14/11/2023 | 06:00
Entre disturbis i consignes franquistes a Madrid, s’obre pas l’Espanya progressista, feminista i plurinacional. Aquella que, en contra d’una de les tesis nuclears del procés independentista, era “irreformable”. Fent menys soroll que l’Espanya reaccionària, que no només s’expressa als carrers, sinó que viu incrustada en poders com el judicial o el mediàtic, s’imposa de nou una àmplia majoria democràtica capaç de revalidar el govern de coalició.
L’acord sobre l’amnistia entre les forces independentistes, Sumar i els Comuns i el PSOE confirma “l’Espanya reformable” i enterra definitivament l’era de la política de blocs. Junts abandona el paper d’outsider i reconeix l’esquerra espanyola com a interlocutora. Una posició pactista en què ja vivia instal·lada ERC, però que fins fa poc era criticada radicalment pels sectors més intransigents de l’independentisme, que assenyalaven com a traïdors tots aquells que estiguessin disposats a explorar la via del diàleg.
La nova estratègia del catalanisme no podrà ser unilateral i haurà de comptar amb les forces progressistes de la resta de l’Estat
L’acord polític segellat a Brussel·les entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont és l’epitafi del procés. Però no així de les legítimes aspiracions culturals, lingüístiques, nacionals i socials de Catalunya. El que ha fracassat no són els vells anhels d’una nació que es vol més sobirana, sinó l’estratègia errònia segons la qual, sense aliances i només amb la força de la voluntat, es podia avançar. Per tant, toca pensar col·lectivament quina ha de ser la nova estratègia del catalanisme, sabent que no podrà ser unilateral, i que haurà de comptar també amb la concurrència de les forces progressistes de la resta de pobles de l’Estat.
El camí que ens ha portat fins aquí ha de servir per no repetir els errors del passat. El pas del temps ha tenyit l’esperit revolucionari del procés de frustració, d’impotència i de desafecció política. Potser avui, el més revolucionari, després d’anys de tensió, distanciament i polarització és, precisament, recosir el conjunt dels catalanismes. Teixir una nova aliança, amb la implicació dels agents socials i sindicals, amb la transversalitat del Pacte nacional pel dret a decidir, el 2013, o de capacitat transformadora de l’Assemblea de Catalunya, als anys setanta.
Si aleshores va ser possible en oposició a la dictadura franquista, avui hauria de ser-ho en oposició a l’Espanya furibunda que hem vist a cara descoberta les darreres setmanes. És aquí on, des de les files socialistes fins a la CUP, passant pels Comuns, ERC i Junts, es pot articular un nou front democràtic que defensi els interessos de Catalunya. En la millora del finançament, en infraestructures, en la defensa i promoció de la llengua i la cultura i en termes de sobirania. Sense renunciar al fet que, més aviat que tard, la ciutadana pugui tornar a votar un nou pacte amb l’Estat, truncat des de la retallada estatutària.
Aquí és on caldrà responsabilitat i valentia per part de tots els actors cridats a entendre’s. Que tots siguin capaços de sortir de les seves zones de confort. Les forces independentistes haurien de poder implicar-se en els avenços socials i en els horitzons de democratització de l’Estat. El segrest per part del PP de la cúpula del Poder Judicial, el qüestionament de la monarquia, la fi de la llei mordassa o els avenços socials no poden ser-los indiferents. I, de la mateixa manera, les forces progressistes de l’Estat han de corresponsabilitzar-se amb les demandes àmpliament compartides pel poble de Catalunya. No només en matèria lingüística i cultural, sinó també explorant, una vegada per totes i a través del diàleg permanent, fórmules que permetin tornar la paraula a la ciutadania.
Forces amb una identitat més plural i flexible, com els Comuns i Sumar, poden tenir un paper fonamental de motor d’aquesta aliança
Si segellem aquesta aliança, aquesta mena de quid pro quo, podem ser davant d’un bloc democràtic perdurable que, amb les seves tensions i desavinences, pugui donar estabilitat i horitzons d’esperança a la majoria social de Catalunya i de la resta de l’Estat. Sabent que apareixeran moments de tensió i temptacions partidistes, però que només des de la lleialtat entre tots els integrants d’aquest bloc es podrà evitar el retrocés que suposaria un Govern del PP i de Vox.
És en aquesta aposta on les forces que tenen una identitat més plural i flexible, com els Comuns i Sumar, amb responsabilitats al Govern de l’Estat, i també com a força catalanista, poden tenir un paper fonamental per ser el motor d’aquesta aliança. En política són necessaris aquests equilibris i els espais de frontissa, especialment en processos de desescalada i d’entesa. S’ha fet palès en tot el procés de desjudicialització, en què els Comuns i singularment l’advocat i exdiputat Jaume Asens han contribuït activament a aproximar posicions entre actors que feia anys que es donaven l’esquena i que, a partir d’ara, com a mínim, s’hauran de mirar a la cara, encara que sigui de reüll.
