Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Salvador Alsius “Hi ha molta gent despenjada de TV3”

El periodista Salvador Alsius Clavera (Barcelona, 1948) és un dels rostres més recordats de la història de TV3. Director i presentador del TN migdia els primers anys de la cadena, va fer-se especialment conegut pel seu carisma i per la secció del santoral, va presentar programes com Blanc o negre i La caixa sàvia. Llicenciat en Ciències de la Informació i doctor en Periodisme, ha dedicat la seva carrera acadèmica a l’ètica periodística i a l’organització de les redaccions integrades. A més, ha estat degà del Col·legi de Periodistes i vicepresident del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Aquest 2021 ha publicat Com TV3 no hi ha(via) res (Ed. Pòrtic).

11/01/2022 | 06:00

Volia començar pels inicis del Salvador Alsius abans de TV3.

Quan vaig arribar a TV3, era jove —tenia 35 anys—, però gairebé era l’avi de tots els qui s’incorporaven a la redacció, que eren molt joves! Això va fer que la faramalla televisiva —el “fer pantalla”— no fos una cosa substantiva, sinó adjectiva a la meva professió de periodista. Vaig començar a la premsa escrita i no em vaig imaginar mai que faria televisió. I menys en aquell rol de presentador del TN. Havia començat, en ple franquisme, al Diario de Barcelona. M’hi va portar Josep Pernau, professor de l’Escola de Periodisme de l’Església i el meu mestre professional, a qui vaig rellevar al capdavant del Col·legi de Periodistes. Periodísticament soc pernauista.

Com era el Diario de Barcelona?

El vell Brusi tenia l’etiqueta de monàrquic i el dirigia José Tarín Iglesias, un home de l’alcalde Porcioles, de qui havia estat secretari. Jo era un jove esquerranós, que va canviar la vocació d’arquitecte per la de periodista perquè pensava que podia canviar el món més de pressa des d’aquí. I, a més, pensava que el podia canviar jo tot sol. Però després les coses ja em van anar situant al meu lloc. Recordo, per exemple, un dia que el director em va enviar a entrevistar Sebastià Auger, que en aquell moment era delegat d’Hisenda de l’Ajuntament. Era una entrevista de compromís, on vaig passar per la humiliació que no només em dictés les preguntes, sinó que me les fes formular abans de donar-me les respostes que ja tenia preparades. Vaig transcriure-la, tal qual, i, mentre ho feia, vaig descobrir que tenia una jugada fantàstica al meu abast. Vaig signar l’entrevista, com solíem fer amb algunes peces, amb les meves inicials, que resulta que eren les mateixes que les seves: S. A.

Com es vivia la tensió entre mitjans oficialistes i periodistes antifranquistes?

En aquell moment vam entrar al diari periodistes joves de bracet de Pernau o de qui va ser la seva mà dreta, Antonio Franco, mort recentment. Recordo que, quan jo hi vaig entrar, hi havia Oriol Domingo, Margarita Rivière, Ivan Tubau, Antoni Reig… L’Escola de Periodisme va ser un luxe: teníem grans professionals, com Pernau, Pere-Oriol Costa, Josep Faulí, i intel·lectuals que hi feien classes, com Josep Benet, Manuel Vázquez Montalbán, Emili Giralt, Isidre Molas… L’esquerranisme que hi havia al nostre curs era molt alt, però jo no vaig militar mai en cap partit.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Quan vaig entrar a TV3, tenia molts dubtes per l’experiència periodística de Jordi Pujol a ‘El Correo Catalán’ i a ‘Destino’”

On treballava quan Alfons Quintà el va fitxar per a TV3?

Quan Quintà em va proposar incorporar-me a TV3, estava a la universitat i m’ocupava de la sotsdirecció d’El Món, una publicació que tenia un pedigrí progressista i intel·lectual, on vaig aprendre moltes coses sobre el sectarisme polític. Tot i que era un setmanari que volia ser molt transversal, des de Convergència ens van veure sempre com un mitjà sociocomunista, a qui aïllar.

Per això el devia sorprendre la proposta de participar en els inicis de Televisió de Catalunya.

Tant pels meus inicis professionals, no precisament de periodista dòcil, com per la meva etapa a El Món, no m’ho esperava. Ara, vaig pensar que, si era una televisió on acceptaven gent com jo, potser valia la pena ser-hi. Tot i això, molts companys teníem dubtes: també a causa de l’experiència periodística de Jordi Pujol a El Correo Catalán i a Destino.

El seu llibre va aparèixer després de la publicació d’El fill del xofer, amb el qual molts hem descobert aquest monstre anomenat Alfons Quintà. Malgrat tot, TV3 no s’explica sense Quintà.

Quan vaig escriure el meu llibre, no podia deixar de banda el que havia explicat Jordi Amat. Ara tenia por que algú em digués que el blanquejava. Per això dic que signo tots els epítets que se li han dedicat, perquè jo m’he passat hores al seu despatx i en soc testimoni de primera mà; però, un cop dit això, vull explicar el personatge amb tots els seus clarobscurs.

Alguns dels vicis de Quintà suposo que eren més estesos en el periodisme d’aquella època.

Si al voltant d’una taula ens apleguéssim alguns companys del Diario de Barcelona, d’El Món o dels inicis de TV3, podríem recordar molts d’aquests vicis periodístics. Parlant d’ètica periodística, al Brusi hi treballava el cap de premsa de l’Ajuntament, que a la tarda rebia les notes de premsa que ell mateix s’enviava al matí.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

El missatge més contundent que s’ha fet sobre els Països Catalans és el mapa del temps de TV3”

Volien fer a TV3 una cosa totalment nova. Diferent de la Televisió Espanyola (TVE) de llavors.

Vist des d’ara, hi ha coses que semblen òbvies, però llavors era nedar contra corrent. Hi havia molta incomprensió, i els marcs mentals que hi havia per part de tothom, tant productors com espectadors, eren molt limitats. No hi va entrar ni la gent fidelíssimament pujolista, ni la gent molt significada en contra. El canvi es veia en la manera de fer les entrevistes, en la manera de visualitzar la informació, en la manera de donar la informació meteorològica, que fins llavors feia referència al noroeste de España per referir-se a Catalunya i, si plovia a Madrid, plovia a tot arreu.

El mapa del temps de TV3, dels Països Catalans, ja donava a entendre que hi havia una ambició d’anar més enllà d’una televisió regional.

Crec que el missatge més contundent que s’ha fet sobre el concepte de Països Catalans és el mapa del temps de TV3. Això supera qualsevol descripció o teorització política.

Volíem fer de TV3 la hipotètica televisió pública d’un hipotètic Estat independent”

Dallas, el Barça i l’Àngel Casas show eren la mostra que allò no era ni volia ser una televisió antropològica.

I uns informatius que parlaven de Vic i de Polònia. De fet, els primers informatius no comencen parlant d’una qüestió local, sinó de la cimera de desarmament d’Estocolm. Fins llavors es creia que la informació internacional l’havia de fer TVE. Nosaltres volíem ser una estructura d’Estat. La hipotètica televisió pública d’un hipotètic Estat independent.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Com es va viure la pressió política?

Ara penso com de naïf i d’absurda era aquesta pressió. Tant per part del Govern de CiU com de l’oposició socialista. Un dels casos que explico de la part governamental és per l’anomenada Operació Reformista. Era absurd que ens pressionessin perquè ens ocupéssim d’una campanya que a Catalunya ja estava assegurada, quan el problema era a Cadis o a Valladolid! Alhora, les batalles que es feien des del carrer Nicaragua sobre TV3 eren desenfocades. Com quan van muntar un escàndol perquè en un esborrany de llibre d’estil es deia que només podien mirar a càmera el rei i el president de la Generalitat.

Ara que parla del rei, al seu llibre explica que als inicis de TV3 es tenia una consideració especial per la Casa Reial.

Es tractava de buscar, per elevació, un paraigua protector que estigués per sobre dels xàfecs governamentals de Madrid. Tenia prou feina a preparar les notícies del TN, i no m’ocupava de l’alta política —de la qual s’ocupaven directament Quintà i el cap de producció, Jaume Roures—; per tant, no sé si era eficaç aquella estratègia. Però tinc constància que Joan Carles I tenia simpatia per la gent de TV3. Fins i tot es va dir que el rei tenia una línia directa per veure TV3 a La Zarzuela!

Des de TV3 van ajudar a desterrar paraules com buzón o basura, que la gent del carrer feia servir quan parlava en català. La llengua era cabdal.

La política lingüística a TV3 era una peça més d’una política que hi havia llavors als poders públics. Des del Govern i des del Parlament. Veníem del manifest d’Els Marges, que ja alertava de la situació precària del català, però també d’una Llei de política lingüística i de la campanya de la Norma, és a dir, d’una mobilització per la fortificació de la llengua. Per tant, TV3 i Catalunya Ràdio formàvem part d’aquesta fortificació. Ara, les estratègies passen per altres coses, però algunes són ja inexistents: no hi ha fortalesa legislativa que refermi l’ús de la llengua, ni la creació del caliu que faci del català una llengua de prestigi. Penso que és bàsic l’element afectiu. I això passa per una feina pacient que té com a vehicle els mestres, els mitjans, la policia, la judicatura, la política… Si la gent no s’estima el català, malament.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A TV3 em van acabar arraconant. Vaig viure-hi algunes circumstàncies molt negatives”

Vostè dirigia i presentava un Telenotícies que en podem dir d’autor, amb la popular secció del santoral. Com va viure la popularitat?

En principi, jo només havia de dirigir el TN migdia; però, quan estàvem preparant-lo, es va anar generant un model propi i vaig pensar que l’havia de presentar jo mateix. Necessitàvem que l’informatiu fos prou llarg per encavalcar-nos amb l’informatiu de Sant Cugat i el de Madrid; el fet que no teníem garantit el fet de tenir imatges… i, per tant, havia de ser un informatiu més magazín; havia de tenir un to particular. Vaig començar a engrescar-m’hi, i vaig proposar a la meva família un pacte: jo m’hi posava, a presentar-lo; però, si veien alguna mena de símptoma d’agilipollament —textualment vaig fer servir aquesta paraula—, em comprometia a plegar.

Tampoc hi va estar tants anys al capdavant del TN migdia!

Recordo que un dia, quan era dalt de tot de la faramalla del reconeixement, vaig anar a veure Enric Canals, llavors director de la cadena, per preguntar-li si TV3 faria com els americans que mantenen els presentadors d’informatius fins que es jubilen o bé faria com TVE i s’anirien renovant. Però al final hi va haver circumstàncies, algunes de positives i altres de negatives —i molt negatives—, que em van acabar arraconant.

Què va fer després del TN?

L’any 1987, vaig deixar els informatius per presentar el programa Blanc o negre, un concurs que es basava en una entrevista a un personatge de primera línia. Després d’haver engegat una productora, Cromosoma, amb la qual vaig fer La caixa sàvia i des d’on vam impulsar el projecte de Les Tres Bessones, l’any 1992 vaig tornar als informatius de TN, perquè em va cridar Jaume Ferrús. Però, com deia Heràclit, un no es pot banyar dues vegades al mateix riu, i no va ser una etapa especialment reeixida.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Amb TV3 hi ha hagut una suspicàcia total. Molts pensaven que seria la finca de Jordi Pujol”

Havien canviat molt les coses?

Molts estimats companys de la redacció no em van perdonar que em posés un esmòquing per presentar el Blanc o negre. Hi havia la idea que jo em dedicava a la frivolitat, havia muntat una productora, i que jo tornés a fer de periodista —desplaçant Ramon Pellicer al TN— no hi va caure gens bé.

Com va ser la seva experiència presentant el concurs cultural La caixa sàvia, al Canal 33?

La recepció per part del món de la cultura, que llavors encara es queixava més que ara, va ser terrible! No volia fer un programa elitista, sinó que volia agafar l’essència d’un concurs tan popular com l’Un, dos, tres… El concurs de jocs lingüístics tenia Tísner com a àrbitre, els concursants hi havien de respondre preguntes d’actualitat cultural, hi havia una entrevista a un escriptor o calia endevinar-hi de qui eren uns poemes del que anomenàvem el racó poètic… El títol del programa ja volia donar la volta a la caixa tonta, com s’anomenava la televisió, i els premis eren vals per gastar en productes culturals. Veníem d’anys en què el món de la cultura reclamava un programa de llibres a la televisió. El món intel·lectual volia l’Apostrophes de Bernard Pivot, però no som pas França! Em van crucificar. Fins i tot algun llibreter influent ens va acusar de prostituir el món de la cultura!

A TV3 se l’ha mirat sempre amb lupa?

Absolutament. De bon inici ja hi havia una suspicàcia total, perquè molts estaven convençuts que allò seria la finca informativa de Jordi Pujol. La crítica del primer informatiu a El País deia “hubo solo dos crónicas internacionales”, quan hi podien haver dit “hubo incluso dos crónicas internacionales”. Des de llavors tinc molt clar, i això he transmès als meus alumnes, que els adverbis són molt més importants que els adjectius per donar opinió.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

TV3 ha posat un mur excloent cap a una part de l’audiència potencial. Abans volíem arribar a Vic i a Santa Coloma”

Has estat membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) justament en els anys àlgids del procés independentista. Com has vist TV3 aquests anys?

Com a persona que havia estat als orígens del canal, em trobava amb coses que realment em feien pensar per què TV3 havia de posar aquest mur excloent cap a una part de l’audiència potencial. Nosaltres volíem arribar a tot arreu: a Vic i a Santa Coloma de Gramenet. Respecto moltíssim les decisions que han pres tots els directors de TV3 —més del que ells es pensen—, perquè és una tasca dificilíssima. I entenc que Vicent Sanchis, una vegada s’ha alçat el mur, en una indústria tan complicada, tingui la tendència de conservar la parròquia. Com en el cas de l’Església, arriba un moment que, per més que facis missa amb guitarra elèctrica, no et vindran els joves, i, en canvi, pots espantar els feligresos que hi van cada diumenge. Hi ha molta gent despenjada de TV3.

La programació de TV3 és un reflex de la seva audiència?

Tant en l’àmbit ideològic com en el generacional. Així com algunes crítiques a TV3 i a Catalunya Ràdio les veig raonables, especialment pel que fa a les tertúlies, que tothom pot veure que són esbiaixades, no crec que es pugui dir el mateix dels informatius.

Les crítiques que rep TV3, però, a vegades també són d’alguns sectors independentistes.

Especialment ara que, en aquesta lluita fratricida entre Junts i ERC, figuradament sembla que ERC —que no va ser qui va nomenar Vicent Sanchis— sigui qui talla el bacallà a la televisió. Deu ser molt difícil ser en aquell despatx de director, que mai no he desitjat.

L’envelliment de l’audiència i la renovació de la programació infantil i juvenil també són algunes de les urgències.

Deixa’m ser advocat del diable. És molt fàcil queixar-se de la programació infantil i juvenil, però estem parlant de productes que avui són inassequibles i, en canvi, als anys vuitanta i noranta no ho eren. Les sèries més valorades se les emporten les plataformes o les televisions amb capacitat de contractació per a una audiència de tot l’Estat. TV3 ja no pot comprar als preus que ho feia, i la mateixa lògica de mercat que impera a la programació generalista —com ara les sèries— passa en l’àmbit infantil, on és complicat mantenir l’audiència si no els pots oferir el que demanen.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Pel que fa a proporcionalitat, a TV3 hi sobra gent. S’hi ha generat un monstre de plantilla”

Hi ha qüestions endèmiques relacionades amb TV3 com són la governança i el model de plantilla.

Fa temps, vaig fer una entrevista en què parlava de TV3 i el periodista va fer un titular on semblava que jo creia que hi sobrava la meitat de la plantilla. Des de llavors, ho he hagut de matisar. Fins i tot ara s’ha entès al revés, com si no cregués que hi sobra ningú. Crec que, pel que fa a proporcionalitat, a TV3 hi sobra gent. Em sembla evident. Que a TV3 s’ha generat un monstre de plantilla em sembla fora de dubte. A partir d’aquí pots fer diverses coses: començar a liquidar gent o bé fer una injecció econòmica que permeti fer més producció i aprofitar tot aquest element humà que tens inactiu. Però, si fas això, sembla que et vulguis carregar el que fan les productores externes. A mi em sembla que la culpa va repartida en terços per polítics, directius i sindicats. Quan ho vaig dir en una entrevista, els únics que se’n van queixar van ser els sindicats. Em van dir que no els feia cap favor. Jo no he vingut al món a fer cap favor!

Com ho resoldria?

Tot el que he vist i que t’he explicat m’ha convertit en un escèptic sobre què puguin fer els partits polítics, tant a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals com al CAC. Ara bé, que a la Corporació hi ha d’haver gestors i perfils empresarials, amb capacitat d’innovació, em sembla evident. I al CAC hi ha de passar un vendaval que s’ho emporti tot. Els membres caducats, que s’han de substituir per perfils professionals, i la forma de funcionar, que cal renovar de dalt a baix. Són 22 anys de fer sempre el mateix.

Volia parlar de la nova Llei de l’audiovisual i de les quotes de català a les plataformes.

La directiva europea que obliga a revisar la Llei de l’audiovisual espanyola —i catalana— és del 2018, i donava un any i mig per transposar-se. Ja en portem tres. Des d’aleshores, vaig estar fent cafès, cerveses i dinars amb polítics per avisar-los que això era important. I en Loppacher, en devia fer deu vegades més. I no s’hi ha fet res de res. Jo els avisava que, si en el camp dels mitjans i amb la Llei de l’audiovisual s’havia anat al davant de la Llei espanyola, aquí no podíem badar. Hem badat, i ara, correm-hi tots.

Les plataformes audiovisuals poden ser un estímul a TV3?

Així com RAC1 ha estat un èxit i ha obligat Catalunya Ràdio a espavilar-se, això no ha passat amb la televisió. I és una llàstima. Fa 12 anys, en una sobretaula amb gent d’un cert pes ens vam conjurar per tractar de fer un grup que anés a buscar empresaris que apostessin fort per la televisió. Però al final no vam fer res. Potser ara ja no és l’objectiu principal. Com explico al llibre, a casa de la meva filla al Canadà vaig descobrir Netflix i vaig pensar que això ho tindríem aquí en quatre o cinc anys. Va durar tant com vam trigar nosaltres a tornar amb l’avió.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies