09/07/2020 | 07:00
Manuel Delgado ha revolucionat les xarxes amb dos escrits penjats a Facebook en els que diu coses com que “el kumbaianisme és la religió oficial de Catalunya”, que “els esplais van ser una de les causes de l’extinció de la cultura popular infantil de carrer”, i que “l’apoteosi” d’aquest kumbaianisme va ser el 15M: “allò sí que va ser un foc de camp”. Segons l’antropòleg, la societat catalana es fonamenta en “els valors del bon rotllo, del donem-nos les mans i entre tots ho farem tot, marcats pel que cal que neixin flors a cada instant i trobarem a faltar el teu somriure.” Per reblar el clau cita el llibre d’Oriol Malló, Confessions d’un kumba ressentit, de l’any 2006.
Bé, crec que al nostre antropòleg nacional per excel·lència li agrada provocar sovint. Però no crec que tingui raó en aquest cas. L’educació en el lleure té pàgines brillants durant la II República, per exemple muntant hospitals de campanya el juliol de 1936. El franquisme va acabar amb tot l’escoltisme, però a poc a poc el catòlic va anar fent camí mentre el laic va rebre tota mena de dificultats. L’escoltisme va aconseguir fonamentar l’escola catalana i democràtica a partir de Marta Mata a Saifores, envers las ‘Escuelas Nacionales’ del franquisme, i no crec que això sigui motiu de crítica. D’allà mateix en surt cap als seixanta la idea dels esplais. Ràpidament es creen multitud d’esplais que podríem anomenar-los com a l’escoltisme popular, ja que se situaven en els barris i ciutats dels cinturons industrials de la classe obrera. Normalment es vinculaven a les combatives associacions de veïns, que alhora es relacionaven amb els partits obrers clandestins. Escoltes Catalans neix el 1974 de la fusió de les restes de l’escoltisme laic, l’any 1982 es va crear a Badalona Esplais Catalans, l’opció laica, i s’hi va afegir més tard, el 2001, també a l’opció laica Acció Escolta.
El kumbaianisme té una de les seves arrels en el Grup de Folk, que van traduir un munt de cançons revolucionàries. Per exemple, “La vall del riu vermell”, una cançó tradicional folk probablement canadenca, versionada per Woody Guthrie i Bill Haley & His Comets. La cançó també va ser cantada en una versió pel mític Batalló Lincoln, pertanyent a les Brigades Internacionals. “John Brown era un petit indi” està relacionada amb les idees d’Ernest Thompson Seton. “Si no em trobes darrere l’autobús” fa referència a Rosa Parks, la primera dona negra que es va asseure davant de l’autobús i va iniciar la lluita pels drets civils als EUA. Fins i tot als esplais es cantava el “Joan Petit com balla”, que respon a les tortures sofertes per un pagès occità a la revolta antifiscal contra el rei Lluís XIV, l’anomenada revolta dels Crocants. Altres l’atribueixen a la resistència contra al tractat dels Pirineus. El Grup de Folk el van formar gent com Pau Riba, Jaume Sisa o Ovidi Montllor. Tots clarament del sistema.
Sembla que entèn millor el que signifiquen els esplais Pablo Iglesias que Manuel Delgado
Aquestes opcions del lleure a poc a poc van passar a definir-se com a laiques i republicanes, pel que Malló no crec que tingui raó al situar-les com a continuadores del llegat pujolista. Qualsevol que conegui aquest món sabrà les dificultats que el pujolisme va posar a la construcció de les opcions republicanes al lleure, va veure el perill molt abans que les opcions d’esquerres entenguessin que s’apropava un canvi generacional i de valors i que el republicanisme acabaria essent hegemònic a Catalunya. Així ha estat: el republicanisme representa avui el 80% dels catalans. Que el 15M es relacioni amb els esplais laics, hauria de ser una lloança i no una crítica per qualsevol progressista que analitzi les coses sense prejudicis. Sembla que entén millor el que signifiquen els esplais Pablo Iglesias que Delgado, com explica el primer al llibre-conversa que ha publicat amb Enric Juliana, Nudo España (Arpa).
Però potser el que més ha excitat els ànims és l’afirmació de Delgado que degut al kumbaianisme “va fracassar la independència, perquè s’estava convençut que el procés havia de ser un colossal foc de camp liderat per caps de patrulla.” Ostres, conec molt bé aquest món i mai se m’havia passat pel cap considerar que el moviment republicà més important des de 1939 a Espanya, el que va passar la tardor de 2017, fos un fracàs. I el que menys em puc imaginar és que la culpa de no assolir els seus objectius no siguin el jutge Manuel Marchena, el Guàrdia Civil Pérez de los Cobos, el ‘deep state’ i els policies atonyinant gent, sinó els monitors d’esplais i els caps escoltes.
En una cosa sí estic d’acord amb Delgado: en l’extraordinària importància que tenen avui els esplais i l’escoltisme laics. Ell en negatiu, jo en positiu, ja que crec que són la millor escola de formació de quadres associatius i polítics a Catalunya. Com calia educar als anys setanta fins ara als esplais i als caus? Sembla que Delgado coincideix amb en Raimon Galí, aquest sí, pare espiritual de Jordi Pujol.
En un dinar a finals dels anys vuitanta amb el secretari general del POUM, Wilebaldo Solano, i la seva muller, que vivien a França, em van preguntar pels esplais laics. En explicar-li em va dir amb gran sorpresa per la meva part, que era el mateix que ells intentaven fer quan eren joves: educar en el lliurepensament. No considero que el desafiament català de 2017 sigui un fracàs, però si busquem les raons de no proclamar efectivament la república, l’hauríem de trobar en altres àmbits com la piràmide d’edats invertida i l’edat dels líders. Però això seria per un altre article.
