31/12/2025 | 06:00
Mai abans tanta gent havia viscut a Barcelona: l’any 2025, la població de Barcelona és d’1.732.066 habitants, el valor més elevat dels darrers 40 anys, i en la qual les franges d’edat més nombroses tenen entre 30 i 49 anys. Unes cohorts en edat fèrtil, almenys fins als 40 anys, tot i que la fertilitat disminueix a partir dels 35 anys. Per contra, mai abans hi havia hagut tan pocs infants a la ciutat: actualment, la població infantil i adolescent de Barcelona representa només el 13,7% (un 4,1% menys que el 2020), un volum per sota de les projeccions demogràfiques més pessimistes que s’havien fet pocs anys enrere. Amb la pandèmia de la Covid-19, es va iniciar una tendència de decreixement que ha afectat tots els districtes i de la qual no es perceben signes de recuperació. La natalitat ha assolit el valor més baix des del 1900 (a excepció del 1939, en plena Guerra Civil espanyola), i suposa un canvi de tendència respecte al que havia passat entre els anys 2000 i 2020, marcats per un creixement petit, però sostingut, de la població infantil i adolescent. La baixa natalitat no és un fenomen exclusiu de Barcelona, però les conseqüències són especialment visibles en una ciutat on el pes dels infants i dels adolescents és cada vegada més baix.
Els nens i les nenes són el motor de ciutats més humanes, cohesionades i resilients
Si volem frenar aquest punt d’inflexió demogràfic de la població infantil i adolescent que resulta d’una combinació encreuada de factors econòmics, socials i urbans, cal que apostem per polítiques familiars valentes, de llarg abast i amb visió de justícia intergeneracional. També ens cal incloure la natalitat en el debat sobre l’envelliment, i anar més enllà de pensar en com gestionarem la dependència per pensar, també, com garantirem el relleu generacional. Finalment, també ens obliga a repensar el model de ciutat i com garantir espais urbans saludables i acollidors per als infants. Fer-ho no és només una qüestió de planificació urbana: és una aposta pel futur, perquè els nens i les nenes són el motor de ciutats més humanes, cohesionades i resilients. Una ciutat que es transforma sense tenir en compte els infants serà cada vegada menys atractiva per a les famílies.
Perquè Barcelona pugui créixer amb la infància, tenim tres reptes principals: reduir la bretxa entre el nombre de fills desitjats i els que realment es tenen, generar condicions que garanteixin la criança i avançar cap a una ciutat saludable i atractiva per viure-hi la infància i formar-hi una família.
Per què tenim menys fills?
Estudis recents corroboren que la majoria de les famílies voldrien tenir més fills; però, en canvi, més de la meitat de les llars amb infants a la ciutat són d’un sol fill o filla. La maternitat s’endarrereix per efecte de la precarietat laboral, l’alt cost de la vida i la dificultat d’accedir a un habitatge. Les dones tarden més a assolir estabilitat econòmica i professional, s’endarrereix l‘edat mitjana de maternitat i tenen fills en edats menys fèrtils i, per tant, menys fills. Sense oblidar l’impacte dels contaminants ambientals: la pitjor qualitat de l’aigua que bevem, de l’aire que respirem i l’efecte nociu dels productes químics, presents en totes les esferes de la nostra vida quotidiana i en les estructures dels nostres habitatges, actuen com a disruptors endocrins i trasbalsen els processos de concepció i de gestació.
L’alt cost de la vida, la precarietat laboral i el difícil accés a l’habitatge fan endarrerir la maternitat
També hi influeixen els nous valors socials i les noves formes familiars. El cost personal que encara avui recau sobre les dones quan decideixen ser mares —fins i tot en absència de dificultats econòmiques o de conciliació— impacta en el desig de tenir fills o en quants se’n tenen. Les dones assumeixen de mitjana 8,5 hores diàries de tasques de cura, davant les 6,2 dels homes, i això fa que un terç de les barcelonines pateixin “pobresa de temps”. La desigualtat en les cures penalitza la trajectòria professional de les dones i reforça la percepció que tenir fills suposa una renúncia personal i laboral, especialment en un context d’alta competitivitat econòmica. Tot i la bona cobertura de les escoles bressol a la ciutat i la gratuïtat de l’I2, l’etapa 0-3 no és universal, i continua generant obstacles importants per a la conciliació laboral i familiar.
Pel que fa a la diversificació de formes familiars, ens trobem davant un increment molt important de trajectòries vitals no lineals (fruit de separacions, divorcis i/o reconfiguracions familiars). El temps que transcorre entre un projecte familiar i un altre, i els recursos que es puguin necessitar, acaba repercutint en el nombre de fills final.
El cost de criar un fill o una filla
El cost de la criança és un altre factor clau en la decisió de tenir fills. Segons Save the Children, la despesa mensual per fill ha passat de 587 euros el 2018 a 758 euros el 2024 (+29%). L’habitatge, l’alimentació i els subministraments són els principals responsables d’aquesta “inflació de la criança” a Catalunya, que creix més ràpid que l’IPC general. En zones urbanes, el cost de la criança encara és més alt. Un estudi recent ha assenyalat que algunes parelles ajornen l’arribada del segon fill per no duplicar els costos de la cura en les primeres etapes de vida.
Avui, dues de cada deu llars amb infants a Barcelona viuen en pobresa laboral
El cost de la criança és tan alt que tenir fills avui incrementa el risc de viure en pobresa o exclusió social. La pobresa laboral impacta en major mesura a les llars amb fills i, avui dia, dues de cada deu llars amb infants a Barcelona viuen en pobresa laboral. Disposem de molts estudis que han mostrat les conseqüències de créixer en pobresa: pitjors trajectòries educatives i laborals, més problemes de salut i major dependència dels serveis socials. Ja és hora que ens adonem que la promoció i el suport a la infància i a les famílies són una aposta intel·ligent, estratègica i rendible perquè contribueixen a reduir la despesa social en l’etapa.
A més, moltes famílies es veuen obligades a abandonar la ciutat per motius econòmics. La mobilitat residencial forçada també afecta llars amb infants i adolescents i s’haurien de considerar com una forma de “desnonaments invisibles”, que expulsen famílies joves, desfan xarxes de suport i empobreixen el teixit social i educatiu dels barris.
Respecte als costos de la criança i de la vida en general, hi ha marges per revertir la situació. Els avenços recents, com l’ampliació dels permisos de paternitat o la gratuïtat del darrer curs d’escola bressol, són passos en la bona direcció, però encara insuficients. Les polítiques no es poden fixar només en els primers anys de vida, sinó que s’han d’estendre a tot el cicle de la infància, que va dels 0 als 17 anys: amb ajuts per fill menor d’edat a càrrec fins a la majoria d’edat, amb cobertura universal de menjador i material escolar, amb habitatge assequible per a les famílies i amb serveis d’oci i conciliació accessibles a tots els estrats socials, així com la garantia d’accés a activitats extraescolars i d’estiu per als infants.
Una ciutat prou atractiva per a les famílies i que es dissenya escoltant els infants
També pesa la percepció de la ciutat com a lloc que no és idoni per criar-hi fills. Els barris més envellits acaben tenint menys serveis per a infants, i la pressió turística i de molts professionals liberals que s’instal·len temporalment a la ciutat encareix l’habitatge, dificulta la vida veïnal i orienta l’oferta urbana al consum i a l’oci nocturn. Tanmateix, en una ciutat on la majoria de les llars tenen un sol fill o filla, els espais de socialització més enllà de l’escola —entorns escolars, places, patis i parcs— són cada vegada més estratègics per fomentar la convivència i les relacions entre els infants.
D’altra banda, també s’ha demostrat com la contaminació, la manca de zones segures i la dominància del vehicle motoritzat malmeten la salut i limiten l’autonomia dels infants. Tot i ser una ciutat compacta i densa, Barcelona té pocs espais verds per habitant (si se n’exclou Collserola) i ràtios molt inferiors a les recomanades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i els infants disposen d’uns 0,9 metres quadrats de joc per cap, molt lluny dels 7 metres quadrats recomanats.
Una ciutat més amable amb la infància també és més saludable, equitativa i sostenible per a tothom
En un context d’emergència climàtica, la naturalització dels patis i l’obertura d’aquests espais a la ciutadania del barri com a refugis climàtics i punts de trobada intergeneracional també són apostes en la bona direcció. Una ciutat més amable amb la infància també és més saludable, equitativa i sostenible per a tothom.
Barcelona disposa de mecanismes per escoltar la infància. L’Enquesta de benestar subjectiu de la infància i l’Agenda dels infants recullen les seves propostes: volen una ciutat on puguin jugar, sentir-se segurs, estar a l’aire lliure i compartir temps amb la família i els amics. Iniciatives com el Pla d’infància, el Pla del joc, el Pla Clima, les mesures contra la pobresa infantil o la promoció del benestar digital, i programes com “Protegim les escoles”, “Patis oberts” o “Transformem els patis” demostren que una política urbana amb mirada d’infància és possible.
I és que una ciutat que creix amb els infants és una ciutat que aposta pel futur amb intel·ligència i coratge. I, quan la ciutat es dissenya a la mida dels nens i de les nenes, és millor per a ells, per a les seves famílies i per a tothom qui l’habita.
