Crític Cerca
Opinió
Laura Aznar

Laura Aznar

Periodista de CRÍTIC

Contra els trols de Twitter: no ens fareu callar

He tingut un perfil baix davant el ciberassetjament a companyes periodistes per por de rebre 'hate'? Doncs potser sí. Ens hem desresponsabilitzat d’actuar-hi col·lectivament? Doncs potser també.

25/01/2023 | 06:00

SERGI PANIZO – Parlament de Catalunya

“Us imagineu anar pel carrer, ser a l’espai públic fent les vostres tasques rutinàries, com comprar el pa o anar a llençar la brossa i que una, desenes, centenars, o milers de persones us insultessin i us amenacessin de forma injustificada i sistemàtica, féssiu el que féssiu i en tot moment? Oi que aquesta situació no la concebríem com a normal? Doncs això passa a les xarxes, que són un espai públic. Ens està passant i s’està normalitzant. I no es resol amb un ‘Doncs no ho miris’, de la mateixa manera que pel carrer no diríem ‘Tapa’t les orelles’ o ‘Tapa’t els ulls’. L’assetjament digital, tot i afectar tota la població, s’acarnissa especialment contra les dones. S’ha convertit en una gota malaia sobre les nostres rutines laborals i té també un impacte personal invisible i silenciat, perquè la distància, l’anonimat de les xarxes socials, potencia la sensació d’impunitat”.

Així va arrencar Sara González l’acte contra el ciberassetjament que pateixen les dones periodistes que es va celebrar dilluns al Parlament de Catalunya. M’ha calgut una estona per digerir tot el que va passar aquella tarda i per ordenar bé les idees. La trobada és una fita importantíssima que ha de marcar un punt d’inflexió a partir del qual siguem capaces de trobar més espais segurs per abordar aquesta violència i articular eines per combatre-la. I, per poder celebrar l’acte, va ser crucial la valentia de la Sara, la impulsora principal i a qui agraeixo la confiança d’haver-me deixat acompanyar-la en aquest procés. També el suport dels col·lectius de periodistes i, per descomptat, dels testimonis de referents com Cris Puig, Gemma Herrero, Mònica Terribas i Ariadna Oltra. L’esdeveniment no només va servir perquè compartissin les seves experiències –i, en molts casos, el dolor viscut–, sinó també per crear un espai de denúncia, de reflexió, de reconeixement i de reparació.   

Era (i soc) conscient dels efectes emocionals i laborals del ciberassetjament, però moltes vegades no he fet res al respecte

Però no vull caure en l’autocomplaença: fa molt temps que hauríem d’haver pensat i impulsat un acte d’aquest tipus. Això hauria evitat l’assetjament digital contra moltes companyes del sector? Probablement no, però potser hauria estat útil perquè se sentissin més acompanyades. Potser hauria servit perquè la resposta recurrent que han rebut davant d’aquests casos hagués anat més enllà d’un simple “Bah, deixa-ho estar: són quatre matats; ni ho miris”. Perquè això no serveix de res. Aquest acte també ens ha de fer de mirall per tal que totes ens revisem.

Jo sabia que hi havia companyes que, de manera sistemàtica, eren (i són) a la diana d’aquests perfils de Twitter que es dediquen a matxucar-les. Fins i tot era (i soc) conscient dels efectes que això té en clau emocional i laboral; els he vist. I moltes vegades no he fet res al respecte. “No vull contribuir a alimentar la bèstia”, em deia, tot i que aquest immobilisme meu, sovint, ni tan sols havia estat consensuat amb la persona objecte de l’assetjament. I en algunes ocasions, amb un missatge privat, em creava la falsa tranquil·litat que havia fet el que calia fer. “Tot el suport, companya; hi soc per al que et calgui”. I llestos.

Em feia por que, entrant al trapo, el hate també es dirigís en contra meu, i per això he preferit tenir un perfil baix davant d’aquests casos? Doncs potser sí. La professió està tan atomitzada, o, en paraules d’Anna Pacheco, les lògiques que operen dins del sector ens impulsen a la competitivitat, més que a la cooperació, fins al punt que ens hem desresponsabilitzat d’actuar conjuntament contra les violències que patim les periodistes? Doncs potser també.

Una resposta col·lectiva

Tanmateix, l’espai que es va obrir dilluns al Parlament no només hauria de fer que ens repenséssim individualment. L’objectiu és que ens repensem col·lectivament i que també, col·lectivament, hi responguem. Per això, que alguns dels actors principals dins del sector, com el Col·legi de Periodistes, el Sindicat de Periodistes, el Grup de Periodistes Ramon Barnils o On Són Les Dones, entre molts d’altres, donessin suport a l’acte i al manifest que es va llegir quan va finalitzar és una forma de visibilitzar, per primera vegada, un front comú per protegir les professionals.

Perquè mai cap altra companya no torni a viure l’assetjament en solitud. “Per mi, el més greu de tot és que en privat tothom em donés el condol, mentre que públicament hi havia tant silenci. Jo m’he sentit molt sola”, resumia Cris Puig. Des de la professió, moltes vegades no hem sabut estar a l’altura quan hem vist l’acarnissament contra algú pel simple fet de fer la seva feina. Una feina incòmoda, que sacseja el poder i que, per descomptat, pot comportar crítiques. Però res no justifica atacar l’honor de la professional i acusar-la, sense cap fonament, de tenir una adscripció política, d’haver obtingut la feina “menjant polles”, ni tampoc res justifica qüestionar amb qui se’n va al llit, el seu físic o la seva capacitat intel·lectual.

L’assetjament digital té una voluntat dissuasiva i disciplinant: l’objectiu és silenciar-nos

El 73% de les dones periodistes, segons un estudi de la Unesco, han patit o pateixen aquest tipus de violència, especialment quan els temes publicats fan referència al gènere, a la política i a les eleccions, als drets humans i a les iniciatives socials. No es tracta, per tant, de casos puntuals i aïllats (que també mereixerien una condemna col·lectiva). El ciberassetjament no és innocu, perquè produeix malestar, inseguretat, angoixa i, en conseqüència, un canvi d’hàbits digitals en qui el pateix. Tampoc no és gratuït, sinó que té una voluntat dissuasiva i disciplinant: l’objectiu és silenciar-nos, que ens autocensurem i que no parlem de segons quins temes que resulten incòmodes per, així, estalviar-nos les represàlies.

I, en la mesura que això afecta la seguretat de les companyes i el dret a la informació de la ciutadania, des del sector cal trobar eines per tal que no quedi impune: des de la creació d’un punt lila, que dilluns va anunciar el Col·legi de Periodistes, o del taller d’assessorament que està posant en marxa el Grup Barnils per a les companyes que hagin patit assetjament, fins a l’activació de la via judicial, si s’escau, passant per un suport psicològic facilitat pels mitjans, l’acompanyament a la professional, la implantació de protocols i el compromís amb l’erradicació de totes les violències que pateixen les periodistes fora de les redaccions, però també a dins.

Exigència a les institucions i als partits

A petició del Col·lectiu Ciutadella, l’Associació de Periodistes Parlamentaris de Catalunya, l’acte va tenir lloc al Parlament. No és per casualitat. Celebrar la trobada davant les diferents formacions polítiques ha estat una forma d’exigir a les institucions que tinguin un paper actiu a l’hora d’assenyalar, denunciar i combatre aquesta forma específica de violència. Que no valen discursos que queden molt bé sobre paper, però que no es tradueixen en fets. En paral·lel, també ha estat una forma d’interpel·lar els partits i els polítics: cal que revisin la seva acció interna i que controlin els trols que formen part de la seva òrbita a l’hora d’alimentar notícies falses i de permetre, si no d’orquestrar, campanyes d’assetjament.

El privilegi de tenir un altaveu comporta una responsabilitat: fer visible que totes, cada dia i a tot arreu, patim violència

Algunes periodistes (poques, massa poques!) tenim el privilegi de ser dones amb un altaveu, i això ens permet situar en l’agenda la violència que rebem pel fet de fer la feina que fem, i que és extensible a tots els sectors. Però aquest privilegi també comporta una responsabilitat: visibilitzar que això ens passa a totes, cada dia i a tot arreu. Ens hem de conjurar per fer de “gota malaia”, com diu Mònica Terribas. Perquè se’n parli, per denunciar-ho, per acompanyar, perquè no s’oblidi. Només serem útils si som la veu de les que no en tenen.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies