents de dretes com Puigdemont i Quim Torra, pactant alguns pressupostos no especialment d’extrema esquerra amb Junts i amb ERC…

A veure… Primer, de la mateixa manera que no hi ha consulta del 9-N sense les consultes d’Arenys de Munt i dels altres municipis… no hi hauria 1-O sense haver fet la consulta del 9-N. Per tant, en aquell moment, allò s’havia de fer. Segon, hi ha una part de les crítiques que se’ns fan per haver investit Carles Puigdemont o haver-nos abstingut en la investidura de Quim Torra que no tenen en compte una part del context del marc de repressió. Unes noves eleccions solucionaven el problema del país? Al nostre entendre, no.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’1-O va ser un referèndum; però això no vol dir que ja està tot fet i que ara només toca implementar-ne el resultat”

Fins i tot, la CUP va ajudar a fer president Pere Aragonès, molt criticat des de l’independentisme més abrandat.

En aquest país cada cop més es reparteixen carnets de traïdors d’una forma molt banal. No comparteixo la nova estratègia d’ERC sobre el procés, no comparteixo el marc de la taula de diàleg amb el Govern espanyol… però crec que, en aquell moment, era la investidura que tocava. A qui havíem d’investir: Salvador Illa, del PSC? Ara, però, mesos després, també podem dir que l’evolució de la legislatura no ha estat la que tocava fer.

Cincs anys després de l’1-O, pots definir què va ser l’1-O?

Comença a ser l’hora que el país tingui una definició conjunta del que va ser l’1-O. Ara en tenim definicions absolutament contradictòries els uns i els altres… i aquest és un dels motius del fangar en què es troba l’independentisme ara mateix. Per mi, l’1-O va ser un referèndum, sí; això vol dir que ja està tot fet i ara només toca implementar-ne el resultat? Doncs, no. Som en un procés en què estem disputant el poder a l’Estat i tots els seus ressorts: el problema, però, és que no es va fer un debat sobre com s’assalta el poder. Això fa perdre força a l’1-O; però sense perdre de vista que l’1-O és el moment polític més important dels darrers 40 anys a Catalunya, i on hem pogut desafiar de forma més contundent l’Estat i l’statu quo. Què en vam aprendre? Que la via és la combinació de desobediències civils i un acompanyament des de la institució a la mobilització popular; però també ens va ensenyar que els poders econòmics catalans, encarnats en La Caixa o el Banc Sabadell, faran tot el possible per frenar-ho.

Això no obstant, què faria la CUP ara, doncs?

La situació actual requereix generar més eines, estructures i comunitats de contrapoder, tant per generar comunitat com, alhora, per sostenir l’embat en el temps. Si vols disputar el poder a l’Estat, necessites elements a favor teu. L’Estat només entendrà l’estratègia de la desobediència, i, per mantenir la desobediència, és necessari generar noves eines. Fa temps ho deia un company a les xarxes socials: hi ha gent que considera que la independència és com una pizza que ja ha pagat i que ara només espera que l’hi portin a casa.

Però, cap a on creu la CUP que haurien d’anar les coses? Acumulació de forces, taula de diàleg amb l’Estat, via unilateral peti qui peti…

Això és una simplificació del que significa un procés revolucionari: els processos polítics no s’expliquen només per un sol factor. L’1-O ens mostra uns aprenentatges, i ens ajuda a saber com podem generar una mobilització massiva. Per tant, el que nosaltres plantegem és que cal avançar en punts de consens per generar un sentit comú de país. Per exemple, caldria blindar el dret a l’habitatge, malgrat que el Tribunal Constitucional ens vagi tombant totes les lleis socials per falta de competències. O un altre exemple: legislar contra les pujades de preu a l’energia, per exemple, fent una empresa energètica pública catalana. I així anar ampliant drets socials. Per què? Això ens permet construir una comunitat, cosa que després ens permetrà mantenir l’embat i disputar el poder a l’Estat.

Per tant, per deixar-ho clar, la CUP no defensa que ara mateix s’ha d’imposar la via unilateral immediata cap a la independència, i ja.

Nosaltres estem a favor de la via unilateral. L’Estat ha demostrat que no hi ha cap altra via possible per conquerir drets. Per tant, aquest és el marc.

Sí, ja ho sé, però l’ANC i una part de l’independentisme defensen proclamar la independència demà mateix perquè ja s’hauria votat “sí” en un referèndum.

Nosaltres defensem el que t’explicava abans, tenim la nostra estratègia… Però també diem que pacificar els carrers i desmobilitzar la gent no servirà perquè l’Estat reaccioni. El Govern espanyol no té ara mateix cap al·licient per resoldre el conflicte, i prefereix seure a la taula de diàleg a parlar sobre el català o sobre altres qüestions. Per tant, cal tornar a tensar els carrers.

Intel·lectuals com Joan Manuel Tresserras i Enric Marín al llibre Obertura republicana o Jordi Muñoz al seu Principi de realitat reclamen si fa no fa a l’independentisme que “assumeixi la realitat”, que faci una anàlisi de la correlació de forces, que entengui que aquesta fase és una fase d’acumulació de forces i no d’ofensiva…

L’independentisme ha pecat de pensar que existeixen receptes màgiques, i segueix pecant d’això avui dia. Ara bé, però, hauríem de discutir què és el “principi de realitat”. Si el principi de realitat és l’estratègia actual d’ERC, tampoc veig que això ens acosti gaire a la independència ni a la ruptura amb l’statu quo.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ara mateix veig molt lluny un govern tripartit entre ERC, els Comuns i la CUP”

Dius que cal avançar en l’ampliació de drets socials per avançar cap a la independència… Amb el Junts dels exconvergents Jordi Turull i Xavier Trias això ho veus factible?

És fàcil? No. El programa polític i econòmic que van aprovar fa pocs mesos no respon a la defensa dels drets socials ni a la redistribució de la riquesa. Algú que entén que la renda bàsica universal és una pagueta no entén què és la igualtat i la llibertat republicana. Però s’ha de dir que, en alguns moments recents, el procés independentista havia fet virar cap a l’esquerra algunes polítiques públiques. El Parlament de Catalunya té una legislació sobre lloguers molt més progressista que la proposta que estan treballant el PSOE i Podem. És cert que Junts la va acabar votant veient-se entre l’espasa i la paret, però la va votar.

Al Parlament de Catalunya, la CUP, ERC i els Comuns acostumeu a votar, en general, a favor de les lleis i propostes més d’esquerres. En canvi, veig més difícil que mai un govern d’ERC, de la CUP i dels Comuns a Catalunya per les desavinences i pels recels que hi ha entre els tres partits.

És cada cop més difícil. ERC i els Comuns, a través de la seva participació en el Govern de l’Estat, no estan fent avenços que vagin a l’arrel de les coses i només estan fent pedaços davant d’una crisi econòmica i social brutal. És una política transformadora regalar 1.300 milions d’euros a les elèctriques en un moment de crisi energètica i amb una factura de la llum que bat rècords? Aquests són els debats que l’esquerra ha d’abordar: hem d’assumir que acceptar els límits juridicopolítics de l’Estat serveix per garantir drets de la gent? No. El que fa és perpetuar les desigualtats històriques. Ja entenem que Podem està topant amb uns límits i una correlació de forces que no l’ajuda. Però el que no podem fer és que, per tenir un mínim de poder, hagis de vendre com un gran avenç social coses que no ho són.

Així, doncs, aquest tripartit d’esquerres i sobiranista a Catalunya ara mateix…

…Jo el veig molt lluny.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies