12/09/2024 | 06:00
S’han acabat les vacances escolars i, amb la tornada a l’escola, han tornat també les rutines diàries d’acceleració i de manca de temps. I en aquestes vides quotidianes de les criatures, va perdent pes una cosa transcendental per viure i conviure: trobar-se i jugar al carrer. Sembla que no ens n’adonem, però anem fent passos enrere en aquest dret oblidat i som davant d’un dèficit i un declivi del joc lliure. Diversos estudis alerten de la tendència social en la infància de jugar menys i pitjor. Avui, el 31% dels infants no juguen perquè no tenen temps; el 22%, perquè no tenen espais per jugar, i el 20%, perquè no tenen ningú amb qui jugar. A més, tan sols un de cada quatre nens i nenes juguen regularment al carrer, mentre que en la generació dels seus avis ho feien tres de cada quatre infants (The power of play, de Child Governance Project, amb 10.000 infants del món).
Sabem que jugar és clau al llarg de la vida i és essencial durant la infància, tant per créixer i aprendre sobre nosaltres, els altres i el món, com pel plaer compartit de gaudir jugant. De fet, moltes de les habilitats imprescindibles per viure en societat s’experimenten i s’aprenen, sobretot, compartint joc. Però, com sempre, també en el joc hi ha desigualtats: juguen menys a l’espai públic els infants de barris més pobres i amb pitjors entorns urbans (estudi PASOS a 3.000 infants d’Espanya), quan són, precisament, els qui més necessiten joc a l’aire lliure per sortir dels habitatges petits i precaris i trobar-se amb altres infants a l’espai públic en contacte amb la natura (ni que sigui natura urbana).
Jugar i tenir temps lliure són tan rellevants per al desenvolupament de la infància com la nutrició, l’habitatge, la salut i l’educació
Fa més de tres dècades que el joc és un dret humà reconegut als infants i adolescents (a l’article 31 de la Convenció sobre els drets de l’infant) i fa més d’una dècada que el Comitè dels Drets de l’Infant de les Nacions Unides (encarregat que aquest tractat internacional no quedi en paper mullat) ja deia que ens prenguéssim el joc molt més seriosament. Insistia que jugar i tenir temps lliure són tan rellevants per al desenvolupament de la infància com la nutrició, l’habitatge, la salut i l’educació. I també assenyalava un risc d’oblidar-nos que el lleure no es pot reduir a activitats extraescolars o casals: “Quan hi ha inversió en lleure, sol destinar-se a activitats organitzades, però tan important com això és crear espais i temps perquè els infants es dediquin a exercir el seu dret al joc, al temps lliure i a la creativitat espontanis”.
Ni als carrers, als parcs i a les places dels nostres barris, ni a les agendes socials i polítiques hi són prou presents els nens i les nenes, i, encara menys, els nois i les noies adolescents. Els seus cossos, necessitats i interessos propis no són prou visibles, escoltats ni tinguts en compte, ja que, quan se’ls consulta, ho diuen clar: el joc està entre les seves prioritats per sentir-se millor i reclamen ciutats jugables on trobar-se amb amics i amigues a jugar sigui fàcil. Tot i que és en l’agenda dels infants i que les evidències són robustes sobre els impactes d’invertir i cuidar el benestar d’infants i d’adolescents per millorar les seves vides i reduir desigualtats, l’adultocentrisme (encara) pesa a l’espai i a l’agenda públics.
Ara bé, per què m’hauria d’importar el joc si no tinc criatures? Doncs perquè això no va només de millorar els aprenentatges, la felicitat i l’autoestima del meu fill o filla gràcies al joc. Va de comprendre que, mentre els “nostres infants” juguen, millora la convivència i enfortim la vida comunitària. Va de construir una societat més saludable, inclusiva, resilient i creativa també a través del joc. És d’interès públic que la mainada jugui a l’aire lliure perquè ho necessiten per créixer sans i, alhora, perquè els infants jugant al carrer fan els barris més segurs i són un bon indicador de la qualitat de la vida social. Això ens ho confirmen pedagogs com Francesco Tonucci i urbanistes com Jan Gehl. No es tracta només d’una qüestió particular i privada de les famílies; cal donar-hi la importància que es mereix des de les polítiques públiques, com amb el Pla del joc a l’espai públic de Barcelona amb horitzó 2030, amb planificació, cocreació, coneixement i impuls d’iniciatives que diversifiquin i estimulin més i millors oportunitats de jugar, començant, però no acabant en els primers anys de vida.
Els infants jugant al carrer fan els barris més segurs i són un bon indicador de la qualitat de la vida social
Per jugar bé, calen quatre condicions: temps, espais, companyia i autonomia. Si millorem aquestes condicions pensant en el joc, alhora aconseguirem impactes positius més enllà de la infància per fer revertir problemes col·lectius de primer ordre com la cronopatia i la qualitat del temps, el dèficit de verd i justícia climàtica, la soledat no desitjada o l’aïllament social i la individualització rampant. Anem per passos. En primer lloc, dedicar temps a jugar ens parla del repte de la redistribució dels temps vitals amb debats urgents de polítiques del temps i de polítiques de cures per afluixar la pressió hiperproductivista i hiperaccelerada cap a una revolució slow, reduir la jornada laboral i democratitzar i repartir les cures cap a la justícia de gènere, entre d’altres, per dedicar temps a jugar i acompanyar al parc.
Amb relació als espais, en plena transició ecosocial, incorporar el criteri de jugabilitat va de bracet de transformar els entorns perquè siguin més verds, habitables i saludables. Fer ciutats jugables exigeix pacificar i naturalitzar. Necessitem sostenir la vida en hàbitats on sigui possible viure i créixer, en especial, pensant en el benestar present i futur de la infància, que és el col·lectiu més afectat injustament per la inacció climàtica, avui i la resta de la seva vida.
La socialització i la comunitat que es crea al voltant del joc és un antídot contra l’aïllament social creixent
Pel que fa a la companyia i la necessitat de reforçar les cures i els vincles socials, és un altre repte majúscul en un escenari de pandèmia de soledat (que afecta també els nois i les noies) i de famílies cada vegada més petites. Les xarxes de suports, antigament més basades en la família extensa i en els veïns i les veïnes, es van afeblint i, en aquesta crua realitat, la socialització i la comunitat que es crea al voltant del joc és un antídot contra aquest aïllament social creixent arreu. En aquest sentit, les oportunitats i entorns de joc tenen molt a dir quan parlem d’urbanisme de gènere com fa Zaida Muxí, que reivindica situar les cures i la vida quotidiana per vertebrar l’espai públic. O també quan parlem de la infraestructura social (o palaus del poble) d’Erik Klinenberg, que fa evident com ens calen llocs on trobar-nos per enfortir els llaços comunitaris, conviure i, fins i tot, sobreviure. És cert que també hi ha nens i nenes que juguen sols; però, amb dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 91% dels infants i el 85% dels adults que els acompanyen interactuen amb altres persones quan són en àrees de joc, corroborant que són un eix vertebrador de la vida comunitària de proximitat.
Finalment, l’autonomia dels nens, de les nenes i dels adolescents està en qüestió quan socialment els sobreprotegim amb una aversió al risc que els dificulta moure’s, trobar-se, gaudir del joc lliure i aprendre a afrontar reptes i mesurar els perills reals. I així, sigil·losament, (re)confinem els infants a casa i s’alimenten els malestars emocionals i la pèrdua d’autonomia.
Fa uns mesos, les Nacions Unides van decidir que cada 11 de juny se celebrarà el Dia Internacional del Joc. No falten els motius per aprofitar l’empenta d’un dia reivindicatiu i, sobretot, per aprofitar tots i cadascun dels dies de l’any per tal de fer revertir el dèficit de joc i, petits i grans, dedicar-nos temps i espais a gaudir jugant i fer comunitat.
