20/11/2025 | 06:00
Avui celebrem 50 anys de la mort del vil dictador feixista Francisco Franco. Els que vau tenir la sort de no viure sota la dictadura sentireu a dir moltes coses: que si va morir al llit, que els que van lluitar no van aconseguir res… El règim franquista veia que les protestes anaven en augment. Espanya va ser el país europeu amb més vagues de la classe obrera, precisament un país on el dret a la vaga i els sindicats eren prohibits. Hi havia manifestacions, desobediència civil, vagues universitàries, als instituts, associacions de veïns organitzant la lluita als barris. I englobant-ho tot, teníem l’Assemblea de Catalunya, creada l’any 1971 amb totes les forces polítiques, sindicals i entitats de tota mena (de dretes, gairebé cap). No hi havia cap racó del país on no hi hagués lluites. Vull destacar d’aquella època dues manifestacions, les dels dies 1 i 8 de febrer del 1976 a Barcelona, que Le Monde titulava al seu editorial com “Le défi catalan” (“El desafiament català”).
Es diu que Franco va morir al llit, però com va morir? Va patir una espantosa, llarga i cruel agonia. La família i el seu entorn el van sotmetre a tractaments salvatges per intentar allargar-li la vida, perquè veien el futur amb espant. Ni el guionista més militantment antifeixista hauria escrit ni imaginat una mort més espantosa. L’agonia final va durar des del 9 de juliol del 1974 fins al 20 de novembre del 1975. Va tenir temps encara, dos mesos abans de morir, de fer afusellar cinc militants antifranquistes el 27 de setembre de 1975.
El metge de Franco, Vicente Pozuelo Escudero, explica que, per animar-lo, el feien desfilar amb la cançó “Soy valiente y leal legionario”. El doctor relata que “los ojos de Franco brillaron, apretó los labios, echó los hombros hacia atrás y comenzó a sonreír, sintiéndose una vez más como un ‘novio de la muerte'”. El quadre no pot ser més patètic. L’1 d’octubre del 1975 encara va sortir al balcó a la plaça d’Orient de Madrid, amb Joan Carles de Borbó, per dir que hi ha una “conspiración masónico-izquierdista de la clase política, en contubernio con la subversión terrorista-comunista en lo social”.
Franco va sobreviure molts anys perquè era el més sanguinari de tots els dictadors
El 15 d’octubre, a les tres de la matinada, la situació va empitjorar. Al dormitori de Franco, hi ha un oratori de l’època de Ferran VII, amb el braç incorrupte de santa Teresa. Com tothom sap, és un gran remei per a la malaltia. S’iniciava l’agonia final. El 3 de novembre, a Franco li falta la respiració i té una hemorràgia gàstrica. Comença a expulsar la sang per via anal. Les condicions són inconcebibles. Franco s’està al Palau d’El Pardo en unes condicions d’hospital de campanya. La sang taca el llit i les catifes. El traslladen en una llitera a la farmaciola del regiment, un espai depriment a uns 200 metres. Dos ministres han d’ajudar a canviar la funda del matalàs ple de sang. Els ajudants han de sostenir a mà els llums que acosten el bisturí d’Hidalgo Horta, que és qui obre el ventre del “generalíssim”. Malgrat això, el bisturí elèctric falla. Per fi, Hidalgo Horta lliga l’artèria trencada i l’hemorràgia cessa. Franco ha perdut la consciència. Mai més no tornarà a recuperar-la, excepte, potser, per tenir alguns moments, poquíssims, de lucidesa. Al final, el traslladen a l’Hospital de La Paz, on continua el suplici. Li extirpen el 90% de l’estómac i l’operació dura quatre hores. Li localitzen 11 úlceres sagnants. El dia 14 l’operen per tercera vegada. Hi ha 32 metges a càrrec de la situació. Ja està mort en vida.
Franco va sobreviure molts anys perquè era el més sanguinari de tots els dictadors. L’historiador Paul Preston explica que l’eficàcia de Franco va residir “en la despietada implacabilitat de l’ús del terror d’estat”.
La dictadura va continuar amb Joan Carles I, que diu: “Una figura excepcional entra en la historia. El nombre de Francisco Franco era un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea”. Hi ha més: “A veces me preguntan si el General ejerció sobre mí una gran influencia. Pues sí, me influyó, por ejemplo, en la manera de ver las cosas con tranquilidad, tomando distancia, con cierto desapego”. Sí, molta distancia. I encara avui te la barra de dir que “tras cuarenta años de dictadura, les di a los españoles una democracia que sigue viva; es mi herencia”.
Amb Joan Carles I ja coronat, van continuar les tortures als detinguts per raons polítiques; ha demanat mai perdó?
Joan Carles I va ser el dictador des del 20 de novembre del 1975 fins al juny del 1977. De fet, els ajuntaments i les diputacions franquistes van durar fins a l’abril del 1979. En aquest context, continua la dictadura i continuen les tortures. Va haver-hi molts casos; n’exposem només un exemple. El 17 d’abril del 1976, va ser detinguda i empresonada la direcció de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE) en la temible Direcció General de Seguretat de Madrid. És el lloc on avui Isabel Díaz Ayuso es resisteix a posar una placa que documenti la memòria del sinistre edifici. Van ser brutalment torturats. Una d’elles, malgrat estar embarassada, va ser torturada salvatgement mentre el seu company va ser obligat a assistir a l’escena perquè delatés. La noia, embarassada de tres mesos, va perdre el fill. El seu company, també detingut, no va suportar el trauma i es va suïcidar dos anys després. Soc amic d’uns dels detinguts, el terrassenc Domènec Martínez. Ha demanat perdó Joan Carles I? Demanarà perdó el seu fill, Felip VI?
Hi ha gent gran que diu: no va servir de res lluitar, no es va aconseguir res, manen els de sempre, ens van trair. Quin missatge enviem a la joventut! És clar que serveix lluitar! És evident que no vam aconseguir tot el que volíem, però hi va haver moltes victòries: van sortir de la presó més de 600 presos polítics; la universalització de l’educació, que es produeix a mitjans dels anys vuitanta; l’accés notable de les classes populars a la universitat; vam passar d’uns ambulatoris tercermundistes a la reforma de l’assistència primària amb els CAP i la universalització de la sanitat; l’augment exponencial de les pensions, de 0,5 milions a 9,3 milions; el salt endavant en infraestructures; millores espectaculars dels pobles i de les ciutats; drets bàsics de reunió, informació, associació, legalització de sindicats, partits, drets de manifestació, de vaga; llei de divorci, llei d’avortament, llei de matrimonis gais, etcètera. Ningú no va trair ningú. El canvi polític requereix molta organització, lluita, formació i perseverança. Va valer la pena, és clar. Si no fos per les lluites, tindríem una dictadura amb rei, que ningú no ho dubti.
El problema d’avui és que l’onada feixista ens agafa sense organitzacions i sense militàncies, en part mercès a unes esquerres que ja no es declaren laiques i que han predicat i practicat tota mena de ximpleries postmodernes i irracionals.
El principal error de les esquerres va ser abandonar la lluita per la república i pels valors republicans
En fi, no vull caure en el pitjor mal de la generació de l’antifranquisme: la manca de la més petita autocrítica. Vull remarcar dos errors. El primer va ser pensar que, amb la democràcia, ja estava tot guanyat i que no podíem tornar enrere. Els poders controlats per les esquerres no van fer els deures de recuperar la memòria i homenatjar els antifranquistes que havien lluitat durant 40 anys i fer comissions de la veritat. Encara no s’han exhumat els cossos dels republicans de les fosses i, quan es fa, no ho fan els jutges, sinó les associacions de memòria. I el segon error va ser, a parer meu, que bona part de les esquerres, quan va arribar la democràcia, van abandonar la lluita per la república i, el que és pitjor, pels valors republicans. Alguna gent d’esquerres avui encara consideren que no és una prioritat ni per la lluita nacional, ni per la lluita pel socialisme. Una lliçó d’ahir, per a avui i per a demà.
El remei davant la desmobilització és un programa nacional potent: la república catalana; un programa social veritablement socialista (Zohran Mamdani, Gustavo Petro, Bernie Sanders, Claudia Sheinbaum, Jeremy Corbyn, Jean-Luc Mélenchon i el meu preferit, el de Clement Attlee de 1945 a la Gran Bretanya) i una actitud desacomplexadament radical de desafiament al poder.
