Crític Cerca
Foto: BERTA ALARCÓN
Entrevistes

Gabriela Serra “Alguns dels que criden ‘independència’ s’estan venent el país”

La dilatada trajectòria activista de Gabriela Serra (Mataró, 1951) inclou des de la lluita veïnal a Santa Coloma de Gramenet, passant per les Brigades Internacionals de Pau a l’Amèrica Central, pel moviment antimilitarista o pel compromís amb el feminisme, fins al flanc institucional a través de la CUP. Va ser diputada per aquesta formació del 2015 al 2017, mentre es coïa l’anomenat procés que va derivar en la celebració del referèndum i la resposta repressiva posterior. Conversem amb ella sobre la situació política actual, sobre les reminiscències de la pandèmia, de crisi(s), de respostes, d’esquerdes i d’oportunitats.

13/04/2022 | 06:00

La teva trajectòria està molt vinculada a les lluites socials, veïnals i polítiques. Tanmateix, ets mestra de professió, tot i que només en vas exercir durant 10 anys. 

Mentre estudiava magisteri a l’Escuela Normal, vaig començar a treballar amb el Grup d’Escoles Mataró, el GEM, que formava part del moviment de renovació pedagògica. Després vaig casar-me i vaig anar a viure a Roma; però, quan en torno, m’incorporo a l’escola del Camp de la Bota i hi estic tres anys, fins que es crea la Mina. Llavors, d’allà vaig anar a Santa Coloma de Gramenet. En aquell moment ja havia començat a militar a les Plataformes Anticapitalistes d’Ensenyament i vaig fer de mestre uns quants anys en una escola que acabava d’obrir.

Què és això de les Plataformes Anticapitalistes d’Ensenyament?

Quan es trenca el Front Obrer Català (FOC), apareixen una multitud de petits grups de partits polítics que després van anar creixent, com la Lliga Comunista, l’Organització Revolucionària de Treballadors, Cuaderno Rojo, etc. I on jo militava, als Cercles Obrers Comunistes (COC). En l’àmbit sindical ja existia Comissions Obreres, però nosaltres pensàvem que era un sindicat reformista i ens organitzàvem a partir de les plataformes. Jo passo de la d’ensenyament a les de barri. 

Santa Coloma va ser la primera ciutat de Catalunya que va demanar la immersió lingüística. Era un debat respecte al qual hi havia un ampli consens, però ara torna a ser sota tots els focus degut a l’ofensiva judicial contra el català.

Em temo que, avui, les nostres AFA [Associacions de Familiars d’Alumnes] no demanarien la immersió lingüística.

Foto: BERTA ALARCÓN

“Hem descobert que es vulnera sistemàticament el català quan ha arribat la imposició dels tribunals”

Per què?

Hi ha un argument que s’utilitza molt i que està guanyant pes: la idea que no et surt a compte saber català, que és millor que sàpigues anglès. El castellà o l’anglès són els idiomes presents en totes les esferes i el fet d’aprendre català es considera una “pèrdua de temps”, en lloc d’un element de riquesa cultural. En canvi, en aquell moment hi havia un sector important de pares i mares que ho demanaven, primer, perquè som a Catalunya i perquè posaven en valor que els seus fills sabessin català. Però, a banda, es creia que així tindrien més possibilitats de trobar feina. Què passa ara? Doncs que veus que els nostres joves, quan acaben els estudis, marxen fora de l’Estat espanyol buscant millors condicions laborals. Aquest element d’utilitat de la llengua ens juga a la contra. I sabem que l’ús del català està minvant, però no hi hem parat atenció.

Què vols dir?

Les lleis que protegeixen el català no s’han complert mai, ni la de l’audiovisual, ni la del cinema, ni la del consum. Mai. Jo tinc una escola al costat de casa i sento els profes parlant en castellà sempre, però qui ha controlat durant tot aquest temps que el català es fes servir a les aules? Hem normalitzat i hem cregut que era “de bona educació” passar-nos al castellà, i ara, de cop, ens adonem que estem perdent el català. Però què hem fet per protegir la nostra llengua? Si hem descobert que es vulnera sistemàticament perquè ha arribat la imposició dels tribunals! I, en paral·lel, cada cop impera més la mentalitat mercantilista i utilitarista: el fet cultural i el saber pel saber no cotitza en el mercat. Llavors, és clar, no em comparis l’anglès o el castellà amb el català. 

Quan arribes a Santa Coloma, comences a fer lluita veïnal i acabes presidint l’Associació de Veïns de Singuerlín.

En aquell moment, les associacions de veïns –quasi tot érem veïnes però formalment, el nom era de veïns– feien moltíssima feina. La majoria dels treballadors marxaven fora, i als matins ens quedàvem les dones. Però, quan tornaven de la feina, la gent anava a les associacions; per això tenien tanta força. I vam fer moltíssima feina, malgrat les discussions i diferències: en una mateixa associació podies tenir persones afiliades a Bandera Roja, al PSUC, als Cercles Obrers Comunistes

Foto: BERTA ALARCÓN

“El sistema ha estat prou intel·ligent per tancar-nos portes endins”

Una sopa de lletres.

Sí, però vam tenir prou seny per posar al davant els interessos veïnals i, així, es van aconseguir moltes coses. En aquell moment, Santa Coloma era una fàbrica de ciment de nínxols verticals: hi havia una manca d’escoles i de serveis terrible, una urbanització nefasta, era una ciutat sense zones verdes, molt anàrquica pel que fa a la construcció, era plena de solars buits i descuidats i tenia un riu que ara és una joia, però que llavors era una porqueria. El primer ambulatori, el metro o el mercat el vam aconseguir lluitant. És una ciutat que hem construït a cop de lluita. Era una època molt precària: no tothom tenia ràdio o tele; però, paradoxalment, estàvem molt connectats, perquè vam saber crear comunitat. Ara és el moment de més desconnexió de tots els que jo he viscut.

De més desconnexió?

Ha estat fruit d’un procés lent i profundament induït pel sistema, que ha estat prou intel·ligent per tancar-nos portes endins. Jo encara recordo quan els veïns compartien tele, quan el que no en tenia anava a casa del que sí per veure el futbol. La necessitat feia que la gent es trobés més. 

Per altra banda, la lectura positiva d’això pot ser que s’ha democratitzat l’accés a determinats béns que abans només estaven reservats per a les persones amb més recursos…

Llavors ja podem ser com l’amo, però en barat: l’amo té un pis de 200 metres i tu de 50, ell té un Mercedes-Benz i tu un Seat 600, ell té una tele ultrasònica i la teva és de 10 polzades, però el missatge és que, si t’hi esforces, tu també pots. Aquest igualitarisme fals ens ha fet perdre la connexió que ens donava el fet de ser més comunitat. I la pandèmia n’ha estat el colofó, perquè ens ha tancat a casa. El poder, amb els mitjans de comunicació i els polítics al seu servei, ens ha insuflat unes dosis de por tremendes. 

Foto: BERTA ALARCÓN

“El capitalisme ha aprofitat la pandèmia per inocular grans dosis de por i d’obediència”

I la resposta a aquesta situació ha estat una superobediència a totes les mesures.

Tenim una forta cultura de l’obediència i, al damunt, el sistema ha estat capaç d’inocular-nos la necessitat de seguretat. No ens movem perquè ens fa por perdre les engrunes que hem aconseguit. Però això ja ve d’abans: per mitjà de contractes laborals precaris i temporals s’ha normalitzat la inestabilitat, la no capacitat de projecció i el fet que, treballant, puguis ser pobre. I aquí no passa res. 

Ens trobem en un moment de desmobilització? La pandèmia ha estat una estocada per als moviments socials?

La crisi actual no és només conseqüència de la Covid, sinó que l’arrosseguem, com a mínim, des del 2008. I la pandèmia els ha anat de meravella, perquè ens ha segrestat la capacitat de fer una anàlisi, des d’una perspectiva econòmica i social, sobre els temps que vindran. Tanmateix, que ens ho segrestin a nosaltres no vol dir que els amos del món no n’estiguin preveient els efectes: saben que les crisis comporten sempre una resposta, però aquesta ens ha enganxat en un moment en què també hi ha una crisi política profunda i una manca de cultura política, cosa que també s’ha fet expressament i de forma teledirigida. I el capitalisme ha aprofitat la desmobilització per inocular grans dosis de por i d’obediència amb tot un seguit d’instruments que ja havien estat creats per si això passava.

Quins instruments?

Fixa’t que una de les derivades de la crisi del 2008 són els desnonaments i, davant d’aquesta realitat, s’articula una resposta: es crea la PAH, hi ha lluites al carrer, resistència, es produeixen els escarnis, etc. Doncs, l’any 2015, el Govern de Rajoy aprova la llei mordassa, fa la reforma del Codi penal, signa el nou Pacte antiterrorista, el nou Pacte de seguretat nacional i es reformen les atribucions del Tribunal Constitucional. L’Estat va cobrir-se les espatlles amb tota aquesta carcassa repressiva que fa anys que existeix però que s’ha activat quan el sistema ho ha requerit. En el moment que es va aprovar, que tot estigués centrat en el procés els va anar meravellosament bé, perquè no es va discutir massa sobre la retallada de llibertats que això representava. Més encara: qui va voler-ho discutir, quan ha format part del Govern espanyol, no ha estat capaç d’enderrocar-ho. No sé si per manca de força o de ganes.

Foto: BERTA ALARCÓN

“Venen temps molt durs que es traduiran en violències estructurals i quotidianes”

I quin és el resultat?

Doncs que ara tenim una ciutadania que ha patit dos anys de tancament, sense intercomunicació, i que s’ha acostumat a una autorepressió suau i fins i tot voluntària. Això, durant la Covid, ha estat nefast. 

Hi ha hagut moments en la història en què aquesta cultura de l’obediència s’hagi esquerdat?

Hi ha moments en què s’ha aconseguit fer tremolar les bases del sistema, des de les primaveres àrabs fins al 15-M, tot i que després va desembocar en el que va desembocar. A un altre nivell, l’1-O també va ser un moment d’esquerda que va fer que emergís la cara més repressiva de l’espanyolisme, que ja existia però l’havien dissimulat. El problema és que no hi va haver qui fos capaç de conduir la gran esperança d’aquests tres processos cap a un moviment de transformació radical de la societat. I un possible escenari que jo preveig ara és que el malestar creixi perquè la situació econòmica és greu; però, quan això provoqui un alçament ciutadà, qui hi ha que pugui vehicular-lo d’una manera constructiva i progressista?

Jo no ho sé. 

Venen temps molt durs que es traduiran en violències estructurals i quotidianes, i ara mateix estem tots profundament atomitzats. Hi ha poca coordinació i poca capacitat de resposta. Hem de recuperar els valors, una idea que pot semblar molt cristiana, però tant me fa: cal generositat, gratuïtat i altruisme. Són tres principis que em semblen revolucionaris i que fan comunitat. Hem de deixar de mercantilitzar-ho tot, de cosificar béns i sentiments. I hem de ser generosos amb el temps que ens dediquem i que dediquem als altres; cal altruisme, allò d'”Haz el bien y no mires a quién”. O revalorem tot això o implosionarem.

Foto: BERTA ALARCÓN

“El masclisme es continua difonent, explicant i aplaudint des de la impunitat més absoluta”

Una de les violències estructurals més evidents durant la pandèmia ha estat la violència masclista. Per confrontar-la, el moviment feminista ha anat guanyant presència i visibilitat. És un altre dels moviments que han provocat esquerdes en l’statu quo

Efectivament. Però també penso que, pel que fa al carrer, el moviment feminista és un moviment de dates: el 8-M i el 25-N. No sé si hem estat capaces de consolidar la xarxa que vam tenir en un moment determinat. El feminisme de la meva època era el de les vocalies de dones, el de les associacions, i estàvem totes coordinades fent activitats conjuntes i debats. És cert que ara es té molta més consciència del que és la violència masclista, i això és mèrit del moviment i del fet que cada cop hi ha més dones que es planten, que se separen o que gaudeixen de la seva sexualitat públicament. Això fa que es visibilitzin la dissidència i l’exercici dels nostres drets. Ara, també et dic que a vegades ens pensem que hem avançat més del que hem avançat en realitat.

Amb què no veus que hi hagi prou avenços?

Mirem les xarxes socials, les pel·lícules, la tele. A mi m’espanta com hi ha pràctiques masclistes que es continuen difonent, explicant i aplaudint des de la impunitat més absoluta. La nostra gent està mirant programes que són una mascletada de principi a fi, on se segueix reproduint l’imaginari de la dona objecte per antonomàsia. I, a aquesta violència, ara s’hi sumen noves formes de control i d’assetjament a través dels dispositius tecnològics. Fa molta por; jo no hauria pensat mai veure aquestes pràctiques en gent tan jove. Per contra, un dels majors avenços del feminisme és que ha ajudat les dones perquè siguin capaces de denunciar, però també m’inquieta la capacitat restaurativa. 

En quin sentit?

Penso que és bo, necessari i convenient posar totes les denúncies que calgui sobre la taula, però també cal que hi hagi tots els elements per corregir els abusos. Les denúncies no serveixen per a tot: en paral·lel, s’han de buscar mecanismes, instruments i un acompanyament que permeti canvis d’actitud. A vegades, la reacció d’una part dels feminismes davant d’alguns casos em sembla desmesurada.

Foto: BERTA ALARCÓN

“L’1-O es van crear unes expectatives inexistents, perquè no hi havia ‘pla B'”

Però les denúncies no persegueixen un enduriment de les penes, sinó el compliment de la llei, que és una forma de protecció davant dels abusos. En canvi, hi ha una part del feminisme que considera “punitivistes” les dones que fan aquesta reclamació. 

Compte, que jo parlava d’actituds “quotidianes”, diguem-ne. No parlo de La Manada: en aquest cas, l’única forma de restauració possible és que els tanquin a tots a la presó. De totes maneres, crec que les feministes ens hem autoenganyat. Som en un moment en què el discurs és que tots som feministes, però hem fet un treball real i profund a les escoles? Hem fet unes exigències reals i profundes a tots els espais? Perquè en tots, a la que surt una denúncia, en tenim una allau. Quants companys nostres, amics, familiars, tenen comentaris masclistes amb nosaltres i no els diem: “Escolta, tio, fot-te la llengua al cul”. Ens hem cregut que teníem més del que realment havíem aconseguit. 

Al marge del teu activisme en el feminisme i en el moviment veïnal, l’any 2015 vas involucrar-te amb la CUP? Com arribes allà? Hi segueixes vinculada?

Molt poquet, ara en soc simpatitzant. M’hi poso en un moment bastant engrescador i de molta activitat. Soc molt amiga del David Fernàndez, coneixia gent de la CUP perquè sempre he estat anticapitalista i em van convèncer per anar a la candidatura. Vaig acabar dient que sí, però possiblement hi hauria d’haver dit que no. 

Per què?

Perquè jo no militava a la CUP, no coneixia l’estructura ni com s’articulaven els debats, i potser va ser una mica irresponsable per part meva fer aquest pas. La meva aproximació al partit havia estat sempre des de fora i m’atreien els plantejaments i el programa; però, és clar, hi aterro en un moment molt convuls, de molta discussió i debat, i, com és lògic, també de contradiccions. Calia arribar a consensos i a acords que eren complexos. Possiblement m’hauria estat més senzill si hagués conegut més l’organització. Així i tot, ho vam fer tan bé com vam saber; van ser anys complicats però molt vius, i cadascú hi va aportar el que sabia. Suposo que jo també. 

Com valores l’evolució de la CUP des que va irrompre al Parlament el 2012? Quina lectura fas del rol polític que hi ha tingut?

Jo crec que tant la CUP com el conjunt de partits són en un moment de transició perquè el context és de caos. En el conjunt de l’Estat, totes les formacions polítiques estan descol·locades: tenim un PSOE que no és d’esquerres, Unides Podem que no sé si estan unides però que no pueden, hem patit la irrupció de Vox, que està guanyant força… I a Catalunya, amb el procés hi ha hagut una ruptura molt gran. La resposta que vam donar l’1-O no s’ha paït prou bé i hi ha un deute amb el conjunt de la ciutadania. Es van crear unes expectatives inexistents, perquè no hi havia pla B. Ningú no el tenia. Guanyem el referèndum… i? Davant del 155, què fem? I en aquells moments, crec que la CUP estava en el desconcert més absolut, perquè tampoc nosaltres teníem pla B. Què cridàvem a fer o què proposàvem si guanyàvem el referèndum? 

Foto: BERTA ALARCÓN

“El gran pecat del procés és no haver tingut la valentia de donar explicacions a la gent”

El principal error del procés és no haver explicat a la ciutadania el que havia passat?

Jo recordo el moment en què se’ns va dir que no hi havia cap pla per vehicular l’1-O. Jo vaig dir: “Això ho hem d’explicar”. Però, en aquell moment, es va decidir que qui ho havia d’explicar era el Govern. Tanmateix, nosaltres hi estàvem donant suport des de fora i, quan vam saber que  no hi havia les famoses estructures d’Estat, alguna cosa hauríem d’haver dit. El gran pecat del procés és no haver explicat què va passar i què no va passar. No s’ha tingut la fortalesa ni la valentia de donar explicacions a la gent que es va jugar la cara i l’esperança. Després, hem tingut declaracions de tota mena: per a alguns, això era un instrument de pressió, hi ha qui pensa que hem de reactivar aquest capital per fer un altre referèndum, i n’hi ha d’altres que diuen que hem de declarar la independència ja, però que no saben com. 

I en quin moment som ara?

Hem tingut un moviment independentista d’una fortalesa i una continuïtat espectacular i és espectacular el que s’ha aconseguit: hi ha una Catalunya d’abans i de després de l’1-O. Però no hem fet net, ningú no ha ensenyat les cartes realment, i això no ajuda, i menys en els temps que vivim. Ha mancat molt debat polític, hem fet molta emocionalitat. I ara ens queda l’espectacle. Ara tens forces que són superindependentistes, que et diuen que, de taula de diàleg, res de res, que a Madrid només hi hem d’anar per dir que volem l’autodeterminació i l’amnistia… però que després envien Puigneró a negociar els Jocs Olímpics i l’aeroport. Si ens creiem que la dimensió social i nacional van juntes, hi ha coses que no poden esperar. No pots esperar a ser independent per dir que no. Però amb qui ho dius? Amb els que deies “independència” ara t’hi has d’oposar, perquè s’estan venent el país. 

Hi ha gent que pot pensar que en pocs anys s’ha viscut un retrocés important: hem passat de tenir un Parlament que aprovava lleis de desconnexió per fer un referèndum a acatar una ordre de la Junta Electoral Central que obliga a retirar l’escó a un diputat.

És que avui la política no és més que una obra de teatre on cada actor lluita per mantenir el seu paper. Laura Borràs es va enfadar molt amb Roger Torrent pel cas del president Torra, li deia que no havia desobeït; però, quan va arribar el moment, ella tampoc no es va voler immolar. Per què? Doncs perquè vol mantenir la rendibilitat que li dona el fet de ser la presidenta del Parlament. La política s’ha convertit en un intercanvi d’insults i de desautoritzacions, no d’arguments. La nostra gent veu més debat polític al Polònia que al Parlament. Som en un moment de desconcert i totes les forces, inclosa la CUP, hauran de ressituar-se. I, mentrestant, hi ha coses que es fan al marge d’això que se’n diu fer política i que són les que realment ens fan avançar cap a nous posicionaments. 

Quines coses?

Tenim l’economia cooperativista, tenim els col·lectius que lluiten contra la crisi climàtica i que aposten pel decreixement, tenim el moviment feminista…; tot això ha d’ocupar més espai. Fer república cada dia vol dir teixir xarxes socials i construir sobiranies. Com podem parlar de sobirania i d’independència si, en aquest país, no produïm ni el 30% dels aliments? Si som absolutament dependents en l’àmbit energètic? De quina independència estem parlant? Tenim unes estructures cada cop menys sobiranes perquè les hem anat cedint. Ara ens toca exigir els nostres drets nacionals però també salvaguardar les nostres sobiranies i ampliar-les. 

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies