Teníem raó quan érem comunistes

Fa 50 anys, alguns érem comunistes. Teníem raó en tot. Per exemple, volíem un món sense guerres. De fet, érem partidaris del Front Nacional d’Alliberament del Vietnam o Việt Cộng i de Hồ Chí Minh [líder revolucionari que va esdevenir president del país]. Érem partidaris de tots els moviments marxistes anticolonials al món, molts dels quals, en forma de guerrilles. Per això teníem un pòster del Che Guevara a la nostra habitació. Estàvem en contra de les bombes atòmiques que van estar a punt de destruir el món l’any 1962 pel conflicte dels míssils a Cuba. Volíem un món per posar fi al racisme i a la discriminació racial, estàvem a favor de la lluita dels negres americans i cantàvem les seves cançons. Estàvem en contra del capitalisme, per principis, perquè l’afany de lucre només crea pobresa i conflictes.

El món va canviar molt. Però molt molt. Només cal veure com era el món fa 50 anys. I a Espanya i a Catalunya encara tot era molt pitjor: teníem encara el feixisme instal·lat. La lluita no va ser endebades. És clar, però, que continua havent-hi problemes heretats i nous.

Va venir un temps en què els qui havíem lluitat vam haver de reconstruir la vida: ens havien robat la joventut. I la gent se’n va tornar a casa, va començar a faltar una actitud militant. I la política ens va deixar. Va emergir una altra mena de polítics. A gestionar, gestionar i gestionar, deien. Alguns afirmaven que, modernitzant físicament el país, modernitzarien les mentalitats. No tenien raó, és clar. I la major part de l’esquerra va abandonar els carrers, les places, les fàbriques, els instituts, la universitat i els mitjans de comunicació. I, a poc a poc, va anar apareixent un capitalisme desfermat. Va anar comprant voluntats, diaris, televisions, ràdios, universitats. I es va dedicar a convèncer la gent que o et fas ric o és que ets idiota. El primer mal símptoma que vaig tenir va ser quan, als anys vuitanta del segle passat, uns alumnes universitaris no deixaven copiar del seu examen perquè veien el seu company com un possible competidor en el mercat de treball. I ens van començar a dir que no tindríem feines per a sempre, parelles per a sempre, pisos per a sempre, i que tot seria molt bonic i molt líquid.

Marc Bloch [historiador francès], poc abans de morir en mans de la Gestapo i com a lament, va escriure: “Vam preferir tancar-nos en la quietud dels nostres tallers […]. En la major part dels casos, només tenim el consol de dir que vam ser bons treballadors. Però vam ser sempre també bons ciutadans?”. El resultat és que l’humanisme va desaparèixer. Va desaparèixer també la dreta democràtica.

I molta gent va continuar pensant que calia treballar en les esquerdes del sistema. I, per exemple, es va proposar la dació en pagament quan hom no pot pagar la hipoteca d’un pis. Una reivindicació molt, molt reformista. És a dir, quan no pots pagar el que et resta de la hipoteca, el banc es queda el pis i tot el que has pagat; però, a més a més, et queda per pagar el que el banc ha volgut. De fet, el preu el fixaven unes empreses taxadores que depenien dels mateixos bancs. Això feia que expulsessin de la vida civil centenars de milers de persones que no podien treballar legalment per l’enorme deute acumulat artificialment. I ni això es va aconseguir. No hi ha ni esquerdes per a les reformes. Els qui ho reivindicaven van ser molt populars, tant per guanyar eleccions municipals a Barcelona i al Congrés de Madrid. Tenien un programa modest, molt lluny dels programes clàssics del socialisme europeu, com el del laborista anglès Clement Attlee del 1945. Van ser crucificats per terra, mar i aire. Pràcticament no en queda res.

Els poderosos s’han tornat bojos, però massa gent bona no s’atreveix a portar-los la contrària

I ara ens volen situar encara un pas més enllà. Ens volen convèncer a hòsties que defensar els palestins és horrorós. Que lluitar contra la guerra és de traïdors. Els poderosos s’han tornat bojos, però massa gent bona no s’atreveix a portar-los la contrària. Ens volen convèncer que un milió, entre morts i ferits greus, valen que Ucraïna entri a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). Ens volen fer discutir si fem tornar més o menys immigrants als seus països i quants en posem als centres d’internament d’estrangers (CIE). I, com que renuncien a fer pagar impostos als multimilionaris i a les grans empreses, si preferim abaixar les pensions o retallar la sanitat pública.

Cal tornar a reivindicar una gran esmena a la totalitat. No ens faran convertir a tots en tan pocavergonyes com ells. Som molt millors que ells; no discutirem les seves neurosis, les seves patologies. Cal tornar a reivindicar el socialisme com a sinònim d’anticapitalisme. Cal tornar a reivindicar l’anticlericalisme en lluita contra totes les esglésies. I cal ser fermament republicans.

Als qui manen, cal dir-los a la cara: “Teniu els dies comptats. I esperaré sobre la vostra tomba per assegurar-me que esteu morts”, com diu la cançó de Bob Dylan. Que paguin els rics, que paguin les empreses grans, i, si no volen, prohibim-los que puguin vendre. Siguem pacifistes, sí, toca un altre cop ser pacifistes. I antiracistes, contra tota la mala gent que vol que ens enfrontem als més pobres (normalment, els vinguts de fora) i no als més rics. Josep Fontana escrivia que, cap a l’any 1970, els capitalistes ens van perdre la por i va aparèixer el neoliberalisme. Un capitalisme desbocat sense rostre humà. Han anat massa lluny, ens estan conduint a la catàstrofe. Karl Klaus, l’escriptor i poeta austríac, va escriure: “Que Déu ens conservi sempre el comunisme, perquè aquesta xusma no es torni més desvergonyida… i perquè, almenys, quan se’n vagin a dormir, tinguin malsons”. Doncs això: ja hem transigit massa; quan érem comunistes teníem tota la raó.