Crític Cerca
Opinió
Laura Aznar

Laura Aznar

Periodista de Crític

[email protected] o barri

El Poblenou és de les veïnes i no dels fons voltor que les volen fer fora. És de les famílies que van aixecar-lo amb les seves mans i de les que fan de cada carrer la seva trinxera

18/06/2021 | 06:00

El mar de grues de les obres de Can Ricart / IVAN GIMÉNEZ

Fa algunes setmanes, el sindicat de barri El Nus va organitzar una ruta crítica pel Poblenou, que començava a Can Ricart i passava pel mural calendari dels desnonaments, per la Flor de Maig, pel mural dels feminicidis de Joncar o per un dels molts hotels que en pocs anys han destruït la morfologia dels nostres carrers. Al final del recorregut, els companys d’El Nus van anunciar que impulsarien un referèndum sobre el [email protected] amb el suport de diversos col·lectius.

Aquest cap de setmana, les veïnes votem al Poblenou. I ho fem per reivindicar-nos. Ho fem com a forma d’autodefensa. Ho fem per preservar el patrimoni industrial i perquè no volem vendre els nostres carrers i places als grans capitals. Aturar el [email protected], però també la seva imminent modificació –pactada entre els comuns, ERC i el PSC en un context de pandèmia i d’esquena als veïns, ignorant una bona part de les conclusions d’un procés participatiu que s’ha allargat més de tres anys–, així com impulsar un pla diferent, és vital per a la supervivència del barri.

El pla es va aprovar fa 20 anys i actualment se n’ha construït el 28%; però, amb només aquest percentatge d’execució, la fotografia ja és pertorbadora: les dades prepandèmia indiquen que un 45% dels usuaris del barri són treballadors del [email protected], un 5% són turistes i un 50% som els veïns i les veïnes. Si no l’aturem i s’acaba construint sencer, la prospecció elaborada per l’Observatori dels Barris del Poblenou és devastadora, perquè ens esborra: aniríem a un escenari en el qual el 85% serien treballadors d’aquestes empreses vinguts d’altres llocs de la ciutat o de fora de Barcelona; el 5%, turistes, i nosaltres tan sols representaríem el 10% restant. Ens convertirien en residents testimonials, en mers figurants d’un espai irreconeixible, reflex llunyà d’aquell Poblenou que un dia havia estat un barri obrer i ple de vida.   

No fa gaires anys, la pràctica totalitat dels meus amics vivien entre Pere IV i Taulat, i entre Bac de Roda i el carrer Àvila. Passàvem les tardes d’estiu Rambla amunt i Rambla avall, de la platja al bar Terramar, i ens concentràvem els vespres a la rodona del Casino per fer l’última abans d’anar a dormir. Ens feia gràcia veure un guiri despistat arrossegant la maleta pels carrers del barri, i a vegades maleíem haver-la liat una nit de festa major, perquè segur que l’endemà, entre riures, algú que t’havia enxampat t’ho recordaria.

No vam decidir que el Poblenou havia de ser una altra cosa. Ni molt menys una cosa així, com és ara. Mai hauríem imaginat que es convertiria en un lloc cool o chic pensat per a un perfil de residents molt diferent del que som nosaltres. Al contrari. Durant anys, molts havíem cregut que la massificació turística, la mutació del comerç local, la gentrificació o la revaloració dels preus dels pisos que vèiem que es reproduïa de manera molt violenta en altres punts de Barcelona, nosaltres no la patiríem. “Qui voldria venir aquí, si encara hi ha tot de zones deixades de la mà de Déu?”, pensàvem.

Tinc amics que no poden pagar el lloguer, i les tardes a la Rambla s’han acabat: els turistes ens han desplaçat

Però ens la van colar. Ara, tinc col·legues que han hagut de marxar fora perquè no poden assumir el cost del lloguer. Les tardes de Rambla amunt i Rambla avall s’han acabat: els turistes i els preus d’algunes terrasses ens han desplaçat d’aquest eix neuràlgic. Alguns dels antics bars on ens trobàvem han desaparegut o han canviat la clientela, i la invasió dels hotels, que ens obliga a anar esquivant els guiris i les seves maletes, ja no ens fa ni mica de gràcia.

L’operació [email protected] suposa la substitució d’un barri per mitjà de la destrucció d’una capa física, enderrocant-ho tot, i d’una capa social, expulsant les veïnes. Darrere hi ha la intenció –ni tan sols oculta, obertament glorificada pel lobby turístic, immobiliari i econòmic– de fer tabula rasa per canviar de model. El pla vigent, previ a la modificació que el consistori vol aprovar, proposava que s’edifiquessin 4.000 habitatges públics, la majoria encara pendents; però, en canvi, ja hi ha 13.500 places hoteleres i de residències d’estudiants construint-se o aprovades. A la vegada, els darrers 20 anys s’han aixecat 800.000 metres quadrats d’oficines i queden encara 2,4 milions més previstos per al mateix ús.

De cara a qui està pensada aquesta transformació? “L’elefant a l’habitació són els interessos dels fons d’inversió, que tenen una expectativa de valor del sòl molt gran i que no volen que l’Ajuntament la rebaixi dient que han de fer més habitatge públic”, m’explicava l’amic Albert València, membre de l’Observatori dels Barris del Poblenou. Si no aturem el [email protected], ells guanyen. El referèndum d’aquest cap de setmana també va d’això: de qui i per a qui ha de ser el Poblenou.

La resistència

El Poblenou és de la meva iaia Montse, que amb quatre anys, el 1929, va traslladar-se a un piset al barri de la Plata propietat ara d’un fons d’inversió que la vol fer fora. També és de la Pepi, la veïna del quart, i de totes les veïnes que es reunien les tardes de dimecres a Les llanes per cosir peücs, bufandes i jerseis per als néts i per a les nétes. Un trosset del carrer de la Llacuna és de l’àvia Montserrat i de les seves historietes camí cap al Centre o el Casino. “Com ha canviat això, xatona, que diferents són ara les coses.”

El Poblenou és de les famílies que van aixecar-lo amb les seves mans, que es trobaven a les places i teixien comunitat

El Poblenou és de les famílies que van aixecar el barri amb les seves mans, que van impulsar les primeres festes majors després de la llarga nit del franquisme, que es trobaven a les places i teixien comunitat prenent la fresca als bancs de la Rambla quan els turistes i les terrasses encara no l’havien engolit.

El Poblenou és de les joves de La Xemeneia, que fan de cada carrer la seva trinxera. De les companyes de La Filadora, lluitadores incansables per construir espais lliures de violències masclistes. De totes les que van recuperar l’Ateneu Flor de Maig i en van garantir l’autogestió. També és de les referents del Sindicat d’Habitatge, que posen el cos per defensar les llars de les veïnes, i de les que obren escletxes de contrapoder al casal Octubre. És de les que van ocupar La Teixidora i de les que van omplir de vida Casa Àfrica.

És de les que fan possible la xarxa d’aliments, de les que van batallar fins a l’últim alè per l’hort de La Vanguardia i de les que van recuperar un solar buit per plantar-hi l’Hort Fortalesa. És dels diables, dels gegants, de les assemblees, de les associacions, de les joves de Can Ricart. És dels periodistes que hi han militat, com Huertas Claveria o Maria Favà, i de les que preserven el fil roig de la memòria a través de l’Arxiu Històric. També és de l’Assumpta, que no va permetre mai que especulessin amb casa seva. De les que tenen tota la família al Poblenou i de les nouvingudes, que l’estimen i el defensen. És de les que criden “Cap veïna fora del barri” i de les que lluiten per expulsar-ne els fons voltor.

És de totes elles, és de totes nosaltres i de tantes altres que segur que em deixo. I d’això tracta també el referèndum. La dicotomia és clara. La resposta, també: [email protected] o barri.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies