Una marató per a les esquerres

La Xina ja és la primera potència econòmica; l’Índia, la primera demogràfica. Les previsions de les Nacions Unides són que l’any 2100 serem 10.400 milions de persones a la Terra. La fecunditat a Europa és per sota del nivell necessari per al ple reemplaçament de la població a llarg termini. Els estats amb més baixa fecunditat es troben precisament a les fronteres mediterrànies (Espanya, Itàlia, Grècia) i a l’est eslau, on es calcula que molts països perdran el 15% de la població abans del 2050. En canvi, es preveu que més de la meitat del creixement demogràfic mundial fins al 2050 tingui lloc a l’Àfrica, on l’àrea subsahariana doblarà la població.

Si a aquesta foto estàtica s’hi afegeixen els efectes dramàtics que estan tenint el canvi climàtic i la persistència d’estats fallits i de governs extractius amb connivències internacionals, sostinguts en la violència, tindrem una visió prospectiva del tsunami migratori que tot just ha començat.

Aquestes dues grans qüestions, el clima i les migracions, que creen angoixa i por entre les classes populars d’arreu del món, s’aborden de manera comprensible per part de les forces polítiques i socials que s’han atribuït històricament la defensa dels febles? La dreta presenta dues cares contradictòries, però que es complementen perquè, tant si surt cara com si surt creu, el poder de veritat no es toca. El neoliberalisme, que continua apostant per la globalització i pel desenvolupisme, creu en l’obertura de fronteres a persones i a mercaderies. La dreta populista vol tancar fronteres a les migracions i una certa autarquia, deixant intactes els poders econòmics i el desenvolupisme.

Que les esquerres tinguin dos relats sobre el canvi climàtic i les migracions afavoreix la pervivència de l’hegemonia del poder de sempre

En el món europeu avançat també hi ha dues versions de les esquerres davant d’aquestes grans qüestions, amb la diferència respecte a la dreta que, en aquest cas, l’oposició irreductible de dues pràctiques i relats afavoreix la pervivència de l’hegemonia del poder de sempre. Coneixem exemples d’esquerres amb un relat bonista entorn del fenomen migratori, com si el primer dret a preservar no fos el de no haver d’emigrar. Què hem fet d’eficient les esquerres europees en el canvi de polítiques de suport al desenvolupament d’un continent com l’Àfrica? Mantenir una multiplicitat d’ONG que, de vegades, perpetuen la neodependència amb efectes pal·liatius; no batallar amb força contra les polítiques neocolonials de molts estats europeus, ni denunciar activament els seus substituts xinesos o russos; continuar apostant massa per l’assistencialisme i poc per la generació i suport a l’economia productiva de base; ser incapaços de bastir fronts amplis de consumidors europeus que boicotegin els productes basats en males pràctiques als països en via de desenvolupament o que premiïn els correctes.

I, pel que fa als països d’acollida, les esquerres han mostrat la incapacitat de defensar un model d’assumpció proporcional de la solidaritat amb els refugiats o migrants a tot Europa. O d’evitar mantenir unes normatives d’incorporació a la ciutadania que deixen en els llimbs centenes de milers de persones que són fruit d’explotació o de marginació. Però, alhora, de no saber entendre les angoixes d’una població autòctona que es percep en via de minorització a casa seva, de les seves formes de vida, de la seva cultura i, en algun cas, de la seva llengua. Un altre conflicte, mal resolt, és no reconèixer que, sense un increment dels ingressos de l’Estat que no sigui extorquint les classes mitjanes i treballadores, les prestacions de l’Estat del benestar poden trontollar. Els ingressos públics justos només es poden assentar en millorar la productivitat amb una economia innovativa que precisament no es basi en la mà d’obra poc qualificada, i repatriant els brutals beneficis de les empreses globals. Aquest segon objectiu no s’ha assolit, i el primer, només en els països nòrdics, no pas en el nostre. L’economista Mariana Mazzucato s’ha afartat de retreure que l’esquerra només parla de com repartir el pastís, però no de com s’amplia.

Llavors, és clar que els increments de població sobtats, que no vagin acompanyats de canvis econòmics disruptius, no permetran garantir el mateix nivell de prestacions socials a tothom. Per això, intuint el problema, la gent popular, la classe mitjana amb pèrdua de poder adquisitiu, els membres de la penúltima migració, reclamen als estats que exerceixin la seva sobirania amb la facultat que els dona el dret internacional sobre control de fluxos poblacionals. És clar que l’article 13 de la Declaració universal dels drets humans diu: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi”. Al mateix temps, els articles 22 a 27 defensen drets socials com l’habitatge, l’alimentació, l’educació, el treball, la sanitat. I, en la majoria dels casos, és l’incompliment d’aquests drets que força la migració. Ara bé, l’altra cara de la moneda és que aquests drets poden acabar essent incomplibles en els països d’acollida davant d’allaus migratòries no digeribles.

Totes les esquerres han reaccionat igual davant d’aquest repte? I en quin context nacional predomina una visió o una altra? Així, Nord-Amèrica és un país que, després de minoritzar les nacions originàries i tancar-les en reserves, s’ha constituït sumant onades migratòries de tot el món a l’entorn d’una llengua aglutinant molt potent com és l’anglès i la validació del comunitarisme religiós, fins i tot, fonamentalista. Aquí s’entén la postura del demòcrata Bernie Sanders, que feia la defensa d’una nació d´immigrants. Si passem al Regne Unit, la posició dominant ja fa un viratge. El líder radical Jeremy Corbyn va assegurar que el partit “no estava casat amb el principi de la llibertat de moviment dels ciutadans europeus”. I arribant a l’evolució de la socialdemocràcia nòrdica, de països petits, amb llengües de baixa demografia i estats del benestar molt avançats. Allà, la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, ha girat cap a l’esquerra en termes econòmics, promovent la intervenció més gran de l’Estat en els àmbits productius, precisament per garantir una transició cap a una economia innovadora, tecnològica i sostenible. Però, al mateix temps, ha endurit les postures respecte a la recepció d’immigrants i ha endurit les normes de laïcisme, oposat al model comunitarista anglosaxó, posant l’accent sobre el risc de tancament, especialment de la comunitat islàmica.

Canvi climàtic: divisió a l’hora de buscar-hi solucions

L’altre gran tema que provoca contradiccions a les forces progressistes és el capteniment davant dels canvis necessaris per abordar el canvi climàtic. La dreta, tota, neoliberal i populista, potser amb alguna excepció, aposta per la continuïtat del desenvolupisme i pel protagonisme de les grans empreses d’Estat o multinacionals en el control centralitzat de les noves energies renovables. Mentrestant, les esquerres, sota el paraigua de la sostenibilitat, hi inclouen la necessitat ineludible de transformar el territori per tal d’incloure les instal·lacions de les noves energies. A dins d’aquest bloc, hi ha els qui s’apunten als models macro, tan prop de les oligarquies, i els qui opten per un model més disseminat. Però, sota el paraigua també hi trobem plataformes locals conservacionistes o, simplement, nimbys, dels del “sí, però a casa meva no”. Un altre cas de contradicció flagrant és en el tema de les espècies d’animals lliures. L’hiperanimalisme favorable a la protecció indiscriminada està fent inviable la sostenibilitat del territori, que passa per la subsistència de la pagesia i l’explotació silvícola. Les polèmiques reinstauracions d’espècies o la permissivitat davant d’altres estan omplint Catalunya, per exemple, de plagues com les de conills, porcs senglars, cabirols, o arriscant zones de pastura per l’expansió de depredadors.

La distància entre l’aristocràcia obrera, el funcionariat, els mileuristes, els precaris i la majoria d’autònoms és abismal

Són un parell d’exemples d’un dels mals greus de l’esquerra contemporània. No posar al centre el bé comú del conjunt de les classes populars i no atrevir-se a delimitar els maximalismes de les demandes corporatives acaba produint un poti-poti que no garanteix en absolut ni tan sols la fidelitat dels diversos segments corporatius. Tot i que les lluites sectorials tenen el seu sentit, l’unilateralisme obsessiu de moltes d’aquestes lluites acaba rebotant sobre d’altres prioritats, o acaben essent recuperades per opcions conservadores. Algú creu que el bonisme davant del comunitarisme religiós, la resistència a la implantació de les renovables, la inseguretat venuda com a invent dretà, la generalització de l’acusació de masclisme i altres tòpics que massa vegades destil·len una arrogància moral davant de qui no els comparteix o no els entén, està ampliant el suport a les opcions de progrés?

La mateixa descomposició de la classe obrera en diversos segments amb condicions laborals distants explica la dificultat de congriar entorn de la històrica lluita de classes grans esdeveniments. La distància entre l’aristocràcia obrera, el funcionariat, els mileuristes, els precaris i la majoria d’autònoms és abismal. En què es pot exercir la solidaritat de classe? No hauríem de plantejar una nova lluita de classes a l’entorn del consum?

Estat del benestar: no pot créixer indefinidament

Per acabar-ho d’adobar, l’Estat del benestar pot estar ferit d’èxit. S’ha arribat a cobrir tantes necessitats socials, malgrat que al sud d’Europa hi hagi camí per recórrer, que el ciutadà ha esdevingut un consumidor de béns públics irresponsable. Diu l’article 29 de la Declaració de drets humans: “Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat”. La majoria d’esquerres han optat per reclamar a l’Estat, o bé, si governen, per facilitar xecs, si és possible en format clientelar. Però, quan només es busquen clients, no es formen ciutadans. Pot l’Estat créixer indefinidament assumint noves obligacions? O, com mostren tradicions d’estats forts del benestar, es poden fer compatibles les seves prestacions amb les que s’assoleixen en àmbits amb el servei civil obligatori, el voluntariat o el sector cooperatiu? El relat del paternalisme i de l’omnipotència que pretén que l’Estat t’ho farà tot està creant expectatives impossibles de complir que acabaran fent el joc als qui volen desmuntar els avenços socials i als irresponsables. Caldrà l’empoderament ciutadà en l’educació dels fills o en la salut pròpia, o en l’atenció a la gent gran, com també la col·laboració del voluntariat en accions públiques a favor de la llengua o la custòdia dels camins de natura. I els sindicats no poden sortir a dir que això estalvia llocs de treball públics. Només cal passejar pels països nòrdics i anglosaxons per trobar l’alt nivell de civisme amb allò públic i múltiples exemples de serveis civils de joves, adults i jubilats en àmbits on l’Estat no pot ni vol arribar, perquè, a més, són una escola de civisme i d’exercici dels deures ciutadans.

A l’Estat espanyol, hi ha gent que s’autoanomena d’esquerres i no qüestiona el règim postfranquista ni la monarquia unitarista i corrupta

Un altre tema recurrent és la burocratització del sector públic, que, paradoxalment, amb la digitalització en alguns casos, no en tots, s’ha agreujat, i ha distanciat més el ciutadà de l’Administració. Cal un treball per objectius transversals, no encapsulats, i evitar la ruptura digital. Aquesta burocratització i blindatge dels perfils de llocs de treball facilita l’etern conflicte entre l’externalització de serveis a empreses privades com a contrapartida a la incapacitat d’abordar la flexibilitat interna de l’Administració, per por de la defensa corporativa dels sindicats. El funcionariat ha de passar comptes amb transparència, i cal sancionar, per bé o per mal, en funció de la qualitat del seu servei. L’esquerra és capaç d’abordar-ho?

No tinc espai per entrar en les contradiccions de les esquerres pel que fa a polítiques internacionals, entre l’otanisme acrític i el filopostsovietisme, en ambdós casos com si encara fóssim en plena Guerra Freda. O les contradiccions que afecten de prop a Catalunya, entre jacobins i sobiranistes; entre supremacistes del castellà i emancipadors de les llengües minoritzades. I encara, molt més determinant a l’Estat espanyol, hi ha gent que s’autoanomena d’esquerres i no qüestiona el règim postfranquista ni la monarquia unitarista i corrupta.

Llavors, a les portes d’unes eleccions que prometen un viratge a la dreta i a l’espanyolisme, no se sap en quines dimensions i amb quins protagonistes, podria ser que l’escepticisme que en part descriuen les línies anteriors conduís a justificar l’abstenció. Però no és la meva intenció. Malgrat les enormes contradiccions de les diverses esquerres, la nostra obligació és situar-nos al costat d’aquella que s’apropi més a la nostra percepció o als nostres interessos. Així que es pot triar en els eixos dreta-esquerra, Espanya-Catalunya, autoritari-democràtic, bonisme-realisme, clientelisme-empoderament. Si no votes, la gent convençuda per les forces més reaccionàries de tots els pelatges tindrà més espai. Això és una marató amb obstacles on calen relleus. El vot n’és un.