21/05/2025 | 06:00
El 28 d’abril, una apagada massiva va deixar sense llum una bona part del territori. Durant hores, milions de persones vam comprovar què passa quan l’electricitat falla: cases a les fosques, televisors apagats, ascensors aturats, telèfons mòbils sense connexió. Per a la majoria, va ser una molèstia puntual, però hi ha llocs on la llum no va tornar… perquè mai no hi ha arribat.
Aquest és el cas del Pla del Besòs, un assentament d’horts i de barraques a Montcada i Reixac, entre el riu Besòs i la carretera comarcal BV-5001, on viuen més d’un centenar de famílies sense connexió a la xarxa elèctrica, ni aigua corrent, ni clavegueram ni recollida d’escombraries. Tampoc no hi arriben les ambulàncies, ja que el camí d’entrada és de terra, estret i sense cap altre manteniment que el que fan els veïns omplint els sots amb grava.
És un barri invisible: no és només un problema urbanístic; és una exclusió sistemàtica
És un barri invisible als plànols municipals, tot i que fa més de 15 anys que s’hi van establint persones expulsades del mercat de l’habitatge, provinents de desnonaments, de situacions de vulnerabilitat extrema o de comunitats excloses. Avui, el Pla del Besòs és casa de qui no ha trobat cap altre habitatge, és refugi d’una pobresa estructural més profunda que la que es troba als edificis regularitzats.
De fet, podríem dir que és la versió catalana de la Cañada Real, l’assentament de Madrid que va provocar titulars informatius quan milers de persones es van quedar sense electricitat durant mesos. En aquest cas, però, no hi ha hagut cap tall de subministrament, perquè la llum mai no hi ha arribat. Cap empresa no hi ha passat el cablatge, ni cap Administració no n’ha regularitzat la situació. Mentre les institucions els deixen en l’oblit, els veïns s’hi han d’espavilar com poden. Uns hi utilitzen generadors de benzina; altres hi han instal·lat plaques solars, que alimenten bateries inestables. Les resistències es fonen; les instal·lacions es fan malbé, i la llum es converteix en un recurs escàs i fràgil. Viuen en una autosuficiència forçada, però en condicions d’una precarietat absoluta. Tot això passa a menys de 30 minuts del centre de Barcelona. No és només un problema urbanístic; és una exclusió sistemàtica. Quan una comunitat sencera viu fora dels serveis bàsics, el missatge institucional és clar: no es vol que formin part del mapa.
Durant anys, l’excusa ha estat la il·legalitat urbanística, com si els drets humans depenguessin d’una cèdula d’habitabilitat. Viure sense llum pot semblar només una mancança secundària, però és sobretot una qüestió de salut, d’educació, de seguretat i de dignitat. És una qüestió de drets humans.
Com podem parlar d’un futur verd mentre hi ha barris que encara esperen el primer cablatge?
Mentrestant, a pocs metres, s’anuncien rutes verdes per fomentar el turisme, plaques solars municipals i reformes energètiques en edificis públics. El primer pas cap a la justícia climàtica hauria de començar per qui encara espera el primer cablatge. La transició energètica és un dels grans reptes globals. Es parla de mobilitat sostenible, de ciutats intel·ligents, d’energia menys abrasiva amb el medi ambient. Però, com podem parlar d’un futur verd mentre hi ha barris que encara esperen el primer cablatge? No és que siguin fora del sistema elèctric; se’ls expulsa del sistema. La justícia climàtica i energètica només serà real si comença des de baix. És injustificable que hi hagi comunitats que viuen desconnectades perquè els mandataris miren cap a una altra banda. Les comunitats que viuen desconnectades no han d’esperar més.
És hora de deixar de mirar cap a una altra banda. Més que mesures provisionals, calen solucions estables i reals. Garantir l’accés universal a la llum i a l’aigua no és només una responsabilitat de les administracions; és una qüestió de justícia social i de dignitat humana. En ple segle XXI és inacceptable que, prop nostre, hi hagi famílies vivint en aquestes condicions. Garantir una vida digna per a totes les veïnes és una responsabilitat col·lectiva.
