Enfortir l’antiracisme polític des dels barris i pobles dels Països Catalans

“Les polítiques antiracistes no poden eliminar el racisme de classe sense polítiques anticapitalistes. L’anticapitalisme no pot eliminar el racisme de classe sense l’antiracisme.”

És cabdal entendre que el racisme no és només una pràctica de discriminació social –conscient o inconscient–, sinó també i sobretot un sistema que fabrica desigualtats amb les lleis i distribueix de forma desigual recursos materials a través de la racialització, tot partint de la base del racisme cultural. El racisme és, per tant, estructural i inherent al sistema capitalista.

No lluitem contra actituds individuals, sinó contra un sistema basat en la supremacia blanca. Contra la classificació que esdevé apartheid global entre països i distinció entre ciutadanes (persones humanes) i individus “altres” (sense humanitat), dins els marcs de l’Estat nació. El capitalisme és racial. El racisme és el sistema.

Lluitem contra un sistema d’opressió que priva de reconeixement un milió de catalanes. Un sistema d’explotació que les condemna a les feines més precàries i engreixa la cadena global de cures. Un sistema de dominació que es materialitza en identificacions per perfil racial, brutalitat policial, centres d’internament i mort a les fronteres. El racisme no és ignorància: és consciència o protoconsciència de privilegi i voluntat de mantenir-lo.

Per això, defensem que esdevé essencial anar més enllà de les meres celebracions estètiques de la diversitat o la representació buida, i situar l’antiracisme polític a la centralitat de la praxi política anticapitalista.

Cal revisar el paper de les empreses catalanes en el capitalisme racial i el racisme institucional d’ajuntaments i de la Generalitat

Dimensionar el racisme com a capitalisme racial ens permet encarar la problemàtica amb pràctiques anticapitalistes antiracistes que facin revertir les desigualtats d’accés a condicions materials de vida digna des de l’origen i no només des de les conseqüències. Perquè qualsevol acció anticapitalista no pot ser radical i transformadora si no és antiracista.

Sovint, el racisme s’equipara amb el feixisme i se situa com un mateix mal patrimoni de la dreta i de l’extrema dreta, arribant a pensar que la derrota electoral del Partit Popular, de Vox i de l’FNC (Front Nacional de Catalunya) o la confrontació física dels grupuscles més violents és suficient, o que suposa per si mateixa la superació de l’amenaça feixista-racista. Novament, un joc de miralls serveix per situar el mal a fora: l’exercici de l’opressió i la brutalitat en un lloc extern i reconeixible, i no revisar, per exemple, el paper actual d’empreses catalanes en el capitalisme racial, així com el racisme institucional de les administracions municipals i autonòmiques, blindat per partits catalans.

Amb antiracisme polític no ens referim a la lluita conjunta i solidària per l’accés als drets, sinó a desmantellar la blanquitud com a ideologia d’opressió dins les mateixes estructures d’organització política. Això és el que, a partir del racisme cultural, defineix una posició de poder.

Els Països Catalans han esdevingut, per geopolítica i relacions colonials, països pluriètnics

Assumir-se anticapitalista antiracista implica reconèixer que les nacions occidentals, en el nostre cas els Països Catalans, han esdevingut –per conseqüència històrica, situació geopolítica i relacions colonials i neocolonials– països pluriculturals, pluriètnics i identitàriament heterogenis.

Assumir-se anticapitalista antiracista independentista implica, d’una banda, abordar la memòria històrica catalana en la seva profunditat i en les seves relacions capitalistes dins l’Estat i respecte a altres nacions. També, i en conseqüència, les reparacions degudes a altres pobles i nacions, així com treballar internament i externa per construir un futur on mai més cap altra forma de viure estigui inferioritzada ni explotada.

La dreta practica un racisme violent, però l’esquerra requereix una catarsi que la depuri d’elements ‘salvadors’

Certament, la dreta practica un racisme violent i disciplinari que cal seguir combatent, però l’esquerra requereix també una catarsi que la depuri d’elements salvadors. Si fem una revisió crítica de la praxi de l’esquerra catalana, l’antiracisme ha pres majoritàriament la forma de “cooperació” o més recentment de “justícia global” reproduint una lògica paternalista i una concepció de fatalitat en l’altre. D’aquesta manera es reprodueix externament la lògica interna del neoliberalisme: el pobre és pobre per incapacitat congènita o per decisió pròpia.

Per això esdevé clau superar les pràctiques assistencialistes i les polítiques per reconfortar l’ego de la blanquitud. També a escala municipal, cal anar més enllà i superar, per exemple, campanyes només centrades en l’acompanyament per a l’empadronament, on el focus és la persona que acompanya (salva) i focalitzar l’acció política a potenciar l’autonomia de la mateixa persona afectada, ja que, des de la premissa de l’acompanyament, aquesta continua sent subalterna.

Podem prendre d’exemple de bones pràctiques antiracistes l’aposta estratègica del moviment per l’habitatge. Un espai d’autoorganització del moviment popular que reflecteix el conjunt de la composició de la classe treballadora catalana, que crea estructures populars autoorganitzades de contrapoder: escoles populars, grups de dones, grups de joves migrants, xarxes d’aliments autoorganitzades, etc.

Passar de l’antiracisme moral a l’antiracisme polític és imprescindible per avançar en la praxi anticapitalista antiracista independentista, tant a les institucions com als carrers. Cal visibilitzar i combatre amb la nostra praxi política diària el racisme present en tots els àmbits: l’atenció sanitària, els drets socials, l’educació, el conjunt de les administracions i, especialment, tota la violència de les polítiques de seguretat basades en la repressió del que podem considerar “la dissidència política del ser”, com deia Frantz Fanon.

I cal fer-ho des de la comprensió de la “doble consciència” que travessem actualment a Catalunya les persones no blanques (migrades o no), que viuen entre un procés d’aculturació per la manca de pertinença social i d’arrelament, i alhora, un procés d’empoderament com a subjecte polític autònom des dels marges.

En són bons exemples el del sindicat CGT editant contingut sindical en diversos idiomes (xinès o àrab, per fer accessibles els drets laborals en sectors com les cures i el tèxtil); els grups d’autoformació i formació jurídica de i per a migrants de la Xarxa d’Habitatge del Maresme o els joves migrats sols que es van tancar a la Universitat de Girona sota el lema “Una vida digna per als joves. Pa, sostre, papers, treball. Tancada per Drets”.

Avancem cap a l’antiracisme polític practicant la reparació de “la part que ens toca”: des de l’autocrítica en les dinàmiques de les nostres organitzacions, a la visibilització/representació de l’heterogeneïtat social existent –propiciant i acompanyant l’alliberament de les identitats altres; impulsant accions i espais d’autogestió, autodefensa i superació davant el sistema explotador. Posant els privilegis, entesos com a accés a drets negats a altres, a disposició de la construcció popular honesta.

Construïm unitat popular en cada ateneu, en cada barri i municipi; construïm el futur per al 99% des de l’anticapitalisme antiracista independentista i combatiu. Construïm municipis antiracistes.