Imposa els teus límits (al neoliberalisme)

“Posa els teus límits”. “Construeix el teu temple”. “Sigues la millor versió de tu mateix”. “Tu pots amb tot”. En els últims anys, la idea de “posar límits” ha envaït les converses sobre relacions interpersonals. És al feed d’Instagram, a les xerrades de cafè, als llibres d’autoajuda més venuts i a la boca de totes les pijes que t’endrecen la vida (el concepte meravellosament encunyat per Begoña Gómez i Noelia Ramírez a l’episodi dedicat a Marian Rojas del seu pòdcast Amiga Date Cuenta). Tot i que és important tenir eines, recursos i força per evitar els abusos de poder, és curiós que precisament els discursos que han acabat proliferant tinguin una perspectiva tan atomitzant.

El problema d’aquest empoderament hiperindividualista és que parteix d’una premissa tàcita: l’altre ens farà mal, l’altre vol alguna cosa de nosaltres. En lloc de veure les relacions com a espais de cocreació i d’interdependència, les concebem com a intercanvis de béns. Establim límits no des de la cura col·lectiva, sinó des de la necessitat de preservar-nos. Una extensió íntima del relat neoliberal en què, davant una manca de recursos (emocionals, temporals, d’afectes, de diners), cadascú —persona, família, país— ha de procurar pel seu propi benefici, ser autàrquic, autosuficient, la llei del més fort.

En lloc de veure les relacions com a espais de cocreació i d’interdependència, les concebem com a intercanvi de béns

Aquesta retòrica també pren formes diferents en clau de gènere. En els àmbits tradicionalment masculins, com ara la feina, els diners o el poder, hi proliferen discursos d’emprenedoria, de rebuig a la vulnerabilitat, de responsabilització de la situació econòmica: “fucking mileuristes”, fes burpees, treballa i calla. En canvi, pel que fa als missatges dirigits majoritàriament a les dones, el focus està en l’amor i l’amistat, en l’àmbit reproductiu, en la família, en les emocions.

És evident, després d’anys de lluita feminista, que el mite de l’amor romàntic i la mitja taronja fa aigües per totes bandes, a més d’amagar, justificar i legitimar la divisió sexual del treball i, per tant, la desigualtat de gènere. Ara bé, l’objectiu d’oposar-nos a la família nuclear no era acabar sota l’estendard de la “taronja sencera”, obviant la interdependència necessària de l’ésser humà, i reivindicant un superindividualisme emocional. “Jo em valc per mi mateixa, jo em cuido sol, jo em salvo.” Una autosuficiència aparent que passa per l’externalització d’aquestes feines (a dones pobres, generalment) i que només es pot permetre una minoria rica.

Coaches i gurus emocionals ens impulsen a ser els nostres propis caps, autònoms i productius. En lloc d’eliminar la relació de subordinació, l’objectiu ha esdevingut eliminar el subordinat. Així, empresaris sense escrúpols, ens relacionem amb els altres des de la cerca del benefici propi en un capitalisme de plataformes que se’n frega les mans. En un context en què la majoria de les nostres interaccions quotidianes són online, cal tenir en compte que Internet no és un espai de socialització amable entre iguals sinó, com descriu el col·lectiu Proyecto Una (especialment desenvolupat en el seu darrer llibre La viralitat del mal, publicat amb l’editorial Descontrol), un gran centre comercial on venem i comprem de manera constant i ràpida. Així, la socialització es converteix en un intercanvi mercantilitzat i hostil, en què té sentit posar límits perquè l’altre és, en el millor dels casos, un consumidor o un soci.

Hem interioritzat inconscientment un discurs neoliberal que posa l’individu com a mesura de tot

Aquestes tendències individualistes, que entenen la cura personal com un fet aïllat del col·lectiu, tenen tanta presència en el nostre dia a dia que van fent forat i quallant en espais polítics i entitats, que tenen un plantejament comunitari de base. Ens trobem, doncs, plantejant una falsa disjuntiva entre descansar i cuidar-se, d’una banda, i comprometre’s, de l’altra, com si no tinguessin res a veure o, pitjor, fossin incompatibles, com si la solució del nostre malestar personal no fos, també, l’horitzó col·lectiu amb el qual ens hem compromès. Crec que aquest comportament no neix de l’egoisme, sinó que és la interiorització inconscient d’un discurs neoliberal que posa l’individu com a mesura de tot i ens impedeix veure el benestar individual en consonància amb el col·lectiu, i això provoca, fins i tot, que triem el primer per sobre de l’altre.

Què implica aquesta interiorització del discurs neoliberal? Si el malestar o el benestar individual és el centre, l’origen i el destí de tot, no estem deixant fora dels límits una convivència o un benestar universal? Si interioritzem l’autarquia com a mecanisme de supervivència o de prosperació, quins vincles podem establir? De qui ens podem fiar, si tots volem acumular? Tornem a la família nuclear com a únic espai de convivència? O assumim que totes les relacions són mercantils? Quan “posar límits” es converteix en estratègia de preservació del nostre capital (social, emocional, econòmic) davant un enemic indeterminat o una mera pèrdua de control, quina societat estem construint?

La retòrica dels límits en les relacions interpersonals s’assembla massa als discursos de la por, del perill permanent

Sense voluntat d’alliçonar ningú i tenint més dubtes que respostes, sí que em sembla oportú assenyalar que la retòrica dels límits en les relacions interpersonals s’assembla massa als discursos de la por: hi ha un perill permanent, l’altre, que amenaça i del qual ens cal protegir-nos (la nostra propietat, el nostre temps, el nostre cos, els nostres afectes). Que no t’ocupin la casa, que no et debilitin emocionalment, que no t’entreguis massa a ningú, que no t’estafin. No podem naturalitzar el missatge securitista, de bracet d’un discurs d’autosuficiència, com si fos l’única manera que els humans ens hem relacionat al llarg de la història. Sabem que no és així.

Caldrà desdibuixar els límits d’allò que és nostre per poder perdre la por de l’ultratge de la propietat. Però, mentrestant, el que és segur és que qui amenaça el teu benestar, qui representa un perill, no és la teva amiga que demana la teva presència i atenció, sinó un sistema capitalista inhumà i caníbal que no ens permet dedicar temps a la nostra gent.