Pedroche i el ‘body positive’

Fa un parell d’anys, fins i tot uns mesos, parlar de grassofòbia, de cultura de la dieta o de violència estètica era com parlar en un idioma incomprensible. Algunes obsessionades amb el tema, com una servidora, ens vam trencar les banyes per buscar informació en els llibres, els articles, els perfils a les xarxes socials, els pòdcasts… que eren pocs, però que cada cop en són i seran més. Avui en dia sembla que parlar sobre els perills que pot comportar fer una dieta restrictiva ja són més habituals, i que comencem a identificar si en alguna pel·lícula o sèrie de televisió hi ha grassofòbia. Però no tot són bones notícies, perquè per cada pas que fa el feminisme hi ha una reacció voraç del capitalisme i del patriarcat, com molt bé explica Susan Faludi al seu llibre Backlash: The Undeclared War Against American Women (1991). Ara, si passegem per xarxes, podem veure imatges esperpèntiques, com, per exemple, la de les influencers més prestigioses, aquelles que es van fer d’or fent apologia de les operacions estètiques, de la primor excessiva i dels productes detox completament innecessaris, apuntar-se al carro del body positive perquè és el que genera visibilitzacions.

El ‘body positive’ era un moviment important abans de les xarxes socials, però ara hi ha el perill de banalitzar-lo

Apareix el perill, doncs, de la banalització de l’activisme per l’alliberament estètic. Deixeu-me que us faci un repàs breu de la història d’aquesta etiqueta que ara és en boca de tothom. Als anys setanta, un grup estatunidenc de persones activistes grasses, The Fat Underground, publiquen el seu Manifest per l’alliberament gras (The Fat Liberation Manifesto) fartes de ser un col·lectiu estigmatitzat, ignorat i violentat. S’hi diuen moltes coses que encara avui en dia s’han de poder normalitzar si volem ser una societat realment inclusiva i no una que diu que ho és, però que es dedica sistemàticament a encabir les persones en un únic motlle.

A partir d’aquí, i en una època sense xarxes, es comença a visibilitzar l’activisme per l’alliberament corporal i l’activisme gras, pròpiament. És un moviment residual, i clarament no forma part del centre de l’agenda feminista, però va fent camí. El moviment és dirigit per persones grasses, racialitzades, trans…, i això comporta que sigui deslegitimat i tractat com a secundari. Passen els anys i vivim en l’època del like, de la reacció immediata al teu valor estètic, de la normativitat obligada si vols ser algú a Internet (sempre si no ets un home cis, és clar). I l’activisme estètic agafa embranzida per pura supervivència; hem de protegir-nos davant de tot això. Una de les seves eines és portar a les xarxes el lema body positive, ‘positivitat corporal’, que és un missatge que em costa criticar perquè ha salvat vides: tots els cossos són bonics; hem de celebrar la diversitat corporal i no penalitzar-la. Aquest missatge, en el context digital del tu sí que vals i tu no, tu mereixes likes i feina i tu no, i tu mereixes ser adorat i tu atacat pel tipus de cos que tens, és oxigen per a moltes persones que havien estat educades a odiar els seus cossos; a odiar-los fins al punt de fer-los mal.

El body positive va donar l’oportunitat a moltíssimes persones de sentir que eren vàlides, que no s’havien d’amagar, que podien ser desitjades, que mereixien respecte i amor. Ara veiem aquesta etiqueta, i ens sembla una cosa banal i fàcil; però, fa alguns anys, les persones que es van atrevir a exposar el seu cos no normatiu a les xarxes amb el lema body positive van rebre moltíssima violència (de fet, moltes la continuen rebent). Però és gràcies a aquestes persones que avui en dia podem veure diversitat corporal a les xarxes i cada cop més a l’audiovisual. No va quedar només en una etiqueta per penjar una foto en biquini: va ser un moviment global que ens va fer adonar fins a quin punt havíem arribat a oblidar que la diversitat corporal existeix i existirà sempre.

Però què passa ara?

En el moment d’escriure aquest article, l’etiqueta #BodyPositive a Instagram té 13,5 M de posts publicats, i, si ens dediquem a xafardejar-hi una mica, tindrem unes quantes sorpreses. Per començar, que gairebé totes les persones són blanques, i, entre algunes corporalitats grasses o persones amb discapacitat, la gran majoria són persones normatives. És a dir, una etiqueta que volia ser un espai de visibilització de corporalitats no normatives acaba sent un espai on els gymbros poden lluir pectorals i on Nike ens anuncia la seva nova roba esportiva. I aquest és un dels grans problemes de la banalització de la lluita per l’alliberament corporal, i és comprensible. M’explico: avui en dia trobarem molt poques persones que estimin el seu cos, que s’agradin, que no vulguin canviar-hi alguna cosa. L’ideal estètic és tan asfixiant (especialment per a les dones) que condemna la majoria de persones a no sentir-nos mai del tot còmodes. I això és un problema, i s’ha d’atacar de soca-rel, i en absolut vull negar el malestar que una persona normativa sent en habitar el seu cos. Però voler dir això en veu alta no és defensar el body positive. La lluita per l’alliberament corporal ha de transcendir l’autoestima i el benestar amb un mateix: és una defensa col·lectiva perquè tothom, i amb tothom vull dir tothom, pugui habitar aquest món tingui el cos que tingui i sense donar explicacions a ningú. I, per aconseguir això, primer de tot hem d’abolir un ideal estètic classista, racista, grassofòbic, capacitista, edatista, misogin, cissexista…; per tant, hem de ser molt conscients dels nostres privilegis dins d’aquesta lluita.

Cristina Pedroche no feia un clam per l’alliberament corporal, sinó un ‘post’ per sentir-se menys pressionada a ser una dona hipernormativa

Quan Cristina Pedroche va fer el seu famós vídeo on deia que “todo es cuestión de perspectiva” i visca el body postitive i ensenyava l’àtom de mixelín que se li feia a la panxa quan s’asseia, no estava fent un clam per l’alliberament corporal: estava fent un post per sentir-se menys pressionada a ser la dona hipernormativa que és. Cap dona no deu ser normativa a ningú; la Pedroche té dret de ser el que sigui i com sigui i sortir a la televisió, però ha de saber que és el privilegi de la normativitat el que fa que pugui sortir en pantalla i que, si ella utilitza l’etiqueta #BodyPositive per ensenyar el seu cos en roba interior, estarà invisibilitzant moltíssims cossos que no tenen un altre espai on aparèixer.

Es pot defensar l’alliberament corporal des de la normativitat? Per descomptat, però sempre posant les coses en context i amb un clar objectiu d’abolir l’ideal estètic, del tot, i no de fer-lo un 1% més flexible perquè jo em pugui sentir bé si em surt una arruga nova a l’ull dret.

També podríem parlar de per què el body positive per a moltes de nosaltres també se’ns ha quedat curt, que l’obligació d’estimar els nostres cossos pot ser contraproduent i que com a dones el valor estètic hauria de començar a ser molt secundari i potenciar altres virtuts que el patriarcat ens ha negat sempre. Però això ja és un altre article.