La nova normalitat: un món cap per avall

* Aquest article es va publicar originalment al número 169 de la revista ‘Viento Sur’ en paper i en PDF del mes de maig.

La diferència rellevant entre la Covid-19 i l’escalfament global (que només és la manifestació més aparatosa de la crisi ecologicosocial, no ens cansarem de repetir-ho) és que la primera mata molt més de pressa. Hi ha més de quaranta mil persones mortes ja a Espanya, en amb prou feines uns quants mesos.

És la nostra mala relació amb el temps (miopia temporal) i amb els sistemes (dificultats per al pensament complex), dins d’una cultura dominant fatalment errada (gairebé tot està posat cap per avall), la qual cosa està privant de futur la humanitat. No entro aquí en l’espinós assumpte dels nostres nombrosos biaixos cognitius, patologies grupals i ‘hybris’ tecnòlatra: EXPERTS A DISSENYAR UN PLANETA MILLOR, proclama amb orgull la propaganda d’una gran empresa d’infraestructures. Si fóssim dins d’una cultura normal, hi intervindria d’ofici la Fiscalia General de l’Estat.

I no hi ha especialistes a corregir aquest rumb letal, homicida i suïcida? En realitat se suposa que sí: els i les filòsofes, aquestes expertes en racionalitat que s’esforcen a desenvolupar la visió de conjunt (‘synoptikós’, que diria Plató). La solució, seria llavors platònica: que governin aquests (presumptes) especialistes? No sembla gaire bona idea. Més aviat es tracta de despertar la filòsofa, el filòsof que portes dins —a la manera de John Dewey i Antonio Gramsci…

Pandèmica (i sinòptica) i terrestre

Necessitem, doncs, visió de conjunt, panoràmica: el filòsof, la pensadora com a ‘synoptikós’. Aquesta pandèmia —com deia William E. Rees en un altre dels seus lúcids articles— és com el tràiler, només un avanç de la pel·lícula més àmplia. Si superem aquest obstacle en dos anys, només serà per fer front al següent: una crisi de deute, o una crisi energètica, o una guerra més pels recursos que escassegen… Tornar a la normalitat? El professor del Canadà apunta que “tornar a la normalitat és l’equivalent al fet que Noè desmantellés l’arca durant la tempesta per intentar construir un iot més gros i més còmode. Nosaltres i ell aniríem al fons, juntament amb la resta de la vida animada…” Tornar a la normalitat, si va ser aquella perillosa i nociva normalitat la que ens va conduir al desastre d’avui?

“No hi haurà normalitat, ni vella ni nova. L’excepcionalitat del temps que vivim continuarà desplegant-se”

No, no tindrem “normalitat” (aquest anhel remet a com idealitzem el capitalisme ben ordenat de tipus més o menys keynesià –aquell breu episodi de la història humana que va quedar definitivament enrere). Eliane Brum l’encerta: recuperar la “normalitat” seria “tornar a la brutalitat quotidiana que és només ‘normal’ per a uns pocs, una normalitat arrencada de les vides de molts a qui diàriament deixen el cos exhaust. La interrupció d’allò ‘normal’, causada pel virus, pot ser una oportunitat per dissenyar una societat basada en altres principis, capaç d’aturar la catàstrofe climàtica i promoure la justícia social. El pitjor que ens pot passar després de la pandèmia és precisament tornar a la normalitat”, perquè aquella normalitat era catastròfica. Per això Markus Gabriel parla de “trencar la cadena d’infecció del capitalisme”.

Ara que s’imposa l’expressió més aviat paradoxal de “nova normalitat”, convé insistir-hi: no hi haurà normalitat, ni vella ni nova. L’excepcionalitat del temps que vivim continuarà desplegant-se. Res de més important que adonar-nos que aquesta crisi sanitària, la crisi energètica, la crisi climàtica, la crisi de biodiversitat, són manifestacions d’una crisi sistèmica general, una crisi ecosocial a la qual només podríem fer front de manera raonable amb canvis també sistèmics. D’aquí ve la condició espinosa de la nostra situació. El biòleg Fernando Valladares —que ha desplegat un enorme esforç d’il·lustració ecològica, ‘ecoliteracy’, en solen dir els anglosaxons, durant les primeres setmanes de desenvolupament de la Covid-19 a Espanya— deia: “l’èxit davant de la pandèmia serà evitar futures pandèmies” (en un tuit de l’1 de maig de 2020). Bé, això és quedar-nos massa curts. L’èxit davant la pandèmia seria evitar les formes pitjors del col·lapse ecosocial que s’està desenvolupant.

Guardem el nostre sentit de la proporció: la crisi sanitària originada per aquesta pandèmia de la Covid-19 és poca cosa al costat de la que ens caurà al damunt a causa de la catàstrofe climàtica, la crisi energètica i la Sisena Gran Extinció. Cal pensar-la, de fet, com un moment o una etapa de la crisi ecologicosocial més àmplia, que es comporta ja com a col·lapse ecosocial (que no cal concebre com una fi del món materialitzada en un sol esdeveniment catastròfic, sinó com el desplegament entrellaçat de molts episodis i fenòmens nefastos): la pandèmia reforça la crisi econòmica larvada prèviament, que s’entrellaça amb la crisi energètica per tal d’accelerar el col·lapse sistèmic que ja havia començat. “El virus va venir a prémer el fre d’emergència i a parar el tren embogit d’una civilització corrent cap a la destrucció massiva de la vida. Deixarem que torni a arrencar? Això seria la garantia de més cataclismes al costat dels quals el que estem vivint actualment semblarà, a posteriori, un esdeveniment de moderada amplitud”.

Hem dit: canvis sistèmics

Parlàvem de canvis sistèmics, de no tornar a arrencar “el tren embogit d’una civilització que corre cap a la destrucció massiva de la vida”, sinó més aviat –a la manera de Walter Benjamin– estirar el fre d’emergència per canviar de via. Com començaria una cosa així? De manera telegràfica, crec que es tractaria de canvis com els següents:

• Abandonar el PIB com a suposat indicador de benestar: desenvolupar un sistema de comptes físics per complementar els indicadors monetaris de la comptabilitat nacional.
• Socialitzar les companyies elèctriques i el sector bancari.
• Reduir per llei el temps de treball assalariat, per tal de redistribuir-lo. Mesures d’acompanyament per redistribuir totes les feines (pagaments i impagaments).
• Reforma fiscal fortament progressiva, amb impostos al capital, a l’herència i a les grans fortunes.
• Jubileu de deutes injustos i impagables (com s’ha recordat més d’un cop aquests últims anys, l’acumulació de capital té, com a revers, la creació de deute sense relació amb la realitat biofísica i més enllà de la possibilitat de reemborsament).
• Ingrés mínim garantit i esquemes de treball garantits des del sector públic.
• Desmercantilització de l’habitatge.
• Conversió industrial cap a la fabricació de béns necessaris (hem vist com les plantes automobilístiques es posaven a fabricar respiradors per a les unitats de vigilància intensiva; és sens dubte un exemple inspirador…).
• Reducció dràstica de la mobilitat motoritzada, sortida de la sobirania de l’automòbil privat, urbanisme ecològic.
• Desglobalització ordenada; “constitució de xarxes de cooperació bioregional basades en relacions sostenibles entre els àmbits urbans, rurals i naturals en economies (i sistemes alimentaris) resilients de proximitat”, per dir-ho amb paraules de Fernando Prats.
• Agroecologia, agricultura de proximitat, permacultura.
• Renaturalització de zones molt extenses en camps i ciutats.
• Alfabetització i il·lustració ecològica a escala massiva (també aquí el desplegament informatiu i pedagògic sobre el coronavirus ens dona la mesura del que hauria de ser prendre’ns seriosament la urgència ecosocial).

Delires, dirà gairebé tothom. No, deliren els qui pensen que en l’essencial n’hi haurà prou amb substituir motors de combustió per motors elèctrics per salvar el món. En un país com Espanya (i en molts d’altres), hem vist el que vol dir de veritat fer front a una emergència social amb la resposta a la Covid-19. L’emergència ecologicosocial és molt més greu: ens posarem aquesta vegada a fer feina, de manera no retòrica?

Aprenentatges, una altra vegada

“Washington vol que Londres aixequi les restriccions al seu pollastre clorat, un procés de descontaminació fins ara prohibit per la legislació europea…” N’hi hauria d’haver prou amb una frase com l’anterior perquè tothom se n’adonés: aquesta civilització està condemnada.

Una bona imatge que ha proposat Luis González Reyes: som com l’estudiant que no ha fet res durant tot un quadrimestre, i el dia abans de l’examen obre per fi els llibres i es queda tota la nit sense dormir, mirant de recuperar l’irrecuperable… per treure l’endemà un aprovat justet, en el millor dels casos.

L’etimologia (grega) de la paraula ‘catàstrofe’ ens remet a capgirar alguna cosa. Aquest bolcar seria un canvi a pitjor… si no fos el cas que vivim en un món (el del capitalisme patriarcal fossilista extractivista colonial financeritzat… i hi podríem continuar sumant adjectius) invertit, posat cap per avall, on els disvalors imperen com a valors positius i la irracionalitat extrema es fa passar per l’assenyat ordre inevitable de les coses. Capgirar un ordre socioeconòmic així no seria un canvi a pitjor, sinó la condició per poder —potser— escapar d’un parany mortal. Escriu la novel·lista polonesa Olga Tokarczuk: “Davant els nostres ulls s’esvaeix com el fum el paradigma civilitzatori que ens ha format els últims dos-cents anys: que som amos de la creació, que ho podem tot i que el món ens pertany. S’acosten temps nous.”

“La major part de l’activitat econòmica, sota el capitalisme, no respon a satisfer necessitats humanes essencials”

Aquesta crisi pandèmica ens ha donat una ràpida i intensa lliçó d’ecodependència (la nostra salut depèn de la salut dels ecosistemes) i interdependència (“aquí no pot passar”… i ja va veure tothom la celeritat amb què el virus es va globalitzar). Avui ens fem conscients de la necessitat de portar mascaretes en els espais públics no per protegir la nostra pròpia salut, sinó la de l’altre, la de la meva comunitat, la de la humanitat sencera; arribarem a veure també que –per exemple– la meva decisió de desplaçar-me en automòbil privat també fa mal a l’altre, a la meva comunitat, a la humanitat sencera?

Enmig del dolor més extrem, escriu Bruno Latour, estem veient que “l’ordre mundial, que se’ns deia que era impossible de canviar, té una plasticitat sorprenent, i que com a col·lectiu els éssers humans no estan indefensos. Tot depèn de la capacitat que tinguin de resistir-se a tornar a l’ordre anterior”. Hem vist, en la resposta politicosocial a la pandèmia, que es pot aturar la Megamàquina. Ara toca assumir que, si no som capaços d’aturar-la (de bona manera) amb el timó posat cap a objectius de supervivència i emancipació, acabarà de destruir-nos (de la pitjor de les maneres possibles).

També hem après (o hauríem de fer-ho; sempre parlo d’aprenentatges possibles) que la major part de l’activitat econòmica, sota el capitalisme, no respon a satisfer necessitats humanes essencials; però que podríem reorganitzar aquest aparell econòmic prescindint del que és superflu per reorganitzar allò realment essencial, “sense deixar ningú enrere” però de veritat, no com a simple consigna. Com assenyala amb encert un manifest d’economistes decreixentistes, “la pandèmia ha portat els governs a emprendre accions sense precedents en temps moderns de pau, demostrant allò que és possible quan hi ha voluntat per actuar: reestructuracions dels pressupostos, mobilització i redistribució de diners, ràpida expansió del sistema de seguretat social i importància de l’habitatge per a les persones sense llar”.

Boaventura de Sousa Santos crida a construir-nos com una humanitat humil, que s’acostumi “a dues idees bàsiques: hi ha molta més vida al planeta que la vida humana, ja que representa només el 0,01% de la vida al planeta; la defensa de la vida del planeta en el seu conjunt és la condició per a la continuïtat de la vida humana. En cas contrari, si la vida humana continua qüestionant i destruint totes les altres vides que conformen el planeta Terra, és d’esperar que aquestes altres vides es defensin de l’agressió causada per la vida humana i ho facin de maneres cada cop més letals”. I Byung-Chul Han adverteix: “La pandèmia és la conseqüència de la intervenció brutal de l’ésser humà en un ecosistema delicat. Els efectes del canvi climàtic seran més devastadors que la pandèmia. La violència que l’ésser humà exerceix contra la natura s’està girant contra ell amb més força. En això consisteix la dialèctica de l’antropocè: en l’anomenada era de l’ésser humà, l’ésser humà està més amenaçat que mai”. El pensador germanicocoreà recorre al conte de Simbad el Marí per visualitzar la nostra situació.

“En un viatge, Simbad i el seu company arriben a una petita illa que sembla un jardí paradisíac, fan un festí i gaudeixen caminant. Encenen un foc i ho celebren. I de sobte l’illa trontolla, els arbres cauen. L’illa era en realitat el llom d’un peix gegant que havia estat immòbil durant tant de temps que s’hi havia acumulat sorra al damunt i hi havien crescut arbres. L’escalfor del foc al llom és el que treu el peix gegant del seu son. Es capbussa en les profunditats i Simbad és llançat a la mar. Aquest conte és una paràbola; ensenya que l’home té una ceguesa fonamental, ni tan sols és capaç de reconèixer sobre què està dempeus, així contribueix a la pròpia caiguda…”.

Respirar bé: una reflexió final

Si sabéssim respirar bé, ens diuen els mestres de l’Orient des de fa diversos mil·lennis, la vida humana se situaria d’una manera millor respecte a l’existència i al món. “La respiració conscient és la meva àncora. […] Naixem i morim amb cada respiració. […] Romanc en la meva respiració per no perdre’m”. Hi ha una cosa significativa en el fet que la malaltia del coronavirus, la Covid-19, es manifesti com a ofec, com a dificultat per respirar —que pot extremar-se fins a la mort per asfíxia si la pneumònia s’agreuja i els pulmons es deterioren massa. “No valores la senzillesa que entri i surti l’aire als pulmons fins que la perds”, diu un infermer que se’n va contagiar i va estar set dies ingressat a l’hospital madrileny de La Paz, lluitant contra la malaltia.

Aquesta desballestada civilització nostra hauria d’aprendre a assumir límits biofísics; a qüestionar el seu antropocentrisme; a enginyar vies de sortida del capitalisme (tot jugulant el poder financer, desmercantilitzant béns i serveis, dessalaritzant vides humanes) a tota velocitat…

“Escoltar. Respirar. Contemplar. Caminar. Treballar. Estimar. Aquests verbs essencials…”

Les veus que s’alcen escèptiques no són poques, ni de poc pes: Emilio Lamo de Espinosa sospita que els dos grans aprenentatges de la pandèmia (el de la unitat de l’espècie humana i el de la vulnerabilitat) podrien sumar (i conduir a un augment del que els moviments ecologistes fa decennis que en diuen “consciència d’espècie”, afegiríem nosaltres). Però el sociòleg emèrit de la UCM tem que, més que sumar, restin: “la reacció ‘natural’ davant de la vulnerabilitat és buscar refugi en allò conegut, en la tribu, la nació, la religió, les comunitats ‘naturals’, per blindar-se, negant justament l’experiència cosmopolita i, més aviat, demonitzant l’‘altre’ com a font del perill, de manera que la vulnerabilitat cancel·la el cosmopolitisme”. Així, l’Estat i la família serien les institucions que sortirien guanyant d’aquesta commoció, i es vaticina més aviat “un món hobbesià on preval la dita ‘que se salvi qui pugui’” en la competència intergrupal i interestatal.

Un metge (infectòleg) de l’Hospital Ramón y Cajal, malalt de Covid-19 que va estar al caire de la mort, narra la seva experiència en un diari commovedor. A l’entrada del 15 de maig de 2020, ja superada la malaltia, anota: “Ja estic treballant al 100%, se’m fa l’hora de sopar i no me n’assabento. La [meva dona] Toñi m’ha tornat a renyar [perquè treballo massa], com abans de posar-me malalt. Et fas el propòsit de canviar. Però això és difícil d’executar. Perquè surts i és la vida mateixa i no tenim gaires possibilitats de fugir d’estudi de la inèrcia. La Toñi em diu avui, com cada dia: ‘De què t’ha servit posar-te malalt? No has canviat res, no has après res’. He fracassat en l’intent, de moment. La vida no s’ha modificat en gairebé res a com era prèviament”. “No crec que sortim millors [de la pandèmia]”, declara al seu torn el pintor Antonio López en una entrevista. “No canviarà res perquè l’home no sap escoltar”.

Trencar les inèrcies mortals. Aprendre del trauma. Escoltar. Respirar. Contemplar. Caminar. Treballar. Estimar. Aquests verbs essencials… Aprendrem els éssers humans a escoltar, a respirar…?

* La primera part d’aquesta trilogia, “La crisi del coronavirus com a moment del col·lapse ecosocial“, la vam publicar el 25 de juny. La segona part, “El xoc del coronavirus, preludi d’altres que venen“, el 3 de juliol.