03/12/2025 | 06:00
Durant anys, la constatació que les relacions sexoafectives heterosexuals han resultat, històricament, negatives per a les dones —en termes de salut mental, autonomia econòmica, càrrega domèstica, desigualtat orgàsmica, nivells de felicitat o, fins i tot, expectativa de vida— ha estat un pilar de la crítica feminista. Aquest diagnòstic va permetre polititzar allò personal i assenyalar les desigualtats estructurals que sostenen l’amor romàntic heteronormatiu.
Recentment, i en el context d’atomització i neoliberalisme hiperindividualista, aquest malestar ha servit per alimentar dues tendències immobilistes: el retorn als valors tradicionals, amb l’estètica i vida “tranquil·la” de les tradwives com a fantasia escapista davant la precarietat i l’explotació del mercat laboral, i la renúncia total al vincle, amb el celibat voluntari (volcel) com a bandera d’una autosuficiència que promet seguretat, però acaba sent una política de l’aïllament. Aquestes dues derives comparteixen una lògica profundament reaccionària: el canvi no és possible. O bé perquè es considera que la desigualtat és natural i cal adaptar-s’hi, o bé perquè es parteix de la idea que ser home és, per definició, problemàtic i que les relacions heterosexuals estan condemnades al fracàs.
La cultura de l’individualisme exacerbat converteix la relació amb l’altre en una amenaça a la pròpia estabilitat
En aquest context, s’ha fet molt viral un article de Vogue que es pregunta si tenir xicot és motiu de vergonya, tot aprofundint en l’heteropessimisme que sembla ocupar l’opinió pública. Sobre l’article en qüestió, Mar Vallverdú ja ha sintetitzat les conclusions més interessants d’internet a l’últim programa de Ràdio Noia, i ha assenyalat una de les claus de la qüestió: aquest discurs pessimista es desenvolupa en una societat crònicament evitativa que necessita intel·lectualitzar o ridiculitzar qualsevol sentiment, fins al punt que li faci cringe o vergonya aliena tenir parella o tenir amics i fer coses amb ells. És a dir, l’article és simplement un exemple paradigmàtic de l’individualisme exacerbat de la societat nord-americana, que cada vegada adoptem més (per imposició cultural), i que disfressa d’autocura l’aïllament: “Socialitzar implica cedir, quina mandra”, “No surtis de festa ni mostris entusiasme, quina vergonya”, “Les exigències són tòxiques”, “Prioritza’t sempre a tu sense matisos”. Una cultura que converteix la relació amb l’altre en una amenaça a la pròpia estabilitat.
Aquest discurs beu directament de la lògica neoliberal: optimitza’t, protegeix-te, competeix. Com explica Eva Illouz a La fi de l’amor (Eumo Editorial, 2025), el capitalisme escòpic ens obliga a projectar una autoimatge optimitzada constantment. El valor relacional caduca ràpid: tenir parella estable ja no és un capital social (a menys que et casis i us convertiu en una unitat econòmica). En aquest context, la renúncia al vincle es presenta com una estratègia de control i d’autoprotecció, els agents sexuals desenvolupen tècniques per defensar la seva autoestima, el seu benestar i augmentar el seu rendiment, operant com a agents econòmics: amb flexibilitat, resiliència i una consciència aguda de la competència, desenvolupant autosuficiència i un sentit constant de precarietat.
Busquem una fantasia de control: si no m’exposo, no perdo; si no m’estimo, no m’equivoco…
No és, per tant, només un hiperindividualisme exagerat: és també l’obsessió securitària que caracteritza els nostres dies. El mercat laboral, l’habitatge, les perspectives de futur, són tan precàries que busquem simplificar tota la resta. Sense matisos, sense incomoditat. Volem persones “treballades”, com caixes d’eines disponibles, defugint el conflicte i apostant per la complaença. Busquem una fantasia de control: si no m’exposo, no perdo. Si no m’implico, no m’afecto. Si no estimo, no m’equivoco. Però les relacions humanes són —i han de ser— complexes. Hi ha una dialèctica amb l’altre que no pot ser buida de compromís ni d’exigència. Recuperant la crítica inicial: volíem relacions justes, no relacions buides.
Cal articular un discurs crític que reconegui el malestar legítim davant la desigualtat en les relacions, però que entengui els components estructurals i econòmics que hi interfereixen. Fugir d’essencialismes (“Tots els homes són així”) i de propaganda reaccionària (“És millor no follar”, “És millor evitar el contacte amb els altres”). Que Rosalía es proclami en celibat voluntari, com a monja del segle XXI és un exemple paradigmàtic de la victòria discursiva del neoliberalisme, un estendard de llibertat individual on no hi cap l’ambigüitat o la incomoditat que comporten les relacions sexoafectives (com si les relacions d’amistat no fossin complexes o doloroses). Un aïllament en pro de ser l’individu capitalista, la persona-empresa perfecta i infal·lible. Convertir la lluita per relacions més justes en una política de l’aïllament, disfressada de llibertat.
Les relacions justes que reclamàvem no són relacions sense conflicte, ni sense vulnerabilitat. La resposta no és l’aïllament, sinó la construcció col·lectiva d’espais on el vincle no sigui sinònim d’opressió, però tampoc d’absència de compromís. Perquè, si alguna cosa ens fa humans, és la capacitat d’habitar la incomoditat, de sostenir la complexitat i de no deixar que la por —ni el mercat— decideixin amb qui compartim la vida.
