Crític Cerca
Opinió
Laura Aznar

Laura Aznar

Periodista de CRÍTIC

El problema és el gag de Manel Vidal o contra qui va dirigit?

A diferència del que ha succeït amb el PSC i l'esvàstica, la CCMA sovint no ha vist "línies vermelles" en bromes o discursos contra col·lectius vulnerabilitzats que han contribuït a estigmatitzar-los

02/02/2023 | 06:00

'Frame' de la secció de Manel Vidal al programa 'Zona Franca'.

Des de dijous passat que tothom parla de Manel Vidal i de Zona Franca. Del que implica l’acomiadament de l’humorista. De la dimissió del presentador, Joel Díaz, i d’una part del seu equip. De l’aturada del programa. Del tipus de contingut que aportava. I, és clar, del debat recurrent —que a mi se’m fa pesadet i tampoc no tinc clar que estigui ben col·locat en aquest cas, què voleu que us hi digui— sobre els límits de l’humor.

La Corporació Catalana de Mitjans (CCMA) Audiovisuals ha justificat la decisió de prescindir de Vidal amb l’argument que el col·laborador havia “traspassat els límits”, i avui, en una entrevista a CRÍTIC, la presidenta del Consell de Govern de la CCMA, Rosa Romà, ho exposa de manera diàfana: “El nazisme, per més que sigui fent humor, és una línia vermella”. Tanmateix, segons la meva humil opinió, aquest no és el tema de veritat.

El tema —o, si més no, la pregunta que fa dies que em plantejo— és si la “línia vermella” que ha motivat la decisió d’acomiadar l’humorista ha tingut més a veure amb el qui que no pas amb el què. És a dir, si el límit real és de qui es pot dir segons què.

No pretenc entrar en la polèmica sobre el contingut del gag. Hi haurà gent que hi aportarà arguments a favor i gent que hi aportarà arguments en contra. Per a algunes persones, que s’associï una esvàstica amb una organització política pot ser inadmissible, i tenen dret a criticar-ho. També a pensar que el mem incomoda —que, entenc, era la voluntat de Vidal, el qual, entenc, havia estat contractat justament per això. Així i tot, potser estaria bé llegir amb quina finalitat el va utilitzar i què volia expressar l’humorista. Ell mateix ho va explicar en aquest enfilall de tuits.  

Però vaig al qui. I m’explico tirant d’hemeroteca per ubicar-nos en un cas similar. L’any 2014, el programa de sàtira política Polònia va fer un esquetx en què situava l’anterior president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en l’escena de la pel·lícula El hundimiento, que narra els últims moments d’Adolf Hitler al búnquer de Berlín. En aquell gag, s’assimilava el dictador alemany amb un Rajoy que esbroncava el seu equip i després s’enfonsava davant dels resultats de la consulta del 9-N.

La paròdia de Polònia va motivar que el Partit Popular presentés una queixa al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), perquè va considerar que “banalitzava el nazisme i difamava el president del Govern espanyol, pel fet de comparar-lo amb un dictador”. Ciutadans, per la seva banda, va portar el cas fins a la Comissió Europea.

Però què va fer la CCMA en aquella ocasió? Doncs argumentar, en una comissió de control de l’organisme, que “en cap cas” no es banalitzava el nazisme i que l’esquetx s’havia produït en el marc d'”un programa d’humor”. De fet, el director de TV3 en aquell moment, Eugeni Sallent, va arribar a retreure al PP i a C’s que s’aprofités “qualsevol excusa per treure-ho de context i en benefici polític”. També el CAC va emetre un comunicat en què es pronunciava en la mateixa línia, i deia que el gag estava “emparat per la llibertat d’expressió”.

Hem de pressuposar, doncs, que els “límits” del que la CCMA considera que està o que no està emparat per la llibertat d’expressió han canviat des de llavors? Per què? Contra qui anava dirigit el gag és el que marca la diferència? Això té alguna relació amb el fet que tres dels consellers de la CCMA fossin designats a proposta del PSC? Les pressions polítiques són les que expliquen l’acomiadament de l’humorista, més que el gag en si mateix? En fi, preguntes.

De la monarquia al PSC

Segueixo amb el qui. El cas de Manel Vidal no és l’únic en què s’ha prescindit d’un col·laborador o d’un programa després que la CCMA rebés un cop al crostó o considerés que s’havien creuat “línies vermelles”. Aquesta setmana, el diari Ara recull les diferents “esgarrinxades” que ha tingut la cadena amb els “límits de l’humor” al llarg dels anys, algunes de les quals han comportat que també se censuressin determinats continguts.

Aquest és el cas, per exemple, de la imitació que va fer Toni Albà del rei emèrit al programa 7 de notícies. El fet va provocar reaccions mediàtiques i polítiques, i un acord entre el CAC, TV3 i la productora perquè les imitacions del monarca fossin quinzenals. Així i tot, 7 de notícies es va liquidar un mes i mig abans de la data en què era prevista la seva finalització i no va poder completar la temporada.  

També el del judici que van afrontar Jair Domínguez i Bibiana Ballbè per un presumpte delicte contra la Corona en el marc del programa Bestiari il·lustrat. L’humorista va fer un gag responent a quina part del cos dispararia a diferents personatges, entre els quals, l’emèrit. Tots dos van ser absolts, però la CCMA va retirar aquell espai de cultura de la graella del canal 33 i va fer que la seva directora, Mai Balaguer, dimitís.

Noti el lector que els dos casos que van motivar aquesta reacció inquisidora de la Corpo tenien, com a subjecte de la mofa, el rei —com a figura i, per extensió, com a institució. En un moment, a més, en què la monarquia estava més blindada davant de qualsevol intent de crítica del que ho està ara, perquè encara no havien transcendit totes les vergonyes de l’emèrit, les quals han tingut un impacte en l’opinió pública. Noti també el lector que la Corona, llavors, i el PSC, ara, són una institució i una organització política, respectivament, que han disposat i disposen de molt poder. No són subjectes vulnerables que mereixin una protecció especial.

És preocupant el poc respecte que tenen alguns per la llibertat d’expressió quan aquesta serveix per atacar-los a ells

La paradoxa aquí és que, a diferència del que ha succeït amb el cas de Vidal, sovint la CCMA no ha vist aquestes “línies vermelles” quan s’han fet bromes, gags, mems o esquetxos sobre col·lectius vulnerabilitzats en programes d’humor, i fins i tot quan determinats discursos d’entrevistats i de col·laboradors, emesos en espais informatius, han contribuït a estigmatitzar-los encara més. No és una línia vermella que un tertulià digui a una companya que “sembla que justegi”? No ho és que una col·laboradora (que, a més, havia ocupat un càrrec públic) resolgui, en relació amb les agressions sexuals als privats de les discoteques, que “si no hi ha noia, no hi ha acció delictiva?”. I que el cartell de presentació d’un cantant negre de Lleida fos “Entre Simba i Lo Cartanyà”? No ho és el fet que s’associés gitanos amb lladres, tal com va denunciar la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya al Parlament?

Amb això no estic dient que aquests comentaris necessàriament hagin de ser censurats i que els seus autors hagin de perdre la cadira. No és competència d’algú com jo determinar-ho. Només plantejo l’existència d’aquesta doble vara de mesurar, que fa que em pregunti si el problema és el gag o contra qui va dirigit. I, en aquest sentit, el Grup de Periodistes Ramon Barnils exposava que l’acomiadament del col·laborador “ha semblat més una cessió davant de pressions polítiques que no arran d’una indignació legítima”. Això és el que és realment preocupant: el poc respecte que tenen algunes institucions, tòtems i partits polítics poderosos per la llibertat d’expressió quan aquesta serveix per atacar-los a ells directament, fins al punt que se sentin legitimats per exigir acomiadaments. 

P. D. i acabo ja: una abraçada a l’equip de Zona Franca i als professionals que han dimitit perquè consideraven inacceptable l’acomiadament de Manel Vidal. No és una decisió senzilla de prendre i, com explicava el mateix Magí Garcia, “deixar una feina és un privilegi que no tothom pot exercir”. Tanmateix, i malgrat que l’aturada del programa implica renunciar a un contingut d’incorrecció política que hauria de tenir espai a la graella, és una bona notícia que, algunes vegades, imperi la companyonia i no la competitivitat en aquest sector nostre.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies