24/10/2022 | 07:00
Quantes hores dediques a treballar, menjar o divertir-te en un dia? Si vius a Barcelona, has de saber que els teus veïns i veïnes dediquen al treball remunerat 7 hores i 29 minuts de mitjana cada dia, segons indica un estudi de la distribució horària del temps fet per l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). A les tasques de la llar i de la família, els veïns hi destinen una mitjana de 2 hores i 55 minuts i només 42 minuts a les cures personals. Aquells que poden dedicar una estona a l’oci, ho fan 2 hores i 3 minuts. De fet, un estudi de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) revela que Espanya és un dels països que menys temps reserven per a les cures personals: mentre que els espanyols hi destinen 52 minuts de mitjana, a Itàlia aquest nombre puja als 68 minuts, i a França, als 107 minuts. Aquestes xifres varien segons cada persona, però mostren les tendències generals dels usos del temps de la població, cada vegada més encarat a la productivitat i menys invertit en el descans.
Més enllà de les dades
Les dades no es queden només en un pla anecdòtic: cada minut decanta la balança cap a un estil de vida o cap a un altre i, fins i tot, cap a continuar perpetrant rols de gènere. A Catalunya, les dones dediquen 1 hora i 52 minuts més que els homes a les tasques domèstiques i de cura, mentre que els homes destinen 1 hora i 2 minuts més que elles al treball remunerat. Si sumem tant el remunerat com el que no ho és, acabem trobant que les dones treballen 50 minuts més el dia que els homes, una càrrega que s’anomena “doble presència”. Ho explica la sociòloga i investigadora Sara Moreno a la revista monogràfica Temps, de CRÍTIC: “Les dones acumulen responsabilitats laborals, domèstiques i de cures, i no és que sumin hores en una lògica lineal, sinó que combinen dos mons que tenen dimensions temporals diferents. Les dones no fan una jornada remunerada de 8 a 15 hores i, quan arriben a casa, comencen una segona jornada, sinó que constantment ho tenen tot al cap”.
“Les persones necessitem espais de descans reals”, afirma el cap de Polítiques Socials de l’AMB
A més d’una sobrecàrrega de les tasques domèstiques en les dones, l’estudi dels usos del temps publicat per l’AMB també ha detectat nous patrons i maneres de viure el temps i les activitats que desenvolupem en el dia a dia, sobretot a les ciutats. El document, per exemple, parla de dessincronització laboral a causa de les jornades flexibles o parcials, de la creació d’un nou “temps global” perquè les noves tecnologies anul·len la presencialitat i els horaris o de la vindicació del temps per a un mateix, un fenomen vinculat a l’anomenada “pobresa de temps”. Guillem Espriu, cap de Polítiques Socials de l’AMB, explica d’on venen aquestes noves connexions amb el temps: “Estem destinant molt de nosaltres mateixos a coses que no ens donen satisfacció i que són fins i tot contradictòries amb el que volem. La nostra entrega és permanent, i tot això té conseqüències; les persones necessitem espais de descans reals”.
Davant d’un context en transformació constant com ho són el de les ciutats de l’AMB, Espriu afirma que “les polítiques del temps ajuden a minimitzar aquest impacte”; per això els governs de l’Àrea Metropolitana ja estan treballant en la Taula de Municipis pel Pacte Metropolità del Temps, un espai d’intercanvi d’experiències entre poblacions que en siguin membres per donar més visibilitat a aquest tipus de polítiques. Aquest document vol situar el dret al temps en les polítiques locals i metropolitanes com un element prioritari per al benestar ciutadà.
Què són les polítiques del temps?
“Les polítiques del temps intenten remodular la nostra forma de vida perquè les persones puguin disposar de més temps per a elles”, apunta Espriu. Segons explica el cap de Polítiques Socials, aquestes poden tocar àmbits molt diferents del dia a dia de les persones que van més enllà de l’horari comercial o laboral: des de fomentar l’esport i la cultura fins a incidir en la mobilitat o els serveis de cures, tot allò que generi més temps per a les persones fora de la productivitat s’hi pot considerar. Els objectius de les polítiques del temps, d’acord amb els criteris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, són posar al centre les persones i la llibertat a tenir temps, facilitar estructures de conciliació, fer xarxa amb les empreses, adequar els horaris de serveis públics i repensar com ens relacionem amb el territori i com l’habitem.
“Les polítiques del temps se centren a treballar per tenir persones més felices i amb menys trastorns de la salut mental”
Per tal d’aconseguir totes aquestes metes, les polítiques municipals, assegura Espriu, són un bon instrument, ja que poden fer avançar cap a nous models de temps laboral més eficients, reduir les desigualtats, lluitar contra la doble càrrega que suporten les dones en matèria de tasques domèstiques i de cura i promoure hàbits de vida saludable. De fet, la incidència en els usos i l’organització del temps té una repercussió directa en els propòsits de l’Agenda 2030, que tenen a veure amb la salut i el benestar, la reducció de les desigualtats i el treball cap a unes ciutats més sostenibles.
Espriu vincula la necessitat d’incidir en el temps de les persones a la “voràgine permanent” en què vivim, on sempre diem “No tinc temps”: “En una societat malalta i centrada en la productivitat i la utilització del temps per a la feina, les polítiques del temps se centren a treballar per tenir persones més felices i amb menys trastorns de la salut mental”. A més, hi afegeix: “Si tinguéssim més temps, segurament no l’utilitzaríem per a nosaltres. Com utilitzar el temps al llarg de la teva vida és un aprenentatge clau per poder gaudir-lo”. Precisament perquè suposa un aprenentatge que hem de fer, l’aplicació de les polítiques del temps és “un canvi cultural” que s’ha d’anar introduint als organismes i també entre la ciutadania, perquè tothom sigui conscient de què és el “dret al temps”. Ho reivindica el sociòleg Jorge Moruno en una entrevista al Dossier Crític Temps: “Un temps mínim perquè el puguis dedicar a altres coses, sense estar sotmès a la dinàmica del temps abstracte de l’acceleració constant. L’emancipació és la lluita pel temps lliure. Una societat que garanteix el dret al temps a la població és una societat que funciona millor i que possibilita que es desenvolupi més talent i innovació”.
Molts municipis ja estan creant programes i mesures de polítiques en aquesta línia per als seus ciutadans. Per exemple, Esplugues de Llobregat compta amb la Xarxa d’Empreses, Entitats i Comerços per a la Reforma Horària; a Molins de Rei han recuperat espais esportius municipals per tal d’avançar l’horari de les activitats, i a Sant Boi de Llobregat han elaborat un Pla d’ús del temps, que han redactat entre 78 agents polítics, econòmics i socials de la ciutat, així com amb participació ciutadana. A Barcelona, que té un Pacte del temps propi, també han engegat mesures com un servei de canguratge i han introduït una clàusula de conciliació corresponsable en la contractació pública.
“En aquest tipus de mesures que impliquen canvis globals, cal unir esforços; per això els municipis del Pacte metropolità del temps volem vetllar per un compromís amb les polítiques del temps, per tal que, governi qui governi, hi hagi voluntat de continuar en aquesta direcció”, afirma Espriu. Per ara, diu, aquesta acció col·lectiva impulsada per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona i a la qual l’AMB s’ha unit “s’ha de treballar i consolidar”. Actualment, alguns municipis de l’AMB estan debatent un document col·laboratiu en el marc de la Taula de Municipis pel Pacte Metropolità del Temps i es preveu que es pugui aprovar durant el primer trimestre del 2023.
