Cooperativa Casa Orsola

La compra de la Casa Orsola per part de l’Ajuntament de Barcelona és una victòria. Punt. Ho és, com cada vegada que s’atura un desnonament. Com cada petit avenç legislatiu. I ho és perquè cap veïna no n’haurà de marxar, els contractes s’hi mantenen i no hi haurà pujades abusives del lloguer. Una victòria del Sindicat de Llogateres davant dels d’“això no servirà per a res” i de la conquesta del sentit comú (en el sentit gramscià del terme) en un moment en què aquest està segrestat per l’extrema dreta de la I+D (“immigració + delinqüència”).

Però aquesta victòria té “peròs”. La solució trobada és un pedaç. L’Administració ha acabat pagant 4 milions d’euros de benefici a un propietari especulador que va comprar l’edifici per molt menys el 2021. Sense acompanyar-lo de cap mesura estructural. Un nou episodi de la “ciutat Monopoly”, on la banca sempre guanya.

La resposta municipal no ha estat per canviar res de fons, sinó per frenar una crisi incòmoda. Per desactivar una protesta que començava a generar un referent perillós. Per això, l’estratègia ha estat clara: donar una solució ràpida per posar punt final al conflicte sense tocar els privilegis del mercat immobiliari.

Tres opcions possibles

Per evitar el desnonament de la Casa Orsola, hi havia tres camins:

1. Renovació dels contractes per part del propietari, amb un augment limitat a l’índex de preus de consum (IPC), seguint la llei d’habitatge. Ell hauria continuat guanyant diners, però sense avarícia. I, cada cinc anys, en tornem a parlar…
2. Expropiació forçosa per part de l’Ajuntament, però que, segons la Constitució (per allò de l’‘atado y bien atado’), no pot ser gratuïta. Un procés llarg per acabar pagant un justiprecio, que hauria beneficiat encara més la propietat.
3. Compra per part de l’Ajuntament. L’opció escollida: l’Ajuntament ha comprat els pisos buits i la Fundació Hàbitat3, amb un aval municipal, ha adquirit la resta. Era l’opció més viable, però què no s’ha estalviat fortes crítiques pel fet de presentar-se com a quelcom d’excepcional. Segurament, una negociació millor plantejada, sense presses i sense posar-se d’esquena al Sindicat de Llogateres, hauria pogut aconseguir una rebaixa significativa del preu final de compra.

Llavors la pregunta és: es podria haver fet d’una altra manera?

Una alternativa: propietat col·lectiva en forma de cooperativa

El cooperativisme d’habitatge en cessió d’ús ha passat d’anècdota a realitat emergent a Catalunya. Segons l’Observatori Llargavista, més de 400 habitatges cooperatius funcionen arreu de Catalunya i, en els pròxims anys, se n’hi sumaran 770 més. El 40% d’aquests habitatges han estat comprats directament per cooperatives, traient-los del mercat especulatiu i posant-los sota control veïnal.

Les veïnes de la Casa Orsola podrien haver garantit la seva permanència sense dependre de cap propietari ni administració

La Casa Orsola podria haver estat una d’elles. Amb el suport d’entitats expertes, amb múscul financer i de gestió com Sostre Cívic o La Dinamo, les seves veïnes podrien haver garantit la seva permanència sense dependre de cap propietari ni administració, gestionant elles mateixes l’edifici i mantenint preus assequibles.

Per costejar l’operació, es podria haver accedit a crèdits públics de l’Institut Català de Finances, complementats amb finançament ètic de Coop57, de Fiare o de la Caixa d’Enginyers. A més, segons altres exemples d’edificis cooperatius de rehabilitació, les aportacions inicials de les sòcies solen ser molt més baixes que en una obra nova (entre 3.000 i 9.000 euros). Si les veïnes no disposen d’estalvis, es podria haver impulsat una campanya de finançament popular amb títols participatius, com ja s’ha fet amb èxit en altres cooperatives. En alguns casos, es podria haver reduït l’aportació inicial dels socis gairebé a zero.

Però, perquè una cooperativa pugui comprar, el propietari ha de voler vendre. L’Ajuntament hi podria haver tingut un paper clau: mediant en la negociació, actuant com a avalador (com ja ha fet amb Hàbitat3) o comprant alguns habitatges per a pisos d’emergència. Aquestes fórmules mixtes entre cooperatives i serveis socials municipals ja existeixen en diferents municipis. Tot plegat, sense donar l’esquena al Sindicat de Llogateres en una negociació col·lectiva, hauria reduït el cost públic, hauria implicat més les veïnes i, el més important, hauria creat un model replicable.

Per cada protesta, una proposta

La sopa d’all ja està inventada: a Copenhaguen, des del 1976, els llogaters tenen dret a comprar el seu edifici i convertir-lo en cooperativa si el propietari vol vendre. L’Administració els dona suport financer. Això ha permès que el 30% del parc d’habitatge de la ciutat sigui cooperatiu i que un altre 30-35% sigui públic.

L’habitatge cooperatiu pot ser una eina potent per rescatar habitatge de l’especulació

No pot ni vol ser una fórmula per a tothom, però l’habitatge cooperatiu pot ser una eina potent per rescatar habitatge de l’especulació, no només per guanyar concursos d’arquitectura. Lluitar per regulacions més estrictes contra els fons voltor és imprescindible, però també ho és construir alternatives que no depenguin de les “jugades mestres” dels governs de torn.

Si en època de desastres climàtics i d’incompetència pública hem recuperat la consigna de “només el poble salva el poble”, cal fer-la efectiva també en l’habitatge. Amb protestes, i amb propostes.